a love letter to a 21st century folk musician

REFLEXIÓ/CRÍTICA de Gabriel Virgilio Luciani

“lean in to it, unfold… i’m praying to be in a generous mood, to share me… quietly, exoticcccc…”

“Undo”

La meva relació amb aquesta figura mítica va començar d’una manera accidental, i no volguda. 2006. L’any d’estrena de la plataforma de difusió de vídeos més popular de la història, YouTube, en aquell moment s’estava començant a agafar poder, ja que tothom se’n feia un ús habitual per a veure les estupideses quotidianes d’algun temerari o els videoclips DIY de grups musicals emo “de garatge”. A la pàgina principal, sempre hi havia una llista dels vídeos més vistos a YouTube. Un dels quals em va cridar l’atenció per la miniatura on hi havia un rostre robòtic blanc que semblava fet de llim o de marbre. Hi vaig fer clic. Van ser els 4’08” més traumatitzadors de la meva vida. No sabia descriure el que acabava de veure. Em pertorbava profundament, com un vídeo porno vist per la primera vegada: era tan carnal, alhora teatralitzat, tan visceral, alhora surrealista. Dos robots bessons femenins, envoltats per braços mecànics fàl•lics que s’insereixen en punts concrets d’aquests, s’entrellacen entre elles, s’abracen i comencen a fer-se petons lascius, una acariciant els genitals de l’altra. Jo, un noiet de 8 anys, horroritzat per la imatgeria estrafolària i una cançó que m’era bizarra i indesxifrable, no sabia processar l’espectacle que acabava de veure. Per a mi, era una provocació; jo sentia un cert enuig: com poden permetre una heretgia que no té sentit, que existeix només per a incitar mitjançant estranyeses salaces? “All is Full of Love”, d’una cantautora islandesa que es diu Björk Guðmundsdóttir, va iniciar una fascinació reprimida que duraria gairebé 10 anys. 

El meu amor profund per aquesta artista va succeir a causa de l’acceptació de la meva sexualitat. En retrospectiva, el meu rebuig de la Björk era paral•lel al meu rebuig de mi mateix: sé que m’agrada, però no m’agrada que m’agradi. Tot i quan ja havia sortit de l’armari i estava amb el meu segon xicot, encara tenia aquesta imatge antiquada de la boja aquella que es tirava com un ximpanzé per una banda a l’altra en l’escenografia de “Saturday Night Live” el 2007, o que va parir en la catifa vermella dels premis Oscars ous gegants vestida de cigne. En aquell moment, tenia 17 anys i era un estudiant d’Art Visuals d’un internat amb força renom als Estats Units. Els meus gustos estaven en procés d’esmolament i cada cop més tenia interès en una música que et demanava més, una mirada sota la superfície. Un dia fent investigació, vaig trobar unes revistes crítiques sobre els discos de la Björk i em varen sorprendre. Pensava que tothom, fins als crítics, la considerava una farsa igual que jo. Estava profundament equivocat. Pel que estava llegint, era considerada l’artista musical més transgressora i innovadora del segle XX-XXI, fins i tot superant a Prince i David Bowie en termes d’experimentació conceptual i sonora; era un referent per a tota mena d’agents creatius, ja que ella mateixa només col•laborava amb artistes en tot el que era l’escenografia i disseny que acompanyava als seus àlbums: Matthew Barney, M&M Paris, Gabríela Friðriksdóttir, Inez & Vinoodh, Alexander McQueen, Eiko Ishioka, Lucrecia Martel, Nick Knight, Michel Gondry, Spike Jones, Hungry, David Lachapelle, etc. Havia estat premiada i lloada fortament per crítics i professionals creatius en tots els àmbits, altament respectada, considerada una gènia artística i una força d’expressió i autoria de l’actualitat. Mai més tornaria a dubtar del poder de la seva obra.

