“No s’és artista, s’és dissenyador”

Emma Robres Roca | Barcelona, 21.05.2019

Jo sóc Mariona Garcia Solé, Solé sense R (sempre ho dic). Vaig començar estudiant dret, tot i que vaig durar tres mesos. Després de veure que no hi encaixava, vaig entrar a l’Institut del Teatre, fent un curs de 5 mesos. Després vaig entrar a magisteri, i vaig exercir de mestre de Cicle Inicial durant 5 anys a dues escoles: una a Torre del Baró i un altre a Sant Just. Després em va agafar una crisi, que em va portar a pensar que amb 27 anys, ser funcionaria i saber que d’allà als 65 ja sabria més o menys què seria la meva vida, em va superar, l’entorn em va ofegar. Llavors vaig decidir fer un canvi brutal a la meva vida, buscar una nova feina i, a base d’investigar escoles, vaig entrar a EINA. En aquell moment la meva vida podia resumir-se en estudiar els matins i treballar les tardes en un despatx d’advocats. Quan el segon any el Josep Maria Mir, un dels meus professors, em va oferir treballar en el seu estudi de disseny, no vaig haver de pensar-m’ho gaire, encara que tenia horaris complicats perquè treballava en una empresa com a dibuixant tèxtil. L’últim any vaig deixar aquesta empresa per dedicar-me, paral·lelament als meus estudis, a treballar per Mir. Aquest estudi va ser el meu gran lloc d’aprenentatge perquè la professió s’aprèn sobretot en els estudis i, més concretament, en els estudis petits. De cop, em van caure dos encàrrecs molt importants, que eren dues grans exposicions, i van ser les que em van donar la oportunitat de fer el salt i muntar-me l’estudi.

Es podria dir, doncs, que el meu currículum és una mica així “en recerca de”: en recerca de mi mateixa i en recerca del que m’interessava i em picava la curiositat.

Què et va fer decidir-te pel disseny gràfic?

El que tenia molt clar és que abandonava un funcionariat, que no era la meva manera de pensar. Jo tenia una mentalitat més oberta o transgressora i tots aquells àmbits que eren molt reduïts i petits, sobretot de pensament, sentia que no anaven amb mi. L’àmbit creatiu podia ser una bona alternativa, ja que havia estat a l’Institut del Teatre, i vaig estar fent estudis d’art, dibuix i pintura durant molt de temps. Era clar, però, que disseny gràfic era en tot cas una professió que en un futur seria remunerada, esperava tenir clients. La veritat és que en un principi jo pensava que el que m’interessava era el disseny industrial, perquè és aplicat i m’agradava molt pensar que podia acabar fent un moble, làmpada o una nova taula o una cadira de rodes. Però vaig adonar-me que el disseny industrial sempre necessitaria una empresa darrere i, en canvi, el disseny gràfic probablement tindria una sortida més ràpida.

En quin estil t’identifiques?

Sóc molt poc donada a classificacions. No sé si cal tenir un estil. Hi ha dissenyadors que tenen un estil molt concret que apliquen a qualsevol de les seves feines. Jo sóc bastant poc partidària d’això perquè crec que no s’és artista, s’és dissenyador, i com a dissenyadors el que hem de fer és entrar en la feina, investigar-la, entendre molt bé el client, entendre les necessitats i donar-li la millor resposta al problema que té. L’estil, en tot cas, passa per darrere. En el meu cas, per exemple, tot i no tenir uns trets determinats, sí que solen definir la meva feina com elegant, que predominen els blancs, que treballo bé la composició en el espai, sóc molt neta…

Així doncs, no em tanco mai amb una manera de fer. Intento que el propi projecte digui què necessita, entenc la professió així. També és veritat que estic bastant especialitzada en treballar per cultura, i aleshores el tipus de projecte que en tinc més és sobre exposicions, catàlegs d’exposicions, llibres sobre personatges de la cultura, una mica l’entorn absolutament cultural. Per tant, has de tenir en compte que els usuaris són múltiples i diversos i que hi haurà molta gent molt diferent que consumirà el teu producte. L’exercici és sempre posar-te en el lloc de l’usuari. Això es fa amb nivells de llenguatge: algú voldrà entendre-ho en 10 minuts i un altre persona tindrà 3 hores i podrà aprofundir. Considero que això és disseny gràfic: ordenar informacions per que l‘usuari les rebi sense que se n’adoni, però podent comunicar el que el propi projecte demana.

Quina és la clau que repeteixes als teus alumnes?

Una feina sense investigació no és res. Has de passar molt de temps investigant i absorbint per després rumiar-ho per arribar al resultat final. A partir d’aquí, després filtres, et poses a treballar i poc a poc vas descobrint nous elements en el procés. Això és una metàfora que faig servir amb els alumnes, que el disseny perfecte és com fer una bona maionesa: tens els ingredients però clar, cal lligar-los per a que no se’t talli.

