Arrugar i estirar per tirar el temps a la paperera

El departament d’Arts Visuals del centre cívic de Can Felipa va inaugurar el passat 12.02 l’exposició Perdre el temps i adquirir un rellotge amb aquest propòsit!; a cura de Clàudia Elies i Marc Mela, compta amb obres de formats molt diferenciats i, sota un marc conceptual en el qual s’acullen les diverses peces en referència al temps i a les concepcions i conviccions de la contemporaneïtat, Can Felipa decora les seves sales amb l’obra dels següents artistes fins el proper 13.04; María Alcaide, Alán Carrasco, Alberto Gil Cásedas, Abel Jaramillo, Mariona Moncunill, Julia Montilla, Juan Luis Moraza, Javier Peñafiel i Christina Schultz.

Amagada a la tercera planta del centre, s’estén, dividida per unes parets que no toquen el sostre, la sala d’exposicions de Can Felipa; cal referenciar-ho però, no és fins la mateixa porta d’entrada que no saps si entraràs a una biblioteca o una sala de gimnàs; un edifici d’aparença íntegrament administrativa. La sala en qüestió però, dotada d’unes grans finestres i una il·luminació artifical de moltes possibilitats, és ben bé el contrari del que un s’esperaria trobar un cop trepitja el perímetre del centre cívic, millora doncs, les expectatives immediàtes que un pot generar al veure que sembla s’apropa a un poliesportiu quan vosté el que vol és veure una exposició d’art. Un cop a dins doncs, i després de fullejar la publicació dissenyada per Blanca Crovetto amablement a dispoció de l’assistent, s’erigeixen sobre la primera paret rectangular blanca cinc làmines de paper curosament disposades, blanques també, que, només després d’examinar-les amb detall (i de la com a poc esclarificadora explicació i aclariments varis del comisariat al respecte, també reflectides en la publicació de Crovetto), es pot intuir el què està passant. Prueba de Leucofobia: 40h en blanco d’Alberto Gil Cásedas proclama la inutilitat i evoca al debat marxista de la distinció entre els temps subjectiu (a dispoció dels cicles) i temps abstracte (que s’instaura i es regularitza amb l’arribada del capitalisme). L’obra de Gil Cásedas qüestiona el valor del pas de les hores i de la subjectivitat d’alló inútil i, així com les obres de Julia Montilla, Laboratorio del no hacer, i de Christina Schultz, Manifiesto del no hacer, es posa en dubte la creença que afirma el treball ha de ser l’eix vertebrador de l’existència de l’ésser humà contemporani.

Després d’una costosa arribada a l’exposició, que disposa d’una il·luminació admirable, Gil Cásedas innaugura l’espai amb cinc làmines de blanc sobre blanc, l’artista posa en dubte i qüestió el valor (mercantil) que ha estat assignat a la concepció de temps.

A mà esquerra, configurats horitzontalment sobre dues parets en ordre cronològic, un al costat de l’altre, disposa l’artista Alán Carrasco un recull de 29 informes anuals i una petita alarma sobre una peanya (en al·legoria de l’informe núm. 30, corresponent al 2018, encara no publicat). Els 30 elements disposats conformen l’obra Índices de incidencia que, lluny de quedar-se amb una sola xifra o un fet denunciable, presenta de manera detallada motius i xifres de tot el comprés dins del marc títol <índices de incidencia> (morts durant, de camí a i tornant de la feina). Carrasco presenta una de les causes socials que més morts genera en el transcurs anual a nivell nacional, i que, defensa, són xifres envoltades d’un cert ocultisme que, tot i presentar-se com a coneixement públic (a priori), l’administració oficial ni facilita ni sembla mostrar interés per a la divulgació d’aquestes. Pel que fa a nivell formal, la dispoció horitzontal dels documents permet identificar dues tendències interessants per a l’atenció de l’espectador; la primera, més com a curiositat que altre cosa, un persistent canvi en el format i les tipologies tipificades en els informes, que evidencien els canvis de govern amb el transcurs dels períodes i el subseqüent canvi en l’administració al càrrec de la confecció d’aquests. La segona tendència doncs, que s’estableix com a clar connector conceptual entre les diferents obres i Índices de incidencia; la tendència a la baixa de les morts en funció del pas dels anys i l’aproximació a l’actualitat. El link conceptual en qüestió no és la tendència a la baixa en si, més aviat, la inferència que es pot extreure de la relació de la tendència a la baixa en relació al concepte del treball (un dels afers que impregna l’exposició), del que s’entén, està a cada moment més caracteritzat per ésser un treball cognitiu, immaterial i deslocalitzat.

Índices de incidencia presenta un material que, tot i pertànyer al domini públic, configura un coneixement negligit per la premsa i l’administració pública, que enfoca els seus esforços a datificar i tipificar, però que alhora és un coneixement que no arriba al ciutadà mitja. Carrasco disposa quasi una trentena de documents d’el·laboració annual (per l’administració) en relació a les morts durant, de camí a i tornant de la feina, també conegut com a índices de incidencia.

