La desmistificació de la comissària contemporània

CONVERSA entre Gisela Chillida Espinosa i Gabriel Virgilio Luciani

Les comissàries/curadores d’avui dia s’allunyen força de les dels principis del segle XX. Molts encara pensen en aquesta com un tirant presumptuós quan actualment, la comissària funciona d’una manera que s’assembla més a la feina d’una química, una DJ, una coordinadora d’esdeveniments o fins i tot una soldada d’infanteria. Amb la intenció de combatre la imatge antiga de la comissària com a figura autoritària i hegemònica, he segut amb la Gisela Chillida Espinosa (Barcelona, 1987), curadora independent (una etiqueta que no li convenç) i crítica d’art, al Cafè Mistral per tal d’esbrinar quina és la seva feina verídica, quines tasques duu a terme i com sobreviu.

Gabriel Virgilio Luciani: Una companya meva de l’assignatura de Comissariat d’exposicions a la Massana, impartida pel David G. Torres, va confessar el primer dia de classe que tenia una imatge molt negativa de la figura de la curadora; dient que pensa que n’és una molt dominant. Com encara existeix aquesta visió de la comissària com a la culminació de l’hegemonia i autoritat artística, volia aportar-ne una més actualitzada. Com aquest terme ha estat dotat amb aquestes connotacions, la paraula en si està contaminada. Per això, començo preguntant-te: et sents còmoda amb l’etiqueta ‘comissària’?

Gisela Chillida Espinosa: Com jo vinc d’estudis teòrics d’història de l’art, és inevitable acabar tocant el comissariat com a professional. Quan et demanen l’etiqueta, jo sí que dic ‘comissària’ però més aviat per a remarcar que, més enllà del paper, també tinc un vessant pràctic que és treballar directament amb artistes. És a dir, crec que hi ha dues figures de comissària, com n’hi ha dues de directores de cinema: hi ha un tipus que és directora-autora, i una altra que és transparent i que ningú coneix però que fa una feina igualment necessària. Jo m’identifico més amb aquesta segona línia: jo no vull que la meva figura estigui per sobre de la de l’artista. El que em preocupa és quan veus que les artistes tenen una visió negativa de la nostra feina, no hauria de ser així. Quan una artista creu que no només ets prescindible sinó que ets molest, tenim un problema. Perquè nosaltres al final el que fem és ajudar. 

Per això, crec que és una figura absolutament necessària. Hi ha d’haver algú que faci tot que l’artista no pot fer. És a dir, l’artista és l’encarregada de produir obra. Cal algú per apagar focs durant el muntatge, per exemple. Si l’artista vol foradar la paret però no es pot o necessita claus més grossos, doncs tu t’encarregues de mitjançar entre l’artista i galerista i tècnic perquè es pugui solucionar. Per a mi, això és una comissària: és algú que fa. De vegades, quan comissario una exposició, ni tan sols tinc la necessitat d’escriure un text o que aquesta vagi acompanyada d’un recolzament “teòric”. La majoria dels problemes tenen a veure més aviat amb temes de transport o logística que no pas amb conflictes conceptuals o discursius.

GVL: Això em recorda molt al que va dir la Sonia Fernández-Pan en una entrevista: quan fa una  exposició, sovint, passa tot el dia escombrant el terra, i això és comissariar. Literalment fa cura dels seus projectes; no només a un nivell discursiu o coordinatiu sinó a un nivell físic. Ella fa d’una cleaner també: quan hi ha una polèmica, conflicte o una cosa que hauria de desaparèixer, se n’encarrega ella.

GCE: Sí! És com una organitzadora de bodes no? El dia de la inauguració és més important que hi hagi birra freda que un full de sala! Si no hi ha text, ningú dirà res, però sense birra freda, malament! Exagero… Òbviament, les exposicions van acompanyades sempre d’un marc teòric que les enquadra… No dic que la comissària no sigui també una figura intel•lectual com ho és l’artista. Clar que hi ha d’haver un treball de fons i unes lectures que has fet i unes idees que has creuat. Però va molt més enllà.

