Sense tempo

per Alba Hugas

A la sala d’exposicions del Centre Cívic de Can Felipa podria sonar-hi aquella cançó del grup de rap català At-versaris que diu;

“Digues. Com pot ser que perdis allò que no tens?
Perquè, de qui és el temps ? vull dir, algú s’està forrant quan algú diu que no el té però l’està gastant?
Mira, la veritat és que no ho sé. Però la penya me’l demana com si fos un camell: tens temps?[…]”

Pel contrari, hi sona una estrident sirena cada dinou hores vint minuts i trenta quatre segons que ens recorda l’entrada de les obreres a la fàbrica. Aquesta sirena forma part de l’obra d’Alán Carraco dins l’exposició de Can Felipa ¡Perder el tiempo y encima preocuparse un reloj para este propósito!

Can Felipa és una antiga fàbrica de teixits recuperada i reconvertida en Centre Cívic pel moviment associatiu i veïnal del barri de Poblenou.

Els 500 metres quadrats de sala d’exposició dibuixen, del dotze de febrer al tretze de març,  un recorregut a través de nou obres de diferents artistes que conviden a reflexionar sobre el temps i el treball.  

L’exposició, que és el resultat de la convocatòria oberta de comissariat que proposa el centre cada inici d’any, està a carreg de Clàudia Elies i Marc Mela guanyadores de la plaça i per tant comissaries de l’exposició.
Les obres acompanyen un discurs lineal que comença amb el temps del treball dins la fàbrica i acaba amb el temps sense treball fora de tot.
Segons diuen, la voluntat de les comissàries és fer una mena de viatge en el temps per parlar precisament de com ha canviat la concepció d’aquest al llarg dels anys. Abordar el temps des del treball i el treball des del temps. Que venia abans l’ou o la gallina?

Entenent doncs, que les diferents peces tenen la intenció d’oferir eines crítiques perquè l’espectadora reflexioni sobre la relació directa que s’estableix entre el temps i el treball, ens podríem preguntar si realment ho aconsegueixen.

Per una banda, com deia al principi, potser caldria que a la sala hi sonés Temps d’Atversaris en loop per recordar-nos, com ho fa un rellotge, que parlem de temps i que aquest també transcorre allà dins, ja que parlar del temps i alhora fer-li cas omís pot tenir seus riscos.
En la mateixa línia, si pensem en l’exposició com una peça musical complex i en les obres com si fossin notes musicals indispensables dins una composició, és indispensable el compàs per tal que la peça soni harmònicament.
En el cas de l’exposició, podríem dir que el compàs el marca el llibret dissenyat per Blanca Crovetto que trobes just a l’entrada i que s’encarrega de recollir les peces exposades i intercalar-les amb el discurs teòric sobre el qual es fonamenten. Així doncs, sense llibret, no hi ha compàs, només notes.
Crec que és això el que hi falta, un compàs que marqui el temps, un ritme que determini que aquest existeix per si mateix, deslligat del treball però també de les obres exposades.

Per altra banda, també trobo a faltar peces que parlin de l’ara, del nostre temps, del temps vivible i dels temps que som capaces de viure que diria Marina Garcés.
Entenc que per parlar d’avui hem de recordar l’ahir i més si ens trobem en una antiga fàbrica tèxtil parlant del temps i el treball però abordar només el passat fa que, com a espectadora o visitant de l’exposició, em senti perduda un present pel qual no se m’ofereixen eines ni peces que em permetin abordar-lo o si més no qüestionar-lo.

Per acabar, cal dir que coherència i honestedat són adjectius que semblen anar de la mà, però si hi penses una estona t’adones que normalment es repelen un a l’altre i està bé que així sigui, perquè tornant a la música, “Res té sentit, no hi ha una raó, només una gran contradicció” diria Guillem Roma.
Amb això vull dir que a Can Felipa hi veig honestedat per part de les comissàries, que amb bones intencions i amb un discurs prou crític (em repeteixo però llegiu-vos el llibret) han triat peces de diferents disciplines per reflexionar sobre una problemàtica comuna, però la manca de seducció i coherència de l’espai enterboleixen l’experiència.
Una experiència que, com deia, està absenta de ritme. Tot i semblar tenir tots els ingredients per fer una exposició punyent i crítica el resultat és un conjunt abstracte i superflu carregat de bones intencions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s