Necessitem avorrir-nos

Per Nina Tuset

 

Segons el diccionari català una necessitat és allò imprescindible o que ens fa falta de manera obligatòria per viure.1

Al Mobile World Congress2, esdeveniment anual sobre el món de la comunicació mòbil, es va celebrar fa uns mesos a la ciutat de Barcelona, en ell es presentaven tot un seguit de dispositius tecnològics i interactius, des de mòbils fins a cotxes, innovacions que suposadament ens han de fer la vida més fàcil.

Però quina necessitat tenim de posseir tots aquests objectes? I de fer-nos la vida més fàcil? On està la necessitat de veure una pel·lícula o un vídeojoc amb 3D? O de tenir un aparell que ens diu quants cops hem de beure aigua? O un cotxe que condueix de manera autònoma?…

En un sopar d’amics, un d’ells defensava sense oposar-s’hi que tots aquest elements li faran servei, i que què millor que anar amb tren i poder-se posar les ulleres de realitat virtual per aïllar-se del món i veure una pel·lícula amb la seva novia, però cadascú amb les seves ulleres, això sí. Jo ho qüestionava; no entenia la necessitat de tenir unes ulleres que ens traslladessin en un altre espai. I em va respondre: <<si ens posem a pensar sobre les nostres necessitat, quina necessitat tenim de posseir dues televisions a casa, de tenir un mòbil connectat a internet les 24h, de poder parlar, si se’n pot dir així, en qualsevol moment amb tothom? En definitiva, necessitem estar connectats tot el dia?>>

Sembla ser que això ara ja ens hi hem acostumat i se’ns fa difícil plantejar si ho necessitem o no. Els mòbils intel·ligents els tenim totalment incorporats en el nostre dia a dia. Fins al punt que tenir un mòbil esdevé una necessitat.

Per exemple, qui és capaç de deixar-se el mòbil a casa i no tornar enrere per anar-lo a buscar? Qui no s’ha quedat sense bateria una tarda i ha tingut la sensació de estar il·localitzable? I qui quan surt del cine o del teatre aguanta fins la porta per revisar els missatges que ha rebut?

Però com s’han generat aquestes necessitats? fa pocs anys no hi havia mòbils i ara sembla que no sabem viure sense ells. Ara quedem amb els amics en algun lloc i ens hem de preguntar si ja hem sortit abans de marxar de casa, on som quan passem per la cantonada següent i just abans d’arribar tornem a preguntar-nos-ho, parant fins i tot un moment, per arribar al mateix moment. No hi marge d’improvisació. Tampoc ens perdem, perquè portem un GPS incorporat a la butxaca. I fins i tot, d’aquí poc podrem bussejar amb el mòbil: el nou model de Samsung, presentant al MWC, és submergible, pot fer fotografies més bones amb poca llum, se li pot ficar una targeta de memòria per augmentar-ne la capacitat,… així presentaven l’últim model. I amb tonteries com aquestes surt un disseny de mòbil millorat cada any. Però per què? Perquè volem millores així? Es tracta simplement dels mercats? És una manera de incentivar el consum? El cas és que sembla que acabem per convertir aquestes simples millores en una necessitat. Però no ens adonem que potser no necessitem que el mòbil tingui totes virtuts, possiblement hauríem de frenar una mica amb tantes innovacions, no cal emmagatzemar tantes coses en les memòries del mòbil, potser el que hem de fer és no deixar d’exercitar el cervell i procurar guardar més coses en el nostre cap i no intentar-ho guardar tot en fotos en les targetes del nostre mòbil. Abans de viure-ho ja ho estem fotografiant i emmagatzemant! Quina necessitat tenim de fer això? Perquè ho fem? L’altre dia, al carrer hi havia una pila de nens i nenes que marxaven de colònies, un per un s’enfilaven a l’autocar. No hi havia cap pare ni mare mirant. Tots ho estaven gravant o fotografiant.

Aquest mòbils, aparell imprescindible per sobreviure, també ens sobrecarreguen d’informació, i no només ells, també ho fa la televisió, internet, les xarxes socials,… Vivim totalment sobrecarregats d’informació. Necessitem saber què passa al món constantment. Tenim una noticia cada cinc minut quan mirem el mòbil. Fins i tot, els infants s’ofeguen per la quantitat de coses que saben i han de fer. En un article que porta de titular Mamá: no puedo parar los pensamientos que me llegan a la cabeza”3 explica com els infants viuen sobrestimulats, els hi arriben tantes coses de fora que el seu cap ja no té espai ni per imaginar. “Sin lugar a dudas nos encontramos ante la generación más sobreestimulada de toda la historia de la Humanidad.” Així ho expressa l’article, com també declara que qualsevol nen de deu anys del nostre entorn ha rebut moltíssima més informació que qualsevol altre homo sapiens dels que han passat per aquí en els últims 40.000 anys. Em sembla una exageració estimular els infants així, realment necessiten tenir i fer tantes coses? Perquè han de viure tant sobrecarregats i accelerats? Un tiempo libre absolutamente ocupado, que se combina con histriónicas series de dibujos animados, estridentes partidas de videojuegos en 3D y todo tipo de aplicaciones para llenar sus móviles, tabletas y cabezas. Los niños que viven este efecto se hacen cada vez menos sensibles a los estímulos del entorno, y necesitan cada vez más.” Així conclou l’article i aquesta reflexió no només és pels infants sinó que també cal que sigui aplicada als adolescents i a les persones adultes que vivim totalment accelerats satisfent unes necessitats que no som conscients ni de com les hem generat.

