D’Hospital a la Gardunya: El vell esperit al nou espai

per Martí de la Malla

Ja està. Ja ha passat un curs. Ja hi som. L’escola, després de molta lluita burocràtica, veïnal i institucional, ha assolit el seu objectiu: tenir un nou edifici (a 70 metres del vell).

Ja hi portem nou mesos, i tot just ens hi comencem a sentir còmodes.

Aquest ha estat un curs de descoberta i d’anàlisi de l’espai. Un curs, no oblidem, que ha vingut protagonitzat pel context sociopolític i la conseqüent posició institucional que ha hagut d’adoptar (i defensar) l’escola (com a escola catalana interclassista i de valors democràtics), potser eclipsant el mateix trasllat/canvi d’edifici. Sens dubte, els primers dies de setembre ja anunciaven que es tractaria d’un curs excepcional. La política, sumada al canvi d’edifici, han fet d’aquest curs un període que serà inevitable recordar.

Encara resten per venir cursos d’apropiació, de reconeixement mutu, d’intervenció, d’emancipació. Avui comencem a entendre’n els pros i els contres. Demà serem a temps de fer de l’edifici la nostra veritable escola.

Havíem de marxar. Les normatives i les reformes que requeria fer per mantenir-nos a l’antic Hospital de la Santa Creu suposaven perdre molts espais. L’escola no hi cabia. No hi seríem tots. Va ser valenta i va apostar per construir-ne una, des de zero. Un espai fet a mida, i que s’adeqüés a les nostres necessitats.

IMG_6894
Una grua buidant la biblioteca

Recordo la festa de comiat de l’escola antiga amb moltíssima gent. El pati era un mar de caps, i desbordava al carrer Hospital. La gent se l’estima, la Massana. Recordo quan des dels antics tallers de ceràmica, escultura, les aules de teoria, vèiem com s’alçava aquest edifici. Com anàvem generant complicitats i expectatives. Recordo l’opinió que em suggeria. El desconcert de quan el curs passat caminava per la plaça Gardunya, i les preguntes que em suscitava veure les vestides, les grues, les formigoneres… Potser no s’ha oblidat tant, aquesta primera percepció. Potser encara persisteix als nostres ulls aquella recança d’abandonar l’antic hospital, viscut, icònic, laberíntic, per ocupar un edifici que vol ser tot el contrari: estètic, racional, lògic, pràctic. Passar d’un edifici històric a un edifici que vol ser avantguardista, amb nom i cognoms. Recordo veure aflorar articles de crítica del nou edifici. Entrar-hi per primer cop. Buscar una aula. Ascensor! Terrasses! Menjador! Una façana que fa goig (i fer la foto), un hall espectacular (i fer la foto), unes aules ben equipades,…

Lefebvre deia que el sistema opera mitjançant la producció d’espais. M’ho van ensenyar a la Massana. Aquesta frase l’entenc quan miro on som; l’edifici nou podria ser una perpetuació estètica de l’elitisme i de l’espectacle. Les terrasses de baranes de vidre, buides, donen a la plaça plena de gent que dorm al carrer. L’aparador de museu de la planta baixa no és més que un porxo que dóna refugi. A les terrasses no hi ha bancs per seure; en comptes d’això, uns cubs de formigó fosc, separats els uns dels altres, en línia recta, esperen que algú de ment quadriculada els prefereixi per seure abans que al terra granulat i gris. Això a les que són habitades; la majoria semblen haver-se convertit en espais desaprofitats. On sí que hi ha bancs (uns bancs molt peculiars, de fusta vermella i negra) és a l’espai mort de l’accés a les escales principals de cada pis. S’ha esvaït l’excepcionalitat del pati de les escales, amb els seus usuals i atípics personatges; ara tenim formigó i turistes. Dues de cada. No hi ha verd. Tampoc a l’escola. La llum no acaba de ser-hi; barrots de ceràmica l’entretallen, i no deixen veure els terrats de la ciutat. Ni que ells ens vegin a nosaltres. Però val la pena, perquè des de fora genera una textura interessant.

img_0643.jpg
Terrassa del pis de dalt amb els alumnes asseguts al terra

En conjunt, sembla que el nou edifici defensa els valors de la individualitat, l’originalitat, de la voluntat de romandre a l’avantguarda, dels formalismes, de la intel·lectualitat, del discurs, de l’espectacle, de la singularitat… En definitiva, perpetuem statu quo de la contemporaneïtat.

