Aristocràcia cultural: el fenomen indie i la superioritat estètica

El moviment artístic i social ha sabut camuflar molt bé el classisme, l’esnobisme i la comoditat neoliberal disfrassant-se de rebelió i d’antiautoritarisme

Per Emma Robres Roca | Barcelona, 07.05.19

“Primer vaig pensar que les 10 cançons que havia escrit podien ser presentades i compartides amb el públic com si fos una casa, i cada cançó seria una habitació. Després vaig pensar que podia ser una pel·lícula, i que cada cançó seria una escena. No va ser complicat, doncs, arribar a pensar en 10 aplicacions mòbils, una per cada cançó.” Així descrivia l’artista islandesa i mite musical Björk el seu nou àlbum, Biophilia (2011). La idea de l’àlbum no era la convencional de comprar un CD o escoltar-ho a plataformes streaming. L’artista va concebre l’àlbum en deu aplicacions sota una aplicació mare, que contenia no només cada cançó sinó objectes en 3D interactius, pel·lícules, animacions i fins i tot diagrames amb dades científiques sobre elements naturals. Björk, que porta en escenaris des dels seus catorze anys, sempre s’ha sabut reinventar i buscar noves maneres per expressar el que pensa, sent o experimenta.

No és la primera ocasió que un artista sent que l’eina a través de la qual s’expressa ha deixat de ser apta per al seu propòsit. L’escriptor Hugo von Hofsmannthal manifestava a Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon que les paraules no són capaces d’abastar la totalitat de l’experiència humana i que havia de trobar una nova manera per expressar-la. Aquesta necessitat de trobar nous mètodes per esprémer l’experiència humana actualment l’anomenem contracultura: el propòsit de fer anar per terra tot allò que ha precedit el moment actual, trencar amb la representació del món precendent i fer servir un nou llenguatge.

Stuart Hall, teòric cultural i sociòleg, definia la contracultura com un conjunt de subcultures que trenquen amb el marc social del qual sorgeixen, sigui la cultura dominant o la paternal. Un exemple, com explica Víctor Lenore al llibre Indies, Hipsters y Gafapastas: Crónica de una dominación cultural, seria una filla d’una familia obrera dels anys 70 que es nega a treballar a la cadena de muntatge i decidex viure en una casa okupa plena de punks. Es veu molt clar aquest exemple, perquè el moviment punk sempre se l’ha associat amb ser molt trencador, fins i tot de manera agressiva i combativa. Però els gèneres o moviments musicals successors del punk han sabut continuar amb aquest llegat? Concretament es pot considerar que l’indie, gènere músical de gran prestigi, és un moviment contracultural?

Tots els llibres, estudis o articles que parlen sobre la cultura indie —tal i com la coneixem avui— coincideixen a dir que el moviment sorgeix a la dècada dels 90. Prèvi a aquest moment, l’indie solia ser el que el seu nom indica: independent. O bé perquè no tenien una gran discogràfica darrere o perquè feien música amb intencions artístiques no comercials, els grups indie solien fugir del so i dels missatges habituals i solien tenir un discurs molt marcat en contra de l’statu quo i allò que s’esperava d’ells. La presència de polítics ultraliberals com Reagan a Estats Units o Thatcher a Gran Bretanya obligava als músics a qüestionar el món hostil en què vivien, manejat per unes elits que menystenien les classes treballadores, a través d’un so més agressiu i directe, com és el punk. Alguns exemples són The Smiths o Black Flag. Els successors no va sostenir els mateixos ideals, però, fet que va portar a l’inici de la decadència d’aquell indie polititzat i reivindicatiu i l’inici de l’auge d’aquest indie hedonista i comercial.

