L’espècie humana té futur?

Per Sergi Blanch

Avui llegia l’article diseño para la innovación social, ¿el futuro? (Pérez i Febrer, 2016) d’aquesta mateixa publicació i sense voler-ho una qüestió anava prenent forma: Però tenim futur? Tots nosaltres?

El dubte apareix després d’escoltar opinions de multitud d’experts que cataloguen el context actual mundial, especialment l’europeu, com un període de crisi sistèmica. Sembla que hem arribat a un límit.

Per exemple, el sociòleg i economista Jeremy Rifkin, del que en parlen a l’article, opina que la situació actual que vivim és un moment crític de canvi i la descriu amb el que anomena Tercera Revolució Industrial. Ell preveu un canvi de l’economia a nivell global que, segons els seu punt de vista, es fonamenta en la convergència de canvis en: la comunicació, amb ús intensiu d’Internet; les energies, amb la substitució dels combustibles fòssils per les energies renovables; i que portaran al què per a ell és la lògica evolució cap una economia democràtica; una societat més justa, equitativa i habitable. També opina que aquesta serà una economia coŀlaborativa, i que comportarà un canvi necessari de mentalitat marcat per l’introducció de l’acte de compartir i que compartirà espai amb el capitalisme.

En aquesta línia argumental, també Alejandro Touriño a l’article Bienvenidos a la era de la economía colaborativa (2015), ens planteja un futur marcat per un canvi social i cultural. Ell creu que en aquest esdevenir es farà el pas d’una economia com l’entenem ara, marcada per la propietat privada i de tinença, a una d’accés als serveis i experiències, que son requerits en intervals cada cop més curts, i que van del desig a la satisfacció. Tot això, unit a la fallida del sistema econòmic actual i exemplificat en la ja coneguda crisi econòmica del 2007, Peak oil, etc., posa les bases per l’aparició del nou “poder lateral” que també introduïa Jeremy Rifkin i que fa referència al terç de la població mundial que té accés a les noves eines de comunicació (internet, etc.).

El doctor Claudio Naranjo (2004), psiquiatra conegut per el seu treball en la formació de terapeutes i educadors, també s’ha fet ressò de la situació actual. L’ha estudiada i afirma que ens trobem al tomball de la nostra extinció, identificant diferents factors que per a ell són una advertència òbvia: el limit del creixement, la superpoblació i l’explotació de la natura, a més de la creença que el procés tecnològic amplifica actituds com la contaminació i l’extinció d’especies animals. Per acabar d’adobar-ho, veu un món regit per criteris econòmics i que no aspira a tenir altres valors. Claudio Naranjo identifica un meta-problema: l’arrel del qual està a la condició patriarcal de la nostra ment i de la societat. Tot i això, ell és optimista i creu que encara som a temps. Com? Cal reeducar-nos.

«L’escola mata la creativitat». Aquesta és la creença de l’educador i conferenciant Sir Ken Robinson (2006). En aquesta conferència descriu l’estructura educativa actual, que ens arriba de la revolució industrial, i reclama un canvi de paradigma perquè els infants puguin afrontar el futur.

Ja en el passat redactà un informe (Robinson, 1993) en el que refusà l’idea d’una escola que té com objectiu prepar els infants per l’ocupació, i ho fonamentà en tres raons: viure en el present; ser nen no és un estat transitori per esdevenir adult gracies al pas per l’escola, el nen és un ésser que està vivint ara. La segona raó es la desocupació estructural; els resultats de la investigació realitzada per Ken Robinson mostren que són els canvis estructurals en les economies industrialitzades i del desenvolupament de les noves tecnologies els que porten a la desocupació, especialment en el jovent, perquè a l’escola es forma els estudiants per a professions que en un futur desapareixeran. Finalment, les limitacions acadèmiques; el sistema educatiu tradicional per assoliments, plans acadèmics, etc. valora com a èxit només habilitats acadèmiques i menysprea la gran part de les altres capacitats, a més, exerceix una defensa aferrissada al canvi.

Quelcom similar opina Claudio Naranjo (2004) utilitzant unes paraules d’un to més alt, ell observa una educació institucionalitzada atrofiada i que es mou per inèrcia; per això, tot i la dificultat que el sistema educatiu presenta als canvis, en proposa un canvi necessari i urgent. Recupera la torxa de Michel Foucault (1975) i de l’escola presó —el panòptic de Bentham—; de la funció repressiva i de control de la conducta que aquesta escola exerceix en nom d’una superioritat moral al servei d’una autoritat que ell titlla de qüestionable. Claudio Naranjo (2013, p.137) en posa molts exemples; «la por infantil al càstig, origina l’inhibició de l’espontaneïtat», relaciona la desconnexió amb els desitjos més íntims amb el conformisme reflex del nen obedient… Juan Casassus resumeix al prefaci (Naranjo, 2013, p.16) com ha de ser l’educació per Claudio Naranjo; és una «educació de la persona sencera per un món total», per l’amor —i recalco l’amor—, per «entendre el que ens passa i el que passa al nostre voltant» i que s’ha de convertir en la gran vertebradora d’una nova societat.

