L’emergent urgeix

per Nina Tuset, Clàudia Torrents i Cèlia Martínez

 

A partir de les veus de sis joves del món de les arts escèniques posem en escena el panorama actual emergent d’aquest àmbit a Barcelona.

Intèrprets (fent d’ells mateixos):

Marta Lofi: 25 anys, estudiant d’escenografia a l’Institut del Teatre

Pablo Macho: 21 anys, Diplomat en Art dramàtic per l’Estudi Nancy Tuñón, entre altres classes de Dramatúrgia i estudiant de Filologia.

Carmen Gómez: Estudiant del CSD (conservatori superior de Dansa) i participació al Festival Grec (La Caldera)

Oriol López:  22 anys, Estudiant de 4t de Dramatúrgia a l’Institut del Teatre

Joana Vilapuig: 21 anys, estudiant de 1r d’interpretació a l’institut del teatre, i de l’escola Laura Jou, ha actuant en diverses obres, pel·lícules, i series.  

Mireia Vilapuig: 18 anys, estudiant de 1r d’arts i disseny a l’escola Massana i d’interpretació a l’escola Laura Jou.

Companyia Rue Midi: Les integrants tenen 22 anys i estudien carreres molt diverses (Medicina, Psicologia, Musicologia, Estudis Literaris, Lingüística, Arts i Disseny), cap d’elles enfocada a les arts escèniques. Es van conèixer al batxillerat. Fan teatre per afició.

Companyia Laura: els integrants tenen entre 19 i 30 anys i la majoria combinen l’afició del teatre amb altres carreres universitàries i professions.

Companyia Çavático: els integrants tenen entre 20 i 30 anys.

 

ACTE I

ESCENA 1

Referents

Entre cerveses i vermuts al Bar Patxoca, davant de l’Institut del Teatre i, simultàniament, un dinar de tuppers en una casa de Sarrià, la conversa flueix entre recomanacions i crítiques de les últimes estrenes, noms de companyies i obres.

“Heu anat a veure Like si lloras? És una puta passada, vaig plorar”, comenta la Sara sobre la recén obra que els Malnascuts van presentar a la Sala Beckett . Tret d’algunes excepcions que es donen a sales alternatives, molts dels referents o espectacles dels que parlen són internacionals i, si més no, aposten per la hibridació de disciplines, més que per encasellar-se en un gènere concret. “Les arts escèniques s’han de reinventar buscant referents en l’art d’acció la performances i/o la instal·lació, fent d’ell un art total i completç” Comenta la Marta, i  la Carmen ho exemplifica dient que “Hi ha moltes companyies que no se sap ben bé què fan. Per exemple, la companyia DV8 s’etiqueta sota el nom de teatre físic, però podria ser dansa.” Igual que l’espectacle de Claudia Stellato, emmarcat sota el títol de “circ contemporani”, però que “comparteix moltes coses amb la dansa i el teatre a nivell físic i estètic. És el fenòmen liquadora”, com l’anomenen.

Els interessa les possibilitats que té el teatre contemporani pel que fa al gir conceptual i la possible incorporació, per exemple, de “cossos perfectes que no ballen i cossos imperfectes que ballen” com diu la Carmen, de “estic tan desfasat de ballar que ja no m’interessa ballar”  de tal manera trobem que la dansa contemporània ens presenta ballarins que no han estat formats en això, o ballarins professionals que comencen a provar per altres camins i contextos.  “En molts espectacles de dansa trobes a faltar inclús la dansa. Respecte això Jerome Bel té un espectacle amb una ballarina, Veronique Doisneau, on explica (en forma de monòleg) que mai va ser escollida com a primera ballarina, i reprodueix El Llac dels Cignes fins que acaba la seva part ”, ens explica l’Oriol.

En el context de la ciutat de Barcelona la Marta opina que “és una repetició absoluta de patrons que ja estan preestablerts i s’han vist, viscut i reviscut durant les últimes dècades del teatre català. Cal sobretot viatjar molt, a la resta del món estan passant coses increïbles que quan aquí ens semblen innovadores allà ja fa deu anys que s’han fet.” I tot i això l’Oriol reconeix que “hi ha un espectre de gent que el seu nivell de referents culturals accepta altres formes diferents que no siguin el musical o Polònia: l’obra de teatre i que pot veure des de la dansa, teatre contemporani, teatre físic… i que els hi mola moltíssim. És una qüestió d’hàbit i disponibilitat.” 

