A vegades fer, és no fer i a vegades no fer, és fer.

Per Adrià Rojo.

“Actualment el nostre temps està en teoria dividit entre temps d’oci i temps de treball. Tot i així en les societats actuals tots dos temps han de ser profitosos, ja que reproduïm els patrons de productivitat que trobem a les nostres feines.”(1)

L’artista Raquel Friera te dues obres que em resulten molt apropiades per parlar sobre com gestionem el nostre temps sigui d’oci o bé de treball. Aquesta artista ens permet reflexionar des d’un punt de l’àmbit de les arts visuals. La primera obra es diu Temps lliure i la segona Sobre perdre el temps.

En el cas de l’obra fotogràfica Temps lliure, que va obtenir el Premi Compra de la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta BIAM 2010, l’artista presenta una sèrie de 3 fotografies de gent fent cua. Podem veure una fila de gent que està fent cua en un espai totalment restringit per cordons de seguretat. És un agent de control d’accés, contractat per la institució cultural, el que marca el pas de la gent i el ritme al que poden anar avançant per tal d’accedir al recinte.

Friera1

Es veu clarament per la indumentària i la postura que la gent que està en temps d’oci. Podrien ser turistes, joves estudiants, famílies treballadores. La qüestió és que estan fent cua per entrar a un museu o un centre de cultura. Aleshores és quan entra en diàleg la dinàmica que utilitzem en temps d’oci amb les estructures que emprem a l’hora de treballar. Si considerem que les consignes d’ordre i eficiència són les que regeixen l’organització i el ritme de l’esdeveniment cultural, el públic és tractat com a part d’un engranatge que ha de funcionar amb exactitud.

És a dir, en el nostre temps d’oci o temps lliure, estem treballant per al museu, cinema o lloc on decidim anar a passar la tarda. Ens convertim en part de l’empresa. Som el producte que estan facturant.

Per altra banda en l’obra Sobre perdre el temps de la mateixa artista, es contracta un actor perquè “perdi el temps” durant 8 hores. És el mateix període de temps que la jornada laboral a l’estat Espanyol. L’actor representa, al llarg de les 8 hores, el que s’entén precisament per l’expressió “perdre el temps”. En aquesta obra es planteja un actor com a treballador, la seva feina és simplement estar desocupat. La filmació s’acompanya en l’espai expositiu d’un rellotge indicant a l’espectador que la visualitza el temps restant de projecció. Això es pot interpretar com un acte de complicitat amb el públic perquè decideixi lliurement si vol ser còmplice amb la seva presència d’aquesta situació de pèrdua de temps.

En aquesta obra doncs, estem veient el cas completament oposat. La persona que està treballant en realitat no està fent res. Per altra banda és totalment legítim que un artista contracti a un actor per tal de dur a terme la seva obra.

Aquesta visió alienada i distorsionada de l’oci i el treball que presenten aquestes obres de R. Friera la podríem relacionar amb una visió semblant pel que fa a el treball de Alícia Framis. El que ens presenta Alícia Framis és una vaga de treballadors immobilitzats. En aquest cas es tracta d’un espai de treball real. És un espai de treball, concretament una factoria d’Inditex situada a Arteixo (La Corunya), la gran corporació tèxtil.

La peça anomenada Secret strike, Inditex consisteix en un vídeo en el qual directius, comercials, dissenyadors, empleats i visitants es mostren, en una performance col·lectiva silenciosa. Podem veure els diferents nivells de la cadena de producció en un espai-temps ininterromput.

25-alicia-1600x891

Aquest espai està ple de treballadors immòbils, congelats en el temps. La càmera viatja per aquests espais de convivència laboral i descriu la quotidianitat de les seves accions. Tot el que veiem és real i sense muntatges ni cap efecte especial. Podríem dir que l’artista fa una recerca de la veritat. Busca transmetre’ns l’experiència d’aquests treballadors, capgira el sentit d’un organisme de treball perfectament planificat i estructurat. Tot i que els treballadors estan paralitzats tota la maquinària industrial que produeix segueix funcionant mentre que els treballadors resten immòbils i immutables al pas de la càmera i del temps. Es pot interpretar com una vaga silenciosa, una vaga de quietud.

