Entrevista a Jesús-Àngel Prieto

per Martí de la Malla

IMG_0201
Prieto davant el tramat de l’escola nova

És un dilluns al matí assolellat de principis de maig. Espero pacientment a la porta d’entrada al nou edifici de l’Escola Massana de Barcelona. Trobo a faltar el pou. Per un moment em temo que no ens haguem entès; com que no hi ha un punt de referència…

Finalment, surt per la porta. Qui fou professor de batxillerat, de cicles, de grau i director de La Massana (malgrat haver-se format en el camp dels audiovisuals, amb el Super8 de l’època, com li agrada recordar) empeny enèrgicament la barra antipànic de la porta principal. Ja sota la llum del sol, li reconec el pin (d’estètica força naïf) on hi posa: ‘Good climate for all’, i que penja de la solapa on altres hi porten un llaç groc o un distintiu identitari.

Ens saludem, i li demano de fer-li una fotografia per inserir a l’article. Ràpidament, amb la seva visió veterana, consensuem un enquadrament que juga amb la perspectiva i amb el tramat de la cuirassa del nou edifici.

Després, ens dirigim a la terrassa del Mendizaval, on em proposo fer-li una entrevista aprofitant que acaba de publicar la seva tesis doctoral “La lluita pel reconeixement dels oficis artístics i l’Escola Massana de Barcelona”. Porto vuit preguntes preparades per disparar i la gravadora en marxa. No trigo gaire a entendre que, el que havia de ser una entrevista, es convertirà en una conversa (més o menys monologada) de poc més de dues hores.

El text transcrit a continuació és l’intent d’enquibir aquella deriva plàtica en un format d’entrevista que, realment, no li fa justícia.

_______________

De què tracta la teva tesis?

Té un caràcter sociològic: tracta la lluita pel reconeixement dels oficis artístics. Concretament, la sociologia del reconeixement (quins són els seus processos). Per exemple, s’ha parlat dels cercles de reconeixement de l’artista, o de l’obra d’art. Com el guanya i com el perd. En el meu cas, indago en els cercles de reconeixement dels oficis artístics.

I ho lligues a la història de la Massana.

L’escola Massana ha estat una peça clau al panorama de les arts aplicades a Barcelona, i a Catalunya. La tesis m’ha permès introduir i conèixer dades fins ara oblidades de l’escola que il·lustren les tendències del moment. Els oficis més reconeguts i demanats a l’escola foren els esmalts, la ceràmica i la joieria, per ordre cronològic.

L’escola ens defineix i legitima quasi com un segon cognom.

Sí. Però en el món de l’art, la gent normalment obvia l’escola on ha estudiat, a diferència d’altres camps. Jo conec la tira d’artistes que no mencionen que han estudiat a l’Escola Massana. Artistes rellevants que no ho posen al CV perquè la Massana dels anys 60 i 70 no destacava gents en aquest àmbit (era clarament una escola d’arts i oficis). Estem en un moment en que l’escola com espai de reconeixement varia en funció de la seva especialitat.

Ara és el moment de l’art contemporani?

A l’Escola, sens dubte. Afinant, potser neo-conceptual. El cert és que l’escola està fent una aposta forta en aquest camp. Amb el grau, no amb els cicles. No obstant, els cicles abarquen més; també art contemporani. El grau hauria de beure d’aquesta diversitat.

Grau, cicles…

Els cicles estan més oberts. I en dos anys. Hi ha treballs de joieria (de 2 anys) que no entenc com el grau no ho assoleix en 4 anys.

En el cas dels cicles, creus que influeix la prova específica de selecció?

Depèn del cicle. En el cas d’il·lustració, per exemple, la demanda és tal que obliga a agafar als més potents. En canvi amb el tèxtil, al no haver-hi tanta demanda, no és el mateix.

Al grau, al ser universitari, la nota de tall la marca les PAU.

Be, en el cas del grau la lògica és la mateixa. A quanta més demanda, més puja la nota de tall. No obstant, com que no hi ha un excés de demanda, la nota de tall segueix sent un 5.

I en el cas de Batxillerat?

En el cas de batxillerat és la mitja de la ESO. La nota de tall es situa sobre el 7. I hi ha gent molt forta.

Però el pes i dedicació institucional, avui se l’emporta el grau.

És on ens juguem més el prestigi de l’escola. Els cicles i batxillerat estan reglats, mentre que el grau és una aposta arriscada on s’han destinat molts recursos. És un invent de la casa, fet possible després de moltes negociacions i molts esforços. Som una escola de secundària que ha aconseguit un grau universitari.

Qui ho va impulsar fou l’equip directiu del que en formaves part, entre el 1993 i el 2000…

L’escola l’anaven a tancar. Amb molta probabilitat. L’Ajuntament en prescindia i plantejava una fusió entre La Massana i la Llotja. Com equip directiu (amb el mandat del claustre) vam lluitar perquè no fos així. Incorporant l’escola a la LOGSE (adaptant els cicles als cicles formatius) i implementant el batxillerat artístic, una aposta forta i arriscada. Amb això l’Ajuntament va veure que es podien rebre subvencions com a ensenyament reglat (un cas únic a l’Estat espanyol).

Quina era la diferència en el cas dels cicles d’abans i d’ara?