Jerome Bel_Veronique Doisneau
Jerome Bel, Veronique Doisneau (2004)

 

ESCENA 2

On portem la nostra obra?

“No és fàcil trobar llocs on portar a terme projectes i les subvencions estan monopolitzades per teatres que sempre fan coses semblants amb els mateixos actors i directors. A més, a diferència d’altres capitals culturals europees, anar al teatre no és una activitat molt comú entre els barcelonins, no només pels preus, sinó perquè no hi ha gaire tradició. És un peix que es mossega la cua. Si la gent no va al teatre, la sales petites i les companyies amb poc recorregut han de baixar la persiana, mentre que els grans teatres subvencionats es queden amb tot el pastís” així expressa Pablo Macho la problemàtica que veu a l’hora de moure projectes teatrals.

La companyia Laura busca un lloc on poder interpretar la seva recent obra La trinxera, estrenada ja fa uns mesos a la plataforma de residències proposada per Lluïsos Teatre. Anomenen possibles sales com la Sala Hiroshima, però la descarten perquè asseguren que la seva proposta segurament no és prou atrevida per aquest espai, ja que aposta per artistes i projectes que intenten combinar nous llenguatges amb un alt nivell de risc i compromís. Possiblement per aquesta raó l’Oriol assegura que el seu projecte Ça va el presentaria primerament a la sala Hiroshima.

Tot i així, La Trinxera i Ça va coincideixen en què apostarien per provar sort a sales com l’Antic Teatre, La Nau Ivanow, Tantarantana o La Seca. Totes elles són sales de teatre independent que arrisquen per projectes emergents de joves. Com espai de referència destaca La Nau Ivanow, fàbrica de creació que  té 20 anys de trajectòria i fa poc ha inaugurat una revista, on es presenten de la següent manera: “[…] volem fer-vos partícips de la feina de suport i de formació a molts joves que ben aviat seran, o ja estan sent, primers noms del teatre català i que, gràcies als programes de residències i beques que oferim, han pogut fer créixer els seus projectes a la Nau Ivanow.” [1]

Rue Midi una altra companyia de teatre amateur, va presentar dues vegades la seva obra al casal Font d’en Fargues el 2015, després ho van fer al festival Mutis, una mostra cooperativa de teatre independent que té com a objectiu acostar estudiants i l’esperit jove de Barcelona. També van mostrar-ho al cicle Mutaccions al centre cultural La Felpa (gràcia), i els conviden a participar a les Festes de Maig de Badalona al cicle Racó Íntim.

Comprovant tants noms diferents, de festivals, sales… potser sí que és veritat el que comenta Mireia Vilapuigdes del meu punt de vista crec que a Barcelona hi ha molt projectes i moltes oportunitats per els joves que es volen dedicar al teatre. Hi ha moltes companyies, cursos, sales…” Tot i així, sembla que el conflicte sorgeix amb la reflexió que fa l’Oriol “tot el que és identificable és més fàcil de comercialitzar. Tant el teatre de text com el musical, o el ballet, són identificables. El problema està en l’ampli espectre intermedi que no saps si és teatre contemporani, dansa, teatre físic, circ contemporani…” Per tant, el problema ve quan es presenten coses que trenquen esquemes o convencions i aposten per unes propostes més híbrides i arriscades. Recolza aquesta reflexió la Marta Lofi “Les grans institucions teatrals catalanes estan absorbint els models de producció teatral al nostre país fent que aquest no pugui avançar ja que molts creadors i creadores estan sotmesos a complaure certs requisits per poder obtenir beques i/o subvencions. Des del meu punt de vista hi ha una nova onada de gent jove que està apostant per un altre tipus de teatre, així com diverses sales alternatives on poder apreciar les obres d’art que aquests creadors tenen la possibilitat de mostrar. S’ha de dir que el teatre no convencional cada vegada es més visible, accessible i popular dins del públic jove, tot i que en segueix quedant un d’antiquat que vol seguir veient el teatre català de tota la vida.”

