Ainoa​ i l’anàlisi del post-porno en base a les tesis de Foucault

il·lustacions article_2.jpg

De la senyora A, normal. Esta a casa seva mirant la tele; fan un capítol de “Qué tiempo tan feliz” on parlen de sexe i de Foucault. Michel Foucault? No té ni idea de qui és aquesta tia… Ah, és un home que parlava de sexualitat i poder…

1. Foucault. Estudis de la sexualitat

Focault va ser un pensador, historiador, psicòleg i teòric social francès del segle XX. Un dels seus interessos principal era la problemàtica del poder.

Així, el determinant bàsic de les tesis de Foucault en la segona meitat de la seva carrera sovint és el concepte de ​poder​. De fet, aquest concepte és l’origen de nombroses teories i reconstruccions històriques que volen senyalar la presència del poder en tots els àmbits de relació social.

Cal subratllar el terme “reconstrucció” si parlem del seu mètode de treball. El caràcter arqueològic de la seva investigació és un distintiu clau, una explicació necessària de la seva manera de construir arquitectures passades –conjecturant les parts que hi falten a partir de les ruïnes (Morey, 1987).

La mirada històrica és el pas precedent al trencament: Foucault proposa el ​canvi​, sempre amb el poder com a comú denominador. La connexió entre la construcció de fenòmens històrics amb l’actualitat és una manera de produir sentit. Quan es parla de la història en termes de reconstrucció el sentit és una conseqüència, no una causa (Morey, 1987).

El cas de la “Història de la sexualitat” de Foucault és el d’una obra inacabada, que l’autor planejava amb el doble de volums dels que escrigué. Els tres volums que va redactar reconstrueixen​ la història de la sexualitat des de l’Antiga Grècia. Tot i que el projecte va quedar en les beceroles; Foucault va arribar a suposar dos punts clau de trencament en el transcurs de la història que ens ocupa: el primer, al segle XVII, amb les grans prohibicions; el segon al segle XX, quan disminueixen els mecanismes de repressió.

Posem el focus en altres tesis sobre gènere, tecnologies i biopolítiques foucaultianes, desenvolupades en el marc d’un interès creixent pels trencaments i en convergència amb el seu estudi sobre la història de la sexualitat:

Si el poder regeix en gran mesura les relacions humanes, la sexualitat –en tant que àmbit relacional- també s’explica des de i en el poder. La narració històrica de Foucault conclou en una observació constatable, i.e., que la sexualitat és un producte social articulat per discursos de poder (Fernández, 2006. Afirmar això vol dir:

  1. La sexualitat no és un motiu biològic ni sociològic, sinó un fet cultural
  2. La sexualitat –com a fet cultural– ve constituïda pel context social
  3. I com a fet contextual, la sexualitat canvia segons l’època

Hi ha una relació particular entre aquesta sexualitat i l’estudi de les biopolítiques: la ​política és l’espai natural de l’exercici del poder​; la gestió del poder en les polítiques del cos i de la vida té una influència clau en la sexualitat. ​Foucault entén la biopolítica com a gestió de la vida (de la cosa vivent) de les persones (Lemm, 2010)​.

Foucault prova de racionalitzar les pràctiques de govern i analitza la nova forma de política liberal. Si parteix d’aquí és per arribar a la biopolítica a través d’una explicació del poder, en aquest cas marcat pel paper de l’economia en els sistemes neo-liberals. L’economia regeix els nous dispositius de govern. Un d’aquests dispositius és la gestió ​positiva​ de la vida (en contraposició a les anteriors polítiques de la mort), organitzada en forma de biopolítica (Lemm, 2010). Si tenim en compte el caràcter contextual de la sexualitat i la seva relació evident amb la vida i el cos, podem induir que la sexualitat actual ve determinada per fets polítics; econòmics, en últim terme.

