Les morts de ningú

Albert Blaya Sensat

Avis asseguts davant l’antiga fàbrica de Can Felipa, al barri del Poblenou. Vull saber-ne la història, i m’hi apropo esperant no trobar-me davant un grup de guiris. Poc probable, però la globalització fa miracles. La gent gran sap el que la resta no sabem, o no volem saber. Un d’ells m’analitza amb uns ulls eastwoodians, quasi invisibles, però escrutadors. Es diu Andrés. “Trabajamos durante más de 20 años  aquí, en Can  Felipa”. Ho diu com es diuen les coses importants, la seva veu és solemne.  Can Felipa, com tot,  sempre serà el que un recorda o el que un vol que sigui, ningú pot lluitar contra la memòria. Jo no seré menys.

Poblenou reivindica el seu llegat. Representava, a finals del XIX el 40% de la indústria cotonera barcelonina. Fins fa pocs anys, era un cementiri de xemeneies quasi moribundes pel pas del temps, pel descuit d’un capitalisme massa violent, amb poca memòria. Per sort, gent com l’Andrés o com Jordi Fossas, president de l’Arxiu històric del Poblenou, lluiten perquè aquest espai, on d’aquí 100 anys s’hi acudirà per veure què va ser la revolució industrial, continuï vivint. En el llibre “Poblenou desaparegut”, Jordi Fossas es pregunta “perquè tirar les xemeneies si la seva base només té uns metres quadrats. A les immobiliàries no els interessa.” Un gran parc temàtic. On encara ara Ca l’Alier o Can Ricart, dos mausoleus de “dias mejores”, segons l’Andrés, segueixen allà on eren, bategant. Els batecs no són els mateixos, la –ja no- fàbrica com a relíquia, com a cicatriu d’un passat dolorós, però a la vegada impossible d’abandonar. És la seva vida.

Can Felipa sembla un palauet, costa d’imaginar el brunzit de la sirena, el fum i el soroll de fa uns anys.  D’un blanc pàl·lid, l’edifici s’alça majestuós en una zona que antigament era un dels punts forts de la indústria tèxtil barcelonina. Ara, però, reconvertit en espai d’oci, ha canviat el seu paper. Segueix sent un estendard, però ha mutat.  Potser l’Andrés, que freqüenta el centre amb els seus antics companys, busca, només un lloc que els recordi la Barcelona obrera, cansada i revolucionària. Canvien les llargues hores davant la maquinària per piscines, exposicions d’art o tallers de tota mena. Continua sent un punt de trobada. Observo, abans d’entrar, el grup d’ancians recollits sobre les seves històries, quasi arraulits entorn alguna cosa que sembla important.

A dins el centre cívic hi ha una planta dedicada a exposicions temporals. N’hi ha una que tracta sobre la concepció del temps, dividit en dos conceptes: el vivencial i el productiu. El primer és el que recull les experiències, el que “va més lligat al viure” segons el comissari de l’exposició. El segon és una reflexió sobre la relació entre temps i productivitat, sobre com els lliguem perquè un doni sentit a l’altre i viceversa. Ara, que ens obsessionem per quantificar-ho tot, el temps esdevé el pitjor dels enemics. En tenim massa poc. Aquesta malaltissa obsessió que perseguia als patrons de les fàbriques que configuraven Poblenou i ofegaven als treballadors. Segueix vigent aquesta disputa, però com apunta el filòsof Byung-Chul Han ja no és una alteritat qui imposa, sinó un mateix. La fàbrica som nosaltres mateixos.

A una de les parets, cinc làmines blanques estan cobertes per 147.710 palets. No es veuen. Blanc sobre blanc.  L’autor exemplifica el gest inútil de comptar el temps, la tortura rutinària de mesurar-lo i encabir-lo dins la nostra vida. Quantes vegades comptem els segons, els minuts, les hores? Moltes decisions estan determinades per aquest acte banal. “Han passat 30 minuts i no ha vingut, he marxat”. Les nostres vides plenes de palets invisibles.

Però el que em captiva de tot plegat és una obra anomenada “ Índices de incidencia”. En ella l’autor plasma de forma crua i senzilla la realitat dels treballadors, la precarietat laboral i, tot interactuant amb Can Felipa i el seu passat fabril, formalitza l’obra a través d’un objecte encastat a la paret. Una capsa de fusta, que bé podria ser una màquina del temps, perquè cada 19 hores, 20 minuts i 24 segons sona una sirena, aguda, potent, que emula les que hi havia a les fàbriques antigament i anunciaven l’inici i la fi de la jornada laboral. El decalatge de la sirena és el de dividir el nombre total de morts del 2017 entre les hores que té un any. Un memorial sorollós, però alhora discret. El so, perforant, tan sols dura uns segons, renunciant a qualsevol intent d’acaparar mirades.  A Can Felipa, aquest gest té més sentit que en qualsevol altre lloc. Just al costat, hi ha repartits per la paret informes del govern espanyol que recullen  les morts per accident laboral de diferents anys. La burocratització de les morts silenciades.

L’artista, Alán Carrasco, explica el procés de treball, la contínua recerca d’informació i les dificultats que va tenir a l’hora d’endinsar-se en aquest món on les morts són xifres, números en un Excel impersonal. Les seves morts no són heroiques, no són recordades ni plorades, només són.  Art on hi havia pobresa, un crit, sord, davant el silenci institucional. El Poblenou mai ha traït a aquells als qui ho deu tot. El barri contradiu la inèrcia actual.

Els avis segueixen recolzats sobre els bastons, fitant vés a saber què. Només recorden una mort, el 1973. “Ninguna más” em confessa l’Andrés. Només una, com si això es pogués oblidar. Es deia Pedro, ha oblidat el cognom, i va morir d’un atac de cor en un torn de matí. Can Felipa és, temporalment, fins el 13 d’abril, un dolorós recordatori a totes aquestes persones anònimes que van morir, com el Pedro, treballant. Em pregunto si ells també hauran sentit la sirena, si hauran volgut tornar a treballar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s