Autoedició i Publicació experimental (II): Assaig

Autoedició i Publicació experimental és un recull d’assajos sobre l’autoedició, una mostra de les diferents maneres d’entendre aquest àmbit. S’originen a la classe (del mateix nom) impartida per Clara-Iris Ramos durant el primer semestre de 4t de Grau en Arts i Disseny de l’Escola Massana.
per Laia Masnou
He perdut les instruccions
d’ús de les autoedicions i les hauré de substituir ara!

“Quiero hacerlo bien, una autolimitación”.
Sovint no sé ni què fer i ja em llanço sobre el com, més aviat, el com es llança sobre mi.
“Tinc por a l’error; em forço a conviure amb la culpa”.
És normal si hem mamat els valors de la cultura judeocristiana, també els principis
morals i econòmics que mantenen al sistema capitalista, també molts mitjans de
producció ens han alimentat a fi d’avassallar-nos a les doctrines neoliberals i a l’èxit
decent i a desitjar ser un trofeu, també ens hem hagut d’empassar al patriarcat i a
les pors a la solitud que l’estat modern fabrica.
“Se’m fa complicat vomitar-ho tot, a vegades, se m’encalla la gola de tant”.

LA CULPA FA AL MILLOR ESCLAU.
LA FE L’ENCLAVA. I EL SILENCI FA CAVAR LA FOSSA.
PROU D’ENTERRAR-SE EN LA COVA FOSCA.
VIU, SOMRIU I ERRA.per la terra

OBJECTIUs

“Em toca acotar-me i definir-me; decidir què és el que vull aconseguir. Concretar-me”.
La motivació principal d’associar-me va ser la de compartir un projecte que
tracta la representació de “la bruixa”. Més l’aprendre a editar, a millorar les
meves habilitats tècniques. És a dir, tinc tres objectius: compartir,
rerrepresentar, millora de la tècnica.
Tanmateix, aquest projecte editorial no tracta tan sols dels meus objectius
individuals sinó que també en té de col.lectius, que són: ajuntar recursos i
coneixements per tal de fer projectes més complets i frescos; aprofitar el
nosaltres com a eina de creació amb més potencials (entre ells el de
creativitat, el d’autocrítica, ); associar-nos per a generar/donar cos als
nostres propis continguts escrits o/i visuals; anar desenvolupant una línia
política afí.

EL TERME “ESSENCIAL”:                             AUTO

“Per què haig de tornar a copiar el terme d’autoedició?.
Per què a edició li afegim “l’auto”? Com puc dotar de sentit aquest terme i que no sigui un mer prefix per a enfortir el meu propi ego i “singularitzar” el projecte que tinc entre mans? Recorro al vell truc de buscar la definició”.

1Edició:

[1696; del ll. editio, -ōnis ‘acció de parir; publicació’, der. del ll. edĕre ‘treure a
fora; parir; publicar’]
f 1 1 GRÀF Impressió o publicació d’un escrit o una obra anàloga. L’edició de les
obres completes. Edició musical.

2 GRÀF Cadascuna de les reproduccions d’un text,
fetes per un mateix editor o no. L’obra assolí set
edicions. La segona edició fou modificada per l’autor.

3 GRÀF Conjunt d’exemplars d’una obra publicada. Li
han segrestat l’edició.

4 GRÀF Conjunt de diaris amb el mateix número i
referència del dia i del moment de sortida.

5 p ext Reproducció i difusió d’una obra intel·lectual o
artística per un editor. Edició de monedes, de gravats,
de DVD.

6 p ext Cadascuna de les vegades que té lloc una
determinada manifestació cultural, festiva, esportiva,
etc. Tercera edició dels Jocs Florals.

7 edició crítica CRÍT TEXT Edició que pretén de
reconstruir un text al més apropat possible a la forma en
què el deixà l’autor.

8 edició diplomàtica (o paleogràfica) CRÍT TEXT Edició
que intenta de reproduir l’aspecte d’un text conservat
només en l’original o en una còpia única antiga.

9 edició electrònica GRÀF INFORM Reproducció i
difusió d’una obra en suport electrònic.

