Oda a la Cera 13: un paradigma antic

REPORTATGE per Gabriel Virgilio Luciani

És difícil per mi recordar com era la meva vida abans de la Cera 13. El 2015, me’n recordo d’haver vist un vídeo d’uns amics meus a Londres que a poc a poc estaven cosint una exposició junts. Varen gravar el procés del muntatge, incloent-hi entrevistes amb cadascú dels participants parlant eloqüentment sobre el seu treball. El producte final, tot acabat amb una finor típicament anglesa (un xic presumptuós també), em feia molt envejós: uns joves creadors igual que jo, espavilats, exposant les seves coses primerenques però benintencionades i treballades en un espai totalment derelicte, fent-hi meravelles simples. Aquesta enveja va provocar un abans i un després en la meva vida.

Quan jo cursava primer del grau a la Massana, l’any 2015, vaig conèixer a en Yansy Soler Peña a una exposició muntada per un company meu de Pintura al mur, n’Arnau Farell. Va ser al seu pis a Poblenou entre uns pintors amics seus. En aquell moment estava organitzant la meva primera exposició comissariada, Synthesis for Survival que s’exposaria a una galeria emergent TheFloor, i estava coneixent a diferents artistes i les seves obres per tal de fer la selecció. N’Arnau era un d’aquests que exposaria i em va presentar al Yansy. Volia possiblement incloure-li en Synthesis però el seu estil xocava una mica amb l’estètica general i contrastava massa amb el concepte que havia proposat. Així i tot, com és una persona amb una presència ubiqua, ens vàrem veure molt sovint pels diversos esdeveniments artístics a que sempre ens apuntàvem. En l’exposició, vaig decidir incloure un emergent col•lectiu d’artistes; un assemblatge de nois pintors de la Massana: un holandès que estava a Barcelona d’Erasmus, un austríac fent el mateix cicle formatiu que n’Arnau i dos nois catalans. Els quatre havia establert una dinàmica íntima, pintant junts, col•laborant en tota mena de creació, des d’instal•lacions escultòriques fins a cançons atmosfèriques abstractes. Eren sobretot pintors/escultors en aquell moment i per això els volia incloure en l’exposició que anava a tenir lloc en TheFloor, amb la qual havia col•laborat per gairebé dos anys. 

Tornant enrere, uns mesos abans de l’exposició/festa al pis de n’Arnau, me’n recordo que en Kaspar Dejong, l’artista holandès, m’havia parlat d’un tal Yansy qui tenia un taller molt a prop de la Massana. De fet, en Raul Paez i el Jose Ferrandez —els dos nois catalans— junt amb en Jakob Kolb —el noi austríac— ja s’hi havien instal•lat, realitzant les seves col•laboracions variades. Aquest taller, que uns mesos abans era el Vidalglass (una cristalleria dirigida per en Jordi Vidal, germà d’en Xema Vidal, exdirector de la Massana) va ser ocupat per aquests artistes amb el suport de la Begoña Egurbide i en Marcel•lí Antúnez. En Yansy, un exalumne de la Massana i col•laborador freqüent d’en Marcel•lí, es va encarregar de gestionar-ho junt amb l’Adelaida AE, una artista cursant el grau en Central Saint Martins, Londres qui va tenir la idea de convertir l’espai en un lloc expositiu a més de ser un taller per a artistes. Ells dos, junt amb aquests nois, varen iniciar un llegat curt però èpic en ocupar aquest espai. Tot i que no ho sabíem en aquell moment, aquest taller a carrer de la Cera, 13, decadent, tronat, honest, cru, abandonat, albergaria unes de les expressions creatives més volcàniques que havia vist la ciutat Condal. 

