Ver para creer. Crear para ver.

per Aina Cotado

La fotografia analògica era considerada real i honesta, fins i tot irrebatible. El mitjà documental per excel·lència. Des de la seva aparició, ocupa l’espai abans reservat a la pintura realista, ja que procura una representació més fidel de la realitat. Amb ella neix el mite de l’objectivitat. El rigor ja no depèn de la mercè de l’home. La màquina és un instrument precís. Se li atribueix una capacitat científica per reproduir qualsevol cosa.

Ara qualsevol imatge pot ser alterada digitalment mitjançant l’ús de programes com Photoshop. Això ha suposat una desvalorització notable del medi. No obstant això, la imatge s’ha convertit en un vèrtex fonamental del món contemporani. Estem atapeïts d’imatges i tot i així volem més. No podem deixar de consumir-les, abans ens consumiran elles.

El bombardeig constant d’imatges que rebem diàriament té una influència notable en la formació del nostre imaginari. Un pensament sobre això que em ve sovint al cap és que la realitat no és estètica. Intentaré il·lustrar-ho amb un exemple pràctic:

Quan viatges a un país estranger, allunyat del teu ecosistema habitual, tens una idea fundada del que et trobaràs. Fundada majorment per la informació que hagis trobat a Google i les imatges que t’han aparegut a Instagram o Facebook. No obstant això, la visió de conjunt que aquests motors de cerca t’hagin pogut proporcionar és molt limitada. Només cal reconèixer que poques persones publicarien una imatge desagradable de les seves vacances. Això sense tenir en compte amb que paraules has realitzat la recerca en un primer moment i les capes de censura per les quals passa abans d’arribar la teva pantalla.

Tenim, per tant, una idea basada en una selecció molt concreta que ens fa veure tan sols el bonic. Llavors et puges al cotxe, bus, taxi o el que sigui que et porta de l’aeroport de destinació al lloc on t’allotges. En aquest trajecte comença el desvetllament. Podria comparar-se amb l’etapa de desenamorament. Primer descobreixes una perifèria, com la de qualsevol altre lloc o pitjor, que et fa despertar d’aquest estat de somieig. Potser prefereixes negar-ho, al cap i a la fi la perifèria no és el que has vingut a veure.

Després descobreixes que has estat vivint una etapa rosa. Havent pogut conèixer el lloc en qüestió des de la teva pròpia experiència, veus que realment hi ha coses que no t’agraden. No tot és meravellós i exòtic. També hi ha sons estridents, olors desagradables i gent estupida. Independentment de tot el que t’hagin agradat els punts d’interès.

En la realitat no existeix cap marc de tall, ni tampoc filtres per escollir el que veiem amb els nostres ulls. És part de l’encant.
Segurament aquest és un cas que només les generacions digitals compartim. No crec que la meva àvia es vegi tan afectada per aquesta sensació d’engany i desil·lusió quan viatja. Però si estic convençuda que pot adaptar-se a altres termes amb els que ella pugui empatitzar.

D’altra banda, les fotografies poden emprar-se per a la construcció d’una narrativa. De fet, funcionen molt bé a l’hora de crear un entorn. Ningú qüestiona la veracitat del que es mostra o almenys, no pensa en això com alguna cosa fantasiosa que no pugui tenir cabuda en la realitat.

L’obra de Joan Fontcuberta precisament exposa aquesta qualitat de irrefutabilitat que se li ha atorgat a la fotografia des dels seus inicis. “Tota fotografia és una construcció”, segons les paraules de l’artista.

4.jpg

“Aquí, una base de molles de pa sec i una patata surant suggereixen un típic paisatge del cosmos com els proporcionats per la característica factoria made in NASA. Un cop construït un marc de credibilitat, qualsevol cosa cola. ”

Fontcuberta revela en una entrevista la realitat d’aquesta fotografia que pretenia ser la superfície de l’asteroide Kadok amb la seva lluna Hexar, capturada des de la sonda suïcida enviada pel Soyuz 2.

I a continuació afegeix “Hi ha unes ganes tremendes de creure, oi?”. I crec que aquí hi ha la clau de tot. Volem creure la història que ens expliquen.

Aquesta particularitat de la fotografia pot traslladar-se al mitjà imprès. Com expressa Alessandro Ludovico, la impressió valida el contingut. Això es deu a la impossibilitat de canviar-ho un cop ha estat imprès. Utilitzant les seves mateixes paraules, la impressió genera una aura pròpia de contingut oficial.

Pel que fa a les possibilitats que aquest factor li proporciona a la impressió com a mitjà de difusió, rescato un últim apunt. En l’època post-digital, la impressió pot arribar a ser subversiva quan fem servir de manera estratègica la inalterabilitat que la caracteritza.

Tornant a Fontcoberta, els llibres esdevenen una peça elemental per a la constitució de les seves obres. Les dota de dimensió, permetent colar la no-realitat en la realitat i deixar falsos rastres.

I acabaré amb un exemple que proporciona ell mateix en una entrevista i resumeix una mica el que ve a ser aquest assaig:

“A mi em fascina quan en determinades biblioteques públiques trobes el llibre de Sputnik a la secció d’història de Rússia, o de la cosmonàutica, o el llibre de Fauna a la de zoologia, o l’Herbarium a la de botànica. Són llibres que passes pàgines i, sí, “són” de plantes, animals o russos. El becari havia de tenir molta feina i els va distribuir d’aquesta manera. I això ja li dóna un destí a aquest llibre particular, perquè algun incaut anirà fullejant entre les prestatgeries i es trobarà això i la sorpresa pot ser majúscula. És cert que avui dia teclejant a internet, a google, l’efecte de dubte o la sorpresa té una durada més escassa quan algú es proposa comprovar alguna dada. Però per a mi és impagable aquesta reacció d’aquesta persona que transita per una biblioteca i troba aquest llibre al costat dels de Darwin … ”

“El llenguatge configura la realitat i també maximitza els imaginaris.”

Aquesta frase crec haver-la llegit de Fermín Jiménez Landa, un altre artista que utilitza la burla i l’enginy per crear dissidències en plantejaments quotidians. I és perfecta per concloure.

 

 

 

 

BARTHES, Roland. La cámara lúcida. Notas sobre la fotografía. Paidós, 2009.

BENJAMIN, Walter. Breve historia de la fotografía. Casimiro Libros, 2011.

FONTCUBERTA, Joan. La furia de las imágenes. Notas sobre la postfotografía. Galaxia Gutenberg, 2016.

FONTCUBERTA, Joan. Joan Fontcuberta [entrevista]. Entrevista realitzada per Mike Ibáñez. 1 desembre 2010.

LUDOVICO, Alessandro. Libros en expansión e impresión post-digital. [en línia] 2014 [consultat: 03 gener 2019]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s