Indústria de fang i foc

L’activitat canterera tradicional ha decaigut en un 90% les últimes dècades

CRÒNICA per Gabriela Maestre

Foto boix

El taller de la cantereria ‘Severino Boix’ és un espai ampli. Es tracta d’un edifici d’una sola planta, un rectangle molt allargat, dividit en dues habitacions. A una de les sales, les estanteries s’alcen fins al sostre i cobreixen completament les parets; la majoria d’elles estan ara completament buides. A penes hi ha peces en procés de fabricació, i el taller és massa gran per a la persona que treballa sola allí.

A un racó de l’habitació, encarat a la llum natural que entra per l’única finestra oberta, es troba el torn en el que modela Jose Ángel. Va heretar la cantereria del seu pare, Severino, i ha treballat amb l’argila tota la vida. Ell porta a terme tot el procés d’elaboració de cànters, gerros i botijons, la peça estrela de la zona.

─Per a poder fer un botijó, primer s’ha de fer el fang. Segons la peça que es vulga fer, es necessita un tipus d’argila o un altre. Però per als botijons blancs, els de tota la vida, em porten el material del Terrer dels Pobres, que està aquí al costat ─explica Jose Ángel, assenyalant un muntó de terra que guarda al pati.

Al centre de la província d’Alacant, dins del terme municipal d’Agost, trobem un tipus de terra amb unes característiques poc habituals. Quan la terra es barreja amb l’aigua, es forma l’argila, i aquesta en concret es classifica entre les argiles calcària i greda. Gràcies a la primera, el material resultant és més mal·leable i porós, mentre que la segona li dóna, una vegada cuit, un color blanc molt característic. Els diferents elements químics que s’han combinat en aquest territori, com l’abundant silicat, són la base sobre la qual s’ha desenvolupat durant segles una indústria ceràmica molt potent.

Quan arriba l’estiu, unes fines pales de ferro, impulsades per un motor, barregen la terra amb aigua, dins d’una gran bassa. Des d’aquesta, el fang es filtra fins arribar a les anomenades basses de pastar, que són planes, impermeables i no mesuren més d’un palm d’alçada.

─El filtrat és molt important perquè evita que es queden pedretes a l’argila. Si les pedres no es detecten en aquest punt ni durant el modelat, és molt probable que la peça rebente en algun punt de la cocció ─continua Jose Ángel─. Quan això passa, les parts trencades encara es poden aprofitar: les pique ben fines i les torne a barrejar amb l’aigua. Seria una llàstima desaprofitar tant material.

Al març encara no és temporada de fabricar argila. Ja comença a fer bon temps, però hi ha pluges anunciades fins a la meitat d’abril; la humitat de l’ambient evitaria que s’evaporara l’aigua sobrant. Però arribarà juny i, quan les basses estiguin ben cobertes, Jose Ángel tallarà la massa en rectangles fàcils de transportar i emmagatzemar. De moment, les basses estan buides i descuidades, fins i tot algunes flors han començat a brollar entre les rajoles.

El fang elaborat a l’estiu ha de durar tot l’hivern, per això s’ha de guardar en un lloc fresc i humit. Al taller ‘Severino Boix’, a l’habitació que acompleix aquesta funció també es porta a terme la barreja de l’argila amb sal fina.

Segons una dita popular, no hi ha res més simple que el mecanisme d’un botijó. Per un orifici entra l’aigua i per l’altre surt, així que sembla cert. Però en realitat és una mica més complex. Al recipient es produeix un procés físic conegut com refredament per evaporació: la peça “sua” aigua, i la calor de la vaporització aconsegueix que l’aigua que queda a l’interior es refrede. D’aquesta manera, per a que el botijó funcione eficientment es necessita un ambient sec i un material transpirable. Açò s’aconsegueix afegint sal a l’argila, ja de per sí porosa.

Tornant a l’estança principal del taller, Jose Ángel posa en marxa una màquina. Sembla un canó, però del seu extrem no ix res disparat, sinó que lentament apareix una peça de fang cilíndrica. La recull abans de que caiga i la torna a ficar per la part de darrere. Una vegada, una altra i una altra més, fins que aconsegueix la textura que desitja. Apaga la màquina i encén el torn. Aquesta peça curta s’anomena pella, i a partir d’ella es poden fabricar uns tres cànters.