Abans duraven quatre anys (no dos), els alumnes havien d’anar a la Llotja a treure’s el títol oficial i la matrícula era molt cara, per falta de subvencions. A partir d’aleshores l’escola és subvencionada per la Generalitat, i no de manera exclusiva per l’Ajuntament.

És llavors quan intenteu introduir el grau?

Aprofitem la moguda per defensar l’aposta per un grau universitari. Al·leguem que el nivell de la Massana és un nivell pròxim al de Belles Arts (ho constatem amb dues exposicions a La Capella amb bones crítiques), i que cal oferir un grau d’arts aplicades que fusioni art i disseny. Obrim un nou espai reglat a una tradició de l’escola. Hi havia molt d’interès, també, per part d’escoles punteres d’arreu d’Europa, de poder fer intercanvis amb la Massana (més que amb Belles arts, per exemple).

Quina posició va tenir l’Ajuntament?

En aquell moment, no en volia saber res. Després de vàries reunions entre l’Autònoma i nosaltres, per allà l’any 98, aconseguim tirar endavant el grau.

I arrenca el grau. Un grau transdisciplnar? Multidisciplinar? Interdisciplinar?

El grau és transdisciplinar. És a dir, tots fem de tot. La idea original era generar un espai interdisciplinar, entenent-lo com punt de trobada i connexió entre disciplines. Ara les disciplines són més difuses.

Per què?

El grau s’ha perfilat com a entitat conceptual. Sou els “intel·lectuals” de l’escola. Recau molt més pes en la teoria que en la pràctica. Falten més hores de taller; treballar amb la matèria i conèixer les limitacions d’un mateix, els errors. Et fan més humil. Però no; ara tot és vàlid si té un discurs a darrere.

Potser és que el grau no té prou relació amb altres espais formatius de la ciutat. Posar en pràctica aquestes interrelacions passa per tenir més vincles amb Belles Arts, amb la Llotja, Eina, Elisava…

No cal anar tan lluny; si la Massana demana interrelació amb altres disciplines ens hauríem de preguntar quina interrelació hi ha entre els estudiants de grau i de cicles. No hi ha relació.

Com definiries el perfil dels professors?

Molts dels professors de La Massana són professionals de la seva disciplina. Aquesta és la nostra força. No obstant, les escoles actuen com un espai de “consolació” professional. El professor ha de ser sincer i autocrític amb la seva pròpia realitat. Un bon professor fa estriptis a les classes, però evitant el narcisisme.

Com definiries el perfil dels alumnes?

Cal diferenciar per plans d’estudis. A batxillerat conviuen alumnes que han superat la nota de tall, de rendes tant baixes com altes, amb molta vitalitat. A cicles hi ha molta diversitat, tant d’edat, d’interessos, d’orígens… Predomina la modèstia i el pragmatisme. En el cas del grau, hi predomina una classe benestant, intel·lectual, discursiu, i puntualment desmobilitzat.

Amb el grau en Art i Disseny, la Massana podria deixar de ser una escola interclassista i caure en el clientelisme?

Bé, és un dels fronts oberts que tenim. D’una banda, des de la coordinació del grau es segueix la lògica de “l’important és l’alumne”; s’ha de sentir a gust. Assistim a la institucionalització de l’individu.  No obstant, caldria abandonar aquesta idea personalista i situar al centre la producció de l’alumne; l’obra de l’alumne.  De manera paral·lela l’escola ha de lluitar per aconseguir un veritable sistema de beques potent que asseguri la no discriminació d’alumnes en funció de la renta.

L’alumnat està implicat en el model d’escola?

Cal més implicació de l’alumnat en la presa de decisions del centre; ha d’estar més mobilitzat, s’ha d’organitzar millor i se li han de lliurar espais de responsabilitat i de presa de decisions. I no oblidar la importància de la seva implicació al Consell del Centre.

 

IMG_6894
La vella Escola Massana en ple trasllat

Per acabar, alguna reflexió entorn el canvi d’edifici?

El projecte del nou edifici fa ben bé 20 anys que estava sobre la taula (des del 98). Hi havia l’opció de quedar-se a l’antic hospital, però implementar les remodelacions necessàries suposava perdre espais i, de facto, forçava l’exclusió de més de la meitat de l’alumnat de tot el centre. L’escola s’hauria d’haver especialitzat en una disciplina; tot el contrari del que busquem, i hauríem renunciat al nostre tret distintiu. No obstant, valoro molt positivament que haguem aconseguit mantenir l’escola al barri (gràcies a la pressió veïnal, no ho oblidem). Pel que fa a l’edifici en sí, em temo que sigui d’una arquitectura massa potent, massa protagonista, i que l’escola es “MACBAcifiqui”.  Que el continent eclipsi el contingut.

____________

L’escola Massana, de llarga trajectòria i prestigi internacional, viu moments decisius per encarar el seu model pedagògic. A la implementació primer de Batxillerat i dels Cicles Formatius, i especialment ara del Grau Universitari, s’hi suma l’enorme repte de culminar amb èxit un trasllat d’edifici que és susceptible de canviar, i molt, el model d’escola en relació a Barcelona i la seva definició. Haurem d’esperar algun temps per veure com s’assenta la institució acadèmica a un espai que, malgrat està fet a mida, és ben diferent del que l’ha vist madurar durant més de vuitanta anys.