RevelaT

L’analògic no és mort.

per Aine Schecter

Vilassar de Dalt, un poble amb passat de tradició tèxtil on habitualment no hi passa gaire res, però hi ha tres caps de setmana en que es torna el nucli de trobada entre aficionats a la fotografia d’arreu del món.

El RevelaT és el primer festival de fotografia exclusivament analògica del món, és després i a arrel d’aquest que han sorgit projectes similars a llocs tan llunyans com l’Argentina. Els negatius, els químics i els aparells de laboratori i les càmeres més singulars que us pogueu imaginar es poden trobar en aquest festival, que engloba públic aficionat de la fotografia de procedències i edats ben diverses. Per uns dies Vilassar de Dalt i els seus espais antics i mítics paren el temps per a fer una mostra de l’actualitat de l’art fotogràfic analògic. Sembla que l’analògic hagi passat a la història, una simple qüestió vintage de pur romanticisme però res més allunyat de la realitat, el renaixement de la fotografia analògica es demostra quan es pot fer amb èxit un festival d’aquest calibre i quan l’article més venut a Amazon el Nadal passat va ser un rodet de pel·lícula instantània.

En descobrir el projecte vaig voler implicar-m’hi en la mesura que vaig poder i vaig inscriure’m com a voluntària per així viure-ho en primera persona i de passada escriure aquest reportatge amb informació privilegiada, diguem-ne que anava d’infiltrada.

La quarta edició del RevelaT consta de tres parts importants diferenciades i dividides en els tres caps de setmana del 20 al 5 de juny, exposicions obertes els tres caps de setmana, fira comercial de fotografia el 28 i 29 de maig i activitats i tallers repartits entre els tres caps de setmana però principalment els dos primers.

Les exposicions es divideixen entre l’Espai de Cal Garbat, la Sala l’Estrella, Can Banús, Can Marfà, Cal Manyé, La Massa, L’hotel Sorli Emocions, El Museu Arxiu de Cabrils i Can Rafart, cadascun d’aquests espais amb al seva pròpia història per si sols.

El primer dia em destinen a l’espai de Cal Garbat, que fa de centre neuràlgic del festival, una antiga fàbrica tèxtil rehabilitada amb els mínims per a poder albergar exposicions de gent tan important com Masao Yamamoto, Iwona Aleksandrowicz, Joanne Coates o Pablo Conejo, només per l’espai ja val la pena entrar-hi, de fet molta gent del mateix poble hi entra perquè no ha vist mai l’emblemàtic espai obert al públic. És una nau verda, amb tot de terres diferents, sostres alts i columnes amb capitells de ferro forjat de la època industrial, francament deixa amb la boca oberta. A la sala on sóc hi ha una col·lectiva de fotografies de temàtiques i tècniques molt variades.

PhotoGrid_1465052880392
Un dels espais de Can Garbat

Em va cridar molt l’atenció el projecte Melt de Deanna M.Withman, on unes fotografies de paisatges i muntanyes nevats preses amb la tècnica del paper salat, que venia a fer una crítica al desgel i el deteriorament del planeta ja que les imatges amb aquesta tècnica es deterioren i s’ennegreixen amb el contacte amb la llum, de fet quan jo les vaig veure ja s’intuïen només les formes d’aquells paisatges que ara formaven part d’una espècie de massa negra amb siluetes.

img_1022
Exposició de Joaquín Paredes, fotografia de l’artista.

Cal Garbat té moltes sales i en una altra d’aquestes no vaig poder evitar fixar-me en el relat d’Hemicránea de Joaquín Paredes on mostra en imatges el dolor de la migranya crònica, 18 imatges on proposa un viatge per a descobrir alguns dels problemes i sensacions que perceben les persones amb aquesta malaltia i ampliat per mitjà del col·lodió humit sobre miralls i vidre transparent.