10 edició facsímil BIBLIOG Edició d’un text en
reproducció fotogràfica i conservant generalment les
mides de l’original.

11 edició prínceps BIBLIOG Primera edició d’una obra,
especialment d’un clàssic, d’un autor medieval, impresa
al segle XV o a la primera meitat del segle XVI.

2 RADIOTÈC/TV Acció d’editar.

____________________________________________________________________________________________

1 Diccionari de la Llengua catalana.
És brutal que l’origen etimològic es basi en el fer quelcom PÚBLIC i en l’acte
de PARIR. Em sembla preciós. I és una agradable sorpresa que la paraula
edició tingui en el seu origen aquesta estreta vinculació amb produir però
tractant-ho des del cos femení (parir) i des del sortir de l’àmbit privat i
individual (públic).
I a l’afegir el terme auto penso que magnifiquem i alhora humanitzem el
terme o el fem més manipulable. A més a més, li incorporem l’autogestió,
l’autonomia, l’autoproducció, l’autocrítica, les autolimitacions, l’autorrealització (conceptes que, no sé si casualment, tots es conjuguen en femení). “Resulta pues decisivo el carácter modelo de la producción, que, en primer lugar, instruye a otros productores en la producción, y que, en segundo lugar, es capaz de poner a su disposición un aparato mejorado. Dicho aparato será tanto mejor cuántos más consumidores lleve a la producción; en una palabra: si está en condiciones de hacer de los lectores productores.”
Walter Benjamin, “El autor como productor”. 1934.AUTO-RREALITZACIÓ
Auto no significa també la implicació més enllà d’un treball subcontractat i acotat? L’auto està precisament relacionada amb els processos d’aprenentatge i també amb els d’autorrealització (que podria atendre’s tant a un subjecte individual com a un de col.lectiu).AUTO-LIMITACIONS
… a la meva ambició. És ben sabut, o vull donar per suposat que el disseny no té capacitat per a canviar el món. Ja que és una eina, quelcom manipulable. I, per tant, és necessari tant matèria com certs coneixements i objectius per a activar-la. I per mantenir-la viva. Cal treballar conjuntament amb altres disciplines per aconseguir una transformació perllongada cap a millor, cap a la sostenibilitat.AUTO-NOMIA
“Abans de demanar-li a algú.na la independència crearem la nostra autonomia”. Penso que en el cas d’engegar un projecte editorial la prioritat és créixer cap endins, tenir motivacions i il.lusió per tal de tirar endavant projectes i saberlos encomanar a altres persones que poden passar a enriquir-los. Ja sigui de manera temporal o com a membre permanent del col.lectiu. Així adquireixes habilitats i maduresa.AUTO-GESTIÓ…
I una de les tasques principals a fer és ser conscients de quines són les nostres necessitats, capacitats i possibilitats. I en base a aquestes anar el.laborant uns objectius més concrets (hi ha uns genèrics ja plantejats), una línia d’acció metodològica i alhora ser capaç de solucionar els imprevistos – tècnics, conceptuals, econòmics- que vagin sorgint al llarg del procés. …al comptar amb un baix pressupost i recursos materials finits.

AUTO-CRÍTICA
És la pròpia editorial i les persones gestores les que animen el projecte i les que han de desenvolupar diferents mitjans d’avaluació tant durant el procés com en els resultats finals dels projectes duts a terme la línia editorial i del funcionament de la pròpia entitat. Així com també tenir cura de les i els associats permanents i temporals.

AUTO-PRODUCCIÓ DE CONTINGUTS
És necessari tenir criteris quan vull tractar temes carregats i ambiciosos en la dimensió sociopolítica. I un dels plantejaments que toca fer-me és la porositat de les temàtiques, millor dit, el possible grau d’hermetismeobertura. No entenent-ho com a renúncia o limitant sinó com a afany d’abraçar sensibilitats que siguin afins i també aquelles susceptibles però que fins al moment no hagin tingut cap o massa contacte amb teories feministes i de les masculinitats, anticapitalistes, ecologistes, decolonials… Però, no vull capficar-me en acabar fent propaganda política. Sí que vull poder qüestionar valors culturals o simbòlics. Alhora que siguin un canal de diferents experiències pròpies a expressar. Bàsicament, els continguts a tractar són:

-Posar en circulació els meus textos i il.lustracions.
-Expressar el que m’ha fet sentir un altre text/imatge.
-Difondre textos afins (com a possibilitat de futur).
-DESMITIFICAR l’ART.

