La ironia com a bon propòsit. No és cap ironia

per: Maria Gil

Parlar d’Ironies, coses a fer o no fer,  és un bon propòsit, en veure l’exposició Perdre el temps i adquirir un rellotge per aquest propòsit!, comissariada per Clàudia Elies i Marc Mela, on es vol deixar constància del pas del temps. Exposició realitzada al centre cívic Can Felipa, al qual vaig trigar dues hores a arribar, poc aprofitades, he de dir. Mes dues hores de tornada, les quals vaig aprofitar, aquest cop si, per preguntar-me. Realment, que és el que queda del rastre del temps? En la resposta, només vaig trobar una vida contant hores,minuts o segons, en la que es deixa de veure-ho tot  per no veure-hi res, es a dir, deu ser difícil mostrar el pas del temps materialitzar-lo,  en relació a la feina sabent que aquest se’n va sabent i que possiblement no torna. On l’únic, retorn moltes vegades es d’ un salari poc digne a canvi d’una vida carregada d’hores de feina i projectes, on cadascun d’aquests ha d’estar acabat en un determinat dia i una determinada hora.

Per més ironies encara, la utilitzada per l’artista Alan Carrasco amb la seva obra Índices de incidencia,2019. Que tal com va poder-nos explicar ell mateix, utilitza el passat de Can Felipa, la antiga fàbrica Catex, per establir una relació directa entre les hores totals d’un any i el número de víctimes per accident laboral en l’estat Español durant el 2018. Un número de víctimes silenciat i recordat just en el precís moment, en que se’n feia veu i l’Alan ho mencionava, gràcies al so de la sirena que ell mateix havia col·locat a l’exposició. En aquesta ocasió no marcava cap final de jornada laboral, sinó, mes aviat donava veu a tots aquells  anhels de llibertat nascuts darrere de les finestres de les fàbriques, amb l’únic desig d’una jornada laboral mes curta i unes condiciones més dignes de treball.

Un número de víctimes silenciat i recordat just en el precís moment, en que se’n feia veu i l’Alan ho mencionava, gràcies al so de la sirena que ell mateix havia col·locat a l’exposició.

Al temps, quina ironia altre cop, que pensava en com faria la crònica de l’exposició, ocupant aquest fet part dels meus pensaments diaris, en una jornada, no laboral, potser estudiantil, de 24 h, igual que tots els projectes, en el meu cas artístics d’aquests darrers 4 anys, un fet que va recordar-me a l’obra de Juan Luis Moraza. Work Is (All) Over,2017. On exposa la realitat d’una feina com la de ser publicista, després d’estar tot el dia a l’oficina, el seu cap no pot descansar, ja que qualsevol estímul exterior li recorda que necessita una idea per dintre de pocs dies i de moment tot són possibles hipòtesis. Només conec una paraula per descriure aquesta obra, frustració, no en relació a la feina de l’artista. Si no més aviat a tot el que pot generar  el haver de fer un cartell negre amb les paraules: WORK IS ALL OVER, on la quantitat d’hores per pensar aquest o un altre acabat són infinites; a la feina, al supermercat, amb els amics, al gimnàs, al llit, somniant…etc.

No es possible deixar de pensar, al final la productivitat s’ha de fer present inclús en les hores de descans. Et trobaràs amb l’amiga de tota la vida, t’explicarà les seves penes, que no la escoltaràs, ja que únicament estaràs pensat en com fer el cartell, que en aquest cas es tradueix en com fer la crònica d’una bona exposició feta en un lloc gran i maco, no com aquest bar en el qual estàs perdent tota la tarda, sonarà potser una mica egocèntric, però la necessitat de no deixar de fer o no saber deixar de fer està cada cop més present a les nostres vides. Aquesta idea és la que proposa Mariona Moncunill amb Oci a la fàbrica, 2017. On tres pantalles ens ensenyen, diferents espais i activitats d’oci: al gimnàs, al bar, o saltant sobre un llit elàstic. Aquests espais i accions són valorades a través de la idea del treball i dues actrius contractades en treballen la relació a través d’unes pautes prèviament marcades, com si d’una feina es tractes, on en cada moment saben exactament el que han de fer i el que han de dir. Obra que va sorprendrem per la realitat tan marcada que presenta, ja que vulguem o no, vivim sotmesos a unes pautes estrictes de temps  que ens marquen la realitat diària hora rere hora. Després de la frustració produïda amb l’obra anterior, en aquesta vaig poder experimentar l’angoixa del haver de fer costant. On el mateix pensament de no estic fent res, estic perdent el temps aconsegueix barrejar angoixa i frustració a parts iguals tot produint un còctel explosiu d’emocions que desemboca en l’apatia més completa.

Apatia, quantes vegades haure sentit pronunciar aquesta paraula?, quantes vegades m’hauré sentit identificada amb una frase que contenia aquesta paraula? Si de fet, podria dir-se que moltes hores asseguda sense gaires idees em fan sentir un pel apàtica. Només un pel, perquè en l’obra de Christina Schultz. El Manifisto del no Hacer,2017. L’apatia es completa i ho presenta en un escrit en la paret on rebutja completament la feina com a part fonamental de la vida, on és necessari saber parar, on és necessari saber dir no, on és necessari deixar de fer per no fer res. Feina, altre cop, massa complicada. Perquè el no fer res, possiblement ja és fer alguna cosa. Sentint la constant, com els batecs del cor que ens obliguen a seguir produint, qualsevol cosa és igual, mai estiguis quiet.

Pots produir puntes de llapis, si és necessari, això significa que has estat fent alguna cosa, almenys una cosa tan inútil com fer punta. D’aquesta inutilitat del temps, en parla Alberto Gil Cásedas amb l’obra: 147.710 (Blank Sundays) Prueba de Leucofobia: 40 h en blanco,2016. On cada diumenge durant 8 hores ha estat fent marques sobre un paper en blanc, com si d’una jornada laboral és tractes. Per convertir el mesurament del pas del temps en un joc de completa inutilitat, a la vegada que l’única materialització possible són les restes de llapis que han anat caient en fer punta. Un acte tan absurd com aquest per explicar que és perdre el temps o que simplement és impossible materialitzar-lo.

Pots produir puntes de llapis, si és necessari, això significa que has estat fent alguna cosa, almenys una cosa tan inútil com fer punta.

En conclusió, amb les obres comentades són amb les que vaig poder-me sentir d’alguna manera més interpel·lada, sigui directa o indirectament, aconsegueixen parlar del temps i de l’agonia que provoca perdre’l, moltes vegades sense sentit. En l’exposició hi havia més obres però potser no vaig tindre l’estona suficient per fixar-me en cadascuna d’elles amb detall. Ironia altre cop, avui la cosa va d’això, de parlar del temps sense veure’l, pensant en com de ràpid marxa per no tornar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s