Així doncs, es podria afirmar que existeix una onada de gent jove que pretén innovar en els mètodes convencionals de les arts escèniques i que hi ha sales on poder desenvolupar-los. Pablo Macho n’és un exemple: “ara sembla que el vent canvia de direcció, que entre la gent jove està sorgint, per una banda, una generació d’actors i creadors que vol canviar les coses i, per l’altra, un públic teatral més inquiet i crític”. Com apuntava l’Oriol si vols participar en el panorama de teatre convencional el circuit podria ser aquest “Si tu fas teatre de text i cites les convencions de teatre de text tens l’itinerari molt més marcat i fàcil, en termes d’exhibició i producció. Per exemple El conde de Torrefiel, DV8… fan teatre de text però sense dir-ho directament. Si jo faig teatre de text sé què he de fer: escriure un text que estigui bé, agafar una actriu que sigui coneguda i enviar el dossier a sales destacades com Atrium, La Seca, Tantarantana, La Sala Beckett, T-6 (ja no es fa, però era per creadors joves – Teatre Nacional). El trajecte és fer una cosa a una sala petita, que em vegi el tio del nacional i que em digui <<ei, tens 2 setmanes, pam, t’ho pago. M’agrades i t’ho produeixo.>> Però això continuaria estant dins els marges institucionals amb els seus pros i els seus contres.

En el cas particular de la Carmen es va presentar a una audició per participar a un espectacle d’Albert Velasco que prèviament havia fet a Madrid i que el presentarà al Festival Grec de Barcelona el proper 27 de juliol a l’espai La Caldera. L’espectacle està basat en la pel·lícula Danzad, malditos i parodiarà un concurs de dansa real, on els intèrprets seran eliminats de manera atzarosa. “Buscaven gent i van fer una audició dividida en tres grups: gent del món de les arts escèniques que estava a l’atur, dramaturgs i intèrprets. Hem acabat sent 14 en total, i durant l’espectacle no ens diferenciaran. De moment no en sé res mes, el 27 de juny començarem a assajar”.

Una altra alternativa que proposa a nivell de dansa és el Festival Salmon, una espècie de plataforma de creadors emergents, tot i que “ningú sap ben bé què significa, perquè se suposa que és gent que està començant, però en trobem de 50 anys.” Hi ha els dos perfils: joves que comencen a estrenar-se en el món professional i creadors amb més experiència, però tots englobats sota l’etiqueta “emergent”. “Crec que va ser Jordi Cortés (director de la companyia Alta Realitat) qui va dir “quants anys has de tenir perquè et deixin d’anomenar emergent?”. Realment no hi ha una manera de saber com passar del món acadèmic al professional, o dins del professional que se’t reconegui com a tal, “poc a poc vas fent coses sense cobrar i després et van considerant persona”, conclou. Ens explica l’exemple d’una companya que va presentar el seu projecte de segon del CSD al festival Sismògraf d’Oloti va acabar presentant-ho a La Pedrera i properament a La Mercè, on la contractaran.  

