Aprenc a obeir, després existeixo.

Crítica al sistema educatiu.

Per Gemma Sainz.

OBEDECE

Dibuix de:  El Roto

Jo sempre havia estat d’aquelles alumnes de la franja del “bé” i del “suficient”, que em costava aprendre aquelles coses que no m’interessaven, però com m’havien ensenyat a l’escola, el meu aprenentatge es mesurava en l’habilitat de repetició dels coneixements que s’impartien a les classes, i es categoritzaven a partir d’una escala de números de l’1 al 10, casualment aquesta mateixa escala no només classificava el meu aprenentatge sinó que també la meva intel·ligència.

Des d’un punt de vista ampli, podríem considerar l’aprenentatge com un canvi cognitiu, entenent aquest com un canvi emocional o intel·lectual, no obstant en les nostres societat predomina la idea de que l’aprenentatge és el resultat d’un conjunt de processos que finalitza amb l’adquisició d’una sèrie de coneixements teòrics o pràctics considerats prestigiosos en aquesta societat.

La meva educació escolar va ser en una institució pública, progre, de la working class, probablement això va fer que durant els meus primers anys d’escolarització la manera de categoritzar als alumnes no fos mitjançant un número, al menys no ho exposaven així davant nostre, anàvem fent deures, controls que serveixen com a sistema per categoritzar els diferents alumnes on la importància recau en la capacitat de reproducció. De cop i volta arribaven les notes i em trobava un “progressa adequadament fruit del seu esforç i dedicació”, era un resultat tan abstracte que podia estar contenta, tret de quan descobria que al comparar-ho amb la companya, existia un “progresses adequadament fruit del teu esforç i dedicació i en tots els aspectes el teu rendiment és molt bo”. Vaja que, tot i pensar que la meva educació havia sigut força progre, de cop descobreixes que l’escala de categorització de l’alumne també existia. I es que el capitalisme, en aquest sentit, és un sistema social on la competència forma part essencial del sistema de valors dominant.

L’educació rep un paper fonamental pel que fa als mecanismes del poder. El sistema educatiu, és troba dins del sistema de dominació. Tota societat, articula mecanismes per a perpetuar-se. Aquests mecanismes socials serveixen com a eina per a la transmissió d’una sèrie de valors i costums dominants que possibiliten la perdurabilitat del status quo. D’aquesta manera l’alumne és qui s’adapta al sistema educatiu, i per tant aquell que se surt dels marges i no és capaç d’aprendre els valors que ens imposen, o seguir el mateix ritme que la resta, quedarà exclòs, considerat una excepció, sense que les institucions educatives és plantegin que realment tots som excepcions  diferents, i que per tant és el sistema educatiu qui hauria d’amollar-se a l’alumne.

“La escuela es la escuela del Estado, Donde se con-­‐vierte a los jóvenes en criaturas del Estado, Es decir única y exclusivamente en secuaces del Estado.”

Citació de Maestros antiguos de Thomas Bernhard que he de citar per tal que la meva opinió sobre el paper de l’escola tingui consistència.
L’escola adquireix doncs, el monopoli de les formes de coneixement considerades més elevades, i ho fa mitjançant una sèrie de mecanismes amb els quals intenta aconseguir una interiorització. L’escola concep a l’alumne com un subjecte passiu d’aprenentatge, de manera que el procés educatiu és unidireccional. D’aquesta manera la interacció entre les persones que conviuen en l’espai de l’aula, queda totalment invisibilitzada, i totes les experiències siguin positives o negatives que es visquin a les aules fora dels paràmetres establerts del que el sistema educatiu considera rellevant, quedaran al marge del procés d’aprenentatge educatiu. L’aprenentatge doncs, serà el resultat positiu de l’adquisició de coneixement.