1123190

Just aquella tarda, em vaig descarregar dos discos seus: Homogenic (1997) i Vespertine (2001). Havia llegit que ella, a partir del segon àlbum Post (1995), va prendre un control absolut d’allò que produeix. És ella, donada la seva formació en música clàssica des dels 8 anys, qui compon la secció dels violins; és ella qui programa els beats; és ella qui fa el treball de camp i grava personalment sons de la natura que després teixeix en les seves composicions; és ella qui passa hora rere hora a l’estudi editant i afinant amb una taula de mescles; és ella qui toca els botons i assegura un producte enterament seu, totalment fidel als seus objectius. Aquesta obsessió exhaustiva em va inspirar en els projectes primerencs que estava duent a terme en aquell moment. Va ser ella qui em va desafiar a ser més honest, més minuciós amb les meves pròpies obres. Aleshores, en vaig fer una primera escolta amb tot això en ment. Em fico els meus cascos de color carmesí, comença la cançó “Hidden Place”, la introducció a l’aventura psicosexual que és Vespertine, i com un orgasme experimentat per la primera vegada —tímid, curiós, explosiu i una mica incòmode— em va enfonsar en un món sublimment atàvic, amb plaers sonors que tocaven una fibra infraestructural emotiva, culminant en un desvetllament de parts del meu cos i ment inexplorades. 

8997_811025332277712_4425124970410968921_n

No hauria pensat mai que un disc —i molt menys un d’ella— seria capaç de travessar-me a un nivell micro, inculcar-me amb una nova consciència ideològica del ‘jo’, empènyer-me lleument a estar més fisiològicament en contacte amb el meu cos, amb el món que m’envolta. Apel•la als sentits en aquest disc, les seves composicions imitant microscopis, augmentant les sensacions més subatòmiques i generant una xarxa dissonant de jocs poètics de paraules i sons abstractament juxtaposats, tot semblant familiar i alhora totalment aliè. Aprofito aquesta observació per a remarcar que l’obra de la Björk no és merament musical, sinó més aviat una instal•lació sonora (no sorprèn que la primera artista musical que va tenir una retrospectiva al Museum of Modern Art de Nova York va ser ella). Una escolta passiva no és adequada. Cal endinsar-se en l’atmosfera narrativa elaborada per ella. Si no fos pels meus estudis que en aquell moment m’estaven ensenyant a afinar la meva percepció del món i entendre la composició darrere la superfície, no hauria sabut abastar l’aclaparament que és la seva obra.

En relació a la seva tècnica, la brillantor i excentricitat de la cantautora és la manera en què ha sigut capaç de reunir una sèrie d’elements i tradicions creatives contrastants per tal d’inventar quelcom completament nou. He pogut delimitar-ne els gèneres que ella cobreix a 6: folk, electrònica, punk, òpera/clàssica, pop i hip-hop. Tot i això, cap de les composicions que fa s’adhereix del tot a cap d’aquests. Són fusions que, sobretot donada aquesta descripció, podrien acabar essent atonals i cacofòniques. Però com que és una editora hàbil, sempre ha sabut cohesionar. Cal destacar, ella va tenir una formació en flauta clàssica. Filla de dos activistes bohemis, va estar envoltada per música rock dels anys 70. Després, a 12 anys va gravar el seu primer disc de cançons folklòriques infantils, prometent-se a aquella edat de mai tornar a cantar material que no fos escrit per ella. Als 14, forma un grup de música punk de tres noies que es deia Spit and Snot, iniciant una carrera en aquest gènere que duraria una dècada. Destaco les seves intervencions en altres grups com Tappi Tíkarrass, el grup goth rock Kukl i finalment, liderant el grup The Sugarcubes, que la va catapultar a l’escena internacional. Fins i tot, va gravar un disc d’estàndards de jazz traduïts a l’islandès amb el tríó Guðmundar Ingólfssonar. 

fullsizeoutput_37cd

En arribar a Londres a principis dels 90, on va gravar els primers dos discos en solitari, es va involucrar amb quatre escenes de música molt diverses: la de techno de discoteques clandestines underground, la de música contemporània de l’orient mitjà, la de jungle i la de trip-hop (un mix entre hip-hop i jazz-psicodèlic). De fet, amb el primer disc Debut (1993) va ser la primera a introduir elements electrònics en música pop. Aquests tres gèneres varen influir sobretot en la producció d’aquest disc i Post, ella actuant com a “curadora”, conglomerant aquestes veus i tradicions diverses en un mateix producte semi-coherent. És clar, els primers dos discos eren divertits, “músicament promiscus” com va dir ella, però força maldestres. 