I tenir present que l’art no és inabastable, cal desvincular-lo d’allò inconnex i desfer la presa de l’especulació per a acostar-lo i fer-lo pròxim. Entenent la proximitat no només com un terme de distància física sinó com a designació d’un alt grau d’empatia emocional, sentimental i de sensacions agradables i reconfortants. Sinó de que serveix l’art si ningú.na no l’entén a part de qui el produeix? És un problema si una obra no genera empatia, si no mou res. Potser és que allò que explica no és capaç de dir-nos res però per pròpia ignorància o supèrbia de l’artista. Al que vull afegir que és condició indispensable anar buscant sempre la “innovació”, el que sigui quelcom nou. Considero que és més important que sigui sentit i amb sentit. O tal com deia el poeta rus Mayakovski (que entre altres va dissenyar en col.laboració un llibre per a ensenyar a llegir):

¡Acabadla!
Olvidad,
escupid
en las rimas,
en las arias,
en el rosal,
y en las demás soserías
del arsenal de las artes.
¿A quién interesa
que «Ay, pobrecito,
cómo amaba
y qué desgraciado fue...»?
Ahora
necesitamos artesanos,
no predicadores melenudos.


Vladimir Mayakovski, fragment del poema “Orden al ejército del arte”. 1923.

En aquest text també es referma la facultat de manipulació, és a dir, la
capacitat de fer material el que es pensa i sent no des de la projecció
egòlatra i alhora disfressada de l’artista genial i inimitable. Sinó des de la
delicadesa, la sensibilitat i fermesa de les mans; del contacte amb la matèria
i amb la realitat de manera humil i intel.ligent. “Està a les teves mans” diu la
dita. I també ens ho afirma Gino Germani en el pròleg de “El miedo a la
libertad”, al parlar de com pot ser possible la transformació social i
psicològica:

“La crisis actual no es la expresión del destino inevitable de la especie 
humana; por el contrario, es una crisis de crecimiento, es el resultado 
de la progresiva liberación de sus inmensas potencialidades materiales 
y psíquicas; el hombre se halla en el umbral de un mundo nuevo, 
un mundo lleno de infinitas e infinitas posibilidades; pero está también 
al borde de una catástrofe total. La decisión está en sus manos; 
en su capacidad de comprender racionalmente y de dirigir según 
sus designios los procesos sociales que se desarrollan a su alrededor”.

Erich Fromm, “El miedo a la libertad”. Barcelona: Ediciones Paidós, 1980. Pg. 19

I sense oblidar que és condició indispensable el que va dir el psicòleg Erich
Fromm:

“la libertad en el sentido positivo de la realización de su ser individual,
esto es, la expresión de su potencialidad intelectual, emocional y sensitiva”.

Erich Fromm, “El miedo a la libertad”. Op. Cit. Pg. 22

Per tant, reafirmo que vull contribuir a dotar i dotar-me d’eines perquè aquesta frase pugui ser possible i arribi a un elevat nombre de persones. En conseqüència, l’objectiu del contingut a compartir és que el Fanzine sigui un mitjà per a difondre allò que ens emociona ja sigui fet per nosaltres o per altres. I també que actuï com a eina comunicativa de nous imaginaris i noves representacions, de posar sobre paper quines realitats i quines possibilitats tenim. És l’oportunitat de narrar experiències, dissidències i divergències, fins i tot de les més pretensioses; amb lletres o dibuixos o fotografies o gravats… Ja que, com diuen des de La Fanzinoteca:

“Los fanzines, sin pretender ser la solución a nada, 
están ahí siempre para recordarnos que “sí se puede”, 
que hay otros relatos más allà(...)”.