GVL: Tornant a la crisi d’etiqueta, si la de ‘comissària’ no funciona, quina alternativa hi proposaries?

GCE: Que difícil! Per a començar, les paraules ‘curadora’ o ‘comissària’ per a mi són lletges, sonen malament. A Tinder quan veuen que al teu perfil que ets ‘Art Curator’, t’escriuen i et pregunten: “¡Hola! ¿Eres curandera?” o directament et pregunten què vol dir. En el món de l’art ho entenem, però a nivell general, pensen que ets o policia o remeiera! I la paraula ‘gestora’, que també s’utilitza sovint, tampoc em convenç. Per a mi la gestora és la que porta les factures. ‘Gestora cultural’ sona a buròcrata de la cultura. Està clar que la comissària és una obrera, que la curadoria és un ofici. Ho relaciono amb el treball amb les mans. Però no sé si hi ha una paraula que englobi tot això.

GVL: És curiós tot això perquè el primer ús de la paraula ‘curadora’ es troba a l’Imperi Romà, i aquestes eren tutores i educadores, passant un cert aprenentatge d’un ofici —molts cops físic i artesanal però també intel•lectual— a la propera generació. Llavors, tenien una funció molt digna que passava totalment desapercebuda socialment puix que era una feina molt pragmàtica. Tenia un component d’acompanyament que a mi m’agrada. 

GCE: De vegades, tinc amigues artistes que em diuen que sóc la seva psicòloga! Perquè, clar, has de saber canalitzar moltes ansietats. També has de tenir aquesta part de coach o d’agent. Però tornant-hi, a mi no m’agraden aquestes jerarquies, o entrar en aquests debats de si l’artista és més important que no pas la comissària, perquè penso que l’artista sense l’entorn no sortiria del taller. Si no tens una societat o una comissària que et mira, doncs cau l’ecosistema que ens sosté. Un ecosistema que, per altra banda, com ja sabem és totalment precari. A conseqüència, sorgeixen vincles personals molt forts. De vegades les converses més productives les tenim al bar, o el títol de l’expo sorgeix entre les birres…

GVL: Jo crec que aquesta concepció de la figura de la comissària com a una autoritat tirànica no és incorrecta, sinó que n’hi ha molt poques d’aquestes en l’actualitat. Per exemple, vaig veure el Ferran Barenblit a la galeria Còrdova i era molt curiós observar com es va presentar a la gent. Sempre va dir el seu nom seguit per la paraula ‘MACBA’. Molt americà això! “Hola, Ferran Barenblit, MACBA.” Com si ell fos sinònim de la institució. “Hola, jo sóc MACBA!”. És a dir, la teva feina defineix qui ets i com et presentes. I d’això prové aquesta concepció negativa de la comissària: que és la institució, que és el problema, que és el poder. Però aquest suposat lligam associatiu entre comissària i institució realment no existeix per la majoria de nosaltres curadores. Dit això, en realitat, com és el teu dia a dia, com a comissària i no com a comissària?

GCE: Els projectes curatorials o sorgeixen de galeries que em demanen fer-hi coses o d’espais autogestionats, com quan vam fer l’expo amb vosaltres a la Cera 13 (un espai artístic alternatiu autogestionat ubicat al Raval). Després el comissariat que faig més constantment és el de la Revista Mirall, a l’espai AnGram (un espai expositiu proporcionat per la revista), que comissario juntament amb en Jordi Garrido. Però ara la programació està en stand by perquè canviem d’espai, ens movem a un local més gran al centre de Barcelona. En aquest cas, són sempre mostres individuals. Però com deia, acaba sent una pràctica molt sidejob perquè el meu dia a dia canvia sempre. Aquí rau la dificultat de gestionar aquesta feina. És molt inconsistent: un moment no tens res i de cop i volta tens un munt de feina. 