Quan entres en aquest espai modest, amb la placa del Vidalglass encara ficada a sobre de la porta d’entrada, sembla un espai utilitarista —i ho era— però el secret que ens guardava era que tenia una òptima capacitat transformativa. La primera exposició que s’hi va fer va ser a l’estiu de 2016 entre “Los cuatro mataos” (Jakob, Kaspar, Raul i Jose), Yansy i Stefano Statti (que després formarien un grup de música grundge anomenat “Los Yolos”). Amb quadres recolzats a terra, escultures que rascaven la línia entre rebuig i art, fluorescents enrotllats en acetat rosa, va ser la primera indicació patronal de com serien les produccions realitzades per la Cera. Era una mostra de què s’estava produint en aquell moment. Com pa tret fa poc del forn, se sentia tan bé, tan fresc, una mica incòmode també: realment hi pot haver una cosa tan crua, tan clara, tan excitant, per a gaudir nosaltres només? Els convidats eren amics nostres; no teníem un públic. A diferència d’un forn, feia olor a cigarretes i porros, birra Estrella seca, rovell, a humit, a floridura. La ranciesa aquesta incomodava, però alhora feia destacar un component de vegades poc valorat en el món de l’art: l’experiència.

En les primeres mostres (que ni gosaven dir-les ‘expos’) els organitzadors (que ni gosaven dir-se ‘comissaris’ ni tan sols ‘artistes’) feien que tu com a espectador et sentissis en perill, confrontat. Aquest caire bèl•lic continuaria al llarg de la trajectòria de la Cera 13; esdevindria l’aspecte destacable de la nostra marca. Després d’un parell d’expos d’aquesta mena, deixades, brutes, sense cap pretensió més que beure i fumar molt, passar-s’ho bé amb altra gent radical en un ambient semblant al d’una casa d’horrors, hi va haver un canvi important: el reconeixement extern. No havíem atret gaires persones més que amics d’amics d’amics. En Stefano, un pintor d’Almeria que havia cursat el Cicle formatiu en Mur va començar a llogar un espai en aleshores. En aquell moment, l’artista-performer argentina-catalana Regina San Martino aka Register Registrated es va unir a l’estudi també; una altra figura clau en el desenvolupament de la Cera amb un cercle potent de queers orgullosament subalterns que atrauria centenars d’agents alternatius a venir a col•laborar en projectes.

L’estiu del 2016, després de la meva expo amb els Mataos a TheFloor, l’Adelaida AE —que era un pilar essencial en el desenvolupament de la Cera— ens havia portat uns amics seus que varen estudiar amb ella al Central Saint Martins a Londres. Hi havia el Henry, la Ruben, l’Esther, l’Anaïs, la Jess i el Josh que varen venir a visitar-nos amb la intenció de participar en una gran obra de l’Adelaida, El banquet; un vídeo salvatge de sis minuts en el qual 11 personatges vestits en disfresses ridículs infantils amb els caps inserits en un forat d’una mateixa manta mengen voraçment tota espècie d’estranyeses des d’aus indeterminables fins a un llim viscós colorit en forma de tetes, la pudor de la barreja fent vomitar alguns. 

Era un gran gest, una mostra salaç de la carnassa de la humanitat amb un rerefons sociopolític; alguns personatges parodiaven diferents arquetips occidentals monàrquics. Va culminar en una exposició a finals de 2016 recollint aquest vídeo i una instal•lació immersiva composta d’unes deixalles de la performance, incloent-hi la manta tacada penjada des del sostre. Aquesta col•laboració va inspirar tot un seguit de micro-residències amb diverses alumnes de Central Saint Martins. Va marcar un abans i un després com havíem convidat a gent important del món de l’art barceloní; una iniciativa per l’Adelaida qui insistia que calia expandir-nos i convertir la Cera en un espai artístic professional i no només lúdic; millor dit, trobar un equilibri entre la visceralitat que imbuïa la Cera i que definia les nostres exposicions i el sistema burocràtic de l’art inevitable que ens és irrevocable. Dit això, en el març de 2017, la comissària Gisela Chillida Espinosa que reconeixia la potencial de la Cera, hi va organitzar junt amb en Ynasy una expo intitulada Lluna i pols el març 2017 amb obres de Maria Pratts, Begoña Egurbide, Gino Rubert, Marcel•lí Antúnez, i els originals de la Cera: Yansy, Adelaida, Raul i Stefano arran del concepte de la brutícia sexual, l’explicitat, l’anti-censura i l’escatologia. Era un testament de la professionalització del nostre projecte, que en aquell moment va començar a ser “projecte” quan abans era una mera ameba. Com la Gisela havia arrodonit el concepte d’una “expo Cera 13” i portat gent de fora amb noves perspectives i trajectòries professionals, el nostre centre va esdevenir centre. 

