celebració i conmemoració per l’11 anniversari de la situació de crisi generalitzada // he vist una peli i he entés què va passar, perdoneu si faig massa tard

Dirigida per Adam McKay i amb 28 milions de dòlars de pressupost, i basada en el llibre homònim de Michael Lewis, The Big Short (2015) constitueix un dels relats audiovisuals més versemblants de l’esfera borsàtil i bancària de la contemporaneïtat. Basada en fets, personalitats i entitats reals, l’audiovisual de 130 minuts segueix paral·lelament a quatre personatges (o grup de personatges) i els diferents moviments d’aquests per al desenvolupament temàtic. Situada entre 2005 i 2008, i gràcies a les trames en paral·lel, l’espectador pot obtenir fàcilment (és un film amb d’una enorme qualitat didàctica) una perspectiva holística dels orígens de la tant i tant estimada crisis global del món financer de 2008.

Per tal de deixar de banda possibles spoilers no desitjats, m’abstindré a parlar massa tàcitament dels fets ocorreguts en el film, queda, per tant, mencionar unes quantes paraules en relació a la mateixa; protagonitzada per Christian Bale (Michael Bury), Steve Carell (Mark Baum), Ryan Gosling (Jared Bennet) i Brad Pitt (Ben Ricket), i amb intervencions esporàdiques de la talla de Margot Robbie (Margot Robbie), és una pel·lícula 100% recomanable i innegablement ben feta; colors, enquadraments diversos, temps ben marcats, intervencions còmiques i molt interessant en general, al meu parer. Obté una recaudació aproximada de 132,3 milions de dòlars.

Bé, i abans d’entrar en matèria, com a única crítica remarcable, i des de la perspectiva d’un ésser europeu, el film es centra quasi exclusivament en els fets ocorreguts als EUA, i tan sols menciona de passada les repercussions internacionals i, en realitat, em molesta (encara que és un fet relativament comprensible per diverses raons; 1. Els orígens reals de la crisis immobiliaria són als EUA i 2. És una producció dels EUA).

Així doncs, interessat lector, em disposo a redactar alguns fets pertinents als orígens de l’esmentada crisi, alguns ben retratats en el film i d’altres d’investigació pròpia, ja que quan va petar tot plegat, em va enganxar menjant-me els mocs a cinquè de primària, i fins ara, sincerament, era tot un misteri ja assumit sense cap mena d’explicació al respecte, senzillament havia petat la bombolla inmobiliària (…) *nen d’onze anys* -doncs val.

Entrant en matèria doncs, l’honorable Lewis Raneri, co-fundador de la signa bancària Salomon Brothers, va tenir la que en realitat era una idea formidable durant els anys 70, de resultats fiables i constants, rock solid. Al cap i a la fi, tothom sempre havia pagat la seva hipoteca. Així doncs, van anomenar el producte resultant Bonus de titulació hipotecaria, o BTH private, que és en realitat, un actiu en borsa constituït per milers d’hipoteques de qualitat Triple A, és a dir, de fiabilitat màxima (per exemple; l’hipoteca d’un matrimoni de doctors que viu al centre de NY).

Imaginem una muntanya apilada d’hipoteques de qualitat, signades o no per diferents bancs, reflectides en forma d’accions de l’actiu BTH (que posteriorment s’anomenarà CDO, Collateralized Debt Obligation). El fet és que, en qüestió de dècades, el sistema borsàtil transforma aquesta bona idea, d’estabilitat i bons resultats, en una monstruositat en constant creixement. En cert moment, unes quantes dècades enrere, els bancs comencen a quedar-se sense hipoteques de garantia que incloure dins d’aquestes muntanyes i, eventualment, comencen a ficar-ne qualsevol dins l’actiu (aquí entren les hipotèques AA, A, BBB, inclús BB (…) ho exposaré posteriorment), i encara més eventualment, ja entrats els 90 i els 2000, qualsevol podia demanar un préstec signant una hipoteca, sense objeccions ni demandes per part de les entitats bancàries (posició de treball, renta anual, patrimoni actiu…). Amb aquesta transformació s’origina la famosa crisi de les hipoteques subprime.

