“Jo sóc tres voltes rebel”

Feminisme i reivindicació cultural a les il·lustracions d’Ame Soler

ENTREVISTA per Gabriela Maestre

Captura de pantalla 2018-05-24 a les 14.37.41

Tots hem anat a una classe de llengua i literatura a l’institut. Què rotllo, no? Està molt bé que t’ensenyen cultura valenciana i castellana i eixes coses, però les classes poden fer-se insuportables. Cada vegada que venia un autor, t’havies de llegir tota l’obra, aprendre dates de publicacions i característiques d’estil. Així que n’hi ha dies que simplement te distraus i no fas gens de cas a les explicacions. Fins que la profe de valencià comença a recitar Divisa.

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

I capta tota la teua atenció. Què poema. Maria-Mercè Marçal parlant de la lluita de classes, la cultural i el feminisme; tot això en tres línies. És d’eixos poemes que se’t queda dintre, com li va ocórrer a Ame. Que guai ser tres voltes rebel. I ja han passat set anys des que ella va prendre aquesta decisió. “Jo sóc tres voltes rebel.”

─L’any passat, al màster, havia de fer una sèrie de tres il·lustracions i vaig decidir parlar de feminisme. Em donaven unes pautes i vaig fer tres il·lustracions digitals amb el fons turquesa, roig i morat. Representaven a Marina Ginestà, Frida Kahlo i el cartell de We Can Do It. A l’hora de posar-li el nom em va vindre el poema i vaig anomenar la sèrie Tres voltes rebel. I quan la vaig publicar a Instagram, vaig obrir un compte nou i el nom es va quedar.

Ara, la que s’ha convertit en la seua signatura apareix en la porta de l’estudi on ens trobem. Es tracta d’una habitació blanca, amb finestres a una banda, que ajuden a que les dues taules de treball estiguen ben il·luminades. Les taules estan orientades cap a parets oposades, de manera que les ocupants seuen d’esquenes. Ame Soler comparteix estudi amb Nazareth Dos Santos, amb la que també comparteix pis.

─Ignora el desastre que tenim ací ─el gest que fa abasta tota l’habitació. Però exceptuant la granera que espera en un racó a ser utilitzada, l’estudi no sembla gens brut.

─No està tan mal, dona…

─Ja, però deuria haver netejat. Em pose a treballar i se m’oblida, però no és excusa, que estic ací tot el dia.

Literalment. La cafetera Nespresso que hi ha a una tauleta i la caixa de Frosties que guarda junt al seu escriptori, confirmen que algunes nits s’allarguen excessivament.

─S’alcem tard, perquè treballem fins súper tard. Bueno, parle en plural perquè compartisc rutina amb Naza. Pot ser a les 12 venim i passem més de dotze hores a l’estudi cada dia. Se n’anem a les 3 del matí a voltes, de veres. ¿Pero a que estamos a gusto, eh Naza?

Sí, mucho. Es que este local… ─Nazareth intervé des de la seua taula, sense deixar de mirar amb concentració la pantalla del portàtil.

─Quan estem treballant, de ves en quant es gira i fa: “Ame, que guay que estemos aquí trabajando, que suerte tenemos”. I ja està, torna a treballar.

El otro día decíamos que menos mal que trabajamos de espaldas, porque si trabajásemos una frente a la otra no haríamos nada.

Ya ves, ya nos hubiéramos tirado del pelo. Passem 24 hores juntes.

Tal i com estem assegudes, sembla tan còmoda com si estiguera a casa, i no al lloc on treballa. Mentre que jo intente no enfonsar-me a les cadires baixes en les quals ens trobem, ella està perfectament estable, amb les cames creuades.

─Pareixen moltes hores de feina, no?

─Bueno, és una feina que jo considere que no és pesada, al menys per a mí. Són moltes hores i és molta dedicació, però és molt guai perquè tinc la sort de dir, en la societat en què estem, i en el moment en què vivim, i amb la edat que tinc, que visc del que m’agrada. I és difícil poder dir això.

─Quan vas decidir que volies dedicar-te a açò?

─A mi me conten que m’agradava dibuixar des que era súper menuda. A la guarderia, mentre tots els xiquets jugaven al pati, jo estava fent fitxes amb els més grans, perquè volia dibuixar. I li deia a ma mare: “Mamà, es que estan perdent el temps”. També ha influït que el meu iaio i mon pare són artistes. El cas és que jo anava encaminada a fer una enginyeria, però a quart d’ESO em va vindre la inspiració divina i vaig decidir que faria Belles Arts. I no saps ma mare quin disgust… Al final em van donar suport, però volien que després fera una altra carrera. Ja dins de Belles Arts me vaig encaminar cap a la il·lustració, me vaig especialitzar en això, en el dibuix, i me’n vaig vindre a Barcelona a estudiar el màster.

─I l’altra carrera…

─Que va, que va. Anaven passant els anys i ma mare ja anava veient que mai passaria això.

Sobre la taula, damunt de les desenes de pinzells que utilitza per a fer les seues aquarel·les, pengen dos quadres. Un és el retrat d’una jove amb els cabells blaus, i l’altre representa dues mans que sostenen un pardal al mig. Són de Conrad Roset i Javier Rubín, respectivament, dos dibuixants als que admira.

─Quins són ara els teus referents?