La Fanzinoteca, “Contra la cultura”

Tenint present que anem…

“Con el hoy del mundo, como transición històrica intervenible, transformable”.
5
José Luis Brea, “Pequeña teoría de la independencia”

CONTINGUT ESCRIT
Busco paraules senzilles que puguin adquirir capes de significat de manera que es puguin anar desgranant i saborejant. Que no comporti que qui llegeix hagi d’esforçar-se excessivament per a entendre un terme (i que potser abandoni). El que m’interessa de l’escriptura és la capacitat de traçar narracions intrincades i sensacions i emocions potents; per això considero que és necessari que les paraules, la unitat base, siguin accessibles. Sense renunciar a reactivar o introduir-ne de més complexes o que estiguin en desús.
DESPLEGAMENT ESTÈTIC
I a nivell de pura sensibilitat corporal vull revifar aquells sentits considerats
més apropiats per a “posar en funcionament” en els àmbits més íntims i
privats; el gust, l’olfacte i el tacte. Doncs, justament, la relació que tenim
amb els nostres sentits i amb la transcendència de la informació que ens
proporcionen no és neutra ni obeeix a patrons aleatoris. Sinó que, en el cas
de la cultura catalana, ve dictaminada per la moral burgesa i la disciplina de
distingir sempre la dimensió privada d’aquella pública. Més precisament,
part fonamental de la càrrega sensitiva heretada va ser forjada
conjuntament amb la demonització de les bruixes i de l’originació del
sistema capitalista. Va ser en els segles XVI i XVII, durant el Renaixement i
amb la corrent racionalista cartesiana que la Visió va ser realçada i vinculada
a la Raó. (és per això que encara diem, per exemple, “no ho veig clar”, “era
previsible”, “ho veig negre”, “és clar”). Així que vull cuidar, experimentar i enfortir tots els sentits, tot el potencial sensible i sensual del cos i de la imaginació. Per aconseguir transmetre intensitat, tal i com té la capacitat de fer-ho aquest fragment d’una poesia:

De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
(…)
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Vicent Andrés Estellés, fragment del poema “No hi havia a València dos amants com nosaltres”. 1971

Aquesta cita també ens posa en relleu la part animal, la part salvatge i la
màgia de l’atracció d’allò material i immaterial. Allò que ens fascina,
encanta, embruixa. I que a voltes s’ha criminalitzat per por al descontrol, per
por al poder i a la imprevisibilitat d’allò emocional o sensitiu.

NO VULL “EL GENI” AÏLLAT

“El fanzine no es el Paradigma, obviamente, però nos recuerda de forma 
inequívoca la importància que los procesos de singularización tienen 
en momentos como este”.
La Fanzinoteca , “Contra la cultura”.

Doncs, ens trobem en un context on el capitalisme és el sistema econòmic imperant. Concretament, està en una fase que s’anomena “tardocapitalisme” i es caracteritza per que als països centrals l’oferta del mercat s’està diversificant cada cop més, d’alguna manera s’està absorbint el “do it yourself” rebatejant-lo amb el terme “customització” (que prové de l’anglès i fa referència a customer, client). És a dir, la singularitat de cada individu -allò que ens fa heterogenis i a voltes difícils de manejar per no obeir a dinàmiques socials i psicològiques ideades per a preservar els sistemes simbòlics i econòmics imperants- és reduïda a una relació de clientelisme revisada i amb valors afegits incorporats (i sempre comptabilitzables econòmicament).
Per altra banda, com es menciona en el títol també s’aborda el paper dins de la societat i el conseqüent posicionament. Que penso que és definit molt encertadament amb aquestes paraules:

“En el primer caso se trata de crear las condiciones que permitan una mayor
expansión de la personalidad, eliminando la sistemática supresión de la 
espontaneidad que ahoga al yo auténtico bajo el yo social y transforma 
al ser viviente en un manojo de funciones. El existencialismo abandona 
la vida social, pues la considera insalvablemente perdida en la uniformidad 
y el automatismo,(…). (…) no solamente niega toda posibilidad de transformar
la vida social –fatalmente inauténtica-, sino que consagra como afirmación 
suprema el naufragio de la existencia humana”.