Nirvana, el grup emblemàtic del moviment alternatiu i underground, posava en melodia els laments d’una una societat cada vegada més globalitzada i, paradoxalment, més individualista. Nirvana poc va trigar a interessar les masses i a connectar amb individus d’origens semblants amb preocupacions semblants. El so inicial, més proper al punk, va portar els membres de la banda, sobretot a Krist Novoselic, el baix, a renegar del “rock amigable que altres intentarien imitar” del àlbum més canònic de la banda americana, Nevermind. Això no era més que el principi: el grunge s’estava convertint en tot un fenomen de moda, des de l’estètica fins als ideals de caire pessimista. Kurt Cobain, fart de la fama mundial i l’èxit comercial, no va veure altra sortida que la mort: “un fenòmen contracultural havia estat fagocitat pel mercat convertint-lo en hipster, és a dir, revertint la seva pròpia naturalesa”, tal i com comenta l’artista Nacho Vegas a manera de pròleg del llibre de Lenore. És aquest moment on es dóna, doncs, el naixement de l’indie mainstream, dos conceptes antagònicsi sinònims alhora.

Si bé és veritat que la música mainstream derivada del que va significar Nirvana es carrega tot el significat d’indie, no ho fa del concepte de contracultura. És a conseqüència d’altres maneres d’entendre la música i d’un món cada vegada més individualista que l’indie perd la intencionalitat de contracultura.

A nivell purament sonor, l’indie de finals dels noranta i principis del dos mil comença a abandonar el so més agressiu del punk, que queda relegat a un tipus de indie, l’indie punk, i comença a adoptar un so més fàcil i simple. Dani Martín, cantant del grup El Canto del Loco, afirmava en un tuit l’any 2012 que ser indie “es un posat i fer discos que sonen malament”, i amb un “so molt concret”. Per verificar les paraules del frontman, només cal escoltar la música indie espanyola dels anys 90 —com per exemple l’àlbum que va ser escollit per la premsa especialitzada, entre altres Rockdeluxe, com un dels millors àlbums dels noranta, Un soplo en el corazón de Family—  per comprovar que ja tenia aquest so que actualment podem trobar a grups com La Casa Azul, Love of Lesbian o artistes com Leiva. A més de tenir un so molt marcat, doncs, no ha evolucionat massa, només potser en el procés de producció, on s’ha prioritzat, en algunes ocasions, l’electrònica.

Si s’observa la vessant estrictament social, política i econòmica del fenomen indie, no canvia gaire. Els hipsters, els màxims representants dels consumidors de cultura indie, no només és que no trenquin amb la cultura dominant sinó que s’hi acomoden i la porten al màxim exponent. Una bona manera d’entendre fins a quin punt la cultura hipster és filla del neocapitalisme és la defensa cega que fan de definir-se a si mateixos no per qui són, pel seu origen o pels seus valors, sinó pel que consumeixen. Com menciona Lenore al seu llibre, l’autor Bruce Philp, a Consumer Republic (2012) afirma que “no hi ha dubte que els creadors originals d’aquesta subcultura s’estaven rebel·lant contra alguna cosa, pero aquesta no era el consumisme. (…) Els hipsters de Brooklyn buscaven una espècie de redempció del consum. Volien expressar-se a través de les seves preferències de compra. Volien que el consum tornés a ser quelcom personal”. La rebel·lió en què es van endinsar no tenia cap intenció de qüestionar el sistema, sinó enfrontar-se en contra d’aquells que no li donen prou importància al fet de consumir.

A més, és imprescindible, tal i com s’exposa al llibre il·lustrat Vida Indie: moda, cine, música, cocina y viajes para ser un moderno, seguir uns certs patrons per poder-te considerar indie. Lenore parla d’aquest fenomen de pautes marcades per complir amb el que s’espera, i afirma que “no està tan enllà de la «mentalitat de señorito» de tota la vida”. La defensa del que s’ha de ser o no ser, el que s’ha de saber o no saber, el que s’ha de gaudir o no, és un conflicte snob de molta trajectòria ja, com va fer l’autor Dietrich Schwanitz al llibre La Cultura: Todo lo que hay que saber, que, en contradicció amb el títol, dedicava un capítol sencer a parlar d’allò que una persona culta no havia de saber ni gaudir, com les relacions sentimentals de les cases reials europees o els programes de televisió que no fossin debats de política. És molt complicat que existeixi una contracultura on s’exigeixen uns requisits per formar o no part d’un col·lectiu.