Work Is (All) Over de Juan Luis Moraza i Oci a la fàbrica de Mariona Moncunill pengen de les parets d’un petit ampli espai que actua com a nexe central de la planta, i que disposa dues possibilitats de trajectòria; la dreta i l’esquerra, que, suposo per ideologia i/o pressió de grup, el conjunt d’estudiants i comissariat va avançar instintivament en la segona direcció esmentada, el·laborant doncs un recorregut en espiral per l’exposició (en el sentit de les agulles del rellotge). Abans d’arribar doncs a Baja calidad de Julia Motilla, cal esbossar una descripció per a les dues obres anteriorment esmentades i aparentment ignorades per l’esdevenir del relat; Work Is (All) Over és una peça configurada per dos pòsters diferents, de caràcter tipogràfic i de gràfica digital, que, amb dos missatges contundents es situa en el centre de la problemàtica plantejada en raó del treball i el temps. L’obra de Moraza, que, a l’opinió d’un servidor, és feble tant formal com conceptualment, ocupa la paret lateral esquerra que forma l’espai, mentre que la central i la lateral dreta són ocupades per l’obra de Moncunill; tres pantalles mostren activitats d’oci dutes a termer per tres usuaris diferents lligats a tres contractes diferents, un per cada activitat d’oci i en relació a un usuari. Oci a la fàbrica qüestiona la relació contemporània entre temps de treball i oci, temps productiu i temps de consum, para l’atenció sobre la problemàtica que configura l’exposició amb subtilesa, rigor i humor (subjecte a interpretacions evidentment).

De nou a mà esquerra doncs, a la cara oposada de la paret ocupada per Moraza i les seves impressions, se situa el que aparentment sembla un petit taller d’investigació, un mapa de Barcelona ciutat sobre la paret en blanc i negre, notes enganxades, uns fils que connecten aquestes, una taula allargada de fusta i papers apilats. Baja calidad de Julia Montilla presenta un mapa de la ciutat que, a mesura que avança la investigació, va ampliant-ne el contingut anotat. En aquest mapa diu s’expressa el nivell de precarietat en funció dels diferents espais de la ciutat. Tornant doncs, ja que la investigació ho indica, a l’apartat conceptual de l’assumpte; darrere el canvi en la tipologia del treball (deslocalització, cognitiu, immaterial), i de manera paral·lela, s’entreveu la mercantilització del temps no productiu, que s’entén doncs, s’ha de produir també fora de la feina. Montilla investiga entorn a la precarietat (cultural i/o laboral), un afer que no fa més que agreujar la situació de present i futur.

Deu passes més enllà, al final del passadís de grans finestres ocupat per Montilla, ara però, a mà dreta, l’espai expositiu es tanca i es succeïxen dues sales fosques, que inclouen dues peces audiovisuals i material física adjunt. Equipo de Ivestigación de María Alcaide ocupa el primer espai, quatre cadires d’escriptori amb rodes, una ampolla foradada sobre la taula. Equipo de Investigación narra les peripècies de la mateixa artista en la seva aventura en la intrusió d’una universitat, que, amb una càmera amagada, pretén evidenciar la precarietat del treball mitjançant una confessió de les pròpies treballadors/es durant el diàleg amb la mateixa Alcaide, persona de confiança per a aquestes, ja que havia estat treballant a l’Administració amb una beca d’investigació anteriorment.

La instal·lació audiovisual d’Abel Jaramillo, Nuestra vida en los tubos de supervivencia, ocupa la segona sala fosca d’Arts Visuals Can Felipa. Un faristol platejat sobre una ampla peanya fosca, l’audiovisual al front i una qüestió que queda per resoldre; com justifica l’Estat els productes no acabats? Jaramillo es pregunta sobre l’esdevenir del treballador que elabora un producte no acabat, que, defensa, és com si no existís. La no legitimació per part de l’Estat del treball condueix a una no remuneració d’aquest (i per tant s’ignora la feina feta, s’actua com si no existís).

Oci a la fàbrica, Baja calidad, Equipo de Investigación (…) les diverses obres que se succeixen a mesura que l’usuari avança pel recorregut expositiu, tot i formalitzar-se en  diferents llenguatges, així com amb temàtiques i punts de vista determinats, l’exposició en conjunt sembla clamar tímidament a vegades, i fortament d’altres; què precari, el temps!

Després d’un petit passadís connector i el reajustament de les pupil·les i iris de l’espectador/usuari, s’estén una amplia sala central, ocupada per les dues últimes obres de l’exposició. La sala, amb un buit central d’elements materials, es ocupada per una vitrina en forma de taula (inclou documentació molt diversa en el seu interior) de color blanc  i per un gran cercle nengre pintat sobre la paret oposada; Agenda de caducidad de los tiempos drásticos (Peñafiel, Javier) i Manifiesto del no hacer (Schultz, Christina) respectivament. Encaixen ambdues en la concepció de la problemàtica plantejada per part del comissariat, es defensa la no imposició d’un eix vertebrador existencial regit per el treball i el temps productiu, es reivindica d’alguna manera la mandra, el no fer, no produir i no consumir, es qüestiona el valor del temps i, com s’esmentava amb anterioritat en relació a l’obra de Gil Cásedas Prueba de Leucofobia: 40h en blanco, es proclama el debat entre temps subjectiu i temps abstracte, amb el focus d’atenció sobre la qüestió inherent al temps abstracte que, entenent que aquest s’instaura amb l’arribada i instauració del capitalisme, i que en conseqüència produeix una alteració en la concepció del temps i de les hores productives i de producció (on eventualment s’instaura un temps permanent de consum i producció de riquesa); amb aquesta concepció doncs, artistes i comissariat, a grans trets dins l’exposició, posen en qüestió el valor que s’ha instaurat del temps i del temps productiu, de la producció i, en últim terme, de què importa i què no, del descans, l’oci i del treball.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s