Intolerància mundial a la poquesa.

Per: Berta Osés i Talamàs.

El thymós, segons la filosofia d’Aristòtil, és una de les tres espècies que componen l’órexis, el desig. Thymós és traduït com el desig irascible, és l’encarregat de generar els sentiments vinculats amb l’ambició, l’honor i la gloria. Un sentiment que físicament està ubicat dins el diafragma. El thymós  és una força irracional que et posseeix en moments de derrota, d’injustícia, o simplement de lluita, i la sensació creix dins el pit dominant la voluntat de tots els teus actes. En la seva obra, Política (llibre VII), Aristòtil declara que thymós, juntament amb les altres dues espècies de l’órexis, boúlêsis i ephytimía,1. existeixen dins els individus des del seu primer instant de vida, tot i així, no apareix fins que no es fan grans i se’ls desenvolupa la raó i la intel·ligència.

Estasi en la foscor. 2.

L’estasi de la foscor, un sentiment complex i banal a la vegada. Qui mai ha tingut por de ser dominat pel seu ésser fosc? Un ésser que saps que viu dins teu, et bloqueja i et bloqueges, la seva presència és massa desestabilitzant, massa pertorbadora, massa dominant, massa ferotge.

Conec gent que veu aquest ésser com un espai, una profunditat subterrània fosca i sense cap suport. Els fa por endinsar-hi i perdurar-hi un temps. Temen que la foscor els absorbeix fins el punt de perdre el control sobre la part racional i no poder decidir quan sortir-ne.

Conec altres que ho senten com una ombra fosca en forma d’esfera. Dins s’hi amaga un cos. La notes entre mig de les costelles. En moments d’angoixa aquesta creix, s’estén per tot el cos pujant per la tràquea i causant-te la nàusea. Però no passa del coll. El gran temor d’aquets és vomitar-ho i veure el seu aspecte físic. Potser com un embrió mal format i podrit parit per la boca?

Doncs, la veritat, aquet ésser no existeix. Només son ànsies de distinció. No hi ha res tan summament lúgubre dins ningú. Si es treu sabeu que passa? Només et desfàs de tan plorar, i després, tot segueix igual. Ets una persona corrent, senzilla, com tothom.  Llavors necessites un altre cop aquesta ésser fosc, cada cop més dens, per sentir-te especial, EXISTENCIAL, i t’hi tornes addicte.

El joc de ser important.

 

Y la existencia surgida de la pretensión del ser por separado deslumbra y ofusca al individuo naciente que sin ella sería como una aurora. Se rompe la niñez y aparece el adolescente desconocido, la incógnita que juega a serlo, que juega a serse.” 3.

Naixem com tothom. Som i fem de nens com tothom, i considero, que des de que comencem a socialitzar-nos brota alhora el sentiment de distinció. Potser és en l’època de l’adolescència, època de metamorfosi, on aquest sentiment el tenim menys consumat, per tant, més a flor de pell. I a mesura que anem madurant es va fen més consistent i pesant dins nostre. Un cop et llences a sobreviure autònomament en el món real dels adults, pretens viure de manera creixent, com ens han ensenyat, començar amb res i acabar amb el que es necessita i bastant més. El desig de només sobreviure es queda petit, tots volem anar més enllà, sentir-nos dignes. Imaginem metes físiques i metafísiques. Aquest nou desig, més íntegre, esdevé el motor de tota nostre acció.

L’èxit és un dels elements necessaris per viure despreocupat, i per molts, acaba sent una de les màximes preocupacions. Un advocat, recent graduat, no s’imagina la resta de la seva vida treballant en un bufet com a simple empleat. Un artista no s’imagina tota la vida exposant en una sala d’exposicions mediocre. Un poeta no s’imagina recitant tota la vida en bars. El sentit d’existència de tot humà és poder ascendir.

L’existència no es pot satisfer.

 

La foscor la podem comparar amb la bogeria (follia, pels poetes), l’esdevenir existencial i el desig d’èxit. La línia entre foll i geni és molt fina, el projecte d’existència d’un boig i un artista, o teòric, comparteixen un mateix objectiu amb forma de concepte; la distinció. La bogeria és doncs, una forma d’existència, 4. igual que ho és per l’artista, el filòsof, l’historiador, etc.  el caminar cap a el reconeixement. “Por eso, el suicidio de psicóticos es infrecuente. Muchos esquizofrénicos no se suicidan, sino que mueren porque sus alucinaciones, por ejemplo, les dicen que pueden y deben volar.”5. Un esquizofrènic en plena paranoia viu en èxtasi l’aventura més transcendental de totes les que ha pogut viure mai. Com es pot renunciar a la vida immers en tal eufòria? No es pot.

Aleshores, quin tractament s’ha d’oferir, per exemple, a un paranoic? Dotar-lo de realitat oferint-li la veritat de la seva versió errònia és arravatar-li el sentit d’existència. Ells necessiten la bogeria per tenir ganes de viure. Si la seva cura consisteix en oferir-los en mà projectes normals i realitzables, indirectament els estàs oferint en mà una depressió. I si en aquesta s’hi senten insatisfets fins que la insatisfacció els ofega, tan sols ho podran canviar per antidepressius, i esperar-se dues o tres setmanes a que facin efecte, o per un suïcidi, amb resultat immediat.

Lo hemos hecho regressar de la locura, sin que le ofrezcamos a cambio una identidad suficientemente gratificadora.”6.

Si a la bogeria s’hi arriba per sobreviure a les necessitats existencials, no és estrany que una persona, que és dedica professionalment a aconseguir l’èxit, arribi a la bogeria amb facilitat. Com he dit abans, la línia es molt fina. Juguen al mateix joc, tan sols canvia una cosa, la posició social que ocupen. Èxit i existència, és indiferent. Per què se’ns ensenya a ser un “Johann Gustav Droysen (1808-1884), discípulo de Boeckh y alumno de Hegel, con sus trabajos sobre el helenismo, sería uno de los máximos representantes de esa historia.” o com un Charles Darwin, que va ser la seva teoria “la que acabo triunfando.”7.? Per molts de nosaltres és producte d’angoixes, mals i desequilibris. Per altres, resulta, directament, la necessitat d’inexistència.

 

NOTES.

  1. El desig racional i la gana, per ordre.
  2. PLATH, Sylvia. Ariel. Barcelona: Columna, 1994. p.48
  3. ZAMBRANO, María. Claros del bosque. 2ª edición. Madrid: Ediciones Catedra, 2014.
  4. CASTILLA DEL PINO, Carlos. Celos, locura, muerte. Madrid: Ediciones Temas de Hoy, 1995. “La locura, pues, es una forma de existencia. Como lo es la cordura. Pero, además, es proyecto de existencia para el loco, y por tanto, su razón de vivir, lo que da sentido a su vida.” 237
  5. CASTILLA DEL PINO, Carlos. Celos, locura, muerte. Madrid: Ediciones Temas de Hoy, 1995. p.237
  6. CASTILLA DEL PINO, Carlos. Celos, locura, muerte. Madrid: Ediciones Temas de Hoy, 1995. p.240
  7. Cites d’un llibre de text d’una assignatura (Historia de la Psicología) de primer de grau de psicologia a la UNED.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s