ENERGIA: OCI, TREBALL I FARLOPA

Per Adrià Rojo

Homer a l’Odisea ens presenta a Ulisses un heroi famós per les peripècies del seu viatge de retorn a l’illa d’Itaca. Ulisses un cop més ha de fer front a una nova amenaça quan el seu vaixell arriba a una estranya i llunyana illa desviat del seu rumb per un temporal.

Aquesta illa, l’illa de Yerba, es la terra dels lotofags, aquest misteriosos habitants eren famosos ja que basaven la seva existència en passar les hores estirats “menjant lotus”. Segons explica la llegenda aquesta planta provoca una pèrdua de memòria als qui la prenen i el seu consum resulta reconfortant i permet lliurar la ment de preocupacions. Homer ens presenta aquests personatges com una amenaça per al destí de l’heroi i la seva tripulació, que ràpidament cauen en la temptació. Finalment Ulisses lliga als seus homes a la nau i marxa mar endins rumb a la seva pàtria.

Podem veure com des de la Grècia antiga (S.VIII aC) els que dedicaven la seva vida al oci no eren ben vistos. No tan sols eren malt vistos, sinó que es consideraven com una amenaça per a la resta de persones amb esquemes vitals basats en grans ambicions com per exemple Ulisses. Ulisses fou considerat un gran heroi mitològic per les peripècies que va haver de passar en la seva vida i pels immensos esforços que va fer per sobreviure i aconseguir el seu propòsit. Podríem dir que tenir una vida plena d’obligacions i complicacions per poder superar-los és en el que consisteix el sentit del seu dia a dia. Si Ulisses s’hagués quedat a la seva illa vivint ociosament, menjant dàtils, bevent vi i ballant amb la seva estimada esposa a la llum de la lluna, segurament no tindria res de heroic per a Homer i no li hagués dedicat ni un vers.

Però diverses investigacions psicològiques ens demostren tot el contrari. Segons Andrew J. Smart(1) si realment no tenim un motiu per fer grans esforços preferim estar ociosos o sense fer res. Podríem trobar una explicació a aquest fet en un procés evolutiu que parteix de la necessitat de conservar l’energia vital per tal d’aconseguir aliment, fugir dels depredadors o be reproduir-se.

Per a la majoria d’éssers vius la seva capacitat energètica es proporcional a la quantitat d’aliment que poden aconseguir. Per tant, els convé estalviar energia i no malgastar-la. Si ens parem a pensar en la vida d’un ésser humà contemporani, ràpidament ens adonem de que per sobreviure no necessita fer grans esforços físics. Com a molt, carregar la compra, fugir corrents d’un bar si no ha pagat o pujar escales de casa si no té ascensor. En resum, tota aquesta energia que suposa aconseguir l’aliment no la utilitzem per aconseguir-lo de manera directa.

Per altre banda la majoria d’animals tenen un depredador natural que els intenta matar a la mínima que es despisten i que no els posa les coses gens fàcils cada cop que surten a buscar aliment. A nosaltres ens resulta impossible imaginar l’estrès que ha de generar aquest fet ja que tampoc tenim un depredador que estigui esperant per atacar-nos per l’esquena a la mínima que ens descuidem.

No sortim de casa preocupats per si un jaguar ens atacarà al super o per si sortirà un cocodril de la sopa.

Per tant tota aquesta energia de la que disposem, i que gastem sense limitacions naturals, la gastem treballant.

Tots coneixem la fama dels xinesos de ser uns treballadors incansables. Sembla que el treball, la productivitat i l’esforç siguin les bases de la seva cultura. Quan en realitat  un dels seus pensadors mes brillants, Confuci, depreciava el treball i en canvi idealitzava l’oci i la manca d’esforç. La base d’aquest pensament es el wu-wei. Aquest principi filosòfic es la base del taoisme que defensa l’ideal de que una persona il·luminada espiritualment és la que viu amb la mínima despesa energètica. Aquestes bases filosòfiques s’aplicaven des de la quotidianitat fins a les estratègies militars.  Un bon general Xines esgotava el seu enemic abans d’atacar, utilitzant les circumstàncies de la batalla per generar avantatge envers l’enemic i estalviar l’energia de les tropes.