«El temps que el nen passa a l’escola per introduir-se després a la vida pot ser un poder que el paralitzi, en la seva biografia posterior, que l’alieni amb ell mateix o, ans al contrari, [pot ser] un feliç impuls de vida que doni calor i profunditat l’existència» (Carlgren, 2004, p. 15) és la opinió de l’educador Frans Carlgren, representant de la pedagogia Waldorf. Aquest és un pensament que tots nosaltres hauríem de tenir present i que ens fa coresponsables; com a pares, com a mestres i, també, com a artistes i dissenyadors.

La empresa nord-americana IDEO, reconeguda capdavantera en disseny, qüestiona l’eficàcia dels sistemes educatius tradicionals. Segons el seu punt de vista empresarial, aquests sistemes institucionals estan dissenyats per les necessitats de la revolució industrial (argument que es repeteix en multitud d’ideòlegs), i proposa un canvi enfocat a capacitar a les persones a aprendre, participar i crear. Amb aquest objectiu proposa i utilitza les eines i filosofia pròpies del seu disseny per canviar el sistema educatiu.

Otl Aicher (2004) dissenyador va observar en la societat occidental de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta com la divisió del treball es va reflectir també en la família i els individus: l’home treballava, la dona era dona i els infants havien estat classificats; tots eren “tipus funcionals”. Els nens ja no es desenvolupaven en el món social i cultural, ara rebien una educació on eren ensenyats. Podríem parlar de la pràctica destrucció del món de relacions, de convivència i coŀlaboració que era on els infants aprenien. Aicher creia que «els nens no són uns receptors d’educació, ni els pares són subministradors […] i acaben tenint tants complexes com els fills», les patologies explicades abastament per Claudio Naranjo (2004).

Des d’un altre punt de vista, el filòsof i pedagog Rudolf Steiner descrivia, als anys vint del segle XX, l’aspiració de l’educació Waldorf com «educar la totalitat de l’ésser humà: cap, cor i mans» que em recorda el nou rumb que reclama Claudio Naranjo. «L’escola haurà de ser un model social viu: l’educació s’ha de realitzar com un obrar artístic en un ambient creador lliure»(Carlgren, 2004).

Amb aquests darrers exemples trobem diverses aproximacions a la necessitat de la transformació de l’educació; una des de l’òptica del disseny, l’altre des d’un punt de vista més artístic-humanístic; IDEO i la industria fa bandera del que s’anomena Design Thinking, Rudolf Steiner creà la escola Waldorf-Steiner.

Però una cosa és clara, cal afrontar aquest canvi de l’educació per tenir un futur.

Abans indicava que els dissenyadors i artistes són corresponsables…, ho són si realment creiem que l’art és l’essència de la cultura.

______

Aicher, Otl, 2004. La cocina para cocinar, el final de una doctrina arquitectónica. Barcelona: Gustavo Gil

Carlgren, Frans, 2004. Pedagogía Waldorf. Una educación hacia la libertad. 4ª ed. Madrid: Editorial Rudolf Steiner

Foucault, Michel, 1975. Vigilar i castigar, naixement de la presó. Traducció al castellà per A. Garzón, 2002. Buenos Aires: Siglo XXI.

IDEO, 2012. Design Thinking for Educators. [pdf] Disponible a: <http://www.designthinkingforeducators.com/toolkit/&gt; [consultat 7 març 2016]

Naranjo, Claudio, 2004. Cambiar la educación para cambiar el mundo. 5ª ed. Barcelona: Ediciones La Llave

Pérez, Judit i Febrer, Francesca, 2016. Diseño para la innovación social, ¿el futuro?, [en línia] Disponible a: <https://inmediaresmagazine.wordpress.com/2016/05/13/disseny-per-a-la-innovacio-social-el-futur/&gt; [consultat 1 junt 2016]

Rifkin, Jeremy, 2010. La civilización empática. La carrera hacia una consciencia global en un mundo en crisis. Barcelona: Paidós

Rifkin, Jeremy, 2011. La Tercera Revolución Industrial. Cómo el podel lateral está transformando la energia y cambiando el mundo. Barcelona: Paidós

Robinson, Ken, 1993. The Arts in Schools. Principles, practice and provision. 9ª ed. London: Calouste Gulbenkian Foundation

Robinson, Ken, 2006. Ken Robinson dice que las escuelas matan la creatividad. TED Talks. [en línia] Disponible a: <http://www.ted.com/talks/ken_robinson_says_schools_kill_creativity?language=es#t-1147801&gt; [consultat 27 febrer 2016]

Touriño, Alejandro, 2015. Bienvenidos a la era de la economía colaborativa. El Mundo. [en línia] Disponible a: <http://www.elmundo.es/tecnologia/2015/01/11/54acd472ca4741c6298b456a.html&gt; [consultat 18 abril de 2016]

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s