 

“Tot és tan immediat que no puc buscar. Anhelem tant mostrar. DEMOSTRAR. Ansiem que com a mínim als altres els hi sembli que vivim i que som… feliços? Que som. Tot són arxius, instants que s’obliden, però que hem immortalitzat amb una foto, una imatge entre infinites que no es diferencia de res. Imatges confiades a un oceà que s’empassa a sí mateix. Records en píxels per a una biografia que ningú llegirà.Quan fa que no espereu? Quan fa que no us trobeu sense saber? Perduts. Quan fa que no us feu una pregunta i la intenteu contestar? Quan fa que no aixequeu els ulls al metro i mireu la persona de davant? Esperar. Ens desesperem abans de començar a esperar. Estem envoltats d’informaciói no pensem, com de costum: volem, tenim, ara, aquí i així. I dormim. I l’endemà et lleves i et dius: No sóc el que visc, sóc el que demostro que visc.”4

 

El que ha sigut revelació en aquest MWC han esta les ulleres de realitat virtual. Quan és per oci, quina necessitat tenim de representar la realitat així? Què passarà amb les experiències reals? Es perdran? tot passarà a traves d’una pantalla o d’un dispositiu? Com un dels entreteniments que es presentaven al mateix congres amb aquest eslògan “te atreves a bajar una pista negra sin pisar la nieve?” de fet al ritme que anem… potser no neva més al nostre planeta. Potser sense saber-ho s’estan ideant solucions per a un planeta en el que no podrem viure en espais reals, perquè ara per ara, on trobem la necessitat de viure experiències així? Evidentment és molt innovador i pot tenir moltes utilitats, està molt bé que s’aconsegueixin efectes tant reals, és un gran avançament tecnològic. Però on està el veritable ús? On és l’equilibri entre innovació, utilitat i necessitat?

Tenim tantes coses que ja no necessitem res i alhora ho necessitem tot. Ens costa saber valorar i jerarquitzar el que realment necessitem. Durant tot aquest temps s’estan creant falses necessitats i sembla que això anirà més, com es pot comprovar al MWC, s’inventen coses, apareixen coses noves i ho volem tot, creiem que ho necessitem tots, evidentment no totes les persones cauen dins aquest espiral de consum, però sembla que el futur és el que té preparat per la societat occidental.

Alguns dispositius asseguren ser per la salut, com la polsera que ens mostra les pulsacions que tenim i les calories que perdem, altres per comoditat, com la nevera connectada al mòbil on tota la família pot fer-hi la llista, o altres per seguretat, com els cotxes que ja es condueixen sols. Però no n’estem fent un gra massa? No estem construint i pensant un futur on abusarem massa de la tecnologia? No ens tornarem bojos si sabem a cada moment quantes calories perdem? És necessari que ens obsessionem amb així? o és més útil que ho utilitzi realment qui i quan ho necessiti?

Com més hi ha més necessitem i no som conscients d’on està la veritable necessitat, no trobem a faltar res. Hauríem de parar, avorrir-nos. Necessitem avorrir-nos. Abans de tenir temps per avorrir-nos busquem coses a fer i moltes d’elles relacionades amb la tecnologia, molts dels objectes que es presenten a MWC, serveixen perquè no ens avorrim, ja sigui calculant les pulsacions del nostre cor amb una polsera intel·ligent o jugant a un vídeo joc amb unes ulleres de realitat virtual. Per suposat, també hi ha moltes coses bones i molts objectes connectats internet que tindran molts beneficis per a les persones i la societat, però no hem d’abusar de qualsevol sistema, la innovació és molt bona però cal aplicar-la amb calma, valorar bé la necessitat de cada aplicació i objecte, com realment la societat necessita.

Desitjo i espero que tot el que ara es innovació en el MWC sigui realment útil en uns anys, que de manera ètica sapiguem utilitzar totes aquestes novetats en els àmbits que realment es necessita, hi ha objectes molt interessants. Com intervé Conxita Salavert Mas en el debat sobre Humans o post humans, utilitzem la intel·ligència per decidir “Mientras los implantes cibernéticos en el cuerpo humano se utilicen para poner de pie a quien no lo puede hacer o para dar un nivel de intel·ligència con capcadiad de decidir su propia vida a quien tampoco puede hacerlo, me parecen perfectos”5

No cal que ens inventem més necessitats del compte.

 

 

[1] diccionari.cat [en línia] [consultat:13 de maig 2016]. Disponible a internet: http://www.diccionaris.cat/

[2] Mobile World Congres (abreviat com les sigles MWC)

[2.1] Mobileworldcapital[en línia] [consultat: 13 de maig 2016] disponible a

internet: http://mobileworldcapital.com/es/mobile-world-congress/

[2.2] Generació Digital – capítol 169 Especial MWC 2 [reportatge]. 2016 [en        línea]  [consultat: 13 de maig 2016] disponible a internet:  http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/generacio-digital/generacio-digital-capitol-169-   especial-mwc-2/video/5586928/

[2.3] Generació Digital – capítol 168 Especial MWC 1 [reportatge]. 2016 [en línea [consultat: 13 de maig 2016] disponible a internet:    http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/generacio-digital/generacio-digital-capitol-168-especial-mwc-1/video/5585733

[3] CÁNOVAS, Guillermo. <<Mamá: no puedo parar los pensamientos que me llegan a la cabeza>>. Kids and teens online [en línia]. 2015. [consultat: 13 de maig 2016].

[4] (Fragment obra de teatre) ZAMORA, Ivet i MACHO, Pablo. La trinxera. 2016

[5] CORTINA, Albert i SERRA, Miquel-Àngel. ¿Humanos o posthumanos? Singularidad tecnològica y mejoramiento humano. 1ª ed. Barcelona. Fragmenta editorial.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s