A més a més, has de combinar tasques més introspectives com quan faig crítiques amb activitats més socials com anar a expos i establir connexions i contactes, o també fer entrevistes… jo intento trobar l’equilibri entre tot això. Les feines introspectives, m’agrada fer-les de nit, quan no et molesta ningú. Treballo tard, i em costa molt aixecar-me abans de les vuit o nou. És una cosa que vull millorar. Com també, aprendre a dedicar-li menys hores. Ara em nego a allargar-me hores i hores amb feines i projectes que després no surten. Aquesta autoexigència que et fa penar que per dedicar-hi més hores el resultat serà millor, és mentida: t’acabes consumint. Una mica d’hedonisme no va malament. Si estic un dia sense fer res, no s’acaba el món. I si faig la cosa ràpidament, doncs la faig ràpidament.

GVL: Ara que hem desmistificat una mica la teva figura, demostrant que la teva vida és tan hèctica i canviant com la dels altres no només del món de l’art sinó del món laboral en general, un dels temes sobre el qual a mi m’agrada parlar —sobretot per a joves creadores— és el de la supervivència. No és que la comissària surti de la facultat i aconsegueixi una feina a un museu d’entrada amb un horari de nou a cinc. Quan la comissària acaba la carrera, igual que una artista, està fotuda. Estem en el mateix, com has dit abans. Tal com les artistes cerquen tallers i estudis on puguin treballar, nosaltres en tenim un equivalent. Nosaltres també hem de cercar espais on podem comissariar expos; hem de fer molta feina de carrer. No som banquers o economistes que s’apunten a una carrera professional més o menys fixa i constant per la resta de la seva vida. Aleshores, què fas per a sobreviure?

GCE: Crec que és una qüestió que s’ha de començar a posar sobre la taula. En el moment que la nostra pràctica no ens permet viure, hi ha dues opcions: o treballar d’una altra cosa, sigui la docència o en un bar, o —que és la més problemàtica per a mi— que hagis nascut en una família que et pugui sostenir. Potser no has de pagar el lloguer i per tant ja tens certes despeses cobertes. Hi ha un problema de classe molt clar. Hi ha el perill que els únics que s’hi puguin dedicar plenament siguin aquells que tenen una afluència econòmica per permetre-s’ho. L’altra opció de treballar d’una cosa que no sigui teva és igualment molt digna. El problema és quan aquestes circumstàncies s’allarguen i et trobes amb 40 anys i segueixes tenint aquesta doble vida. La nostra feina com a comissàries s’ha de retribuir i s’ha de retribuir en condicions. 

Ara per ara, la majoria de les vegades no és sostenible econòmicament. I com ho podem fer sostenible? Doncs, no ho sé. Ningú té la fórmula màgica. Falta una mica de transparència: de què viu l’artista realment, de què viu una comissària? A algú que és informàtic no li preguntaries de què viu, perquè ja ho dónes per entès que viu del seu ofici directament. Per exemple, per cada article acostumo a cobrar entre 35 i 75 euros bruts. Si fos un treball assalariat, potser estaries cobrant una mitjana de 2 euros l’hora. No sé com es pot subvertir. Guanyo 500 euros al més, que és com una mitja-jornada. 

GVL: Quin futur veus per al comissariat?

GCE: Jo crec que serà una cosa cada cop més híbrida, que hi haurà cada cop més comissàries no-comissàries. Per exemple, enguany a la Biennal de Venècia, el Pavelló Català és a càrrec d’un arquitecte —Pedro Azara—, que ha fet un comissariat molt interessant des de l’arquitectura. Això és positiu per al món de l’art, sempre que no rebem qualsevol persona “de fora” com si fos un messies només perquè sap aportar una perspectiva diferent de la nostra. N’hi haurà de comissàries que ni tan sols han de saber sobre art. Crec que els comissariats col•laboratius, amb artistes per exemple, són positius. I aquí entra el tema del no expert que també és important. És important que no sigui la feina principal o pròpia de ningú. Que se n’encarreguin ‘organitzadores d’expos’. Aquella paraula potser m’agrada més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s