Quant un banc signa una hipoteca i decideix posar-la en actiu com a valor borsàtil, primer s’ha d’adreçar a una entitat independent encarregada de tassar la hipoteca en qüestió. L’escala qualitativa és la següent; AAA, AA, A, BBB, BB, B, CCC, CC, C, sent AAA la de major qualitat. Així doncs, en comptes d’una en una, l’entitat bancària en qüestió apilaria diverses hipoteques (en teoria) de la mateixa índole (per tal de crear un conglomerat regular i fiable) i les passaria a l’entitat independent, per a l’obtenció d’un vistiplau i categorització, formant així un CDO.

Aquests bonus hipotecaris (CDOs), fins al moment de culminació de la crisis, eren tassats sense cap mena de consideració com a AAA; donada la situació de les entitats tassadores, en competència com qualsevol altre gremi dins d’un sistema capitalista (cal entendre que les restriccions es limiten a la qualitat d’entitat independent del banc, no és pas un departament estatal l’encarregat de categoritzar els bonus; durant els 90, els EUA viuen una etapa de desregularització financera, Alan Greenspan, un personatge a qui moltes veus culpen en major part de la crisi en qüestió, fou president de la Reserva Federal des de 1987 fins a 2006, personatge conegut per donar suport a la privatització de la seguretat social, polítiques monetàries expansives i que promulgaven l’easy-money, així com el famós american dream), amb una mica de presió per part del sistema bancari, i tenint en compte que en el mateix carrer hi ha un parell de negocis idèntics que si li ho faran, i amb una mica de temps i normalització, les entitats tassadores s’acostumen a regalar la qualificació AAA, i l’assignen a qualsevol bonus que els hi arribi independentment de la qualitat dels registres d’hipoteca (cal sumar-li la pressió dels superiors sobre el treballador ras dins l’entitat encarregada de les categoritzacions). Suposem doncs, tenim davant un CDO AAA; s’entén doncs, és un bonus increïblement fiable i de valor positiu, doncs és un valor conformat per les millors hipoteques, de les quals al menys un 65% és de la millor categoria, AAA (s’infereix doncs, perquè sinó baixaria de forma evident la mitjana qualitativa del bloc, el 35% restant será de qualitat AA o com a mínim A).

Suposem doncs, que tot i estar categoritzat com a un CDO AAA, i donada la situació de salvatgisme en el negoci tassador de bonus (context), aquestes són en realitat, hipoteques de merda que ningú paga amuntegades les unes sobre les altres. El fet és que, des de 2000-05, les estadístiques de morosos aumenten perillosament, i poca gent se n’adona de quan perjudicial pot ser això per al sistema borsàtil (els protagonistes si però). D’alguna manera absurda i/o esbojarrada i/o inconscient, i és quelcom que es posa un considerable ènfasi en el film, la corrupció del sistema de tassadors de bonus hipotecaris arriba a tals extrems que dins d’un CDO suposadament 85% AAA, el contingut d’aquests en realitat era de 70% CC 15% B i 5% BB. Per acabar d’adobar-ho, com que en un CDO AAA en teoria només hi anaven hipoteques de categoria AAA, AA, A o BBB (ja que més avall baixaria la mitjana del valor del bonus total), la resta d’hipoteques (de valors BB, B, CCC, CC o C) són amuntegades en altres CDOs, per exemple, un CDO A o CDO BBB (s’entén doncs, és un valor de menys fiabilitat, doncs està conformat per hipoteques de risc més elevat). Suposem doncs però, que agafem una enorme pila, molt major que la que podíem haver imaginat anteriorment, agafem totes les hipoteques de baix valor que no s’han pogut incloure en altres CDOs de qualitat, hipoteques BB, B, CCC, aquest CDO seria catalogat, en bloc, com a un CDO AAA, ja que, al haver tal ingent quantitat d’hipoteques en el seu interior, es considera un valor segur i estable doncs el valor de les hipoteques està diversificat. En aquest cas, el CDO seria de valor relativament estable, no seria el cas però, d’un CDO configurat per un 30% d’hipoteques AA i A, un 50% de BB i B i un 20% de CC; en aquest cas, es consideraria un CDO de major risc, tot i comptar amb valors de qualitat, podria ser altament inestable, doncs no es tan homogeni com l’exemple anterior; suposem que els deutors d’aquestes hipoteques tant BB i B com CC d’aquest bloc (el 70% del bloc) decideixen tornar les claus de la casa i no pagar la hipoteca (morosos, abandonen la finca i deixen de pagar la hipoteca), en aquest cas, seria un bonus que deixaria de proporcionar els interessos que li corresponen al propietària de l’acció CDO.

