Algo supuestamente divertido que volveré a hacer

Escrit per Albert Blaya

Si hagués de triar algú que narrés la meva aventura anant a comprar el pa mentre em paro al quiosc per acabar tornant a casa sense pa i sense diaris, sens dubte triaria a David Foster Wallace. Si això no és suficient per convèncer-vos podeu llegir la resta.

Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer(1997) és un viatge fascinant per la ment de Foster Wallace. Un geni torturat, condemnat a escriure. I nosaltres gaudim de la seva condemna.  El llibre està compost de diferents textos que conviuen en perfecte sincronia tot i ser eminentment diferents; és una radiografia pertorbadora de la seva psique turmentada i, de retruc, una retrospecció irreverent a la societat americana dels anys 90. En aquest volum, Foster Wallace evoca tot el seu poder creatiu- el que el consagraria com un dels més grans i l’enfonsaria ràpidament-i construeix una sèrie d’escrits, on tot i l’exuberància de la seva escriptura, estan plens de dubtes, de pors, de contradiccions i de derrotes: acceptar que, del cert, no se sap res, i que cada experiència resulta més xocant que l’anterior.

El llibre el conformen des d’un assaig erudit sobre la influència de la televisió en la tradició americana postmoderna( E unibus pluram )una crònica de 70 pàgines sobre la Fira Estatal d’Illinois( Dejar de estar bastante alejada de todo ), un reportatge sobre la experiència de conviure durant una setmana en un creuer de luxe- d’aquí el títol del recull-  o un perfil terriblement acurat sobre David Lynch tot i no haver parlat mai amb David Lynch( David Lynch ha perdido la cabeza ). Coses de Foster Wallace. Tots, a pesar de respirar diferent, són escrits corrosius, eminentment irònics. La ironia no com a objectiu final sinó com a vehicle  per a detectar-la en la nostra societat. És com una mena de metge torracollons que t’emportaries a tot arreu. La seva impressionant capacitat camaleònica de resultar igual de divertit i atractiu quan parla sobre literatura postmoderna i metacrítica que quan descriu tot el que veu assentat a la sala d’espera abans d’embarcar en el creuer: “Muchos de los que esperan-dejando de lado los de la ropa caribeña- me parecen judíos, y me avergüenza sorprenderme a mí mismo que puedo saber si alguien es judío por su aspecto”.

Foster Wallace elabora la crònica sobre la Fira Estatal d’Illinois o el reportatge sobre la seva experiència  al creuer de luxe per la prestigiosa revista Harper’s. Tot i fer de periodista, no és periodista, com ell mateix diu durant algun text, ni pretén ser-ho. Ell és un narrador: “Los narradores son observadores natos. Espectadores. Son esos tipos del metro cuya forma de mirar resulta inquietante. Casi depredadora. Es porque las situacions humanes son el alimento de los escritores”. Per això Foster Wallace és un dels  millors, sinó el millor, (no) periodista que hi hagi hagut. La seva mirada profunda sobre les coses fa que qualsevol anècdota, personatge o sensació es converteixi en un crit transcendental. Del detall al cosmos en un paràgraf. El seu reportatge sobre els Creuers de Luxe és de fet una reflexió sobre la publicitat, la narrativa que construeixen aquestes grans empreses per enredar la gent, com venen el missatge i com, inevitablement, el comprem. S’exposa, ens mostra les seves debilitats i contradiccions. El que per tots seria una experiència reconfortant a alta mar per a Foster Wallace “hay algo insoportablemente triste en los Cruceros de Lujo”.

Foster Wallace no és periodista perquè no li importa tant la fidelitat en el relat de la realitat com la fidelitat de la seva experiència. No hi ha entrevistes, ni noms dels personatges, no cal. Destacar que a David Lynch conserva la cabeza ell no només fa probablement el retrat més fidedigne que s’ha fet de Lynch- sense haver parlat amb ell- fent ús de la seva capacitat observadora i la seva capacitat interpretativa, sinó que analitza El Cinema, com el consumim, què és. És capaç de transitar per qualsevol tipus de superfície i extreure`n sempre alguna cosa nova, alguna cosa que et xiuxiueja a cau d’orella que ell és, en essència, un extraterrestre i que tu estàs condemnat a seguir veient sempre les mateixes coses. Foster Wallace mostra en cada peça la seva inadaptació, la seva semiagorafòbia i la terrible autoconsciència de sentir-se americà.

A més, es pot veure una evolució en el Foster Wallace periodista i el Foster Wallace escriptor de ficció. Si per una cosa és àmpliament conegut, per alguns temut, és per les seves notes a peu de pàgina, que conformen el tret distintiu de la seva gran obra La broma infinita. En aquest recull de textos  ordenats cronològicament es pot veure com en els dos últims(escrits al mateix temps que es gestava l’Obra) les notes juguen un paper rellevant, convertint-se en històries dins les històries, una mena de metahistòria. Realment són la part més divertida. En elles Foster Wallace penetra dins les coses, les sensacions i n’hi treu tot allò que n’està amagat.

La seva lucidesa quirúrgica no evita que continuï fent-se-i plantejant-te- preguntes-i que la seva literatura, més que una gran resposta, sigui una gran pregunta que fa que tots, onze anys després de la seva mort, el llegim empesos per una necessitat gairebé animal. Definitivament, llegir el seu llibre és Algo supuestamente divertido que volveré a hacer.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s