Cap temps passat ha estat millor.

 

Fotografia de portada: Selfie de Petra Collins.

Per Mireia González Boluda.

L’altre dia en un tribunal de treballs de final de grau, un dels membres del jurat va comentar: “Instagram és un medi per potenciar l’egocentrisme”. Em va sorprendre com algú d’una generació que no havia viscut el boom de les xarxes socials opinés sobre tot el rerefons del món virtual i com la nostre generació utilitza aquest medi d’expressió. Aquestes paraules em van fer reflexionar sobre el fet que “tothom” critica la nostre generació, ja que si d’alguna cosa estic farta és de les critiques que reben els joves per part de persones que formen part de generacions passades. Tot i que el que més m’irrita és que persones de la meva edat critiquin a la seva pròpia generació. Sembla que haguem entrat en un bucle i que la història és repeteixi generació rere generació (desaprovació i qüestionament). Tot i haver patit aquestes recriminacions la nostra generació, seguirem repetint aquesta censura, constant i critica cap els nostres successors.

 

És interessant puntualitzar que és el mercat qui crea un mètode per classificar les persones en generacions. El terme generació neix en els anys 50 als EEUU. Quan Europa estava passant una post-guerra, als Estats Units vivien una època de bonança econòmica. Les famílies començaven a tenir estabilitat econòmica i molts dels adolescents que abans havien d’aportar els seus sous a casa, per falta de recursos, van començar a quedar-se la totalitat del seu sou. El mercat és va començar a interessar en ells i els hi va fer un lloc en el consum, girant entorn a ells les modes i estils de vida a vendre, d’aquesta manera els adolescents també és sentien pertanyents d’un grup social. És curiós com el terme “generació” acaba sent un altre mètode del consumisme per poder qualificar els adolescents en grup, oferint arquetips de vida molt diferents a la generació predecessora i així poder complaure amb models de consum adequats als gustos de cada generació. A través de la qualificació, el sistema crea petits grups on situa unes estratègies o unes altres per acabar tenint poder sobre aquests. Possiblement el que busquem les noves generacions sigui deslligar-se de les altres, intentant crear patrons de vida molt diferents als anteriors. En certa manera aquest desig que tenen les noves generacions és repetitiu, ja que totes les noves generacions en el seu moment van voler qüestionar les generacions passades motivats sempre pel mateix desig: deixar petjada i evolucionar. Gràcies aquestes noves generacions s’ha pogut avançar, creant discursos que qüestionen els anteriors. Però, perquè tots aquells que és van atrevir a qüestionar la manera de viure de generacions passades, ara qüestionen la de generacions futures?

 

El patró sempre és repeteix. La nova generació es tatxada i depreciada per les altres generacions. Sempre els nous models de vida són qüestionats per aquells que algun dia els hi van qüestionar el seus mètodes. Possiblement sigui una manera de mostrar certa experiència generacional. Antigues generacions necessiten aportar els seus coneixements que han adquirit al llarg de la seva vida i no ho saben fer de cap altre manera que desautoritzant a les noves. D’aquesta manera s’intenta una posició de poder per sobre als novells, deixant-los sense discurs i limitant-se a pensar que estan desgraciant el futur de la humanitat. Entenc en certa manera que davant la incertesa de deixar en mans de desconeguts el futur de la societat els pugui espantar. Puc arribar a comprendre com de traumatitzant és deixar de ser jove en una societat on tot gira al voltant de l’afany de mantenir-se sempre jove. Però mai podré entendre com gent jove critica a gent jove. Són actituds retrogrades. Surt de la meva comprensió com sent joves  que pertanyen a una nova generació encara per definir-se, executin un paper autodestructiu en canvi de constructiu. El qüestionament està bé, però no per ensorrar el propi futur. Mai s’ha de tirar pedres sobre la teva pròpia teulada. La nostre generació no és una merda, en tot cas, és el món el que sempre ha pensat que les noves generacions són una merda, per exemple, els hippies eren tractats com lo pitjor, en canvi ara la història els dibuixa com una colla revolucionaria que estava en contra de totes les antigues formes de control social.

 

En el any 2013, la revista Times va publicar un número en el que definia a la generació Millenial (nascuts entre el 85-95) com la generació del “jo-jo-jo”.  Aquest article s’atrevia a qualificar a aquesta generació com a vaga i consentida, aquest article a més a més s’atreveix a taxar-nos de narcisistes arrel del boom de les xarxes socials. Com sempre Times intenta donar una visió de futur pessimista, tot i ser la generació més ben formada i amb més títols superiors de la història i tot i així som la més mal pagada i amb una precarietat laboral fins ara mai vista. Considero que qui  no ha viscut aquest boom, no pot opinar de com els joves ens mostrem al món.

 

L’argument de Times que les xarxes socials és un medi per satisfer l’ego és ridícul i superficial. Les xarxes socials han suposat una exploració de la identitat personal i obre la possibilitat de construir-te a través del món virtual. Fins i tot, la construcció de varis alter egos, ja que disposar de varies xarxes socials molt diferents entre elles, també dona peu a poder jugar i explotar varies identitats de la mateixa persona. Un exemple, podria ser la superficialitat visual d’Instagram. Aquesta xarxa social juga amb la pura imatge, el text deixa de tenir importància, i queda tot relegat a la fascinació visual. Obra una finestra i explota la nostra part més vouyer amb els altres, però a la vegada un només mostra allò que li interessa, creant models de vida que poden estar molts allunyats de la nostre realitat diària. A diferencia d’Instagram, en canvi Facebook cobra més importància la part social. El món creat per Mark Zuckerberg gira al voltant de les interaccions entre amics. Els usuaris exploten la seva identitat però no només ells delimitaran el seu alterego, les amistats agregades també tindran un paper molt important i quasi principal a l’hora de dissenyar aquesta identitat. Pel contrari Twitter, és una construcció de la identitat totalment contradictòria a la de Instagram, on abunden els usuaris que busquen 150 caràcters enginyosos. La xarxa social que més està triomfant actualment és Instagram, possiblement perquè sigui la que ens obra més possibilitats de joc, ja que la creació del alter ego ve donat pel propi usuari, eliminant els amics i tercers entorns del usuari.