Després varen començar les residències amb les nostres amigues de Londres. Aprofitant que havien de fer pràctiques com a part del seu pla curricular, varen decidir realitzar-les amb nosaltres en forma d’una residència vivint i treballant a la Cera amb el fi de culminar amb una exposició recollint el que produirien. En vàrem fer dues: una amb la Tori Atherton i la Sarah Locke culminant en Reel 2 Reel el novembre de 2017 i una altra amb l’Esther Dilner i l’Olivia Wiles culminant en Caramba Caramba Chirimo Yes Suck Apuntas el gener de 2018. Jo hi vaig participar aportant textos poètics i consells curatorials a les artistes, visitant l’estudi de tant en tant, fent un seguiment. En fer aquests textos, vaig tenir la llibertat d’arriscar-me més com a escriptor com havia fet textos més convencionals per a galeries que demanaven una certa adherència a un format i to ortodox. A la Cera, com llençàvem fora tota mena de norma formal/estètica/temàtica/ètica/legal a causa d’una desobediència letal que corria com verí dolç en les venes de totes nosaltres, cadascú podia permetre dur a terme exploracions perverses i amorals de les seves pràctiques respectives i col•laborar, qüestionant sense voler la noció d’autoria i autoritat. Sense pactar-ho, sense parlar-ne, la Cera esdevenia un espai amb un ecosistema fèrtil; un espai amb una horitzontalitat sense preconcepció en forma de manifest. És a dir, nosaltres no vàrem crear aquesta dinàmica i funcionament intencionadament, es va fomentar a causa de circumstàncies casuals.

Com ja formava part de l’equip central de la Cera 13, aportant textos sobretot, volia proposar un involucrament més proper en forma d’una exposició el desembre del 2017. La vaig titular PR O XY PH A LL US : the Fallacies of the Phallus or How Phallic Geometries Act as Socio-political Proxies i l’estructurava arran del concepte de la presència ubiqua de la semiòtica fàl•lica en la cultura visual manifestant-se clandestinament en proxies, un terme informàtic per un substitut —en aquest cas visual— que exerceix un poder o autoritat en el nom d’una altra entitat. Basant-me també en la teoria de la semiòtica de representació de Jacques Lacan, qui parlava de tres tipus de representació visual: el significant, el símbol i el referent. Aquesta expo albergava 11 artistes, 7 dels quals varen realitzar un projecte encàrrec inspirat pel concepte donat. Va ser un moment d’expansió per a la Cera tal com eren les residències, convidant a perfils aliens a intervenir en l’espai, enfortint i diversificant les nostres produccions. La majoria d’artistes en aquesta expo eren de fora de la Cera, des d’artistes amics meus fins a companys de la Massana. Igual que les expos amb les nostres amigues britàniques, PR O XY PH A LL US va contribuir a la nostra marca de casa: establir una relació experiencial amb l’art, inculcar-hi un component tàctil, exagerar el sentiment d’incertesa: qualsevol cosa podria passar a la Cera 13, fins a perjudicar la teva salut.

Després, el març del 2019, vaig comissariar Cibèrpates: espais virtuals de control i llibertat de la Generació Z amb 7 artistes que va ser l’últim comissariat abans del tancament temporari de l’espai per un tema d’obres. En aquesta ocasió, m’havia preocupat —no denego que està de moda— la relació que la Generació Z (nascuts entre 1995-2000) té amb la tecnologia, el sorgiment de nous fenòmens mentals com serien les anomenades ‘Ciberpatologies’, i autoritat oculta digital, partint d’una cançó de la Kate Bush, “Deeper Understanding”, que va estrenar exactament 30 anys abans de l’expo. Aquesta mena de teorització es pot assajar en la Cera 13; no cal polir massa, pel bo i pel mal. Tornant a l’espai com a lloc d’incertesa, cal explicar l’obra magníficament diabòlica d’en Carles Castaño, qui va construir una caixa enorme en el qual els espectadors havien d’entrar amb els seus mòbils després d’haver signat un contracte i descarregat una App dissenyada per l’artista. Un cop dins la caixa, varen estar lligats pel coll amb una cadena de ferro penjada del sostre i per les mans darrere de l’esquena i després els personatges desfressats d’una manera desconcertant els varen ficar ulleres de realitat virtual amb el mòbil de l’espectador dins. I doncs, havien de jugar un videojoc amb una meta inassolible; una exploració agressiva de control de dades que tenen grans empreses dominants que gestionen i s’aprofiten d’aquestes i sobre l’anonimat d’aquests gestors (l’artista anava sense dir quina funció tenia en la performance; era un actor més).

