YOUTUBE, aproximacions al vídeo pobre

Al voltant de la ficció i la realitat, l’amateur i el pro, la deixalla i el valor en el contingut audiovisual de Youtube.

Diàleg amb Miquel Martí Freixes, teòric i programador de cinema.

Per Marta Vicente

MMF: Qui es podia pagar abans una càmera de Super 8? Gent de classe mitja alta. En canvi ara gent de classe mitja-baixa té accés a un mòbil i per tant pot filmar, això ja és un nou paràmetre. També abans era el pare el que filmava a la família, ara en canvi també són els fills qui filmen, la mare també filma. Hi ha una ruptura. Abans era el pare, des del punt de vista de mascle que representava.

Hi ha un aspecte d’accessibilitat tècnica, però també ha canviat un aspecte psicològic, com de “jo sóc propietari de la meva pròpia producció”. Això provoca molts punts de vista diferents, i aquesta democratització en la producció, en quina posició deixa la figura de l’artista o el tècnic?

MMF: Aquí hi ha un repte per a l’artista, realitzador o tècnic perquè es troba amb una quantitat molt gran “que fan el mateix que ell” , entre cometes perquè la gent ho fa de manera molt més amateur i menys reflexionada, però el volum d’imatges a la xarxa ja és ingent, és infinit. L’artista si vol penjar el seu contingut a Youtube, sap que quedarà tapat, que no el veurà ningú.

Una invisibilització total del treball

MMF: Clar hi ha altres canals Vimeo, Filmin, qualsevol plataforma més professional ja crea un caixó de visibilitat diferent.

Així que Youtube s’ha venut al “dimoni” , s’ha derivat al producte banal, superficial…Fins a quin punt hi ha alguna cosa darrere de tots aquests continguts? Algun valor antropològic o sociològic?

MMF: El dimoni te dos camins. La vertent en la que s’està convertint Youtube, que es un món econòmic, és a dir gent que puja vídeos i elabora personatges de si mateix per a fer diners, és ja una “sub-tele”.

És a dir entra en les lògiques de mercat…

MMF: Exacte. Però després hi ha una gran quantitat que suposa milions i milions de vídeos que es pujen a Youtube per raons infinites. Desde adolescents de 12-13-14 anys que volen ser Youtubers i imiten als Youtubers grans, fins un soldat que se’n va a Iraq, grava la seva experiència i quan arriba a casa ho penja a Youtube i allà es queda…els motius són infinits. Hi ha gent que no sap perquè ho puja però ho puja, o arxiva allà, ho troba un altre, i a vegades aquell vídeo es converteix en viral. Però hi ha com aquests dos camins, El que sap com van els anuncis, contacta amb les empreses i el que no és tan conscient, més atzarós potser.

Quins creus que podria ser el futur immediat de totes aquestes participacions, repetitives i sorolloses,  de l’autoproducció, de diàleg en comunitat, amateur…pot aproximar potser a una major acceptació de l’alteritat?

MMF: Si llegeixes el llibre Watching Youtube de Michael Strangelove veus que hi ha hagut diverses etapes. Avui en dia , la gent que entra a la plataforma Youtube només veu un 5% dels vídeos, que són els vídeos que Youtube promociona, vídeos dels Youtubers, els vídeos comercials, l’altre 95% queda completament tapat i només el veu un percentatge baix dels usuaris que entren. I aquest 95% és sobretot “allò amateur”, no el canal de música de Vevo o els partits del NBA. Sinó quantitats ingents de vídeos i vídeos . En aquest magma infinit d’imatges passen moltes coses. I una de les que passen és que efectivament es poden crear comunitats, Comunitats de reforç. Per exemple comunitats de reforç gay i lèsbic, en que les persones es graven al moment de sortir de l’armari amb els seus familiars. Aquest vídeo es grava i es publica. I això crea comunitats de persones que els passa el mateix, o poden donar-se ajuda o consell. Pot ser positiu, si, quan es crea una xarxa de recolzament mutu sobre un tema, ara, també és pot crear una xarxa de grups intolerants d’ultradreta, per exemple, llavors potser ja no està tan bé.

És clar…la comunitat sembla que és un factor amb molt de pes, a Youtube, en general si un no rep aquest “feedback”, no produiria res no?

MMF: En general si, o hi ha aquest feedback comunitari o hi ha un “jo m’exposo”, el Rubius ( exemple de Youtube més popular actualment d’Espanya ) i la resta “se’m tiren a sobre”, o em contesten. Jo una època que vaig mirar molts molts vídeos, arribava a vídeos que tenen 0 visites. N’hi ha, però et mates per trobar vídeos de 20, 30, 40 visites es super difícil.