 

 

pine_trees_KENNA_1
Fotografia de Michael Kena

 

Al final del dia i del meu torn a Can Garbat, em vaig poder escapar corrents a Can Banús a veure la exposició de Michael Kenna, unes imatges exquisites de paisatges rurals i urbans amb una lluminositat que deixen corprés i crec que és el primer cop que paisatges aconsegueixen emocionar-me. Captura poesia visual, haikus en una instantània, fotografies tan petites (20x20cm més o menys) com potents en quan a diàleg i imàtges. No em sorprèn gens que sigui un dels fotògrafs més reconeguts i lloats del circuit internacional.

 

 

Diumenge 5 de Juny, avui em toca a la nau de Can Manyer, on hi ha una exposició col·lectiva, Obsolete & Discontinued de Mike Crawford i 51 artistes més. Les màquines tèxtils sota plàstics cobrint-les de la pols un cop més en una antiga nau industrial feien de marc ideal per a una exposició on s’havia utilitzat material fotogràfic de 20 o 30 anys d’antiguitat. El punt fort d’aquesta exposició sens dubte és la diversitat que sorgeix de la distribució de material d’un fotògraf a 50 fotògrafs més i per tan cadascú va explotar les possibilitats de cada material a la seva manera el que la fa una exposició molt variada i interessant.

PhotoGrid_1465139727299

 

Un cop més abans d’acabar el torn, vaig corrents abans de que em tanquin a L’Estrella, on hi ha la exposició de Juan Manuel Castro Prieto, Perú, viaje al Sol, una sèrie de positivats que mostren rostres i instantànies diàries de la vida peruana. Hi ha punts d’enfoc impossibles que encara rumio com estàn fetes les fotos quan hi ha un terme a últim plà plenament enfocat i un a primer plà també enfocat i llavors bé quan t’explota el cap perquè no entens res, la màgia de l’analògic que diuen.

Seguidament em vaig dirigir a La Massa, corrents també (sort que és un poble petit i tot queda a prop), per a veure Manos que no ven de Tomago Collectors Project, un recull de fotos emblemàtiques amb la temàtica comuna de les mans de la col·lecció Tomago i d’aquesta manera creen sinapsis entre elles i visibilitzen la la figura del col·leccionista privat.

Bé, tornant al festival, no només d’exposicions viu el festival, i és que paral·lelament es van realitzar tallers, demostracions i una activitat que em va cridar molt l’atenció, la transformació del campanar de l’església en una càmera obscura gegant.

No vaig poder seguir aquestes activitats en primera persona (gràcies recta final de la Massana) però les propostes eren més que atractives, la projecció de la pel·lícula de la Joana Biarnés entre d’altres, tallers de col·lodió humit en negatiu i paper salat, de fotografia de plaques, creació de portfolis fotogràfics i un sense fi d’activitats amb professionals de primer nivell com Borut Peterlin o Julián Ochoa. Tot i així, ja només per les exposicions ha valgut la pena ser-hi, he conegut tècniques, maneres de capturar imatges que possiblement no hagués descobert mai com el multipinhole o el col·lodió i les imatges quedaràn capturades a la meva retina per la prosperitat.

El que he tret en clar és que la fotografia analògica guanya adeptes dia a dia, i que les técniques de tot tipus d’impressió fotogràfica son un afegit a tenir en compte a l’hora de fer fotografies, ja no es tracta només de fer una bona foto sinó de donar-li aquell toc de fet a mà del que careixen les fotografies digitals. Del que no tinc dubte és que el RevelaT només està destinat a créixer i després d’aquest any amb tants grans noms i amb treballs espectaculars d’aqui tot va en pujada, i tot i que la Glòria Peruga, una de les organitzadores, digui que Barcelona és massa gran i hi ha massa coses com perquè un festival així destaqui, si no és Barcelona serà una altra gran ciutat la que a la llarga acabi acollint aquest festival, que any rere any es supera i aconsegueix que més adeptes s’acostin al Maresme a veure què s’hi cou.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s