Aquests projectes, com atrauen una miríada de perfils contrastants, porten a col•laboracions amb altres col•lectius (per cert, mai ens havíem dit ‘col•lectiu’) com amb La Trastera (un espai auto-gestionat a Calafell on ens vàrem traslladar en l’abril del 2018 per fer-hi l’expo Let’s Play Ball Kids!), la Clara Iris, WAHAB, la revista Sublime, Aldo Urbano, Daniel Moreno Roldán i Victor Jaenada. Fruit d’aquest reconeixement les comissàries Victoria Sacco i Carolina Ciuti varen contactar amb en Yansy per tal d’implicar-nos com a seu oficial en el Loop City Screen. Després d’això, en Yansy em va convidar a comissariar l’expo junt amb ell que seria inclosa en la programació de l’edició de 2018. Llavors, al novembre vàrem reunir unes figures molt potents de l’escena del vídeo-art emergent i establert: Begoña Egurbide, Sarah Danaher, Itzel Basualdo, Clàudia Del, Regina San Martino i Victor Colomer en col•laboració amb Joe Highton (els primers residents de la Infinita, el laboratori de creació i investigació fundat per n’Eduard Escoffet, en Jordi Colomer i la Carolina Olivares). Tot i un muntatge altament angoixant a causa de canvis a l’últim moment (tornant a l’estructura horitzontal, el bo de la Cera 13 i els seus col•laboradors artistes és que tothom s’implica en el muntatge, cadascú aportant capacitats i destreses singulars), vàrem acabar amb Certified Fresh, Free Range, Organic Art, una reflexió polifònica de la gestió de la imatgeria atzarosa en l’etapa de l’apropiació de contingut de Youtube i l’accés global a tecnologia amb càmeres. 

És difícil no conjugar els meus verbs en el temps passat quan parlo de la Cera donat el nostre tancament. La veritat és que no es pot parlar de la Cera 13 en termes de “la Cera era un espai on es feia ______” perquè la Cera no es defineix per la seva geografia o logística; és una comunitat, un equip, una família. Sense caure en sentimentalisme barat, el nostre projecte s’estén més enllà de les parets de runa i el terra irregularment enrajolat i els sostres rovellats. La Cera 13 potser és més una condició, un estat, un sentiment, una dinàmica. És un lloc on convergeix gent cèlebre alternativa com l’Apolonio, en Carlos Darder, en Leo Adef i en Kai Landre fins a assistències habituals de grans figures com la Martina Millà, l’Imma Prieto, la Laia Estruch i n’Emilio Álvarez. És un espai —torno a insistir— no intencionadament polivalent. Va acabar essent-ho per circumstàncies i pràctiques socio-laborals paradigmàtiques de la nostra generació. Personalment, vaig poder deslliurar-me de l’enveja viciosa, sentir-me connectat a una xarxa major d’agents creatius amb visions úniques, amb ganes de fer coses, de donar suport a projectes sense pressupost. Som realment DIY, sense pretendre ser-ho, i atraiem gent amb mentalitats semblants generant aquesta comunitat de raros. No érem gens innovadors. Aquestes menes de comunitats alternatives sempre han existit al llarg de la història de la creació. Cito a la Begoña qui —durant una expo en què tocaven “Los Yolos” envoltats per boira vermella que semblava vellut— em va dir mentre ella filmava el concert: “algunas cosas no cambian nunca”.

<3

IMG_4631

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s