El propi Youtube travessat per les lògiques de mercat, no permet des del propi sistema de filtratge de vídeos, la cerca de vídeos per visualitzacions en descendent, de 0 visites a…, no és pot. Vaig trobar una web però on publiquen vídeos de Youtube que tenen 0 visites

MMF: Si, les conec, però normalment pengen vídeos que acaben de ser publicats a les últimes hores, i que tenen 0 visites. Però jo no buscava això. A vegades per atzar, per exemple un vídeo que vaig trobar de 20 minuts d’uns tios amb una piscina, que no feien massa res, i no l’havia vist ningú! I Portava 5 anys penjat.

Ni la seva mare!

MMF: No, no, ni tan sols la persona que el va pujar. Jo vaig ser el primer, va ser com una inauguració. A mi és el que més m’interessava, aquests vídeos que passen desapercebuts, hi ha alguna cosa social..

Hem quedat que en aquests espais el contingut acava invisibilitzat, també veiem que la qualitat, sembla un factor secundari, perquè si és vol qualitat, l’anem a buscar a una altra plataforma…

MMF: Si, aquí té molt més pes el contingut què, que no el com. A mi aquest tema em motiva molt, i vaig fer una peça. Vaig escriure al voltant d’aquest tema i al final vaig dir, ho he de passar a la pràctica..

Amb apropiació?

MMF: Si, contingut apropiat de Youtube. És de Hooligans. M’interessava el grup social i el seu comportament violent, o no violent. Vaig estar buscant material…

Però material gravat per si mateixos?

MMF: Hi ha molt contingut gravat per la televisió, La televisió els grava d’una manera, si es un reportatge els grava de forma estereotipada, o els graven a un partit doncs la càmera del partit enfoca a la grada. Però aquesta imatge ja la coneixem. A mi m’interessava veure ells com es gravaven. M’hi vaig introduir a fons, a tot Europa. Equips de quarta i cinquena divisió d’Alemanya per exemple. Vaig descobrir que hi havia grups de 100 hooligans però un d’ells que sempre duia la càmera, durant tots els partits, una temporada sencera, i ho publicava. Aquests si que feien xarxa, perquè els ultra de l’est d’Alemanya copiaven els comportaments, les cançons, altres activitats comunes d’altres grups Hooligan.

Però el fet de visibilitzar-se públicament, no posa en perill precisament, la “seguretat” del grup. Al desvelar els secrets, i nosaltres poder accedir-hi públicament, no reforça més encara els estereotips?

MMF: Hi ha una paradoxa i passa amb totes les representacions. Passa amb les nostres representacions de Facebook, però ara parlem de Hooligans. Ells es poden representar com ells vulguin, ja no és la televisió que els representa a ells, ni un periodista sensacionalista, sinó que ells es poden representar com ells vulguin. I com ho fan ells? Doncs a través d’estereotips. Tots els grups tenien un mateix estereotip, tenien un patró. AL final trobava vídeos clavats de països diferents. Tots feien el mateix. Es representaven a través de la masculinitat, el foc, certa violència, més que violència era una certa agressivitat.

En certa manera, se’n orgullien de l’estereotip que se’ls hi havia posat?

MMF: És difícil trobar alguns grups, però ja grups alternatius que es representen d’una altra manera. Però aquest és un grup famós perquè és d’esquerres, molt conscienciat, anti-racista. Però si, l’estereotip de l’home dur amb la bengala encaixa bastant. Però això ens passa a nosaltres amb Facebook i en general, que sembla que tenim la llibertat per a representar-nos com nosaltres volem, però es bastant probable que caiguem amb multitud d’estereotips que hem tingut tota la vida.

Entenc, i és clar, aquí s’entén perquè tothom vol presentar-se de forma favorable, per no “tirar pedres al propi terrat”?

MMF: A menys que no et donis compte. Que també pot passar. Hi ha gent que es pensa que puja un vídeo d’ell o d’ella a Youtube molt positiu, i està fent el ridícul, i no ho veu. Fins que els altres li ho repliquen. Però si, en general s’intenta buscar una imatge positiva.

Pot fer el ridícul, o precisament buscar aquesta imatge “anti-estética” o disruptiva totalment…

MMF: Això té moltes voltes perquè en general la gent, els usuaris, no són conscients que allò virtual és “no real”. Tu mateix et pots representar d’una manera estereotipada, un home mascle, un home tendre, un home feble, un home despistat, un home disruptiu, però també un home totalment fals. Fins a quin punt els altres poden veure que el que estàs dient és mentida. Per exemple, un dia a la platja, jo estava sol i hi havia una parella. Van estar tota l’estona discutint. Jo estava sol i pensava vaja, doncs estic millor sol que en parella, perquè aquests no paren de discutir. Quan va començar a caure el sol, es van fer una foto amb el mòbil i la van pujar a internet.