Erich Fromm, “El miedo a la libertad”. Barcelona: Ediciones Paidós, 1980. Pg. 17

METODOLOGIA “del pas a pas”
Partint de la consideració que l’autoedició és una eina d’aprenentatge i de construcció –fins i tot, capaç de generar la generació- és fonamental tenir uns objectius fixats i clars per no deambular eternament. O sigui, que aquests actuïn com a suport quan es presentin dificultats. Ja que d’aquests es destil.laran una part fonamental dels criteris d’actuació i de les possibles accions.
Al que en l’entrevista a Abmin Abmeier ens brinda una proposta de com es
podria dur a terme des de la paraula:

“Creo que para conseguir lo máximo tienes que ir a más, más al acto 
individual de la creación de un libro. Lo primero sería la poesía oral. 
Lo segundo hacer un libro escrito a mano. Lo tercero, hacer un libro uno 
mismo, como puede ser uno que mezcle texto y dibujo”.

Una metodologia que complementa amb un moviment artístic molt potent i contestatari a l’Alemanya del l’auge del feixisme, el dadaisme.

“un dadaísta es un artista en el sentido pleno del término. (…) 
en lo que hablan, en lo que actúan, en lo que escriben, en lo que dibujan 
y que además están cercade otros que los ayudan a producir algo”.
Gustavo Puerta Leisse, “El performance del editor. Entrevista a Armin Abmeier”. Dossier, “Autoeditamos o
erramos”. 2008. Pg. 83

Per tant, tenint en compte els continguts que vull treballar principalment em sembla
una línia de treball factible i que pot donar notables resultats. Tanmateix l’hauria de
poder posar en pràctica diverses vegades per poder profunditzar en la crítica. Per
altra banda, el que sí em sembla aplicable és el desenvolupar eines de construcció i
el procurar la proximitat amb altres artistes. És a dir, construir un procés de treball
basat en l’autogestió i la coherència dels continguts més el garantitzar que part dels
projectes són realitzats en col.laboració. I aquests principis, em marquen la relació
amb els materials, tècniques i procediments.

TÈCNIQUES, PROCEDIMENTS, MATERIALS!

“Vull fer coses guais amb materials cutres. Utilitzar materials de fàcil 
abast com a mitjans comunicatius i que em puguin aportar un acabat bast 
o que destil.li un rastre manual, un to humà”

RUDIMENTÀRIA, seria l’adjectiu clau. Per què no vull fer ús de complexes tècniques a les quals em suposi una dificultat accedir-hi. Ja perquè els aparells utilitzats no es trobaran fàcilment a la meva disposició i en part per obrir-me a la creativitat. Perquè quan no tenim els recursos convencionals per intervenir en una situació concreta és quan hem de renunciar o estimular el pensament lateral i jugar amb noves configuracions a partir
d’allò material que està al nostre abast i que fins després del moment de ruptura amb la linealitat no ens havíem parat a estudiar. És a dir, vull que l’editorial actuï com a ESTÍMUL de la CREATIVITAT, que es trenqui la linealitat i l’automatisme de les nostres accions. Buscaré provocar CURTCIRCUITS en les connexions interneuronals perquè s’hagi d’enriquir la xarxa. I com es portaria a la pràctica?

“hacer cosas nuevas a partir de un límite. (…) 
Eres espontáneo en el acto mismo de crear y estás limitado por los 
condicionamientos propios de este tipo de técnica. (...) OuLipO es en 
cierta forma ese juego entre las posibilidades intelectuales y cosas 
emocionales espontáneas y placenteras. Supone intentar entender, 
tener reglas pero al mismo tiempo también te da libertad, te permite jugar. 
OulipO brinda un handicap y precisamente ese handicap le permite al artista 
descubrir nuevas posibilidades. Los psicólogos nos dicen que tenemos más 
conciencia de nuestra vida y tenemos mayores vivencias cuando cambiamos, 
cuando experimentamos.”

Gustavo Puerta Leisse, “El performance del editor. 
Entrevista a Armin Abmeier”. Dossier, “Autoeditamos o erramos”. 2008. Pg. 83.