Avui en dia veiem com aquestes estratègies de desgast s’han adaptat a molts esports d’equip on la passivitat i l’estalvi d’energia són les claus per a derrotar al rival. Per exemple l‘estil de joc del Barça: domina la possessió de la pilota, passant-la de jugador a jugador mentre l’enemic es desgasta físicament corrent rere l’esfèric.  Es irònic veure el paral·lelisme que genera aquesta filosofia de joc amb el gran esforç econòmic que suposa aquest espectacle. Tot el bullici que trobem a les grades, el desplegament de forces de seguretat, energia, publicitat…

Però encara resulta més irònic el que ens diu Bruce Charlton(2). Segons aquest psiquiatra britànic la societat moderna esta dominada per treballs la característica fonamental dels quals es el tràfec, es a dir: portar a terme nombroses labors seqüencials i canviar d’una a l’altre constantment. Per tant la única manera de progressar en una carrera professional es aprendre a gestionar el tràfec. El que no es te en compte es que aquest tràfec es terriblement perjudicial pel cervell ja que destrueix la creativitat, l’autoconeixement i el benestar emocional. Inclús pot acabar eliminant la capacitat de relació social.

Per tant, per molt que sembli que tenim energia sense límits no sembla que calgui arribar a esgotar-la tota. Hem de descansar. De fet tenim un gran ventall de opcions alhora d’omplir aquest temps que no gastem treballant. A aquestes opcions de les que disposem quan no treballem les anomenem oci. Però realment entenem que es l’oci?

Entenem per oci qualsevol moment del dia en que un individu no es troba subjecte a cap horari imposat externament i te ocasió de no fer res o be disposa de la llibertat de deixar anar els seus pensaments cap on el portin les idees que se li presentin a la consciencia. Es possible avui en dia estar sense fer res?

Però que fas marrec! no estiguis aquí sense fer res! estàs perdent el temps!

Per a una gran majoria de gent treballadora perdre el temps esta malament.

Per gaudir del temps d’oci, aquest s’ha de gestionar, planejar, organitzar. Sinó ho estem fent malament. En fi, tractem el temps d’oci com si es tractés d’una altre feina. El temps d’oci es el que dediquen a viatjar, a fer esport, anar a restaurants, anar a espectacles culturals…

Però avui en dia la majoria d’opcions que tenim alhora de esbargir-nos reprodueixen els models de tràfec que trobem a les nostres feines. És el mateix oci que descansar?

Si anem de viatge cal buscar les millors ofertes, comparar preus, comparar vols, millor hotel i vol mes barat. Si anem a un festival de música primer cal buscar la entrada correcta. Fer cua, buscar la forma de pagar correcta. Tornar a fer cua, seguir el protocol concret o l’ordre preestablert: guarda-roba, cua, després el canvi de moneda, fer cua un altre cop. Ostres! despesa econòmica superior a l’esperada, però es que amb la cua que he fet canvio millor 50€ que no 20€. Un espai compartit per milions de persones drogades i begudes suant i cridant amb una gran quantitat de decibels ressonant i perforant els nostres timpans. Pot generar més estres això que un dilluns a un embussament de tràfic. Sembla que qui surt guanyant amb tot això són les empreses encarregades de gestionar l’oci.

La gent ociosa es dolenta, la gent que deambula es gent pecadora. Totes aquestes creences heretades generen un distanciament cap al oci i a la passivitat.

(1) J. SMART, Bruce. Autopilot. London: Paidós, 2014.

(2) CHARLTON, Bruce. Adicted to distracion. London: clave intelectual, 2014.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s