tempus + fabricatio > valorem = victoria

per Gabriel Virgilio Luciani

Enfocaré aquesta crítica de dues maneres: una mirada a una selecció de les obres que destaquen per motius positius i negatius, i una anàlisi de la coherència entre el concepte de l’exposició i la relació que estableix amb l’espai.

L’actual concepció del temps, donada la seva quantificació obsessiva a partir de la Revolució Industrial i els avenços tecnològics provocats pel capitalisme, i la seva relació distorsionada amb la productivitat —o més aviat la nostra concepció neoliberal de la productivitat— és tot un tema molt pertinent; sobretot pels Millennials i la Generació Z (les persones involucrades en aquest projecte expositiu). Avui dia, nosaltres mesurem quant hem fet, quan ho hem fet i ho compartim frenèticament per les xarxes socials. Pengem cada cosa que fem per tal de mostrar als nostres seguidors que som actius, sans, que tenim les coses controlades, que tenim un pla. Fins i tot calculem quina és l’hora més idònia per penjar dites coses a les xarxes perquè siguin més vistes, perquè aconsegueixin més likes. Les nostres vides estan governades pel temps, pels números, pel ‘quant’ o ‘quan’ i menys pel ‘com’ o ‘què’. És un moment en la cultura visual en què ‘l’estil’ i la quantitat guanyen i la ‘substància’ i la qualitat ja no importen gaire donat que la quantitat s’associa amb la productivitat. Faig, i per tant, existeixo.

La majoria d’obres seleccionades per l’exposició Perdre el temps i adquirir un rellotge amb aquest propòsit són altament crítiques vers com l’estructura de les nostres vides ha estat contaminada per una relació forçada entre la temporalitat i la productivitat. Algunes són alarmants, com seria l’abordament arxivístic de l’Alán Carrasco, que va compilar un “Índex d’incidències”, un eufemisme burocràtic per un llistat de morts que varen perdre la seva vida a causa d’accidents laborals. És silenciosament melancòlica; no calen exageracions melodramàtiques per ser eficaçment evocativa. A més a més, ens sentim impotent davant d’aquest, com quan mirem un documental sobre l’Holocaust (l’obra del Carrasco sol provocar aquesta sensació). Començar d’aquesta manera penetrant és una mica enganyós puix que les altres obres fan indagacions que varien en gravetat i precisió.

Dit això, n’hi ha d’altres que són més literals amb un caire investigador com Baja calidad de la Júlia Montilla que malauradament s’aprofita d’una pràctica que està de moda en l’art contemporani: una investigació sociopolítica en forma de mapa. Llavors, se n’ha fet una que manca creativitat i innovació però és excusable perquè és obra sociopolítica, no? És inqüestionablement políticament correcta i per tant, és batejada com una cosa intocable.

Continuant amb els literalismes, el forat negre de la Christina Schultz no té ni una iota de poetisme tot i la seva intencionalitat poètica. L’escrit és feble i immadur, i l’enuig Millennial en forma de manifest no és prou fort per denunciar l’acte del fer. És tan potent com una pancarta de manifestació amb un lema copiat i mal escrit: només ocupa espai, així que no cal que la llegeixis o que tingui massa sentit. S’aprofita també d’uns recursos visuals fàcils: l’estètica i el grandeur (escrit expressament en francés). La mida gran no recompensa per la mediocritat expressiva i la manca d’originalitat visual d’aquesta peça (o fins i tot la semiòtica redundant i literal: forat negre = el temps perquè el temps és un abisme). És una desgràcia que aquest cercle negre amb lletra blanca segueixi la del Carrasco donada la severitat del to i el rigor de recerca de la seva obra.

La joia de l’exposició és l’obra contenciosament irònica Oci a la fàbrica. La Mariona Moncunill fa una burla incisiva i alhora còmica del sobrecontrol del temps, del ritme de la vida. En denegar una certa llibertat a les seves actrius contactades, que estan duent a terme accions que normalment són fluides i quotidianes, i en convertir cada acció en un acte rígid i calculat, ella gira el mirall cap a l’espectador; ens confronta. Ens mira i se’n riu. Ella exageradament converteix l’ésser humà en esclau temporal (és clar que ja ho som), en un ratolí de laboratori que no té consciència de les bestieses inhumanes que li estan cometent. En comptes de fer-ne una reflexió enfadada i pseudo-punkie com la de la Schultz, opta per una ruta astutament àcida. Estableix una correlació entre el lleure afectat per l’obsessió amb la productivitat i els contractes laborals nítids que restringeixen i detallen què es pot fer i sobretot, què no es pot fer. Ella no explica que el temps ens esclavitza, ens ho demostra. Ha traduït un fet en una narrativa captivadora; una mirada nova d’una qüestió rellevant i actual que ens fa desvetllar. És a dir, ha fet una obra creativa.