I un dels límits amb què començar a jugar pot ser el temps d’el.laboració
d’una edició. Ja que he estat observant que moltes de les persones que
estan al meu voltant a l’escola Massana tenen por d’ensenyar el que estan
fent. Jo la primera, i a base de plantejar-me reptes com fer cartells en una
hora o ensenyar textos que sé que són deificients he anat perdent la
vergonya i aprenent que és necessària i imprescindible la separació del meu
ego creador de la peça. Sense aquesta facultat de desenganxar-se i ser
autocrítica i sense la el prendre’s les coses a la lleugera no pots gaudir
completament ni obtenir obres fresques i confiades, enteres.

 

Mètode avaluació contingut: AUDIÈNCIA VS. CRITICITAT

“En un extremo tendríamos como horizonte la maximización de la audiencia 
–en el otro la voluntad de criticidad, dispuesta a arriesgarse incluso 
a la visibilidad cero”.
Gustavo Puerta Leisse, “El performance del editor. Entrevista a Armin Abmeier”. 2008

Tanmateix, si una cosa no la consumeix ningú no pot ser per què no té cap valor intrínsec o per què no té capacitat d’atracció? Estic en contra de contraposar quantitat i qualitat, eficiència i eficàcia. Ja que a vegades hi ha un públic potencial que ho compraria però no es disposen dels mitjans per a arribar-hi, ja sigui per una desafinada estratègia de promoció o per problemes en fer la difusió (on es fa i a quin públic?). I d’aquí saltem inevitablement a abordar:

ESTRUCTURA ECONÒMICA I FONTS DE FINANÇAMENT

“Cualesquiera sean las ventajas y las desventajas de los distintos modelos 
financieros y de subvención, no solo condicionan las propias prácticas 
artísticas, sinó también toda lainfraestructura que debe rodear esas 
prácticas –incluyendo conferencias, publicacions,seminarios, etc...”. 

Pauline van Mourik, “La industria editorial (semi)comercial como comunidad”

Una opció és buscar aliances amb altres projectes que ja estiguin caminant. Que si s’aplica a la meva realitat més immediata seria amb l’Assemblea Massana i proposant, per exemple, tenir un espai mural en un dels vestíbuls (que s’anomenarà “Parlem sobre els murs”). Que fos un llenç ocupat parcialment pel projecte editorial en curs però que
també hi haguessin invitacions i provocacions a l’alumnat i al professorat per a que diguin la seva.

“Esta creciente comunidad de col·laboradores ha tenido un papel muy 
importante a la hora de dar forma a la dirección editorial(...)”. 

Pauline van Mourik, “La industria editorial (semi)comercial como comunidad”

 

I aspirant al que seria més adequat, és a llarg termini ser capaces de ser un col.lectiu amb un nucli dur fort que es pogués arribar a plantejar si té el volum de projectes suficient i la motivació de constituir-se com a cooperativa de treball.
CAPITALITZACIÓ DE LES EDICIONS???
Amb l’editorial construïm només capital simbòlic, cultural, artístic…? És a dir, realitzem una capitalització de tot el treball, recursos materials i processos duts a terme i a partir dels quals té influència una publicació? Tot és quantificable? Dic a tot que no. Ja que si una autoedició es plantejada com un procés d’aprenentatge per a les editores i per al públic receptor penso que la transforma en un punt de contestació de la lògica del capital (no tenim l’ambició que el projecte resulti igual de contundent que una bomba anticapitalista, o sí…). No és pot quantificar ni mantenir en compartiments estancs allò que aprenem.
Per altra banda, ara que parlo de sistemes i de contradir tinc dubtes. Respecte al procés de realització i materials elegits s’han de correspondre exactament a uns ideals predicats o es pot arribar a tolerar cert punt de desavinència entre discurs-praxis? Fins a quin punt nosaltres ens podem permetre les contradiccions? Ho resoldrem sobre la marxa! Un altre inquietud és saber fins a on som reproductores d’un discurs i fins a quin productores amb la nostra publicació.

