Mobles vells i altres cabòries

Per: Maria Gil

Estic asseguda al sofà de casa l’àvia, mirant els seus mobles.

– Quants anys tenen? Li pregunto
– Masses, els vam comprar, en entrar a viure aquí i d’això ja fa 40 anys – Em respon ella, amb cara d’indiferència sense saber perquè li estic preguntat allò.
– I mai has volgut canviar-los ni posar-ne cap de nou? Insisteixo, altre cop, com si fos un venedor de mobles prou atabalat, que vol vendre el que ningú li compra
– I perquè els hauria de canviar?, filla, 40 anys i cap problema, si fos per mi, les botigues de mobles, ja haurien fet fallida.
Es fa un silenci, se sent el tren passar, l’àvia viu en un setè pis, just al costat de la via.
– Abans les coses es feien perquè duressin – Afegeix amb cert to d’enyorança, cap a un passat gairebé oblidat.

De sobte, recordo el debat de l’altre dia a classe, on l’estabilitat ja no té presència en la societat actual, es busca però no està present, ni tindre mobles de fa 4 dècades tampoc, és a dir, perquè el sistema capitalista funcioni, és necessari que l’individu estigui en constant moviment, en constant canvi, per això els matrimonis per exemple, ja no són garantia de res, no va bé estar casat amb una persona tota la vida o viure al mateix lloc sempre. Es tindrien els mateixos mobles, es tindria la mateixa casa, es tindria tot igual i qui guanyaria? El planeta?, potser. Les multinacionals? segur que no.

– Vols prendre alguna cosa? – Em pregunta, com si no és recordes que fa dos minuts que acabem de dinar El sol, aquell sol de les quatre de la tarda, aquell que et fa agafar son, entra per la finestra, una son tranquil·la, que fa oblidar, que relaxa.
– No àvia, Gràcies – Li responc, amb un somriure de satisfacció. A poc a poc tanco els ulls, per quedar absorbida en una son profunda, tot es paralitza, jo també, no cal preocupar-se per res, no cal patir per res. O sí?
– Al despertar, torno a sentir el tren, ja són més de les cinc de la tarda, miro per la finestra, veig els cotxes passar, el món continua al seu ritme frenètic
– Has vist? Pregunta l’àvia assenyalant amb el dit cap a l’horitzó, tots aquells edificis els estan construint nous. M’afirma amb certa tristor Ella, m’explica que quan van entrar a viure, des de la finestra només podia veure camps, ara tot són edificacions.
Els mobles de l’avià seguiran sent els mateixos, però el canvi de paisatge és constant.
– Àvia, la ciutat creix, massa ràpid però creix – Afirmo amb certa veu de creure o saber sobre el que estic parlant.

Moltes vegades m’he preguntat a mi mateix, com era abans tot? Abans d’edificar, abans de les construccions, abans que comencéssim a destruir el planeta. M’agradaria tindre una màquina del temps, per poder tornar al passat, encara que fos per uns instants, poder tindre l’oportunitat d’observar el que ja no tenim. Em pregunto, quan va començar aquesta destrucció? Possiblement quan vam deixar de ser nòmades, quan vam veure que el blat es podia cultivar, quan vam fer foc, quan vam començar a barallar-nos entre nosaltres per les propietats, quan el capital va començar a guanyar força. No crec que tot aquest procés fins a arribar a l’actualitat haguí sigut dolent, ens ha ajudat a sobreviure com espècie, a col·locar-nos
Al capdamunt de la piràmide respecte als altres éssers vius, amb unes obligacions a complir, que moltes vegades passem per alt. Tenim l’obligació de conservar la natura, tenim l’obligació de cuidar dels animals, tenim l’obligació de protegir els espais naturals, tenim l’obligació d’arribar a un consens amb l’ecosistema per poder viure en pau. Un acord que es busca però no arriba. Es fan plans, l’ONU posa mesures, però nosaltres que podem fer al respecte? Com podem arribar al consens? O esperem que uns altres arribin per nosaltres, i després ja si es dóna el cas, ens unim a la proposta.

Se senten unes veus de fons, és la veïna, és sorda i posa la televisió massa alta
– Es torna a fer un silenci. En què penses? – Em pregunta, Ella sempre tan preocupada per nosaltres, que faré el dia que ja no estigui.
– En res, no et preocupis – Li responc amb una veu mig tallada
– Digués nena, digues, a mi no m’enganyes, que et preocupa? – Insisteix
– El futur – afirmo amb un nus a la gola
– El futur? – Em pregunta amb certa estranyesa
– Sí, estic a punt d’acabar la carrera i no sé què faré amb la meva vida – Li afirmo, la meva cara de por, acompanya la sentència de la frase.

Torno a submergir-me en els meus pensaments, el futur, penso una vegada i una altra, la paraula es repeteix al meu cap, futur. Quan som petits tenim ganes de fer-nos grans i quan som grans tenim ganes de fer-nos petits, de petits idealitzem una feina somiada, però que passa quan ens fem grans? És real aquesta idealització o simplement forma part de la mentida que ens han fet creure, on els ideals d’arribar el més amunt possible, en una societat competitiva i capitalista, només generen enfrenaments, per tal de realitzar-se en un món que et diu que no paris, que no deixis de fer coses, que aprenguis a fer moltes coses alhora, al final cadascú únicament aprèn a treballar per ell mateix, reforçant encara mes l’individualisme, que ja fa dècades que portem a sobre. Potser treballar d’una manera conjunta, podria solucionar problemes tant en l’àmbit global, pel que respecte al medi ambient, com pel que fa al creixement personal, mai està de més poder compartir idees.

La veu de l’àvia em torna a fer forà de les meves cabòries
– No et preocupis, el futur, és apassionat, ja veuràs – afirma amb un to profund de satisfacció. Ella, s’ha dedicat a fer tota la vida el mateix, a cuidar dels seus fills, a cuidar dels seus néts i sort que em tingut, ha sigut una garantia d’herència, de saber que sempre hi haurà algú allà per cuidar-te.
– Sí, serà apassionat, però també serà difícil – li contesto
– No tot serà difícil, el món també té les seves coses bones – afirma amb un somriure al rostre. Aquell somriure, em tranquil·litza, em diu que potser hi ha esperança, que potser hi ha perspectiva de canvi, que trigarà arribar sí, però que està allà també S’ha fet tard, he de marxar, m’aixeco del seu costat, li faig un petó al front
– Fins aviat avià – li dic Sembla no escoltar-me, s’ha quedat submergida mirant per la finestra.
– Avià – insisteixo Adéu – em respon finalment i em llança un petó de comiat

Marxo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s