Entrevista a un titellaire

per Laia Masnou 

 

Com s’entreteixeixen les emocions i accions en els contes? Per quins camins emocionals i morals ens porten els titellaires infantils d’avui en dia? Què ens pot explicar el teatre de titelles?

Entrevista a Tian Cusidó: titellaire, director artístic….

 

INTRODUCCIÓ: FORMACIÓ PRÈVIA

-Estudis acadèmics cursats: Direcció i dramatúrgia de documentals i ficció televisiva al Welsh College of Music and Drama i, posteriorment, Direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre. Va començar a fer teatre amb 10 o 11 anys en una companyia de teatre infantil i porta més de 20 anys de trajectòria com a professional.

Del projecte que se sent més content és de “Can Ninot”. Una entitat sense ànim de lucre amb objectius de reversió social. Dins dels quals figuren els de millorar les condicions laborals dels artistes, acostar un oci cultural i mal dit alternatiu i generar un espai on famílies puguin compartir un espai de diversió.

També té com a objectius treballar la transmissió de determinats valors com per exemple els de reciclatge, convivència, igualtat de gènere… I introduir-les no de mode alliçonador sinó incorporant determinats elements que puguin provocar posteriors debats entre els membres de la família. Per exemple, en l’obra del Patufet el protagonista té un amic que és el Joan Petit que és negre, i el pare va amb cadira de rodes.

 

COM IDEES LES HISTÒRIES?

-Com decideixes quina obra teatralitzaràs? Amb quins criteris?

Hi ha una part de qualsevol feina artística que és artesanal i és el principal motor. Nosaltres estem considerats un art però jo crec que més que un art som una artesania. Abans de ser artista has de ser artesà. Des d’un pintor, un dissenyador, ballarí… això significa que tu coneixes molt bé les eines amb que has de treballar, és una cosa que generes tu intransferiblement. No ho pot fer una maquina, l’origen creatiu ets tu. És quan tens un nivell de tècnica assolit a nivell professional i tu ets capaç de fer una cosa lo suficientment ben feta perquè la puguis vendre i la gent et pagui, això és el que significa ser professional. I ser professional també significa que t’han de pagar.

I quan assoleixes aquest nivell d’artesà és quant et pots plantejar certes coses. Si ho fas a la inversa; si tu tens inquietuds artístiques i creativitat i no coneixes les eines ni el llenguatge ni la manera de fer-ho, és quan entrem en un terreny pantanós; quan es fan coses mal fetes o que no comuniquen. Amb el teatre hi ha gent sense formació que s’atreveix a fer coses, perquè qui més qui menys, parla, es mou i hi ha qui es pensa que això es fer teatre. I no, darrere hi ha tot un codi.

Si coneixes el teu llenguatge sabràs els recursos que tens al teu voltant. I els recursos que tenim determinen molt el què podem fer. No estem en una situació en la que es puguin fer volar coloms ni es pugui fer una producció en la qual perdem la camisa. El senyor Don Dinero és el que mana la majoria de vegades, el 99%. I el temps. Segons el temps i els recursos es pot tirar cap a una banda o cap a l’altra. Hem fet coses petites com els 3 porquets, que va ser un encàrrec amb poc temps i pocs diners. I després hem fet el Patufet o el Pinotxo, produccions més grans perquè disposàvem d’un lapse de temps més gran i perquè teníem uns diners.

Aquests són els criteris de decisió reals. Ara bé, un cop tens un gruix d’espectacles que et permeten guanyar-te la vida pots començar a fer el que et ve de gust. I aquí hi entra els criteris personals de les coses que tens ganes d’explicar. Però amb allò no és una peça amb la que esperis guanyar-te la vida. Aquí hi entra més la part artística, que és el què vull explicar i com, què vull experimentar… Si no tens primer l’artesà no perdis el temps fent-ho perquè serà una pantotxada.

-Quan parles de nosaltres a qui fas referència?

El teatre és un art grupal, jo treballo molt sol però sempre tinc gent que m’ha donat un cop de mà fent coses. Encara que sigui cosint titelles quan estic treballant amb titelles de drap i no arribo, o si necessito un cop de mà amb les músiques… Quan parlo en plural incloc a la diferent gent que ens ha anat ajudant i perquè en l’entitat no estic només jo, hi ha altra gent darrere. Jo sóc el cap visible perquè sóc qui mou els titelles, el que va als mitjans de comunicació… Però hi ha una junta directiva, un tresorer… Hi ha una sèrie de gent que ajuden voluntàriament a que Can Ninot continuï, per això som una associació.

-Els personatges també els dissenyes tu?