 

A través de l’aparició dels smartphones, la quantitat d’imatges creades han arribat a crear una societat quasi purament visual. Les càmeres digitals van abaratir la producció de fotografies. Aquest fenomen es va potenciar amb l’arribada dels smartphones i sobretot la càmera davantera. On un, apart de fer-se totes les imatges que volgués i borrar-les, té la possibilitat de veure-la in situ abans de disparar la fotografia. Els telèfons mòbils et permeten portar una càmera constantment a sobre. La selfie no és cap novetat, simplement un fenomen que va agafat més força a partir del s.XXI. L’art sempre ha estat un creador d’identitats. Els retrats pictòrics anaven subjugats a la burgesia i a l’aristocràcia. En certa manera, només els rics podien fer-se selfies. En canvi d’utilitzar filtres per embellir les cares, eren els propis artistes que en certa manera retocaven els rostres per adaptar-los als canons de bellesa del moment. Segons la posició del cos, els objectes que entressin en escena, intentaven relatar com era la persona a la que se li feia el retrat. Volien crear identitats que perduressin durant segles.

 

Un altre exemple més proper a la selfie, seria el autoretrat. Els artistes s’han nodrit de la seva pròpia imatge per crear una identitat. Quina diferencia hi ha entre els 43 autoretrats que va pintar Van Gogh i les selfies que actualment es fan davant del mirall del lavabo? Totes giren al voltant de la pròpia persona i l’experiència de veure’s reflectit en un suport. Com el mite de narcís o el estadi del mirall de Lacan, teoria de la qual Laura Mulvey comenta en el seu assaig Visual Pleasure and Narrative Cinema:

La fase del espejo ocurre en un momento en que las ambiciones físicas del niño sobrepasan a su capacidad motriz, con el resultado de que su reconocimiento de sí mismo es el gozo pues imagina a su imagen especular es más completa, más perfecta que la experiencia de su propio cuerpo.”[1] .

Aquesta experiència és veu explotada i potenciada per tots els dispositius que et permeten veure’t reflectit en aquell alterego que voldríem ser, o que simplement ens agrada treure’l a relluir de tant en tant. Aquest fenomen de construcció d’identitat no només és troba present en la adolescència, estem constantment al llarg de la nostre vida esbrinant qui som i creant nous alteregos com a conseqüència de les pròpies experiències, som dinàmics i canviants i ningú és manté igual durant tota la vida.

 

Aquestes xarxes socials creen diàlegs entre els vouyers que tenim per followers i el propi usuari que penjen publicacions periòdicament de manera quasi religiosa. Compartint la informació que és vol perquè els altres creïn narratives sobre el nostre ésser, i viceversa. La vida virtual et dona total llibertat a portar una vida totalment imaginaria, sense estar lligat a la realitat diària. D’aquesta manera un pot explotar aquelles identitats que no s’atreveix a deixar veure a la vida quotidiana o exagerar encara més un model de vida.

 

Gràcies aquestes xarxes socials tothom que tingui un smartphone pot recercar la seva identitat. No fa falta ser Cindy Sherman[2] per autofotografiar-se adoptant identitats, creant relats sobre el propi ésser. Però perquè tatxen que les selfies van lligades a l’egocentrisme, i s’idolatra a Cindy Sherman que plasma identitats en les quals retrata varies iconografies de la dona? La fascinació pel “jo” sempre ha estat present, i sempre s’han buscat mètodes d’expressió que recerquen la identitat. Les selfies són una eina més per aquesta exploració. Ja no fa falta ser un aristòcrata perquè Velazquez[3] et retrati seguint una escenografia molt concreta que aportarà informació identiaria. Ja no cal la tècnica de Coubert[4] per autoretrarar-se creant escenes per plasmar la identitat de l’artista. El retrat s’ha deslligat del artista, però no de l’art (d’enganyar, d’adoptar, de falsejar, de atrevir-se) a recercar la identitat pròpia. La nova generació no ha inventat res nou. Tenim la necessitat de fer una mirada cap a nosaltres per poder entendre el món. Descobrir-se a un mateix per trobar el nostre lloc en el món. I es que no es casualitat que la majoria de selfies se les facin majoritàriament els adolescents, durant aquest període de la teva vida necessites recercar-te. Tenim la necessitat i obligació deqüestionar-nos a nosaltres per després poder-ho fer a la societat. Exposar-nos a la societat i presentar-nos com els successors. Totes les generacions en el seu moment van rebre critiques, això al cap i a la fi encoratge més els discursos transgressors de les noves generacions. És necessari aquest desaprovament ja que així ens empoderem d’un missatge més valent.

 

_________________________________________________________________________________________________
[1] Mulvey, Laura, (1975, pàg. 369) Visual Pleasure and Narrative Cinema.
[2] Sherman, Cindy (1977) Untitled Film Stills.
[3] Velazquez, Diego (1635) El príncipe Baltasar Carlos a caballo.
[4] Coubert, Gustave (1848-49) Le désespéré.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s