Què és però una hipoteca subprime? És el terme que s’utilitza per denominar aquelles hipoteques d’alt risc (també s’utlitza l’acrònim NINJA de No Income No Job or Assets, o simplement hipoteca basura), que, com es pot inferir per l’acrònim anterior, es caracteritzen per èsser informes d’hipoteca que no inclouen informació alguna sobre la renta de l’individu responsable de pagar la hipoteca, per tant, d’un elevat risc.

Bueno bueno, sembla que els CDO es posen mega interessants; imaginem doncs, que un CDO A, que de fet compta amb parts d’un CDO B, es fusiona amb el CDO B en qüestió (que, com no podia ser d’altra manera, també aquest compta amb parts del CDO A); CDO A (b) + CDO B (a) = CDO C = CDO²; CDO al quadrat, també conegut com a CDO synthetic, és un CDO configurat per altres CDOs. Imaginem que uns individus X i Y fan una aposta, i que de l’aposta, els individus M i N en fan una d’altre (M aposta que Y guanyarà l’aspota i N que será X qui la guanyarà), i potser inclús els individus R i T fan una aposta sobre l’aposta d’M i N (…) i així successivament, això són els CDO sintètics; aquí és on realment l’economia comença a trontollar; cal entendre que un valor en borsa té centenars d’accions, i que aquestes són accessibles a distintes entitas i personalitats que poguin decidir invertir-hi, i que per tant un CDO original podia implicar (doncs n’eren propietaris de les accions) a per exemple, 200 entitats diferents que decideixen comprar independentment accions d’aquest valor. Tenint això en ment, accions de les accions? Per amor de déu.

Imaginem doncs, què passa quan un CDO AAA (que hauria d’estar ple d’hipoteques de valor segur) està ple al 95% de basura subprime, que ningú paga i on per tant, l’inversor deixa treure rendiment al producte (còcktel d’hipoteques), però que encara ningú s’ha donat compte (doncs els impagaments no s’han generalitzat), i imaginem també doncs, que la signa bancària Bear Stearns té un 80% de les accions d’aquest CDO AAA. Suposem doncs, aquí entra en escena el Dr. Bury interpretat per Christian Bale, que algú X decideix començar a comprar CDSs (Credit Default Swap, també coneguts com Swaps, el comprador del swap paga periòdicament unes primes, i, en cas d’impagament generalitzat de l’actiu sobre el qual s’ha emés el swap en qüestió, l’emissor del swap indemnitzarà al comprador) a Bear Stearns per un valor diguem per exemple, d’una prima periòdica de 200.000 dòlars, sobre l’actiu CDO AAA (del qual Bear Stearns té possessió del 80% de les accions). Evidentment, al 2005/2006 els bancs rebien aquestes prestacions amb els braços oberts, i de fet, contra més millor, doncs rebien una injecció periòdica i confiaven era una veritat absoluta que el sistema borsàtil financer (els CDOs) eren estables i no caurien. Suposem que arriba el 2007 i es generalitza i visibilitza l’impagament de les hipoteques subprime, i que, centenars de bancs com Bear Stearns, tenen milions i milions del seu patrimoni sobre aquest actiu borsàtil, que, de sobte, val 0 $, i que, a sobre, has d’indemnitzar al senyor X milions i milions i milions de dòlars per afrontar el contracte del swap pel qual has estat rebent 200.000 periòdicament.