En el decurs de la seva carrera professional, ha polit aquesta capacitat col•laborativa, caracteritzant cada disc amb una tonalitat, un “sabor”. Tot i això, juga molt amb com utilitza la seva veu, un altre component molt important per a entendre la seva obra. Ella canta, per una banda, en l’estil tradicional medieval islandès; l’exemple més clar d’aquest fenomen essent la cançó “Unravel”. És un cant parlat, emprat durant el regne monàrquic extens de Dinamarca (1380-1944); uns segles del qual estava prohibit cantar, i per tant, es va inventar aquest joc subversiu. Per una altra banda, utilitza les seves cordes vocals d’una manera percussiva, com si fossin un instrument amb un rang de textures i notes molt ample, de vegades bramant i rugint i en altres moments xiuxiuejant claustrofòbicament (vegeu “Cocoon” vs. “Pluto”). Aquesta imprevisibilitat és principalment la raó per la qual la seva música incomoda a alguns. Va començar a conceptualitzar el so a les acaballes dels 90, embarcant-se en una cerca de sons que eren “rodons”, “transparents” o “opacs”; sons que et “traspuïn”. Per exemple, va optar per beats que s’assemblaven a erupcions volcàniques al llarg d’Homogenic, la majoria gravats, editats i programats per ella. En Vespertine, havia contactat centres de ciència natural cercant gravacions exòtiques d’organismes eucariotes per tal d’evocar la sensació d’intimitat biològica. En Medúlla (2004), un àlbum majoritàriament a cappella, va voler trobar la comunalitat de la humanitat sense diferenciacions de raça i gènere, esculpint composicions amb veus només que oscil•laven entre animalístiques i mecàniques. 

tumblr_oi1ke7f4pd1vz3od7o1_500

El fraseig que fa servir és un altre punt que mistifica la seva figura, per la qual cosa molts l’acusen d’infantilismes en com pronuncia paraules i estructura frases. Per a començar, en comptes d’allargar la nota en les vocals de la paraula, posa més èmfasi en les consonants (vegeu “Blissing Me”). Després, sempre es decanta per jocs florals lingüístics, la seva lletra és pura poesia; i en la meva opinió, poesia d’òptima qualitat. Això, junt amb la manera que canta es confon per ser infantil, estranya, provocadora (coses que jo també l’havia acusat de ser). Donem un cop d’ull a un extracte de la lletra de la cançó “Pagan Poetry”, considerada una de les millors composicions del segle XXI:

Pedalling through

the dark currents

I find an accurate copy

A blueprint of the pleasure in me

Swirling black lilies totally ripe

A secret code carved

He offers, A handshake

Crooked, five fingers

They form a pattern

Yet to be matched

Morsecoding signals

They pulsate and wake me up

From my hibernate

On the surface simplicity

But the darkest pit in me

It’s pagan poetry

Pagan poetry

(Pedalejant a través

de corrents foscos

Trobo una còpia precisa

Un plànol del plaer en mi

lliris negres, totalment madurs, giren

Un codi secret cisellat

Ell ofereix una encaixada de mans

Torts, cinc dits

Formen un patró

Encara no aparellat

Senyals de codi Morse

Polsen i em desvetllen

De la meva hibernació

A la superfície, simplicitat

Però l’abisme més fosc en mi

És poesia pagana

Poesia pagana)