─No acabaríem si comence a dir-te’n. Per a resumir, de temàtica feminista, que és al que em dedique, estaria Lola Vendetta i Sara Fratini, per exemple. I per estil, cada vegada intente mirar menys coses d’altres persones per a que no m’influisquen, però Naranjalidad me mola molt. I Nazareth Dos Santos!! ─La seua amiga es gira i li dedica un somriure, abans de tornar a la feina.

 

La mani del 8 de març va ser un èxit. Sorprenent fins i tot per a algú que té present el feminisme en el seu dia a dia, a través de les xarxes i la formació. Una resposta tan gran, de tantes dones diferents… Moltes xiquetes, a més, portaven pancartes amb la il·lustració que Ame havia fet amb motiu de la vaga, i ella va caminar tota la marxa amb la pell de gallina, absolutament emocionada.

─Va ser molt guai que la poguérem portar al carrer. Este missatge que anem intentant posar en xarxes, quan la gent el trau al carrer estan demostrant que sí té un valor, i que està fent una funció, que és per al que nosaltres ho creem.

─Per temàtica, com has dit, et dediques al feminisme. Com vas introduir aquest discurs en les teues il·lustracions?

─Va ser d’una manera molt natural, la veritat. Jo sempre havia fet il·lustracions buscant l’estètica, però sabia que estaven buides. Jo crec que per a que una il·lustració o una obra tinga un sentit total ha de portar un missatge, perquè al final l’il·lustrador és un comunicador visual. I bé, vaig començar a ajuntar-me amb companyes del màster, a posar en comú experiències que havíem viscut, i veiem que feia falta un agermanament de dones. Començàvem a interessar-nos pel tema del feminisme i gràcies a açò vaig encaminar el meu treball ací; gràcies al dibuix puc transmetre un missatge que me pareix necessari.

─Sembla que cada vegada hi ha més il·lustradores de pes que transmeten aquest missatge. Creus que està ajudant?

─Per suposat. I la premissa esta de que el feminisme és una moda, si ho és, benvinguda siga. Vull dir, per a nosaltres les dones, si és un discurs que té un transfons ben sentat, és beneficiós.

─Alguna recomanació per a formar-se?

─Mira, me va passar fa uns mesos que una xiqueta me va enviar un mail dient-me que ella volia ser feminista, i que si jo li podia explicar què era el feminisme. Em vaig quedar… Quina responsabilitat, no? Com t’ho vaig a explicar jo en un mail?

Amb més de trenta mil seguidors a les xarxes socials, ella no acaba de ser conscient de la repercussió que té el missatge que llança, i parla d’aquest tema realment sorpresa, com si no s’acabara de creure la influència que pot arribar a tindre.

─Al final si que li vaig recomanar uns llibres, per exemple Como educar en el feminismo de Chimamanda Ngozi Adichie. I també Feminismo para principiantes, que és molt recomanable perquè explica des de l’inici del feminisme.

Un altres aspecte molt important en el seu treball és la música. Molts versos de cançons acompanyen les seues il·lustracions, i l’enorme dessuadora blau marí d’Smoking Souls que porta evidencia les seues preferències musicals.

─Quin pes ha tingut la música, sobretot la música en valencià, en el teu treball?

─L’altre dia a la Telecogresca li deia a Mireia, una de les cantants de Pupil·les, que jo li dec un homenatge a la música reivindicativa. Recorde el dia que vaig escoltar la primera cançó de La Gossa Sorda, ‘Diuen’. Des d’aquell moment, a mi se’m va despertar una Ame dins que jo no coneixia. Estaven dient-me totes les coses que jo havia pensat tota la vida, però que pensava que ningú a banda de mi les pensava; em vaig sentir súper recolzada. A mi m’ha forjat la música reivindicativa, i ha sigut essencial que molta part d’ella fora en valencià, perquè és la meua llengua. No vaig a perdre la meua identitat per arribar a més gent, i tot el temps que puga reivindicar la meua cultura la reivindicaré. I això, és una forma de donar-los les gràcies: si jo fusione eixes lletres amb una imatge, puc fer que arribe a més gent, construïm entre artistes músics i plàstics.

─I estàs treballant amb algun artista o festival?

─Estic treballant ara amb l’Espiga Rock de Sueca, fent-los la imatge. Hui estava parlant amb la persona que organitza el festival i m’ha dit que n’hi haurà moltíssimes xarrades feministes, tallers, un cartell súper paritari amb moltes dones… Han clavat a Jazz Woman, que li estic fent la portada de l’últim disc, i també a Tesa, que és del meu poble i em fa molta il·lusió. I esta nit lliure i me’n vaig al concert d’Auxili. Tu vas?

─Que va, els dimecres ho tinc difícil per a eixir.

─Xica vine’t-en, si total vaig en un col·lega.

─Es que he d’estudiar.

─És lo únic roín de ser estudiant, haver d’estudiar. Jo tinc una setmana intensa: demà Roba estesa i el divendres KOP. És l’única excusa que aprofite per a lliurar. Si no, treballe de diumenge a divendres a l’estudi, i els dissabtes done classes.

I amb açò reprèn la conversa que havíem tingut abans sobre la dedicació que necessita la seua feina. Un treball que no es valora, que no garanteix un sou a final de mes i que varia en volum segons la temporada, però que a ella no li fa perdre l’esperança.

─Al final, si no tens moltes ganes de dedicar-te a açò, acabes desistint i agafant altres vies per a poder viure tranquil·lament. Jo soc optimista, ara em va genial, estic súper contenta, i si algun dia em va mal, ja me buscaré altres alternatives. Però ara vaig a gaudir del moment i a treballar del que vull.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s