La paradoxa del lleopard

Per Clàudia Torrents

Abans de començar a llegir aquestes línies us proposo que mireu aquesta fotografia. És una apropiació de la imatge de la Verge Maria, amb la túnica i l’aura ‘tunejades’, substituint el color blau cel original i la llum divina per un estampat de lleopard i unes roses.

No, oi? L’estampat de lleopard, en un primer cop d’ull, no encaixa amb la idea cristiana de puresa. Més aviat al contrari, per un factor cultural i històric i pel referent directe i explícit de l’animal, es tendeix a associar amb allò salvatge, perillós o atrevit.

L’Animal Print, nom que rep popularment, engloba totes les imitacions de pell d’algun animal estrictament exòtic – sembla ser que la fauna autòctona no és prou interessant per vestir. Així doncs, hi ha una apropiació de la pell d’un animal salvatge per vestir-la en un context urbà i civilitzat, un ambient completament diferent al lloc d’origen, i desvinculat de la seva funció original que és camuflar-se. Ara l’estampat sobre el cos llueix i crida l’atenció de qui el porta entre l’anonimat.

Joanne Entwistle en el llibre El  cuerpo y la moda cita una frase de Finkelstein que diu així: “La identitat és immanent en la nostra imatge” [1], és a dir, que la manera de ser d’una persona queda reflectida en l’aparença exterior; la indumentària, el moviment del cos, la parla… D’aquesta manera s’entén que si es fa el procés invers es podrà saber com és aquesta persona, identificar-la o encasellar-la en algun racó del teu mapa social, i descartar qualsevol tipus de perill.  Qui, doncs, dins el meu imaginari, responia a una persona vestida de lleopard? Si preguntava la gent del meu voltant alguns opinaven que “era de guarrilla” o bé “dóna un toc de glamour”;  però que gairebé sempre, tant detractors com partidaris, relacionen l’estampat amb algun àmbit de les subcultures conegudes popularment com punk, choni, pijo o hipster. Sorprenentment, malgrat les seves diferències de classe amb gustos tan diversos coincidien en aquest aspecte.

Bourdieu al llibre de La Distinció [2] argumenta que el gust és una manifestació de la posició social que ocupem dins la societat. El subjecte construeix la seva identitat diferenciant-se d’un altre subjecte, partint d’uns principis de diferenciació relacionats amb les pràctiques que duem a terme (habitus): el sexe, edat, professió, lloc de residència, capital cultural, capital econòmic, etc., determinaran les preferències que manifesta la persona. Per tant, el prejudici cap als gustos d’altres és un reflex de la confrontació d’habitus. En paraules seves, “El gust és aquesta extranya capacitat de fer distincions que distingeixen”.

La sèrie de televisió The Nanny (1993-99) mostra d’una manera ‘còmica’ les diferències de classe i ho remarca a través de la roba. La cançó de l’inici diu “Ella és la dona de vermell quan ara tothom va de beige”. Fran, la protagonista, és del barri de Queens de Nova York i comença a treballar per una família rica fent de mainadera. La vesteixen de manera molt excèntrica, i la fan parlar amb un to molt alt i sense preocupar-se pels “bons modals”. Podríem imaginar-nos a la filla de la família vestida amb animal print? Els programes més comercials es fan servir d’estereotips per situar l’espectador davant d’una situació fàcilment reconeixible, concreta i molt directa.

The nanny
La protagonista Fran en el primer episodi amb un accessori de lleopard

L’exemple de la Fran, tot i estar condicionat pels estereotips de bellesa i presentar la mainadera com una persona una mica esbojarrada però molt atractiva, mostra lleument el contrast entre les diferències de classe segons el gust.

La persona de classe baixa en l’imaginari col·lectiu queda caracteritzada per vestir de manera excèntrica, llampant, hortera, sense sensibilitat o sentit de l’estètica, uns criteris imposats pel gust de la classe dominant, més continguda o sòbria, amb colors foscos i discrets.

