Es pot dir que perds el temps si no el posseeixes?

Per Emma Robres Roca | Barcelona, 18.03.19

“Que podria veure l’exposició de la planta 3?”, pregunto a la conserge.

“No.”, em diu, i torna a la seva activitat de teclejar l’ordinador.

Així comença aquesta crònica, durant un dilluns qualsevol. I també és el moment exacte on me n’adono del important paper que juga l’art contemporàni alhora de qüestionar alguns tòpics que històricament se’ls havia deixat als que practicaven la tasca filosòfica.

Des del dia 12 de febrer, el centre cívic del barri del Poblenou, Can Felipa, acull l’exposició Perdre el temps i adquirir un rellotge amb aquest propòsit!, frase extreta de la reflexió amb la que conclou el filòsof alemany Martin Heidegger la seva conferència Der Begriff der Zeit (el concepte del temps, en català). A través dels treballs de nou artistes espanyols, l’exposició pretén explicar, indagar i fer reflexionar sobre la concepció del concepte del temps i tracen un recorregut que “ens ajudi a sotmetre el temps a la pròpia temporalitat”, tal i com diu la co-comissària de l’exposició Clàudia Elies. Marc Mela, també comissari, ho relatava més com a “no pretenem definir el temps sinó des de quines perspectives el podem abordar”. Lluny de l’apoliticisme en el que és fàcil que caiguin els artistes, no només és una reflexió sobre el temps, sinó l’explotació que en fa el capitalisme d’aquest.

I és que és essencial —i no cap casualitat— que es faci en aquest històric i tradicional barri de la ciutat comtal. El Poblenou té una història industrial i obrera encara molt present en els edificis de la zona. De fet, l’edifici de Can Felipa solia acollir una fàbrica tèxtil, concretament de blanqueig de teixits, de la actualment inexistent empresa Catex. La globalització comercial va comportar una forta crisi del sector tèxtil arreu del territori català, i amb aquesta, també es va endur la fàbrica, que va tancar l’any 1974. Després de molta reïvindicació social, l’any 1991 es va innaugurar el Centre Cívic. S’obria amb l’intenció de ser d’utilitat pels veïns, no només amb propostes culturals d’arts escèniques i arts visuals, sinó també acollint l’Arxiu Històric del Barri o diverses activitats pels veïns, des de aprendre a cuinar peix fins a un curs de percussió corporal. Tothom hi pot trobar el seu espai.

El barri en sí és una de les zones de Barcelona amb més història industrial i obrera. Actualment, però, ja costa més diferenciar entre el que solia ser el clàssic barri de la modernitat de la plaça Glòries, que limita el barri. Això es dona sobretot amb la creació del Districte 22@, que pretén transformar l’antic sòl industrial en empreses i edificis d’activitats empresarials modernes. L’Associació de Veïns del Poblenou creu que és “una amenaça per a l’estabilitat econòmica del barri” i que s’està perdent l’essència del que era el Poblenou, tal i com ha passat ja amb el Barri Vell.

És per això que la que gestiona les arts visuals de Can Felipa, Joana Hurtado, comenta que les exposicions que es mostren al centre “acostumen a ser idees o conceptes que tenen a veure amb el barri”. Tot i així, també diu que no només es fa pensant en la gent del barri, sinó que la intenció és d’arribar a més gent i de donar a conèixer el que tenen a dir les noves generacions sobre les coses que els afecten. I és que la temàtica que es tracta afecta a qualsevol de nosaltres. És fàcil arribar a la conclusió que, amb l’entrada d’una societat més moderna, el temps s’ha convertit en una espècie d’obsessió. Així ho representa l’artista Alberto Gil, que transforma el temps en un dibuix, en la materialització d’un concepte abstracte, marcant sobre paper d’embalar 40 hores de diumenges. L’obra gira al voltant de la reflexió “perdre el temps comptant-lo o comptar el temps per perdre’l”. Objectivitza la idea de temps que tant ferrament ens hem apropiat i hem subjectivitzat, pensant que el temps és un element que posseïm i que és més llarg o més curt depenent de la nostra percepció.

En la mateixa línia però una obra totalment oposada és la de Christina Schultz, de nom El Manifiesto del No Hacer, on proposa a aquell observador no fer res a mode de restistència. Tot i així, al contrari de l’anterior obra, aquesta s’endinsa ja més en el concepte que recull bastant l’exposició en general, que és el rebuig del treball com a eix principal de la nostra existència i la compra-venda de temps que el capitalisme està generant. Aquí entren, doncs, la resta d’obres de l’exposició, com per exemple una mostra en vídeo d’un dia a la vida de María Alcaide, que graba a través d’una ampolla la seva labor diària i intenta robar temps al que ella considera una multinacional que “només paga pel meu temps i no per les meves aptituds”. També pretén fer reflexionar sobre la hibridació que ha comportat la societat moderna entre temps laboral i temps d’oci. En l’era d’auge del treball cognitiu en comptes de treball industrial, com que no ens podem desprendre del nostre pensament, tot moment és susceptible de ser productiu.

Alán Carrasco mostra la manera d’exposar la pitjor conseqüència i la cara més fosca que pot arribar a tenir el temps laboral: la mort. A través de “Índices de Incidencia”, un eufemisme que utilitzen les pròpies institucions, fet que Carrasco no oblida mencionar mai, pretén mostrar, simplement imprès i col·locat en una paret blanca, el número de morts i de ferits per culpa de les males condicions de moltes feines molt poc remunerades. Recorda que “hi ha una intencionalitat d’amagar aquestes xifres”, i que és actualment la causa social que provoca més morts al territori espanyol. A més, a través d’una sirena d’origen industrial, que sona dia rere dia i que marca l’inici i el fi d’una jornada laboral, l’artista és capaç de connectar el seu art amb el passat del lloc on s’exposa: l’antiga fàbrica de Can Felipa.

És aquí on l’art juga un dels papers principals. Sentim a dir constantment la frase d’”una imatge val més que mil paraules”, però ens oblidem de la certesa que conté. A través de la simplificació de l’art modern, els artistes poden abocar les seves inquietuds i aquells conflictes —interns o externs— que els trasbalsen, i qualsevol espectador pot arribar-ho a entendre. Fer aquesta mostra és totalment un encert, no només perquè porten a reflexionar sobre assumptes filosòfics, que poden no estar en les ments dels visitants, sinó que és una demostració de coneixement de l’espai on s’explica, és a dir, el tradicional barri obrer del Poblenou.

Les exposicions d’art provoquen un efecte molt curiós: et dóna la sensació d’estar en una dimensió paral·lela, com si estéssis dintre d’una bombolla. La realitat és externa a tu en aquells instants en els que estàs visitant obra rere obra. Vaig saber que tornava a la realitat quan un dilluns qualsevol no vaig poder tornar-hi a entrar perquè estava tancat. La conserge, que he mencionat a l’inici de la crònica, conscient o no del que s’està exposant a la planta 3 de l’edifici on treballa, va decidir que no donar-me més explicació que un “no” era la millor manera de no perdre el temps. Ella va aconseguir no perdre temps i jo vaig perdre un matí per acabar sentint com a resposta un únic no. Però… es pot dir que perds el temps si no el posseeixes?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s