La senyora A després de sentir tot això veu que sísí, que certament la sexualitat depèn del lloc i del moment -se’n recorda del seu amic Paul, que si hagués estudiat teatre en comptes de dret hauria estat gay- i això la torba.

2. Marc teòric i pràctic de la corrent post-porno

Aquestes reflexions obren al nostre personatge al món del post-porno.
El ​postporno​ és una tendència que sorgeix del porno i s’autoproclama continuadora (en tant que posterior) d’aquest gènere. En cap cas és l’única alternativa i no relleva l’estatus del porno convencional, però dins del context sociocultural que l’avala es fa un lloc en el camp de la pornografia actual.

Si bé pot tenir significats canviants, el post-porno ​engloba un seguit d’aproximacions a noves formes de sexualitat i d’intervenció política.​ Vol posar en debat els estereotips de gènere i les convencions sexuals -i en certa forma és una manera d’alliberar-se del control de les biopolítiques. Per fer això, ​el post-porno busca crear noves formes públiques, compartides i ​copyleft​ de sexualitat que canviïn les dinàmiques vigents de producció i consum pornogràfic (Smiraglia, 2006).

Ara la senyora A també pensa en el noi jove pakistanès de la botiga de sota casa seva i en aquella estranya manera que té de menjar-se les peres madures, i com li regalima el suc coll avall -potser mirant “Qué tiempo tan feliz” no hauria de pensar aquestes coses, de fet potser no hauria de pensar-hi mai, en aquestes coses.

Aquí A esta trencant amb els seus esquemes…

Per entendre el trencament que suposa el post-porno respecte al seu antecedent, cal esbossar ​quina era la situació del porno abans que sorgissin aquestes noves tendències​. Com que és un gènere regit pel context (per la demanda de cada moment), el porno dominant era i segueix essent ​d’enfoc masculí heterocèntric​. En aquesta línia, l’orgasme masculí marca l’argument de la història i totes les possibilitats que no contemplen el fal·lus com a centre (sempre en relació amb el sexe femení) queden relegades a un segon nivell.

​Amb tot això, entra B, que té ganes de “porno bo, del de tota la vida”. I A es posa les mans al cap: el típic porno és el diable i una dona com B ha de voler una altra cosa, fresca i lliure.

Com que el rol de la dona en les produccions pornogràfiques majoritàries és un reflex del seu estatus sociocultural, les mateixes corrents feministes que volen subvertir l’espai sociocultural vigent s’infiltren en el camp del porno. ​Les pràctiques postporno sovint promouen un ideal feminista.

3. Formes d’enllaç

Hi ha certs punts d’enllaç entre Foucault i el post-porno, tot i que és important dir, d’entrada, que Foucault mai tracta el tema del gènere de forma estesa ni fa cap proclama feminista en forma de discurs teòric (Piedra, 2004). Aquests punts, per altra banda, són fonamentals en els arguments postporno.

D’aquí veiem que la influència de Foucault en el gènere post-pornogràfic no és directa, sinó que -si hi és- és una derivació de la lectura de les seves tesis o un efecte del seu pensament de canvi. Tot i així, hi ha relacions com:

  • La proposta de trencament que fa Foucault en referència a les formes de sexualitat sembla quadrar amb el trencament que fa el post-porno en l’escena pornogràfica del segle XXI.
  • El concepte de biopolítica de Foucault dóna sentit a aquest trencament i explica les causes tecnològiques i de poder que han conduit a la concepció dominant de sexualitat.
  • L’economia que Foucault situa en els fonaments de la governabilitat regeix tant la biopolítica com el mercat del porno convencional. Per això, i com que la desobediència se n’escapa, ​el post-porno actua en relació a l’economia també en sentit dissident.
  • Les relacions de poder que descriu Foucault il·lustren les categories habituals del porno i posen en relleu el canvi que planteja el post-porno en els sentit de dominació i control.
  • Llegir a Foucault en clau de gènere pot ser una forma d’enllaç entre ell i la teoria post-porno.​ Tot i així, el fet que Foucault no tractés directament aquest tema -menys encara en els termes actuals- presuposa una mediació per part de tercers. Interpretar Foucault des de la perspectiva del gènere vol dir afegir una altra capa de significat que dista inevitablement del seu pensament “oficial”.
  • Salvant les distàncies, podem fer una extrapolació dels conceptes foucaultians de poder, sexualitat, trencament (…) a contextos com el porno actual i veure la relació amb els fonaments teòrics del post-porno.
  • En aquest sentit, ​podem parlar d’una influència clara de Foucault en les noves teories, però sempre -i només si es dóna- d’una forma mediada​.