Tot i això, i tornant a la pregunta inicial, com és possible que grups socials tan diversos en les seves pràctiques, poder adquisitiu i ideologia coincideixin en el gust per l’Animal Print?

Caldria posar atenció al context en el que es dóna aquesta coincidència: la ciutat, el context urbà i la societat de consum donen les condicions perquè això es pugui dur a terme, i l’aparició de la moda i les tendències.

La democratització de la roba fa que qualsevol de nosaltres pugui accedir amb més o menys facilitat a una oferta prou àmplia, sempre dins els límits de les tendències. Tot i això, el que canvia en totes elles és el preu, la qualitat. Es distingeixen pel lloc d’origen. S’atribueix valor a una cosa pel preu que hem de pagar per ella, per l’exclusivitat i el luxe. Hi ha una anècdota que explica com les perles negres es van popularitzar: ningú les volia comprar perquè es pensaven que eren de mala qualitat i van decidir pujar-los-hi el preu. El resultat va ser un èxit.

La història de la pell del lleopard en la societat occidental va seguir una mica aquesta línia: en un inici la pell del lleopard era considerada com un luxe, quelcom exòtic, ja que era molt difícil d’aconseguir i només la gent de la noblesa s’ho podia permetre. Més endavant Cristian Dior és conegut per ser dels primers l’any 1947 en introduir l’Animal Print a la seva col·lecció, es comença a popularitzar entre l’starsystem de Hollywod fins que es comença a distribuir a les botigues a peu de carrer, on diferents grups i tribus urbanes, punks i rockers, dels anys 60-70 ho adopten com a símbol contracultural i d’alliberació sexual.  I així va passant en mans d’uns i d’altres fins a convertir-se en un clàssic, aconseguint resultats com els de d’aquesta fotografia, on conviuen la reina Leticia amb la reina del punk Poison Ivy, i altres persones amb origens socials molt diversos.

leopard_variat
Anònim (swagger), Leticia Ortiz, Poison Ivy (The Cramps), Louise Dahl-Wolfe, Jessy (Princesas de Barrio)

La roba o els estampats acompanyen el to amb el que un es mou o s’expressa. També pot jugar el contrapunt de fer més amable un caràcter dur, o reforçar l’actitud. Integres de manera natural el gust per cert tipus de roba, per herència o per rebel·lió de tot allò que has viscut, l’educació i els referents que hagis tingut. Crec també, però, que és perfectament mutable i més amb la influència visual de les tendències de moda i el producte limitat que ofereixen, les quals a cop d’insistir sobre unes formes o estils acaben acostumant a gran part de la població a vestir d’una determinada manera, sinó, mireu pels armaris de casa vostra, segur que algú té amagada (o no) alguna peça d’Animal Print.

 

 

 

[A continuació algunes imatges que trobo interessants i que mostren a nivell històric l’ús de l’estampat en el cinema o la indústria musical]

edie-sedgwick-Favim.com-551670
“The most beautiful coat of the world..” Edie Segwick a Poor little rich girl (1965) d’Andy Warhol
tumblr_mjpkcccy0r1qf5yxvo1_400
“My walk here was fabulous, everyone was staring at me (…) like if I was a princess!” Divine a Female Trouble (1974), de John Waters
Mambo taxi
“Es que el mambo es lo que mejor le va a este tipo de decoración!” Mambo taxi a Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), de Pedro Almodóvar
Captura de pantalla 2016-06-14 a la(s) 07.16.31
“io numes vui la pai pai pai (…) per cumprarma un abric guay guay guay” Bad Gyal a PAI (2016)

 

 


[1] ENTWISTLE, Joanne. El cuerpo y la moda. Una visión sociológica. Barcelona: Paidós, 2002 (2000)

[2] BOURDIEU, Pierre. La distinción: criterio y bases sociales del gusto. Taurus Ediciones, 1991.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s