Es col·loca un davantal blau marí molt tacat, s’humiteja les gemmes dels dits i seu davant la roda que gira. Agafa la part de dalt de la pella i la planta al mig del torn. Amb els dits fa un forat al mig, expandint l’obertura cap a fora. El recipient va creixent, i amb un moviment ràpid, de baix a dalt, li dóna forma còncava i el tanca. Estira el braç per aconseguir un filferro que penja a la seua esquerra. L’utilitza per a desenganxar el cos del botijó de la roda, i el col·loca sobre una taula de fusta. Tot açò ocorre en un minut. S’humiteja un poc més els dits i comença de nou.

És un canterer professional, molt hàbil. Els seus dits callosos no deixen cap rastre a la ceràmica, i exerceix la pressió exacta per a modelar sense destrossar la peça en ple procediment. No obstant açò, no oblida que part de la velocitat amb que desenvolupa la seua feina es deu a l’automatització de moltes tasques.

─Jo vaig estar ensenyant-me amb mon pare durant anys ─explica Mari Carmen. Son pare i el seu avi també eren canterers, i ara ella treballa com experta al Museu de Cantereria local─. Era la peona de mon pare. Les peones, perquè tradicionalment eren dones, ajudaven cada una al seu canterer. Com que no havien màquines, feien la pella i ordenaven els cànters sobre els taulers per treure’ls al sol. Quan aquests perdien humitat, es posaven a assecar a unes estanteries a dins del taller.

Una vegada seques, es couen. El forn de Jose Ángel està en marxa; en un parell de setmanes assistirà a un fira d’artesania i vol tindre les existències preparades a temps. Actualment utilitza una enorme cambra que funciona amb gas natural, molt més ràpida i pràctica que el vells forns àrabs que s’utilitzaven abans, i dels que encara queden les restes.

Des de fora, no s’intueix la mida del forn de pedra, però dins es poden contar perfectament els tres pisos d’alçada que té, un forn col·locat damunt d’un altre.

─La banda de l’esquerra fa nou anys que no l’encenc. L’altra part no recorde haver-la vist mai en funcionament ─treu una pila de caixes buides de l’interior mentre continua parlant. És evident que l’espai s’ha aprofitat com a magatzem─. Per a encendre’l, primer s’omplien les tres plantes, cada una amb més o menys quatre fileres d’alçada, depenent de la mida dels botijons. Havien d’estar ben encaixats per no malbaratar l’espai, però no podien tocar-se, perquè l’argila es dilata quan es calfa. Una vegada arreglat això, es tapaven les entrades i s’encenia el foc al pis de baix. Durant cinc dies i cinc nits la foguera s’havia de mantenir encesa, i les flames es filtraven cap a dalt per uns forats que hi havia al terra. I després d’apagar el foc, encara calia deixar-ho tancat entre 15 i 20 dies per a que es refredara l’interior, que estava a uns 900 graus. Amb el forn que tinc ara tarde la meitat de temps i no tinc que buscar ajuda per carregar i descarregar.

Realment, eixe és el problema més greu al que s’enfronta una indústria tan tradicional com aquesta, no queda gent treballant al sector. Al voltant de 1990, en l’època en què Mari Carmen treballava, hi havia al poble unes 23 cantereries, que sumaven en total 29 canterers (o torners). Més arrere encara, pel 1970, el nombre de cantereries arribava a 40, amb tots els llocs de treball que implicaven: 3 o 4 canterers, una peona acompanyant a cada un, un parell d’ajudants per enfornar, encarregats de fer el fang, carreters per al transport… fins i tot la llenya provenia de comerciants locals. Era una activitat que implicava a tot el poble.

─Han passat 30 o 35 anys des que no treballe amb un torn ─recorda Luis. Els seus pares també tenien una cantereria─. Si ho pense bé no és tant de temps, però les coses són molt diferents. Qui queda ara? Severino Boix, La Navà, Roque, Emili Boix… poc més. La majoria són homes majors; els seus fills no pensen continuar, o siga que quan es jubilen tancaran definitivament.

Jose Ángel, que encara és jove, no veu el futur amb molt més optimisme:

─És cert que de vegades sembla un projecte difícil de tirar endavant, però m’hi he dedicat sempre i em sobra per a guanyar-me la vida.

Sembla cansat. Comença a fer-se de nit i encara està acabant d’embalar alguns materials destinats a un taller de cantereria per a xiquets que han organitzat al poble veí. Malgrat la fosca perspectiva generalitzada, segueix treballant perquè es nega a abandonar un ofici que considera una senya d’identitat cultural i, sobretot, familiar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s