INT(ER)NET, INS(ECT)ES I M(O)RBOSITAT

 (dramatic music crescendo) * jumps from top of the kayak to the water* “oh my gosh, it’s a big turtle! Weww! Oh my gosh, it is an absolute dinosaur, hold on, I’m sinking in mud (struggling per treure la tortuga de l’aigua)

k: ¿tu tío, te has catao este pavo?  tu ya verás, está chalao, no tiene desperdicio

s’adjunta un link d’un tal Brave Wilderness; “STUNG by a GIANT HORNET”, 14 milions de visites. “BITTEN by SNAPPING TURTLE”, 28 milions de visites. – les suggerències de YouTube són totes de la mateixa índole; “STUNG by YELLOW JACKET”, 32 milions de vistes. “BLOODWORMS, will they BITE?”, 41 milions de visites. “STUNG by a TARANTULA HAWK”, 45 milions de visites. “STUNG by a COWKILLER” 48 milions de visites. Un podria veure tots els videos d’’aquesta sèrie sense adonar-se que en constitueixen una, prendrien doncs, el canal per un de temàtica única (home mossegat o picat per éssers diversos). No és el cas; Brave Wilderness, un equip constituït per tres membres (Nathaniel Coyote Peterson davant les càmeres, Mark Vince i Mario Aldecoa al darrere), disposa de centenars d’audiovisuals diversos molt variats en el seu canal, en actiu des del 14 de septembre de 2014, on s’inclouen les diverses sèries (Breaking Trail [guanyadora del Emmy award 2015 a millor  programa de la categoria joves/adolescents], Beyond the TideDragon TailsBase CampBlue Wilderness i Coyote’s Backyard) audiovisuals en relació a i sobre la biosfera i els éssers que la constitueixen. Com tots els seus referents (Steve Irwin, Bear Grylls o Jane Goodal, encara que, donades les seves pràctiques i metodologies, resulta senzill dictaminar és más brutote, o bé més casolà, al més pur estil Frank de la Jungla), Peterson es considera un educador de la natura i la vida salvatge i es caracteritza per el treball de camp documentat i comentat. Ideològicament animalista reconegut, el subjecte en qüestió sembla respectar més fauna i flora que no pas la seva integritat física, fet que sense cap mena de dubte, l’ha ajudat a fer-se un nom a l’escena documentalista (del regne animal).

“I’ve always been drawn to these fascinating creatures, every one of them; from the bizarre to the deadly (…) pursuits to understand their true nature and develop appreciation for the incredible environments that they call home (…) get up close and personal with some of the world’s most intriguing animals”

Tot i ésser un enorme coneixedor i divulgador de la passió i admiració per la biosfera salvatge, és el subjecte que has vist de passada a YouTube que està com un llum i incita a diversos insectes i animals (que qualsevol amb dos dits de front determinaria perillosos) a infringir dany en el seu avantbraç esquerre (en general, en ocasions en els peus o les mans).

Cal adreçar-nos doncs, introduït el personatge i la situació (avantbraç + insecte/animal), a les dues grans qüestions que considera un servidor s’ha d’intentar donar resposta per a la comprensió dels actes del subjecte en qüestió, si és possible. 1. Per què hòsties algú que aparentment disposa de les adequades facultats mentals es posaria en les situacions esmentades? És el fet de ser americà? Els views? Morbositat? i 2. Quines poden ésser les raons per a la enorme diferència de visites entre videos d’aquest caràcter envers la resta dels seus audiovisuals documentals (més de caràcter informatiu i divulgatiu)? De nou, ara de l’espectador però, morbositat? Curiositat? Per si acàs un dia vaig i em topo amb una tarantula hawk i decideixo tocar-li els nassos?

Abans però, considero no té desperdici elaborar un breu anàlisi de les distintes pautes sobre les que l’equip elabora els seus reportatges. Cada un d’aquests s’inicia amb un petit gag de 15 segons introductori, que roman intacte des de 2014; chan chachacha chan, chan chachacha chan (música rollo programa Buscadores de Oro de Discovery Max), ritme ascendent de percusió, petjades de diversos animals en pantalla sobre un fons color fang que circulen, diferents sons que recorden a una selva tropical, chan chachacha chan; Brave Wilderness (fi de l’opening). Una presentació digna d’algú que ofereix les seves extremitats a espècies terrorífiques. Solen seguir la introducció tres o quatre plans que freguen el punt àlgid (o de màxima tensió) del reportatge, en el cas dels capítols esmentats, l’insecte, ja sobre el seu braç, movent-se d’aqui allà sobre la seva pell recluit de l’entorn per un pot de vidre, pantalla en negre i un crit de dolor esfereidor. És llavors quan s’inicia el reportatge en si; situa l’equip en un mapa mundi segons l’ocasió (zoom in i de sobte són a Colombia), elabora una breu introducció al país en qüestió i al seu entorn natural i condicions climatològiques, a més de narrar els objectius fixats prèviament per a l’experiència. Tot i comptar amb un objectiu principal (organisme o espècie concreta a mostrar i documentar), abans d’arribar a la qüestió que dóna raó d’ésser al reportatge, Peterson i l’equip narren les peripècies i enfrontaments amb distints i curiosos éssers amb els qui poguin haver topat de camí a la troballa de l’objectiu fixat. Així doncs, si el video porta per títol “STUNG by a COWKILLER”, l’espectador no es sol salvar de rebre informació d’altres espècies fins al moment de la troballa amb la cowkiller, per exemple, de diferents serps o amfibis curiosos amb qui es topen. Posteriorment; enfrontament amb l’ésser objectiu, anàlisi i judicis diversos, moment àlgid de tensió i desenllaç. Una estructura bàsica, predictible i reiterada video rere video. Formalment, com es pot inferir de l’anàlisi anterior, Brave Wilderness no aporta res de nou a l’escena documental (exceptuant la cita brillant reiterada a cada reportatge; “Be brave, stay wild, I’m Coyote Peterson, and I’m about the enter the [pinch /bite /chomp] zone with [animal /insect]”, així com una posada en escena i escenficació des de la perspectiva del youtuber, amb aquella entonació típica d’un youtuber i centenars de plans on el subjecte s’adreça directament a l’espectador mirant a càmera)

