Can Felipa: l’aeroport temporal del Poblenou

per Elena Bulet i Llopis (@elenabulet)

Vista de La Tasqueta de Can Felipa des de l’interior del centre cívic / EB

Un tros de tela penja de la façana de Can Felipa com si fos la llengua d’un obrer exhaust. A la lona, s’hi pot llegir: “Perder el tiempo y encima procurarse un reloj para este propósito”, una cita de Heidegger. “De tant en tant, encara venen alguns dels treballadors de l’antiga fàbrica i em demanen si poden visitar l’edifici”, explica un dels recepcionistes del Centre Cívic Can Felipa. L’edifici està ubicat al Poblenou i forma part de l’antiga fàbrica de teixits Catex (“Central de Acabados Textiles”). La fàbrica va tancar el 1978. “És el barri qui va lluitar per la conservació del patrimoni. Van derruir algunes parts, però el veïnat va aconseguir que indultessin l’edifici i la nau de la caserna que hi ha davant”, continua el recepcionista. A l’entrada del centre, hi ha un petit cartell que explica la història de l’espai. Una dada inesperada: “es diu que hi va treballar el sindicalista i revolucionari anarquista Buenaventura Durruti”.

La llengua exhausta de l’obrer anuncia l’exposició que vols visitar. Es tracta d’una reflexió sobre si el temps és quelcom del qual disposem, o bé quelcom que es pot comptar o perdre. Abans d’entrar-hi, et disposes a esmorzar a La Tasqueta de Can Felipa. Fas una breu exploració als voltants del centre a la recerca d’un caixer per treure efectiu i poder esmorzar. El Poblenou tampoc s’escapa de la febre immobiliària que afecta la ciutat. Observes com hi ha cartells amb missatges de “Veïnes en
traspàs. STOP massificació turística” o bé “Aturem el desnonament de la Nahima”. Barcelona s’està convertint en una ciutat malalta. La cambrera de “La Tasqueta de Can Felipa” saluda tots els clients pel seu nom. La majoria són persones grans. “Aquelles d’allà porten 18 anys venint”, m’explica. Algunes d’elles entren amb maletes de cabina, d’aquestes que encara s’accepten als avions low cost.

Fa temps que la família de la cambrera va agafar el local. “Abans de ser un bar, aquesta nau era el menjador de la fàbrica”, continua ella. Fa anys que hi treballa, tot i que ho ha anat deixant i reprenent. “És difícil, però sempre amb un somriure”, et diu mentre li pagues el que deus i et dirigeixes cap a Can Felipa. En unes hores, relacionaràs el que acabes de viure amb una obra de l’exposició. Una artista havia emès un contracte de treball perquè l’actriu dels seus vídeos anés a socialitzar a un bar. Abans de marxar, entra un home amb americana, auriculars sense cables i una tableta.

Entrada Can Felipa / EB

L’entrada del centre cívic està camuflada en una construcció annexa a l’edifici. Sovint es confon amb la del Centre Esportiu Municipal Can Felipa. Ara entens el perquè de les maletes de mà, ja que les portes corredisses del gimnàs no fan més que engolir persones que van a la piscina. L’espai sembla l’aeroport del Poblenou. I com tot aeroport, té uns ritmes propis. Segons en quin moment del dia es vagi al gimnàs es poden trobar diferents generacions: a primera hora del matí hi van jubilats i jubilades, a mig matí les escoles i a la tarda els adults que surten de la feina. El centre cívic està obert tot el dia, però l’exposició només és visitable a partir de les 17 h. Les pampallugues que fa una televisió a l’entrada et semblen una burla irònica: “INVALID DATA” és el missatge de benvinguda per totes aquelles persones que arriben al centre.

Edifici Can Felipa / EB

Tot i així, t’alegres d’haver vingut també al matí. Si no, t’hauries perdut el relat d’un dels últims treballadors municipals que resten a Can Felipa. “Aquest edifici és un dels pocs centres cívics que encara no s’ha privatitzat totalment. Quedem dos treballadors municipals, la directora i jo!”, explica el recepcionista del matí. “Quan vaig entrar al 91, tot era municipal… En 30 anys només quedem dos”, s’exalta ell, que sembla ser una memòria viva de Can Felipa. De fet, el recepcionista recull les històries dels antics treballadors de la fàbrica que venen a visitar l’edifici. “Volen donar-se un bany d’emoció”, matisa ell. Davant de la fàbrica, on hi ha ara La Tasqueta i un altre bar, hi havia el menjador dels obrers i la infermeria. “L’infermer era un ‘guasón’”, diu amb un somriure, “un dia, un obrer va anar amb un dit mig penjant i li va dir que li embenaria, però que no valdria massa la pena perquè a l’hospital li tallarien”. Segons el recepcionista, l’obrer també tenia tocada la cama, perquè l’accident provenia d’una roda de ferro massís que se li va desequilibrar mentre l’arrossegava. “El que més greu li sabia era que potser no podria ballar tango els dijous”, m’explicava ell. El resultat de la història va ser una jubilació anticipada. “El que sí que no trobaria a faltar eren els butlletins setmanals on es mesurava la productivitat dels treballadors”, recordava l’amigable treballador municipal.

El relat del recepcionista dialogarà també amb algunes de les obres de l’exposició. Hi ha un artista que s’ha dedicat a recollir les dades d’accidents laborals que l’Estat intenta amagar cada any. El primer any que es van fer públiques va ser el 1988. Aquell any van morir 1.751 persones, però gairebé ningú se’n va fer ressò. Les xifres evolucionen fins al 2017, quan van morir 629 persones. No apareixen als telenotícies aquestes morts?

Interior del museu / EB

A la tarda, els bars estan plens i l’aeroport ja no acull més viatgeres, sinó treballadors i treballadores que surten de la feina. Estranyament, tens l’oportunitat de visitar l’exposició amb calma, sense presses. Hi trobes obres com ara tres llenços blancs de paper amb petites marques. Són el fruit de les 40 h de recompte que va fer l’artista a base de palets de llapis blanc per cada segon. La intenció era buscar l’absurd, la més pura pèrdua de temps. De fet, tota l’exposició és una reflexió en art contemporani sobre com vivim la relació temps-treball. “Estem governats per un temps quantificat, mesurat a partir de la productivitat”, deia un dels comissaris. L’exposició també aborda com la lògica capitalista ha canviat la percepció del temps cap a quelcom fragmentable en períodes homogenis vinculats a uns objectius de rendiment.

Ara bé, paradoxalment ningú té temps de posar-se a reflexionar sobre el temps. Des que has entrat, ningú ha vingut a visitar-la. “Ja se sabia que no vindria ningú”, diu la recepcionista que t’ha obert, “l’art contemporani no funciona aquí”. En aquest moment, el teu cap és un mar de dubtes. No funciona per què la gent no vol connectar amb un jo més reflexiu? Per què no estem acostumats a buscar l’entrellat de les coses i ens quedem amb el consum clar i fàcil? Per què no tenim temps per pensar-hi? Recordes els butlletins que no enyoraria l’obrer de la Catex. I de sobte ho connectes amb la immaterialitat del treball actual. No hi ha fronteres. Avui dia, quan una surt de la feina, segueix portant l’etiqueta de persona treballadora. Aquesta no diferenciació fa que la persona comenci a fabricar-se una identitat a partir de la feina, que és l’activitat on inverteix la major part del seu temps i de la seva vida. En aquest punt es comença a entrar en una rutina on ningú té un nom. Tan sols té un càrrec que el defineix de manera crònica, com passa precisament en aquest article.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s