il·lustacions article_2b.jpg

Tornem amb A, que ara troba entre els calaixos una càmera vella i decideix, amb l’excusa d’anar a comprar llet, baixar al paki. Amb la càmera en mà es troba amb l’escena amb la que pensa més sovint del que voldria. Aquell noi jove, somrient mentre devora la pera a mossegades. Ho graba. El graba. I li compra llet, és clar

Aquí el nostre personatge fa un exercici crític: Què en diria, Foucault, de tot això? Veiem que el feminisme contempla​ dues posicions r​ especte la pornografia dominant: una és la que vol​ erradicar-la per acabar amb els estereotips i rols denigrants de la dona​; l’altra és la partidària de ​seguir cultivant el gènere i d’apropiar-se’n.​ La branca feminista que defensa la continuïtat de la pornografia actua en el marc del post-porno (Bourcier, 2013).

A partir d’aquí proposem dos punts a qüestionar:

  1. Cal mirar si en aquesta forma pornogràfica del feminisme que fomenta la desobediència sexual i promou formes alternatives de relació hi tenen cabuda totes les formes possibles de sexualitat i de gènere.​ Cal considerar, per exemple, si l’asexualitat pot tenir lloc en l’esquema post-pornogràfic o si el gènere ​hermafrodita ​encaixa en les tesis d’aquest moviment. L’objectiu d’aquest exercici no seria el d’atendre tots els casos particulars ni el posicionament de tots els​grupssubalterns,​ sinóeldecomprovarquinésl’abastdelmoviment post-porno, fins a on abraça a l’hora d’encabir modes alternatius.
  2. Cal posar en debat el problema de les categoritzacions​. Quan el post-porno intenta escapar dels encasellaments habituals, cau igualment en altres formesd’estereotipatització.

Mentrestant, A se’n torna a casa amb la cinta i li ensenya a B. Li diu: “Mira, B, això és lo bo, això és el futur”. I li explica que li posa el de les peres quan en menja. Ara B se’n du les mans al cap, perquè tot això tan tèrbol que li explica A és igual de nociu que el porno antic, i fins i tot igual d’encasellador. B diu: “L’amiga d’una amiga meva va néixer amb dues peres i tres polles; a veure, això, com ho tornes porno.

Si analitzem aquestes dues observacions com si fos Foucault que ho fes, podem extreure’n dues tesis:

Per una banda, que qualsevol forma de sexualitat i de gènere -avalada o no per les teories feministes- t​indria cabuda en el marc del post-porno​, perquè el que defineix aquest és justament la inclusió de totes les possibilitats. Qualsevol nova forma de sexualitat o qualsevol variant del gènere respecte al porno convencional serà pots-porno.

Aja! A -que ha estat llegint- li explica a B que l’amiga de la seva amiga serà benvinguda en el món de les seves cintes modernes, perquè ara lo raro és lo que posa -aquí A pensa en el de les peres madures i en l’amiga que se li empinen totes tres polles.

 

Per altre banda, ​que el post-porno no pot escapar de la categorització, per bé que ja d’entrada es conforma com un moviment​ amb nom​.​ Igualment, qualsevol element comú o que relacioni les diverses produccions post-porno o qualsevol tret distintiu que les defineixi serà un etiqueta, una categoria concreta. Citem a Preciado, que diu:

“Intentando, así, desmontar la programación de género dominante, a través de procesos de desnaturalización y desidentificación que logren problematizar la premisa hegemónica “un individuo = un cuerpo = un sexo = un género = una sexualidad” (Preciado, 2008: 90).