Executius de Citigroup, AIG i Merril Lynch reconeixen haver parat poca atenció als riscos i a la seva exposició. Afirmen, les cinc majors signes bancàries estatunidenques, tenien per cada 40 $ en actiu sobre un valor CDO, 1$ de patrimoni per a cobrir les possibles pèrdues.

Un informe del Fons Monetari Internacional publica a mitjans del 2007 que al gener del mateix any existien en EUA 4,2 bilions d’euros en bonus lligats a hipoteques d’alt risc, dels quals 624.000 milions d’euros pertanyien a inversors no estatunidencs.

 

 

Entitats afectades o en fallida (si no s’especifica):

 

2007

 

Agost: Blackstone (EUA), National City Home Equality (EUA), American Home Mortgage (EUA), Banca March (EUA), First Magnus Financial (EUA)

Septembre: Victoria Mortgages (Engl.), Netbank (EUA)

Octubre: UBS (afectada, Suïssa), Merril Lynch (EUA), Inmobiliaria Llanera (ESP, concurs d’acreditors per un deute de 700 milions d’euros)

Novembre: Citigroup (EUA)

Desembre: Inmobiliaria Eneaga (ESP, suspensió de pagaments per un deute de 160 milions d’euros)

 

 

2008

 

Gener: Inmobiliaria Marbar (ESP)

Febrer: Grupo Contsa (ESP, suspensió de pagaments per un deute que implica 9 bancs i 2 grans immobiliàries; José Salas Burcón, dirigent del grup, condemnat a 9,4 anys de presó per estafa piramidal, afecta a 1658 inversors, amb un dèficit patrimonial de 87 milions d’euros), Habitat Inmobiliaria (ESP, suspensió de pagaments per un deute amb 38 entitats bancàries de 1745 milions d’euros)

Març: Bear Stearns (EUA, salvada per JP Morgan, que compra les accions del banc amb una rebaixa del 93% per la seva entrada en fallida), Inmobiliaria SEOP Obras y Proyectos (ESP), Grupo Sánchez (ESP, deute de 97 milions d’euros que afecta a Caixa Catalunya i Caja Madrid), Inmobiliaria Prasi (ESP, deute de 35 milions d’euros), Inmobiliaria Lábaro (ESP, concurs d’acreditors per un deute de 700 milions d’euros)

Abril: Neupro (ESP), Expofincas (ESP)

Maig: UBS AG (Suïssa, despatxa 5500 treballadors)

Juliol: Inmobiliaria Martín-Fadesa (ESP, presenta concurs d’acreditors més important de la historia d’Espanya, amb un deute de 7000 milions d’euros)

Septembre: Freddie Mac (EUA, rescatada per la Reserva Federal) i Fannie Mae (EUA, rescatada per la Reserva Federal), Lehman Brothers (EUA, 4ta signa més gran dels EUA, una part es comprada per Barclays, les divisions europees són adquirides per Nomura [Japó]), Merril Lynch (EUA, es adquirida per Bank of America, per swaps), HBOS (England, la seva forta depreciació en borsa permet comprar-la per la competència, Lloyds TSB), nacionalització de l’empresa de segurs AIG (EUA, injecció de la Reserva Federal), FORTIS (queda sota control públic, Bèlgica, Holanda i Lexemburg injecten alhora un total de 11200 milions d’euros), Hypo Real State Bank (Alemanya, fregant la fallida)

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s