Això ens pot fer pensar en la concepció que tenim del treball. Un treball ha de ser esgotador, productiu, amb un sentit ben clar. Sembla que ha de ser l’eix central de les nostres vides. Entenem el treball com un motor dinamitzador encara que sembla que en aquesta obra és tot el contrari, estanca i paralitza.

Se’ns dubte està fent referencia al col·lapse i la fatiga alienadora i ens adverteixen d’aquesta societat en crisi. Tots aquests treballador podrien ser perfectament Bartlebys de l’actualitat que ni tan sols es molesten a dir: preferia no fer-ho i simplement es resignen a la no acció pròpiament dita.

Altres artistes han tractat el poder alienant i esclavitzador del treball incessant. Amb una visió molt crua, el sempre polèmic Santiago Sierra presenta una obra anomenada “El treball és la dictadura”. Més clar impossible. En aquesta obra l’artista busca a 30 aturats per contractar-los pel salari mínim. Els encarrega un treball molt senzill.

Hauran d’omplir a mà mil exemplars copiant una vegada i una altra “El treball és la dictadura”, amb bolígraf i sobre llibres amb línies blaves ja impreses, en imitació dels quaderns escolars.

o-EL-TRABAJO-ES-LA-DICTADURA-SANTIAGO-SIERRA-900.jpg

No puc evitar pensar en el típic càstig escolar de repetir una mateixa frase a la pissarra de manera interminable. Arribats a aquest punt trobo interessant reflexionar sobre el valor que ocupa el nostre treball en la nostra vida.

I la cèlebre frase: que vols ser de gran?

La resposta ha de ser un ofici, clar…

Tot i que amb aquesta obra també podríem estar parlant de dignitat humana, veiem clarament una relació amb la funció alienant que genera la repetició en la producció. La pèrdua d’identitat que genera i la fatiga que acaba produint. La fatiga, sempre la fatiga. Sembla que inclús, de manera irònica, l’artista mostra la seva incapacitat de lluita i es resigna davant el sistema. Ja que acaba venent aquests llibres a un mercat.

Per altra banda, si parlem d’accions repetitives i que al cap i a la fi, no porten enlloc, Francis Allys té un parell de treballs prou interessants. En primer lloc l’obra Paradoxa de Praxis 1. Aquesta obra es basa en el concepte següent:

A vegades fer alguna cosa no condueix a res.

francis-alys-8.jpg

L’artista, durant nou hores, transporta un bloc de gel de dimensions considerables empenyent-lo pels carrers de Ciutat de Mèxic fins que es desfà. Al desplaçar-se el gel es va desfent tot deixant una estela d’aigua. Podem veure com en aquest cas el treball es encara més absurd. De fet ens parla de l’absurd del treball alienant. De la frustració que genera un esforç no productiu. O de l’esforç que suposa treballar en quelcom no productiu per a un mateix. Per molt integrada que tinguem la cultura de l’esforç, aquesta obra mostra clarament com des de un petit esforç a un immens esforç no té cap sentit si no porta enlloc. L’únic que aconseguirem serà esgotar-nos. Brillant paral·lelisme per il·lustrar una societat encaparrada a esforçar-te a ser el millor en tot i no descansar mai.

En canvi, la segona obra de la qual vull parlar l’artista ens parla dels conceptes:

A vegades fer, és no fer

I a vegades no fer, és fer

En aquest cas l’artista presenta una filmació que es reprodueix en pantalla dividida on veiem dos soldats. En una un soldat britànic vestit de camuflatge, en bona forma i a l’altre un talibà barbut amb túnica. En el primer vídeo veiem com els dos soldats desmunten les seves armes, fusells d’assalt. En el segon els dos la tornen a muntar, les mateixes armes. És un exercici bàsic que ensenyen a tot soldat per tal de disciplinar-los i perquè entenguin el funcionament de l’arma. El soldat britànic està de peu en una taula a l’aire lliure al camp militar amb tot el moviment del món occidental de fons. Tancs, vehicles blindats, soldats que passen. Això ens pot suggerir un món complex, feixuc i institucional. Segur que ple de burocràcia. En el qual s’inscriuen les seves accions. El soldat talibà s’asseu en una catifa en una terrassa en el primer vídeo i en una cova en el segon. Va vestit amb una túnica tradicional de la seva regió.

  1. http://www.raquelfriera.net (en linia) consultat el 13 de febrer. Diponible a: www.raquelfriera.net/?p=60
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s