Ara, conforme a l’exposició en si: no ofereix solucions a les hipocresies que denuncia. Tampoc cal que ho faci, però per ser una exposició que qüestiona com hem concebut el temps ‘quànticament,’ s’hi veu moltes quantificacions. És a dir, gairebé cadascuna de les obres aborda el tema amb alguna numeració temporal; siguin xifres, estadístiques, tatxes, calendaris, etc. En comptes d’aportar maneres alternatives de reparar i reestructurar la nostra relació amb la temporalitat, cauen en unes lleus contradiccions. No és ni utòpica ni massa pessimista. És, com a conjunt, un xic literal, per tant, situant-se en el mig de l’espectre.

En relació al disseny de l’exposició dels comissaris Clàudia Elies i Marc Mela, torno a l’exemple de la trobada sobtada del cercle negre imposant després de la finor i claredat de l’obra del Carrasco: hi ha poca cosa integrada en aquesta sala. L’espai expositiu de Can Felipa no t’ho posa fàcil. Tot i això, l’orquestració de la sala no està del tot ben resolta. Per a començar, el recorregut no està ben marcat, i és aparent que les decisions en relació a la ubicació de cada peça són més pragmàtiques que no pas conceptualment contemplades. Això què vol dir? Que varen valorar la composició o l’aspecte visual de les peces i com col•locar o posicionar-les en funció de l’espai; deixant de banda la relació conceptual/formal que tenen unes amb les altres.

A continuació, la blancor de l’espai és la primera cosa que es nota a l’hora d’entrar. Hi ha quatre parets desaprofitades i l’abundància de la llum natural ho fa encara més evident. Podria ser perquè volien manifestar el seu concepte ‘espacialment’, mostrant que no cal omplir cada paret perquè així, caus en una contradicció; una exposició que qüestiona la productivitat i la seva relació amb el temps no pot estar del tot plena com això suposaria una sobreproducció influïda pel capitalisme (és a dir, “més és més”, omplir només per omplir; coses que van en contra del seu concepte) i implicaria un esforç extra pels comissaris haver de trobar més artistes (també, massa hores d’activitat cerebral i física és esdevenir esclau al sistema capitalista neoliberal, no?). Bé, doncs, malauradament no crec que sigui a posta. Tot sembla aixafat per l’espai, com si la blancor inundés i ofegués cada cosa malgrat la seva mida i col•locació, esdevenint, doncs, una obra en si mateixa. Un altre cop, em pregunto si era intencionat o no.

La rellevància del tema és innegable. Està ben raonada a més. El desplaçament de la definició de la feina (etimològicament, la paraula ‘feina’ ve del verb ‘fer’ i es referia a labor pagesa), que abans es relacionava exclusivament a produir coses pel benestar del poble, la família i el funcionament o l’harmonia de la societat en general, ha provocat la necessitat d’una revisió de totes definicions i conceptes relacionats amb el temps i la producció. El concepte sociològic de l’habitus de Pierre Bourdieu no només s’estén a l’entorn físic sinó agafa una globalitat a causa de la tecnologia. Seguim patrons productius i temporals que han configurat figures de poder i influència perquè, potser, assolirem el mateix èxit que ells si els copiem. És un concepte molt actual, i està passant davant dels nostres ulls a temps real. I això potser el problema central de l’exposició.

Les obres i artistes que l’exposició recull són víctimes del concepte; i els comissaris també. Això instil•la l’exposició amb una sensació d’autenticitat i honestedat. El full de sala —possiblement la millor peça de totes— explica amb claredat i precisió quines són les reflexions i neguits arran dels quals volen articular una exposició. Però potser fer-ne una és massa precipitat. Fóra bo revisitar el mateix concepte amb noves obres d’aquí a una dècada. Així, amb distància, podran establir-hi una perspectiva més externa, complexa i menys literal. Cal deixar-ho pair més i amb el temps, i no pas la productivitat, tornar a fer-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s