Sí. Fas un prototipus i a partir d’aquest prototipus vas fent els diferents personatges. Un prototipus seria agafar un home, una dona, un nen i una nena tipus que estableixen un patró, una morfologia base. I sobre aquesta manera dissenyada en el paper muntes el personatge. Mires quins són els personatges que sortiran a l’obra de teatre i sobre aquesta manera dibuixada ho fas. Tanmateix no és un  procediment que segueixi sempre ja que un cop que domines la tècnica la feina és molt menys enfarfegosa i no es necessiten tants passos previs. Per altra banda, el món dels titelles és molt ampli, es poden fer de moltes maneres diferents. A partir d’aquí la imaginación al poder.

-I tema de caracterització, com idees els trets i característiques principals?

Es fa provant i segons el que tu saps que funciona. És a dir, hi ha unes formes d’ulls, de cara… unes determinades coses que qualsevol persona que dibuixi una miqueta o que es fixi amb els trets ho pot usar. També depèn molt del que el nino ha de fer i el que representa dins de l’obra. Amb aquest criteris decideixes com el fas i com li dones uns acabats o uns altres i vas provant fins que trobes el que t’agrada.

També la caracterització va molt lligada a la dramatúrgia. Fer dramatúrgia és com fer Photoshop. Treballes per capes i cada capa li dóna un sentit. Si jo estic fent, per exemple, “L’aneguet lleig” i és una obra que passa al bosc, que son ànecs que estan en contacte amb l’aigua… Com ho puc treballar dramatúrgicament?  Doncs hi ha varies maneres. Una és intentar acostar-me a un “realisme” i fer com si fos de veritat que els titelles es mouen com si fos un ànec. O puc fer una altra cosa, si estic treballant bosc i estic treballant transformació, del que parla el conte és de la transformació i de que tothom se’n riu d’un aneguet molt lleig que en realitat és una altra cosa. Per tant, per ignorància la gent se’n riu. I el que és fantàstic i fabulós es que ell no els deixa de costat.

Ara em ve una idea que probablement seria irrealitzable però es podria començar a treballar com el joc dels miralls. Començo a provar; miro que es pot fer. I sinó em funciona. Doncs… és bosc. És fusta, doncs és un terreny molt de joguines; passem-ho al terreny de les joguines tradicionals i veiem com ho fem a partir d’aquí. O no, si ho mirem com que parlem de l’amor d’una mare cap a un fill perquè procura que els altres no el marginin i ell té un desenvolupament diferent potser la història de l’aneguet lleig ha de ser amb adolescents perquè és el que els hi passa a molts al llarg de l’institut. Igual podem fer una adaptació tirant per aquí i ho podem fer per a un públic més gran i la caracterització va diferent. Totes aquestes capes de significat que li vas donant és la dramatúrgia i a partir d’aquí et donen les respostes de la caracterització.

-Penses que una obra és necessari que cada personatge representi un estat emocional diferent, com si fos una caricatura d’una emoció? 

No, no cal treballar amb personatges arquetípics. Hi ha personatges i obres que funcionen així i hi ha que no.

-Algun cop els has dividit en funció del Bé i del Mal? Com eren els dolents i com eren els bons? 

Hi ha obres que tenen bons i dolents i hi ha que no tenen cap dolent. Tanmateix, és molt difícil una rondalla on no hi hagin bons o dolents o qui s’equivoca per fer avançar l’acció i que s’hagi de solucionar. La distinció entre el bé i el mai sempre hi és, però canvia al llarg de la història i dels temps.

Per exemple, el Pinotxo des d’uns principis el que intenta explicar és que t’has de portar bé, tu no pots dir mentides; és un conte moralista… Ara, en la rondalla original el Pinotxo acaba penjat d’un arbre, el gat i la guineu el pengen i l’assassinen per robar-li els diners. Però acaba assassinat perquè en aquells temps no es creia en la redempció, es creia en el càstig. Ara seria un disbarat.

A més, si mires el monstre més gran que hi ha en el món occidental i crec que en el món sencer, la primera potència en entreteniment és Disney i si et fixes en l’evolució que ha en els seus dibuixos animats, tela. O Popeye, són sexistes, són salvatges, són racistes… Han canviat. Llavors la distinció entre el bé i el mal depèn de cada època.

-I perquè al final de les teves obres surts a saludar amb el personatge dolent o que fa por?

No sempre ho faig. Però quan surto amb el Satanàs o amb el llop és perquè els nens no se’n poden anar a casa amb por. Com a adults hem vist moltes coses a la tele i a dalt de l’escenari, però hi ha molts nens que per a ells és la primera vegada o sinó encara estan molt tendres i són molt impressionables i això s’ha de respectar i s’ha de saber jugar. Ho pots jugar al llarg de l’espectacle perquè el nen tingui una experiència més xula però també hi ha nens que són més sensibles i s’ho passen més malament. A més, els nens acostumen a establir una relació molt especial amb els dolents i procurem fer uns dolents que siguin simpàtics.

Aleshores, la meva responsabilitat és que aquest nen no se’n vagi a casa amb por. No pot anar-se’n amb por a partir de que veu el nino fora de l’escenari, a la vora. La relació ja canvia perquè està amb el nen de tu a tu i deixa de ser l’amo de la seva fantasia. I tot i així hi ha nens que se’n van i no volen saber res del nino.