Un bon exemple que permet que els joves puguin dur a terme el seu projecte i experimentar és el cas dels Malnascuts. Pablo Macho, que en va formar part en la primera edició al 2014 ens comenta que va sorgir perquè abans amb el Max Grosse tenien un grupet a l’espai cívic de fontana que es deia El bigoti de Nietzsche i que era una mica de tot: gent de teatre, del món de la música, d’audiovisuals…  Els que ho van muntar van ser entre l’Elena Martin, l’Alba Saez, en Xavi Gamito, i en Guillem Barbosa, entre d’altres. L’Elena va estar a Berlin fent un Erasmus i a la Volksbühne, que és un dels teatres més importants de Berlin on tenen com una plataforma, anomenada P-14, per joves similar a Malnascuts que fa molts més anys que funciona. És interessant perquè deixen que els joves facin una mica el que vulguin i experimentin, sempre hi quan hi hagi una tutoria al darrera. Després l’Elena quan va tornar a Barcelona va proposar aquest model de Berlin a la Sala Beckett amb els altres companys i amb el que ells tenien del bigoti de Nietzsche i els hi van acceptar.Van posar-li el nom de Malnascuts perquè Beckett a una conferència que fa va fer va dir alguna cosa com… the not probably born, los que no han nacido bien, o alguna cosa així… Alias: los malnacidos. Així que van muntar això, van obrir la convocatòria i jo em vaig presentar per dramaturg conjuntament amb el Txiki Blasi, que es presentava de director. L’experiència va ser bastant de puta mare, la veritat, perquè a més nosaltres assajàvem a la Beckett del Poblenou (la que ara està nova) però en aquell temps, fa dos anys, estava quasi com en ruïnes; era com una escola abandonada i era bastant guai, era com està per aules d’una escola del franquisme. Vam estar allà tres mesos assajant, fent impros, provant poemes, i al final va sortir Malnascuts. Era un lloc bastant guai: era un espai enorme només per assajar, i hi teníem de tot i podíem provar el que volíem, teníem dos o tres dies la setmana, i realment ens ho van posar bastant fàcil, es van portar molt bé. Mola per què realment sents que, clar no és el TNC ni el lliure, però és una sala que té renom, que fa 40 anys que funciona i de cop estàs allà i surt el teu nom i set pren en serio per dir-ho d’una manera, òbviament, que segueixes sent un jove i tothom et pren com aprenent, que no ets ningú, però de cop et parlen de que sí, estàs aprenent, però vull que la gent vingui i li agradi el que esteu fent. Va estar guai, sentir com aquesta pressió però alhora la llibertat, de poder fer el que vulguis i de sentir que el que tu vols fer serà benvingut, perquè precisament és aquest l’objectiu; que els joves facin el que volen fer bé.”

ESCENA 3

“Barcelona té més escoles de teatre que teatres”

L’Institut del Teatre, creat per la Diputació de Barcelona l’any 1913 i traslladat al 2000 a la muntanya de Montjuïc de Barcelona a la Plaça Margarida Xirgu i davant del Teatre Lliure, tot i que sigui díficil aprovar les proves d’accés, és l’espai de formació on més acudeix la gent que té interès en les Arts escèniques, ja que és l’únic espai públic que proporciona el títol equivalent a un grau Universitari. Per la Joana Vilapuig “és un lloc molt interessant per poder estudiar teatre perquè et formen de moltes coses, encara que la formació d’actor o actriu és molt complexa i ofereix molts camps que l’Institut del Teatre tampoc et dóna. Tot i això és un mitjà on tu pots aprendre la base, però a partir d’allà t’has de buscar la vida. L’Institut també és interessant com a moltes carreres per conèixer gent a la que li agrada les mateixes coses que tu i per aprendre a discernir què et sembla interessant, que no, què t’agrada…  Per conèixer.”

Tot i això, hi ha moltes d’altres escoles que formen en aquestes disciplines. És el cas del col·legi de Teatre de Barcelona; el Campus Internacional de les Arts escèniques, la música i la imatge; La Casona, el qual posa èmfasi en el llenguatge específic d’accions físiques; MOVEO, centre d’art físic i mim corporal dramàtic; Berty Tovias, de caràcter internacional; Eòlia, fundada al 2000 i associada amb companyies de teatre com el Tricicle, Dagoll Dagom i Projecte Galilei; o El Timbal.  “Hi ha moltes escoles d’interpretació i has de mirar quines et van bé a tu pel tipus d’interpretació que vols fer. Nancy Tuñon té un punt una mica més cinematogràfic, i després també hi ha cursos que es fan a AADPC, una associació d’actors. També hi ha l’obrador de la Sala Beckett que es molt interessant on directors i personatges importants fan cursos de dramatúrgia. Pels joves actors i actrius és molt important tenir a la nostra ciutat oportunitats com aquestes per poder formar-nos.” afirma la Joana Vilapuig.

Pablo Macho conclou que “Barcelona té gaire bé més escoles de teatre que teatres.” Això fa pensar, per tant, que existeix un ampli ventall on poder estudiar teatre a la ciutat de Barcelona però que no és fàcil obrir-se camp al exterior perquè existeixen sales de teatre però segurament no són suficients. Sobretot, pel què fa al teatre alternatiu que com hem vist són les que normalment acullen projectes de persones més joves i innovadores.

 

___

[1] MARIN, David (director de la Nau Ivanow). Creació escènica. Editorial. (2016) [recurs electrònic] URL: https://issuu.com/nau_ivanow/docs/creacioescenicanum1/1  [consultat: 13 de juny 2016]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s