“Creativitat com a mode de des-reproducció, de lapsus, de producció 
d’un espai de ningú.na, com a mode de parir tendresa”.

Especialment tendresa, a causa de que em fa pensar que aquesta sensació és possibilitadora de tota subversió a qualsevol artifici que escanyi les llibertatsindividuals i col.lectives. I acabo aquest apartat amb aquestes línies d’un grup de rap, perquè vull.

“Tendresa:
allarga la mà quan més ràbia et faci fer-ho.
Si et necessito no m'espero i si t'enyoro et pico”.


At versaris, fragment de la cançó “Hem de millorar”.

I LA NOSTRA VIDA EN EL TEMPS?
O el temps de vida de l’editorial comuna. Bé, el projecte editorial (nom, logo,…) es planteja per a tenir una existència llarga i subjecta a tractar temàtiques de REPRESENTACIÓ, FEMINISMES, CONDENSADES EN CRIATURES IMAGINADES tant per nosaltres com per la cultura hegemònica, popular, acadèmica. És a dir, que el contingut bàsic ja és diàleg i ànsies de contestar, de dir la nostra i expandir-la mitjançant l’autoedició. I quan el projecte ja no enganxi serà millor deixar-lo reposar.

 

“Naixem des de la necessitat de comunicació i des de la voluntat de praxis”.

POSSIBLES COMUNICATIUS en la DIFUSIÓ
Quins factors volem activar, quins són aliats i quins hostils?

“No és vendre: és difondre,
és ser real i no confondre;
no és pillar un productor poppie, és compondre,
no és la tele, és que la penya digui OLE!
No és "anar de", és ser una cosa o una altra,
és currar-s'ho i no emportar-se l'amo del segell al catre.
És subvertir, no perpetuar; transgredir, no imitar;
és combatre, és combatre...”

“No és vendre”, Fragment d’una cancó d’At versaris. 2007.

En aquest text inicial es qüestiona la projecció d’imatges sobre un producte artístic buit (estèrilment reproductiu tant estèticament com a nivell de contingut). Tanmateix, és inevitable la…

MANUFACTURACIÓ D’EXPECTATIVES.
De manera que el que em puc plantejar i cuidar és que prometo a través de l’estètica de les publicacions i especialment d’allò que crida més l’atenció. A més, com a primera impressió i prejudici, evitaria tot aspecte refinat, immaculat, impol·lut al ser sensacions que a mi em provoquen la llunyania i m’extingeixen la curiositat (dos sensacions contraposades al que busco). No obstant aquesta declaració de principis, parlant en abstracte em costa dir més.

COM LES DIFONEM?

“¡Basta de verdades baratas!
¡Arrancad lo viejo del corazón!
Las calles son nuestros pinceles
las plazas son nuestras paletas
En el libro del tiempo,
aún no han sido cantadas
las mil páginas de la revolución.
¡A la calle futuristas
tambores
y poetas!”
Vladimir Mayakovski, fragment del poema “Orden al ejército del arte”, 1923

Jo també em preocupo per l’espai de recepció i tinc la voluntat de contribuir modestament a la desvalorització capitalista “de la plaça i el carrer”. Són dues motivacions que neixen de veure com, majoritàriament, els canis, les chonis i els sense-sostre(només posat en masculí perquè hi ha molt poques dones, per tema d’espai públic, cos i relacions de dependència) “algunes figures fracassades segons el sistema credencial capitalista” són les qui mantenen els carrers i les places encara amb vida fora dels espais de consum designats. Són elles i ells qui “tallen” amb la normalitat de funcionament i
circulació de la via pública.
Llavors, per què no posar a transitar o que es quedin parades les nostres autoedicions en la via pública? Per què no contribuir a la interrupció de la seva normativitat? I com ho podem fer sense que això ens suposi un desgast perllongat? És més, com ens pot ajudar el factor de fer-nos presents en els espais oberts i comuns?

“Un dels principals reptes d’una publicació es com entra en joc als espais 
públics oberts. Com pot ser un reclam al carrer? Com fer que la gent 
s’hi acosti, obri les portades i passi les pàgines?”