Somrient?

MMF: Si, somrient d’orella a orella. Però jo sabia que s’havien passat hores discutint…quina mentida! Per tant, estàs mentint als teus amics d’internet, que diran “uau, quina parelleta, que bé que funciona” i és mentida, la teva relació és una merda! Tu pots crear la mentida que vulguis, siguent-ne conscient o no..

El dispositiu tecnològic ho possibilita i ho expandeix…

MMF: Si, obre un camp no real. Per exemple com una pràctica artística. Al meu Facebook començo a fer veure que estic viatjant pel món i estic aquí a Gràcia. A partir d’uns trucatges de fotos i tal podria semblar-ho.

Si, de fet això ja ho ha provat gent a Instagram. I de fet, recordo a una noia que se li van tirar al damunt dient-li que com podia fer això! Que els havia estat enganyant, i ella al final va dir, que el que volia comprovar era precisament el que havia passat. Que podia inventar-se un viatge a Tailàndia, des del sofà de casa seva. Per tant en certa manera,…tant estant “poc entrenats” els que produeixen, com els que estan mirant que no diferencien la ficció d’allò real..Tant els que s’enfaden ( amb la noia per exemple ) com els que es relacionen amb el que veuen amb comentaris de: Oh! I Love you…Què és el que estimen?

MMF: Si, allò virtual és complex, precisament per això. Allò virtual que sembla tan real, crea unes relacions que són més fàcils que la relació personal física. I tu li poses un “I Love You” virtual i et sents bé, és com un caramelet…però dir I Love you, pell amb pell amb algú que estimes, és molt més complicat. Internet et permet una facilitat i credulitat de les coses. Hi ha un altre cas per exemple, d’un tio que vivia al Brasil i que durant temps va fer creure a tothom, incloses empreses, que era un fotògraf de guerra. Robava fotos de fotoperiodistes, les canviava una miqueta i s’inventava històries d’Iraq, o altres països. Les va aconseguir vendre a empreses de veritat que li van pagar. I a més, tenia un ganxo, doncs la seva foto de perfil la va agafar d’un model molt musculós que a més era surfer. Per tant era fotoperiodista, guapíssim i surfer.. A més es va inventar tota una història que de petit casi mor per una leucèmia, però havia remuntat. Clar el tío era un “pel·liculero” impressionant, un gran narrador. Van picar mitjans de comunicació, i un munt d’espectadors. Fins que un periodista comparant fotos ho va descobrir, i quan van intentar contactar amb ell, el tio havia desaparegut. El seu personatge, doncs mai s’ha sabut qui era, va desaparèixer . Clar hi ha un tema de ficció, de mentida, però també un interès econòmic, o algun afany de protagonisme…

Protagonisme o ganes d’experimentar amb les possibilitats d’aquest nou medi? Hem de tenir en compte la persona que està darrere la pantalla, o hem de tenir en compte l’aportació ?

MMF: Bona pregunta, però això és el cas de l’Enric Marco, que sense xarxa social es va fer passar per víctima de Mathausen durant molts anys. Era el president de l’AMICAL, el grup de supervivents del camp d’extermini nazi. Quan hi va haver un acte de commemoració, un historiador va destapar la seva història. Resulta que no era certa, que mai havia estat a un camp de concentració. I durant anys, quan els mitjans volien parlar de Mathausen, anaven a buscar a aquest senyor, l’Enric Marco. Doncs amb el temps és va veure que no estava bé del cap, que tenia alguna malaltia psicològica, mentider compulsiu o un ego completament distorsionat.

Clar jo plantejo, en el pla virtual, aquesta possibilitat…potser tots tenim ganes de saber el que és ser algú completament diferent a qui som, durant per exemple dos anys. Sense haver necessàriament de ser mentiders o tenir algun problema. Potser acabem rebutjant la nostra vida física, en un sentit d’expansió del món virtual…que m’importen els amics si expandeixo qui vull ser des del sofà de casa meva?

MMF: Entres a un terreny perillós…Si entres al món virtual, i el teu personatge té molta força al món virtual, potser acabes perdent temps per a l’amistat i la resta de coses del món físic. Ari Folman té una pel·licula que es diu The Congress que parla d’això. Persones que es prenen una substància i passen a viure el seu alter-ego virtual, com un Second Life. Hi hi ha molts personatges flotant per aquest univers  petits, grossos, rodons. Tothom ha creat el seu alter-ego estrany digital. I viuen en un núvol completament irreal perquè ja no viuen la seva  vida del món físic. Però això té perills, jo no sóc psicòleg, però desenganxar-se de la teva vida real i emular algú que no ets gens ni mica…al final pot fer-te tornar completament boig.

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s