Un altre exemple de la continuïtat neocapitalista que amaga el moviment indie és l’apoliticisme  voluntari que l’envolta. Nacho Vegas ressalta que “quan es diu que l’indie és una escena despolititzada no vol dir que li manqui dimensió política, sinó consciència política”. L’important per als hipsters és l’esteticisme, ser atractiu per un públic sense cap mena d’intenció de qüestionar el sistema en el qual es viu. L’important és cantar els problemes d’un món modern i molt individualista, els problemes que es pot trobar un indie al seu dia a dia, sense anar més enllà. I sempre complint amb l’esteticisme obligatori, per suposat.

És imprescindible pels hipsters, també, distingir-se d’allò popular per demostrar una superioritat estètica, que s’acaba convertint inevitablement en un classisme desbordant. Pierre Bordieu, un dels sociòlegs contemporanis francesos més reconeguts, va determinar al seu llibre La distinción: criterio y bases sociales del gusto que les nostres aspiracions socials determinen completament les nostres preferències estètiques. Consideren, doncs, que la cultura indie ha de ser alguna cosa més que les cançons que posen en repetició a la ràdio o els bestsellers. S’han de diferenciar de la cultura popular perquè només així es diferenciaran de la classe social a la qual apel·len: la treballadora.

El periodista britànic Owen Jones va fer un estudi extens sobre aquesta voluntat de diferenciació de la majoria de la societat dels anomenats chavs, que en la traducció al castellà serien els canis i les chonis. Trobava l’origen d’aquesta voluntat amb el thatcherisme dels vuitanta i considera que a partir d’aquell moment “ser de classe treballadora ja no era motiu d’orgull sinó allò del qual hom havia d’escapar”. Així neix el nou classisme de classes mitjanes, que amb aspiracions a classes socials superiors, creen un teixit que abarca tot el tipus d’art per diferenciar-se d’allò que és abastable a tothom. Així, pel·lícules de David Lynch o els germans Coen o grups musicals com Los Planetas o MGMT passen a formar part d’una cultura premium, a la qual només poden accedir aquells que pretenen legitimar el seu classisme fent-lo passar per intel·lectualisme.

Arrel d’aquesta immersió al món de la cultura indie, la resposta acaba resultant bastant evident: actualment l’indie no és un moviment contracultural. No se li nega que hagi trobat noves maneres de reinventar-se, com Björk amb el seu àlbum Biophilia, però això no vol dir que trenqui totalment amb allò anterior. De fet, actualment, és complicat que existeixi un moviment contracultural sòlid. Mery Cuesta, crítica d’art i comissaria, opina que allò que actualment seria contracultural seria tot allò que no és mostrat a Internet. “¿Cómo ser contracultural en una sociedad en la que toda expresión cultural espontánea es rápidamente expuesta, interpretada y monetizada?”, afirmava en un article del diari El País. Es podria culpar a molts factors, com la precarització que porta a la necessitat d’obtenir benefici de les creacions artístiques, la falsa democratització d’Internet, les indústries creatives i la falta de separació entre feina i vida personal, la comoditat de les classes mitjanes d’un món brutalment capitalista… entre tants i tants d’altres.

No es pot negar, però, que l’ésser humà sempre sentirà necessitat de trobar noves maneres per comunicar, i moltes d’elles seràn allunyades de les eines hegemòniques. Cada vegada més, grups marginats i rebutjats aconsegueixen busquen noves maneres per expressar-se i rebel·lar-se, com els moviments feministes o veïnals (per exemple). Mentre hi hagi aquesta necessitat i no s’accepti allò establert, la contracultura tindrà futur.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s