Ets partidària de creure que les carreres de disseny, principalment bastant cares, poden arribar a ser elitistes?

Poder-s’ho permetre o no, no és la qüestió. Tan de bo fos públic, és clar. Jo, per exemple, vaig haver de treballar molt per poder-me pagar la carrera, ja que EINA en aquell moment era caríssim. Havia de fer un recompte exhaustiu de tot el que pagava cada mes, sobretot del material necessari pels estudis. Era molt car tot plegat però sabia que estava fent una bona inversió de futur. No és just, des del meu punt de vista, que hi hagi alumnes que tinguin el privilegi d’estar en aquestes escoles i estant subvencionats pels pares no donin tot el que poden donar i més per treure el màxim profit d’uns estudis que seran únicament per ells, ni tan sols pels seus pares. Així doncs, és un problema dels alumnes i no del preu de l’escola.

Creus que això pot ser donat pel fet que s’entra molt jove a les universitats? O consideres que ja es té edat suficient?

Totalment. Si de mi depengués, canviaria la data d’entrada a la universitat. És un error sortir d’un batxillerat per entrar corrents a una universitat. Jo vaig començar la carrera de la que serà la professió de la meva vida amb 27 anys. És important abans saber buscar-te la vida, saber el valor de les coses, aprendre a conviure amb gent totalment nova… Són coneixements que serveixen molt ja no només per a la universitat i per els estudis sinó per a la vida. El més important, però, és pensar i descobrir.

Tens alguna mania o una rutina quan treballes?

Algunes, sí. Primer aprendre molt, anar agafant impuls per fer projectes. Crec imprescindible anar a veure moltes coses, sempre que puc: des d’una exposició d’art fins a sortir de nit. És tant important perquè el dissenyador es planteja com és el món. Però veure cultura, més enllà que el disseny estricte, és molt enriquidor. Amb les conferències, per exemple, encara que inicialment no t’interessi el tema, pot acabar resultant interesantíssim. A part d’aquesta preparació externa, també és molt necessari la preparació interna: investigar molt sobre el tema que es tracta al projecte. Manies dintre del procés també en tinc. Tot i semblar una tonteria, mai comparteixo els catàlegs. Crec que és una feina que haig de començar i acabar jo. Els catàlegs, per a mi, tenen una estructura molt clara —tot i que cada doble pàgina, visualment, és diferent a l’anterior— però que no sabria transmetre, i que per tant, prefereixo fer-ho jo.

Quins referents artístics (de qualsevol àmbit) tens?

De tota mena. De fet viure ja seria un referent, per dir-ho així. Mai de la vida investigaria únicament amb disseny, de fet, és limitar-se molt. Aprenc ja no només de l’art sinó conversant amb persones, sobretot amb gent jove, viatjant, sortint de nit… M’interessa, també, el que no està etiquetat com a normal i que se surt de l’establert. M’encanta l’art brut, per exemple, que és aquell creat per malalts mentals. El dia que ho vaig descobrir se’m va obrir un món. No tot és bo però el que ho és, és totalment referent per mi i per tot una generació d’artistes de la segona meitat del segle XX.

M’agrada molt també la dansa contemporània. N’he vist molta i passa una mica com amb l’art brut, n’he vist molt de molt avorrit però quan m’emociona, sé que ha valgut la pena. En música m’encanta descobrir artistes nous, com ara la Rosalía. És un personatge molt interessant i que sap de què parla, i això inspira molt. Té en compte tots els detalls i té uns referents boníssims per ella.

Tens algun projecte teu preferit? Sigui per com t’hi has implicat o per com ha acabat resultant.

Sí. El que sobretot em vé ara al cap és el catàleg de l’exposició de Dublín de James Joyce. Era un cicle d’exposicions del CCCB que es centrava amb autors contemporanis i les seves ciutats natals. Va arribar l’encàrrec a l’estudi de Josep Mª Mir de fer la imatge de l’exposició i el catàleg. L’única condició del catàleg és que no podia ser el típic catàleg i havia de ser una relectura sobre Joyce, una reinterpretació. Me’n vaig encarregar de tot jo, tot i que només havia llegit una obra de l’escriptor. Vaig haver de fer una recerca molt gran juntament amb un dels organitzadors de l’exposició, que era un gran expert en Joyce, i vaig llegir molt i escoltar molt. Va ser la primera vegada que feia un projecte tant gran i que ho feia sola, i probablement per això ho recordo tan bé. Em va arribar a obsessionar el tema i només parlava d’això, però és una obsessió “sana” i molt recurrent en els dissenyadors.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s