Perder el tiempo y encima procurar ir a una exposición para este propósito

per Mariona Benaiges Pecanins i Olga Rodríguez Ortiz

Perdre el temps està bé

Les diferents maneres d’entendre el temps modulen el recorregut de l’exposició i ens fan pensar en si el temps és quelcom únicament productiu. Mentre estem allà estem perdent el temps o l’estem invertint? Ens van sorgint diverses reflexions del temps a mesura que ens movem per Can Felipa i que visitem la mostra. Al voltant d’aquestes comença una conversa. L’acceleració i la facilitat de procrastinació en la societat contemporània a causa de l’ús de les noves tecnologies és obvia i innegable. La procrastinació consisteix precisament en la redistribució del nostre temps de treball cap a feines “no útils” o que no tenen a veure amb aquest treball. Fàcilment ens connectem a les xarxes socials i a altres elements per la distracció com televisors, videojocs, reproductors de música…

Reconnectar amb la mostra havent perdut un temps ens ha servit per verbalitzar pors i dubtes de caràcter més íntim. Si bé en l’espai es van mostrant diferents “jocs” al voltant del què fem amb el nostre temps, el cap segueix donant voltes sobre el títol de la mostra, potent i suggerent a la vegada.

Ingènues, descobrim que necessitem perdre el temps. Ho diu Gil Cásedas, ho diu Ordine i ens ho diem entre nosaltres mentre es produeix una situació curiosa en finalitzar la visita i és que la mateixa imatge inicial s’acomiada de nosaltres recordant-nos -i en certa manera desmitificant- l’intent de l’ésser humà de controlar el temps. Nuccio Ordine, en La Utilitat de l’inútil, reflexiona al voltant de la idea d’utilitat en si i de les accions, feines, estudis i actes considerats útils i inútils. Plantejar-se en què invertim el nostre temps, si ho fem en accions útils o no esdevé un carreró sense sortida. No podem doncs, basar-nos en allò entès com a norma general. Les decisions preses al voltant de com invertim el nostre temps suposen un temps en si, així com perdre el temps. Hem d’estar constantment, justificant-nos i justificant als altres en què invertim el nostre temps? No fer absolutament res hauria de ser lícit.

L’inutilitat de voler mesurar el temps destaca en l’obra d’Alberto Gil Cásedas, 147.710 [Blank Sundays] Prueba de Leucofobia: 40 h en blanco amb la que comença l’exposició. Gil Cásedas ens recorda la dificultat de capturar i enregistrar el temps. Però és més difícil encara quan apareix la procrastinació. Escriure una crònica sobre l’exposició de Can Felipa o “veure vídeos del pingüins a internet”? Ens aturem amb la peça de l’Alan Carrasco, que mostra la mortalitat i accidentalitat a l’àmbit laboral a Espanya des que es va començar a comptabilitzar aquesta xifra, i només pensem en què treballar mata.

La peça de Mariona Montcunill lliga amb un seguit de treballs al voltant de la mercantilització del temps lliure. Montcunill força aquesta mercantilització per a fer-la evident. Critica que el treball el trobem en tots els àmbits de la nostra vida, fins i tot en els moments que podem relacionar amb l’oci o el ”temps lliure”.

Davant d’un temps superestructurat -que es reafirma en el moment en què comprovem les nostres agendes- nosaltres veiem com el monstre de la procrastinació i l’evasió es fa present. La procrastinació -com a fugida del treball que produeix- esdevé a la vegada productora d’altres tipus de treballs; el no fer és fer. Encara que no estiguem “produint” donant voltes a la feina que ens pertoca, estem “produint” un altre tipus de producte com pot ser facilitar dades i informació (cookies) a la xarxa. Montcunill parla sobre activitats d’oci com anar al gimnàs, prendre una cervesa a un bar o saltar a un llit elàstic, passen a ser activitats mercantilitzades i ens fan reflexionar sobre si realment, i en el moment actual, hi ha una línia que separa l’oci del treball.

Tot seria repensar si el nostre temps està mercantilitzat, si hi estem d’acord i si decidim canviar-ho. Això no és possible si no ens parem, si no aturem el rellotge. En un petit acte de rebel·lia ens proposem perdre una mica el temps, com a necessitat, i en lloc d’agafar el metro tornarem a casa caminant.

El títol l’hem rebut doncs, com tota una declaració de principis.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s