L’aspecte estètic, ens planteja un repte i alhora és una avantatge tant infinit com la nostra creativitat. Podem adoptar més formats i si es tracta d’okupar l’espai una opció és desplegar la publicació, obrir les seves entranyes. És a dir, es poden plantejar formats expositius en que les pàgines tinguin autonomia pròpia però no es perdi el sentit de conjunt.
Una possible realització d’aquesta idea seria dissenyar un estenedor (estructura composta per un cordill i nusos de subjecció i amb pinces subjectar les diferents pàgines. Una altra opció seria usar el comú estenedor metàl·lic, que és voluminós però molt lleuger. De manera que no és massa difícil de transportar i et dóna bastanta visibilitat al trencar amb la dicotomia dels objectes reservats a espais privats i en el que s’exposen “peces íntimes”.

“Qui voldria exposar les seves calces o calçotets enmig de la plaça del barri?”

Que, analitzant-ho ara casualment penso que el format “estenedor” és força metafòric del projecte en si. Ja que, reprèn el qüestionament de la dicotomia irrompible entre privat i públic, reconegut o no reconegut. I connecta amb una de les principals reivindicacions del feminisme: que es reconeguin els treballs reproductius i de cures. Tampoc que l’àmbit íntim no sigui igual a l’àmbit privat i es caracteritzi per ser estanc.

PROJECCIÓ SOCIAL: PÚBLIC I PARTICIPACIÓ?

“Per definir i incidir en la realitat és necessari un acord, sinó és irreal 
i s’arrisca a derivar cap a la bogeria (entesa com a aïllament dels centres 
neuràlgics de la pròpia comunitat cultural, social i emocional). La realitat
és fruit del diàleg i la praxis, del debat entre arguments, contraposicions, 
proposicions i accions”

Quin és el paper que li oferim al nostre públic? Només passiu i de consum o té la possibilitat de ser un agent actiu en la consolidació de les publicacions i de la línia editorial futura? I com ho fem per escoltar la seva veu? Quins canals de retorn es podrien habilitar?. Tenint en compte que:

“Las publicaciones actúan como lugares de debate, y en consecuencia 
participan de lacreación de comunidades”.

Pauline van Mourik, “La industria editorial (semi)comercial como comunidad”.

Del que dedueixo que és important la permeabilitat de les edicions i tenir present l’audiència com a guia o com a veu a considerar en les publicacions resultants i en el procés de generació de novetats. També tenir en compte tant les potencialitats de la dimensió física i de la digital (de les cibercomunitats es poden obtenir ingressos econòmics, xarxes de difusió i d’obtenció de feedback ).
ALTRES ESTRATÈGIES
Una possible línia a desenvolupar seria un seguit d’estudis sobre
REPRESENTACIONS de figures i de conceptes al llarg de la història i com s’ho
han anat fent els i les artistes. En un futur, i potser com a part d’un altre
projecte, això ja ho aniré fent. El que en un termini més immediat veig més
factible és anar fent xerrades, tallers de tècniques d’estampació o
escriptura, i participar en esdeveniments d’altres col.lectius ja consolidats o
en procés de guanyar reconeixement social. O sigui, fer activitats que no
requereixin una elevada inversió de recursos materials i que reportin trobar
aliances i possibles entitats col.laboradores.

 

REFLEXIÓ:
“A vegades la teoria és feixuga.
A vegades ens enreda a l’hora d’actuar ja que ens genera tantes contradiccions que ens col.lapsa o, no la sabem fer palpable perquè sentim que no tenim eines per a materialitzar-la o que el nostre context ens ho impedeix.
És amb la pràctica i la col.laboració i l’autocrítica que aprenem a fer”.
CONCLUSIÓ:
Situo AUTOEDICIÓ entre COMUNITAT I KAPITAL,
entre provocar un espai de compartir amb el relatiu a superar la condició de
capitalització de qualsevol iniciativa de producció.

REPTE:
I, després d’escriure aquestes paraules i intencions boniques, cal portar-les
i fer que es barregin amb la realitat fins a formar-se matèricament.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s