k: a ver a ver no me des más la brasa, córrelo hasta cuando le pican

(tension building music) *looks straight to the camera* “I’m Coyote Peterson, you guys asked for it, and today I’m getting chomped by the american alligator” … apareix un alligator de 200 kg en pantalla … against totes les odds, fa una finta de deixar-se mossegar; “I’m crazy but I’m not that crazy (…) one of the most powerful bites on the planet, an animal of this size could rip off my arm.”

k: eh, fíjate que bromista el chaval

Efectivament Peterson, encara a priori poder semblar estúpid o inconscient, és un gran coneixedor, així que ni la major de les presions (comentaris, necessitat d’atenció o morbositat) portaria a un ésser humà a regalar-li el braç a una boca dentada que no ha cambiat el disseny des que els dinosaures corrien per l’antic continent, no sent-ne ell una excepció. Així doncs; 1. Per què hòsties algú que aparentment disposa de les adequades facultats mentals es posaria en les situacions esmentades? Abans de citar-lo però, li oferiries el braç a una vespa col·loquialment coneguda com Executioner? I a  una Scholopendre Gigantae? Jo tampoc, ni per mil milions de visites, la qüestió és doncs, les prioritats del subjecte i la tolerància al dolor, així com la coneixença de les conseqüències que pogui desencadenar la picada. Cal esmentar sempre prenen les mesures de seguretat mínimes (antiverí i extractor de verí a dispoició, tot i no utilitzar-los), i evidentment recomanen, com si de la WWE es tractés, “no hagáis esto en casa”. Descartada queda, a jutjar per els seus crits en agonia màxima, una hipotètica tolerància al dolor superior a l’habitual (ell mateix fa un comentari al respecte en un dels videos, negant tota possibilitat), així com l’opció de deixar-me picar per la gracieta i el desconeixement de les toxines que un animal d’aquest tipus pot alliberar sobre el sistema circulatori, al contrari, utilitza el coneixement en el seu benefici (si és que així es pot concebre, únicament descarta la possibilitat de mort, encara que comenta mai se sap la tolerància de l’individu a la toxina, que podria desenvolupar una reacció alèrgica i desencadenar en, bé, en un cadàver) pròpi. S’entén doncs el judici sota el qual el pròpi Coyote ampara les seves pràctiques (com a poc arriscades) no és cap altre que l’atracció i l’interés de l’espectador, del que defensa, se li ha de presentar la pitjor situació possible per a suscitar-li interés, per tant, els views.

“You work incredibly hard, and I have my entire life to not be bitten and stung by things. But, we found that to get people really interested in things that are creepy-crawly, was to put the worst-case scenario right in front of the camera. And that would be: there’s your arm, there’s the bug, here comes the sting.”

Així doncs, passant a la segona qüestió plantejada, què cullons li passa a l’espectador? És la societat doncs? És la societat culpable de generar un payu que per atreure l’atenció de l’ull públic (i en virtud de l’obtenció de views, likes i, per tant, reconeixement) s’ha vist forçat a tals extrems? És el cinisme contemporani? És internet? Els memes? La qüestió principal és que el 80% dels seus audiovisuals no superen el milió de visites, mentre que la sèrie en qüestió arriba quasi als 50 milions de visites. És ben sabut, i és que està de moda en les xarxes de l’actualitat, que contra més repercusió tingui un element publicat més serà aquest publicitat per la pròpia interfície, és, en l’opinió d’un servidor, una excel·lent alegoria del capitalisme; els rics exponencialment més rics, videos de 200.000 visites, videos de 48 milions de visites. Sota aquest paràmetre doncs, no és YouTube pas qui criba els audiovisuals, sinó l’espectador, l’algortime de la interfície actua en funció del feedback i repercusió de l’usuari espectador. Així doncs, tornant a la qüestió, què ens passa per a que en resulti tant clara i enorme diferència de views? És, sense cap mena de dubtes, una de les qüestions més difícils de respondre que mai m’hagi plantejat; d’on sorgeix la imperiosa necessitat d’admirar el patiment aliè? És la insensibilització generalitzada conseqüència de la superpoblació? dels noticiaris? de l’enorme i diversa quantitat de conflictes bèlics esdevinguts des dels inicis de s.XX fins a l’actualitat? És potser la curiositat de mesurar la potència i capacitat dels insectes i altres envers el cos humà? És a dir, com a individu, personalment comparteixo amb el subjecte en qüestió la fascinació per i l’admiració de les diverses formes de vida que habiten el planeta, però hi ha una estona d’aquí a deixar-se mossegar per x espècie, encara que no és aquesta la qüestió; entenc doncs, el que propulsa l’enorme diferència de visites és més aviat la por i el patiment aliè, la morbositat de presenciar, de tenir el cor a mil i quedar bocabadat des de la comoditat de l’altre costat de la pantalla mentre crida. És a dir, és ell el boig?

(Coyote) “Let’s see how bad the pinch of the stag beetle is, you guys ready?”  (Mario) “if you’re ready… oh you’re just gonna … (Coyote) “yeah I’m going right forward, but I’ll give you the classic intro, you ready? … I’m Coyote Peterson, and I’m about to enter the pinch zone with the stag beetle. Be brave, stay wild”

k: yaves tío, deep.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s