Si la sexualitat “és” en virtut del context vol dir que la sexualitat en si mateixa és un fenomen sense forma.​ La sexualitat és identificable quan es relaciona amb el seu espai i el seu temps. ​La realitat cultural, sotmesa finalment a les relacions de poder, és la que dona forma a la sexualitat de cada lloc i cada època.

Com a aval d’aquesta lectura foucaultiana del panorama post-porno i a tall de conclusió, posem d’exemple l’entrevista a Maria Llopis i Erika Lust, on es pot veure les discrepàncies respecte a la definició del terme porno. No coincideixen en la manera de veure les coses perquè estan parlant del contingut sense el continent i això fa que cadascuna ho vegi d’una manera diferent: “¿Existe un porno para mujeres? En su respuesta, Erika Lust sostiene que las mujeres tienen unas necesidades específicas dentro del porno. María LLopis, que no es posible: “[…] nosotras no tenemos como colectivo una sexualidad tipificada. Por ser tía no me tienen por qué poner sólo los polvos suaves, las historias con argumento y los preliminares” (2010: 12). Para María Llopis la noción de porno para mujeres es dañina y -en sus palabras- “[…] me baja la líbido por los suelos. No obstante, admito que a veces me pone un vídeo en el que una nenita tontita se folla a un pizzero.”

I ara A, que està en àuge amb tot això que ha llegit, li explica a B que a “Qué tiempo tan feliz” va sentir un calvo que deia que calia trencar amb les formes de sexualitat establertes per les tecnologies de poder i que és clar, que qualsevol altra forma de sexualitat seria igualment un tou de caselles. Però què hi farem, això és inevitable i a fi de comptes només volem bon porno i un tros de llit.

Bibliografia

·Bourcier, M.-H. (2013). Bildungs-post-porn : notes sur la provenance du post-porn, un des futurs du Féminisme de la désobéissance sexuelle. Rue Descartes (79), p. 42-60. ·Fernández, D. (2006). Foucault, identidad y sexualidad. A Parte Rei [en línia] (45),
URL: https://www.academia.edu/4235810/Foucault_identidad_y_sexualidad [consultat: abril 2018].
·Lemm, V. (ed.). (2010). Michel Foucault: Neoliberalismo y biopolítica. Santiago de Chile: Editorial Universidad Diego Portales.
·Llopis, M. (2010). El postporno era eso. Barcelona: Melusina.
·Llopis, M. (2017). Entrevistada per Laura Aznar. El Crític [en línia], URL: http://www.elcritic.cat/entrevistes/maria-llopis-la-maternitat-es-un-tabu-dins-els-propis-movim ents-feministes-15105​ [consultat: abril 2018].
·Morey, M. pròleg a Deleuze, G. (1987). Foucault. Barcelona: Ediciones Paidós, pàg. 11-22. ·Piedra, N. (2004). Relaciones de poder. Leyendo a Foucault desde la perspectiva de género. revista Ciencias Sociales [en línia] (106), pàg. 123-141.
URL: http://www.redalyc.org/html/153/15310610/ [consultat: abril 2018].
·Preciado, P. (2008). Testo yonki. Madrid: Espasa Calpe
·Smiraglia, R. (2006). Sexualidades de(s)generadas: Algunos apuntes sobre el postporno. ·Revista de la Asociación Argentina de Estudios de Cine y Audiovisual [en línia] (12). URL:​http://asaeca.org/imagofagia/index.php/imagofagia/article/view/335/289​ [consultat: abril 2018].
·Lust, E. (2008). Porno para mujeres. Una guía femenina para entender y aprender a disfrutar del cine X. Barcelona: Melusina.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s