Està parlant sobre un compromís, un acord, una cerimònia antiquíssima, l’acte de cedir-se a l’altre, sobre un vincle que rasca la línia entre dolorós i plaent; el seu missatge, tot i ser velat, està transmès abstractament, sumptuosament. El més interessant de l’obra de la Björk és que, sense entendre la seva lletra, intueixes el que està dient. Com tot és insinuat, cal navegar-hi emocionalment. No es tracta de desxifrar literalment el que està dient, cal sentir; i això és la clau a entendre o simplement a gaudir de la seva música. Torno a insistir que és una artista, parla en els mateixos termes que artistes contemporanis: la seva música és experiencial, vol generar un clima afectiu (molts cops va acompanyada per una escenografia exuberant que es pot considerar una instal•lació), es basa en un concepte investigat profundament per ella (és molt coherent, procurant que tot aspecte d’aquell univers pertanyent a aquell àlbum estigui lligat al seu concepte. Per tant, és una artista conceptual i processual), tracta la condició humana, la màgia de la quotidianitat, tot traduït en un llenguatge dissident. És una filosofia personal, és art, cosa que m’enduu a l’últim punt. 

Una noció pseudo-freudiana: allò que ens fa fàstic o que ens horroritza realment ens atrau, o ens provoca enveja. Aquesta enveja es tradueix en rebuig. La Björk no és en absolut provocadora. Ni gens ni mica. És profundament honesta, sàvia, intel•lectual, cerebral. Mentre tothom se’n reia, mentre pocs se li prenien seriosament, ella anava cosint un tapís resistent i extens compost dels seus aprenentatges en diversos àmbits/gèneres creatius, un treball de camp exhaustiu, una ideologia personal molt treballada i una veu incisivament singular. Ser ridiculitzada no és una novetat; sobretot per una dona. Les acusacions de bogeria i bruixeria, les associacions forçades entre ella i una fada, etc. són les mateixes que han existit al llarg de la història de l’opressió femenina. Totes eren reaccions covardes en contra de la seva autoria i seriositat com artista, com a intel•lectual, i insisteixo, com a dona. Per l’altra banda, ella mateixa diu que els que es prenen tot el que fa massa seriosament també s’estan equivocant de certa manera: ningú analitza la seva obra des de l’humor. A part de ser molt juganera com artista, confessa que també inclou elements de sarcasme i ironia (que no són pas els habituals), molts cops essent “inside jokes” (bromes que només ella entén). 

Pressefotos-Bjoerk-2017-UTOPIA-3

Ella et desafia, mirant-te als ulls, agafant-te per les mans, a tenir un manifest propi, a desconfiar de l’establiment, a crear la teva pròpia espiritualitat, a tenir el coratge de ser tu mateix (en les paraules de la Marina Abramović); potser el desafiament més arduós possible. No ha deixat mai de ser punkie: tot que ha produït posterior als anys 80 ha desobeït tota normativa i convenció però gentilment, amb elegància. És un punk feminitzat: en comptes de queixar-se agressivament, ens “ensenya els seus palmells,” la seva vulnerabilitat; i això és fortalesa. Per tant, era ella qui em va ensenyar a ser vulnerable (“The Pleasure is All Mine”), cru (“Family”), atrevit (“5 Years”), benintencionat (“Unison”), receptiu (“It’s Not Up to You”), pagà (“Solstice”), en tots els aspectes de la meva vida personal i creativa. El que jo sentia quan tenia 8 anys era un desig ardent, un murmuri agressiu que bullia dins meu, de ser qui sóc. Just aquella cançó que em va pertorbar parla de tenir confiança en “l’amor que t’han atorgat.”

Descriu la seva obra com a “música folk del segle XXI”. Tot i això, no és pas traçable a una època en concret. És a dir, a partir d’Homogenic, tot el que ha produït des d’aleshores no té elements, ni de qualitat de so, ni d’estil, que són indicatius de l’època en la qual es va fer. Ella suspèn el temps, i hi genera una nova relació: una que és futurista, situada entre l’endemà i l’avenir. 

fullsizeoutput_246e

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s