-Busques que algun personatge sigui exemplar respecte al mode d’actuar?

No.

-En referència a les històries que representes, penses que són com a entreteniment, com a coneixement…?

Jo crec que avui en dia, treure algú de casa que té tot l’entreteniment allà dins, que surtin, que paguin una entrada i que vinguin al teu espai ja és un èxit. Però l’èxit ha de ser que repeteixin i per això s’ho han de passar bé. I només s’ho passen bé si és entretingut. I nosaltres el que intentem és que sigui una cosa més treballada i que transmeti uns valors. Sense alliçonar però que transmetin alguns valors.

-Busques explicar alguna cosa determinada amb els teus contes? Hi ha algun rerefons?

No.

-Quins solen ser els conflictes que els personatges fan front a les obres que tu has fet?

Les històries en general són el relat d’algú que vol aconseguir una cosa i un altre que fa impediments per tal de que no ho aconsegueixi, és l’argument habitual. Quina és aquesta cosa i els personatges és el que canvia. Pot ser l’amor, en el cas de les d’aventures pot ser un tresor o en el cas dels tres porquets és fer els impossibles perquè el llop no se’ls mengi. Llavors les estructures depenen molt.

-Per tu és important que les històries tinguin un final tancat i que segueixin un desenvolupament lineal?

Amb les obres infantils habitualment és com s’estructura. No va més enllà perquè son relats amb estructures clàssiques. Ara bé hi ha obres per nens molt petits que gairebé no tenen argument i són més sensorials. Hi ha altres en que l’argument no és tant lineal, en general es recorre a les estructures circulars de viatge, amb el mateix punt de partida i punt de tornada. O a una estructura de viatge circular que des del punt de partida han passat moltes coses i la fi és quan torno a casa. Aleshores són viatges iniciàtics o a través dels quals el personatge madura. Ara bé, quan no estem treballant amb públic familiar jo he fet obres que no tenien un argument gaire lineal.

-Tema de la violència. És menys tolerada ara? A l’hora d’adaptar un conte, tu el suavitzes?

En el teatre de titelles sempre hi ha hagut violència. Per exemple en les titelles de cachiporra es peguen, li aixafen el cap, agafen el policia i en fan salsitxes… Les caricatures sempre han tingut un tractament de la violència. S’ha utilitzat sempre per a explicar una sèrie de coses. Per exemple, La Mort és un personatge sempre present en el teatre de titelles tradicional i és enganyada pel protagonista de la història, pel murri. Ara bé, això és una cosa molt difícil de fer i que havia anat passant tradicionalment de pares a fills, de mestres a aprenents. I ara mateix hi ha molt poca gent que continuï fent això arreu del món, la majoria són més grans que jo.

Per altra banda, la violència està molt lligada amb les rutines del titella. És a dir, els titelles tenien un moviment pactat, quan es barallaven es movien d’un mode determinat. I això s’està perdent també. Perquè ara mateix no està ben vista la violència en l’espectacle infantil però es tolera en televisió. Crec que té a veure amb el simbolisme. O sigui, si a un titella li tallo el cap és una imatge bestial avui en dia. Paradoxalment quan ho veus per televisió el poder d’aquella imatge és molt menor.

Per exemple, en les set cabretes i el llop té una violència implícita que no saps on vas a parar. El llop es menja les sis cabretes, va la mare amb la cabreta petita i li obre la panxa al llop, treuen les cabretes, li posen pedres perquè el llop tingui set i vagi a beure aigua i s’ofegui en el riu. Eren una mica “psychokillers”. I això quan jo era petit era normal, ara és complicat. Tanmateix hi ha coses que mantenir com per exemple que el llop ha de ser dolent o el drac no pot ser vegetarià. Però la manera de fer-lo dolent no te perquè implicar un final tràgic. A més, crec que en la nostra societat hauríem d’integrar més el discurs de la mort des de que som petits perquè es una cosa que s’amaga i no crec que faci cap bé. Hauria de ser quelcom integrat. Ara, s’ha de saber treballar això. Jo no ho sé fer perquè no m’han educat així i encara no ho he après.

-Quin penses que es el potencial del teatre de titelles per a representar temes com la mort?

No ho sé com ho faria en públic familiar, penso que en general falta molta trajectòria educativa. En general, costaria molt defensar una proposta així davant del públic. En una mostra de titelles per públic familiar que vam fer va venir una companyia mexicana amb una obra que estava tot fet amb titelles de pa. I parlava de la vida i la transcendència, i parlava de la mort directament. La meitat del públic va sortir al agraïda d’haver-ho pogut veure, l’altra meitat va marxar abans del final, escandalitzada, dient que allò no era per nens. A la sinopsi s’explicava de que anava l’obra però no se l’havien llegit.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s