Marques verdes

Maria Gil

Marques verdes. Segueix-les. El camí s’inicia a la dreta pujant per un petit corriol. Això m’han dit o això he pensat abans de sortir de casa. El TFG, la redacció per crítica d’art, passar apunts, he d’escriure i molt. Que faig aquí? Corrent i no escrivint. Per on començo? Merda de dia, està núvol, com el meu cap. El temps s’acaba, he tornat a sentir l’angoixa al pit. Prefereixo, corre o caminar que estar tot el dia menjant. Si, tancada a casa l’ansietat em pot, només menjo, penso i miro la pàgina en blanc, sense fer res productiu, merda altre cop. Podria escriure sobre l’última pel·lícula que vaig veure. Com es deia? No va agradar-me gaire la veritat o sobre el llibre Caminar: Una filosofia [1]de Frederic Gros. Explica, en companyia d’autors com: Rimbaud, Thoreau o Kant, que les millors idees, la creativitat ve quan et poses a caminar. Estar assegut, el menor temps possible; no donar crèdit a cap pensament que no haguí nascut a l’aire lliure i podent moure’t en llibertat, a cap pensament en el qual els músculs no celebrin una festa també[2]. Doncs a veure si és veritat, perquè els meus músculs celebren moltes festes.

Crec que m’he passat l’últim senyal, fa estona que segueixo el camí de pista, aquest més ample per sort, però no veig senyals. Abans m’espantava perdrem. Era una sensació de pànic total, l’orientació mai ha sigut el meu punt fort. Recordo el dia que; en una competició, pujant muntanya amunt a cota de 2.500 metres, el més ràpid possible, amb l’agonia més completa, quasi arribant al cim, vaig desorientar-me. Aquell dia, no plovia, queien pedres, feia fred, molt de fred, boira, tenia les mans, la cara i el cos congelats, només recordo haver passat molta por, allò sí que va ser salvatgisme en estat pur, Thoreu en parla al llibre, de la necessitat de desbloqueig creatiu mitjançant una immersió, una confrontació amb el medi més salvatge. Jo no vaig voler cap confrontació, no buscava cap idea, només buscava el camí de tornada a casa. Guardo l’experiència com un record que m’ensenya el respecte per la natura però no la por cap a ella.

Torno sempre a les meves visions. Es una possessió eterna, a l’espera dels perills del món, que guardo per els dies dolents.  [3]

He tornat enrere sobre els meus passos, fins a l’última marca, és el que s’ha de fer si et perds, el camí anava cap a la dreta, jo he marxat cap a l’esquerra. La dislèxia dreta -esquerre en aquests casos no va gaire bé. El recorregut, ara sí, segueix muntanya amunt, però una fantàstica vaca està creuada al mig, mirant-me amb ulls penetrants, no te pinta de voler-me deixar passar. Mai et pots fiar de la seva reacció. Aprenentatge ben sabut, durant una de les llargues travesses amb el meu germà. 50 km de nit, amb els peus mullats i les vaques despertes, observant els teus moviments, et fan pensar moltes coses, una d’elles és: que hi fas allà?

Possiblement la resposta, ben trobada per Gros, es basi en la necessitat d’alliberar-se de la càrrega de preocupacions, oblidar-se dels problemes per una estona, en aquesta ocasió durant 17 hores. 17 hores per sentir: el pes de la motxilla, la longitud de les etapes, la inestabilitat climàtica,  alguns dolors. 17 hores per adonar-se del que realment és important. Res.

Aprens a sentir l’alliberació personal a partir del que representa caminar, vius únicament amb el que és indispensable, tot el demès es consideren elements superflus.

La llibertat, és en aquests instants, un tors de pa, un glop d’aigua fresca, un paisatge clar, gaudint d’aquesta llibertat suspensiva, em sento feliç, feliç de marxar però també de tornar. És la felicitat del parèntesi, la llibertat com escapada d’un o diversos dies[4].

Decideixo, passar per dalt del camí, entre el bosc. La vaca em mira, jo la miro. Però decidim seguir cadascuna a la nostra feina. La meva la de corre i la seva la de menjar herba. Ja no queda gaire per arribar a dalt, en aquesta part del recorregut l’aire és més fred, la temperatura ha baixat un parell de graus, la pujada és més intensa, però la sensació de felicitat és cada cop més gran. En aquesta ocasió estic jo sola patint la pujada, completant el recorregut, moltes vegades ho estic, no li dono gaire importància, estic còmode, és una bona forma d’introspecció i reflexió personal. Camino molt, per els boscos, i mantinc amb mi mateix brillants conversacions  [5] Si vaig  acompanyada tampoc crec que sigui una manera de fer-me caure, obstruir o alterar-me el pas, tal com s’explica al llibre. Quan es corre, cadascú troba el seu ritme, de vegades si un va més ràpid potser sí que altera el ritme del company, però la companyia  també es molt necessària . Sigui com sigui, la soledat completa no és absolutament fonamental. Fins a un màxim de tres o quatre persones hi poden tindre cabuda en un grup[6].

Camino molt, per els boscos, i mantinc amb mi mateix brillants conversacions

Ja he arribat al cim, només quedarà la baixada, el d’avui ha estat petit, al costat de casa. Ha sigut una bona forma d’alliberar la ment. Guardo records, moment viscuts en arribar a dalt d’una gran muntanya, la satisfacció personal que genera no pot explicar-se amb paraules simplement s’ha de viure. En la baixada, baixó de pressa a un ritme còmode, no sé quanta estona porto corrent. Les hores han passat com si fossin segons. El temps en la natura es paralitza, tot succeeix a una altra velocitat en comparació a la ciutat. En tornar a casa l’únic que sé: és la necessitat continua d’anar tocar i sentir la naturalesa, sempre fent-ho amb el màxim respecte. Vull parlar d’això, de sentir l’entorn de la manera més essencial possible, ha sortit el sol. Al meu cap també.

[1] GROS Frédéric. Andar: Una filosofía.Barcelona: Taurus.2018

 

[2] Id p.19

 

[3] Id p.101

 

[4] Id p.12

 

[5] Id p.23

 

[6] Id p.140

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s