Així doncs, hauríem de preguntar-nos si aquestes noves connotacions, condicions o declaracions d’intencions) de l’espai que l’escola habita acabaran per definir-la. Si comportarà que l’escola s’identifiqui amb aquests valors.

Fins a quin punt és l’edifici de la Carme Pinós, i no l’edifici de la Massana?

El fet que la titularitat de l’edifici el tingui l’arquitecta, i que el presenti a concursos de nova arquitectura, és una arma de doble fil. Al mateix temps que dota la Massana de reconeixement, també suposa la instrumentalització d’aquesta en pro de l’arquitecta. La seva obra (com li agrada dir) ha de convertir-se en la llar dels alumnes i dels professors. I si per ser-ho ha d’abandonar l’autoria (és a dir, l’exclusivitat de la presa de decisions), que així sigui. No ha de ser el seu edifici; ha de ser la nostra escola.

Veníem d’un edifici modelat per la història. Conseqüentment, l’escola estava inserida, quasi sense voler-ho, en un diàleg permanent amb la memòria històrica de Barcelona. Un edifici pintat (decorat) per dalt, per baix, escales, terres, finestres, per gent que ha viscut l’espai i que hi ha deixat empremta. Per contra, ara estem en un edifici sense història. Un edifici nou, estèril, que no té res a veure amb l’arquitectura dominant del Raval (del qual estèticament se’n desmarca). Un edifici que insereix la filosofia d’escola en la lògica de l’art contemporani, i que potser oblida la destacada trajectòria que ha tingut en el món de les arts aplicades (i és que es perden metres quadrats de tallers en comparació als tallers de l’antic hospital). Un edifici de parets blanques impol·lutes (white cube), que vés a saber quan deixarà de molestar que es decorin amb murals dels d’arts aplicades al mur, o tags de tota mena. Quan deixarà de molestar que s’embruti? Quan perdrà la virginitat sense ser vista com un atac, una violació? Això no és brutícia; és memòria.

No obstant això, tenim molts motius per estar contents. Estarem d’acord en que l’escola nova fa goig. I està ben equipada. I que hi permet l’accés a tothom (normes i burocràcies a part). No cal interrompre classes per arribar a la teva, ni jugar al laberint, fins i tot sortint de l’edifici. Hem aconseguit espais que abans no existien, com un menjador que funciona com un punt de trobada, o quasi bé una cafeteria. L’arquitectura té certa gràcia, i s’agraeix.

Sí. Ja ha passat un curs. Abans deia que recordava amb satisfacció i orgull la festa de comiat del vell edifici del carrer Hospital. Ara espero amb neguit la festa d’inauguració d’aquest. I em sembla significatiu que encara no l’hàgim celebrat; potser és que encara no hi ha motius per fer-ho. Caldrà esperar. Quan l’edifici de l’arquitecta esdevingui la nostra escola tindrà sentit celebrar-la. Per sort, aquest edifici que ara sembla impermeable acabarà engendrant, segur, noves idees, noves històries, noves vivències. És qüestió de temps que la vitalitat i la quotidianitat hi deixi rastre. És responsabilitat de tots convertir el nou espai en el nostre lloc; el nostre hàbitat. Sense esdevenir refugi, sinó finestra. Al barri. A Barcelona. Al món.

panoramica-festa-vella-escola
Festa de comiat de la Massana del carrer Hospital, 56

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s