A mesura que vaig anar creixent, i vaig entrar a la ESO, la competència també ho feia, així com la dificultat a l’hora d’aprendre, i l’aro pel qual havia de passar cada cop es feia més petit. Jo tenia un problema, si més no, l’escola m’havia fet creure que era un problema, era capaç de debatre i opinar sobre la matèria més social que tractàvem a les classes, no obstant la meva capacitat és reduïa a l’hora d’haver d’explicar amb termes científics en un full els coneixements que aprenia. Sempre havia pensat que no valia per estudiar, de fet continuo pensant que no valc pel món que m’envolta, que no entro dins dels paràmetres del que se suposa que he de tenir i fer. Tot va canviar un any que va venir un professor nou de castellà i em va dir que la meva intel·ligència era emocional, interpersonal i intrapersonal, que tenia capacitat d’empatitzar amb els demés, qüestionar-me el que m’envoltava, construir valoracions sobre el respecte a mi mateixa i la capacitat de dirigir la meva pròpia vida, em va explicar que existien 8 tipologies d’intel·ligència i que l’educació a les escoles només sabia tractar un tipus, la matemàtica. Va ser aleshores quan se’m va obrir un món nou i vaig començar a pensar que no era jo la que estava fora dels paràmetres sinó que eren els paràmetres els que no formaven part de mi i vaig qüestionar-me que el que li deia de petita a la meva mare “mama jo no sóc espavilada ni intel·ligent” no era cert, tot i que el sistema educatiu no parava de repetir-m’ho.

“Cuando nos educan, nos condicionan a aceptar la autoridad porque esa es la forma más conveniente y fácil de vivir. Ponemos toda nuestra fe y confianza en alguien, en alguna idea, en alguna conclusión o enseñanza, y nos entregamos a ello esperando encontrar alguna satisfacción y seguridad profunda, ¡El gurú, o cualquiera de estas enseñanzas, hacen todo el trabajo y uno solo tiene que seguir!”

Citació de KRISHNAMURTI, J. Reflexiones sobre EL YO. Una indagación sobre la esencia del ser humano. que em permet semblar més intel·lectual.

No obstant, m’agradés o no, estigués més o menys d’acord, formava part del sistema educatiu, i encara hi formo part, de manera que escapar d’aquest, resulta un fet completament impossible si vols seguir estudiant, o treballar. Al acabar la ESO, vaig començar amb el batxillerat, la meva nova educació obligatòria camuflada amb un “no és obligatori” però que si no ho feies formaves part del fracàs humà incapaç de treure’s el mínim per ser una persona decent. Recordo que va ser un esforç i un desgast molt gran per a mi, amb una gran exigència, tanmateix va suposar l’entrada en el mercat educatiu de competència que qualificava qui era més capaç  per entrar a la carrera universitària que volia fer. I es que és fàcil calcular quants alumnes abandonen els estudis sense títol, quants arriben a adquirir els estudis universitaris, però saber si els alumnes tenen molts o pocs coneixements és totalment impossible. Tot fet social, té una lògica i des d’una perspectiva de classe és fàcil comprendre que aquest argument es basa en la convicció de la necessitat de deixar a les elits l’accés als títols del sistema educatiu.

Després de treure’m els títols acadèmics de jove integrada en la societat, vaig continuar el cicle de la normativitat, vaig entrar a la universitat a estudiar Art i Disseny a l’Escola Massana, realment se’m va obrir un altre món nou, un altre ritme, altre mètodes, altres maneres d’expressar-me, diferents relacions entre professor-alumne que sortien de la convencional… i és que el que més m’ha aportat la Massana és la insistència en expressar, comunicar i qüestionar. Però fins a quin punt sóc lliure de fer-ho? Tot i que la Massana adquireixi un roll alternatiu, hippy, progre, moderno, no ho és del tot, tot i que els docents siguin antisistemes, és veuen obligats a seguir els paràmetres, “si fos per mi no us posaria nota”. Com deien Héctor C. García i Alfredo Olmeada en el llibre Aprendiendo a obedecer: si el docent qüestiona el sistema d’ensenyament , és a dir, la cultura escolar i les institucions, estarà, al mateix temps, qüestionant tot l’aparell institucional i escolar que li atribueix una determinada posició social. Pot ser que el qüestionament de certs aspectes de la cultura escolar equivalgui a pensar que el docent es val del pensament crític per a valorar alguns aspectes de la vida acadèmica per a millorar-la. Però millorar-la, per el propi docent, significarà acoplar els valors del sistema d’ensenyament als propis i això pot significar una identificació tant amb una cultura escolar més progressista que l’actual dominant, o amb una més reaccionaria.

Agafant la idea anarquista de que tota forma de poder intenta sempre perfeccionar els seus mecanismes, podem comprovar com les autoritats acadèmiques com a classe, sempre tendeixen a buscar formes de control absolut sobre les institucions escolars. Tot i que els treballadors de l’àmbit educatiu, procurin establir mecanismes de resistència contra aquesta autoritat en certs aspectes.

Em fa pena pensar que fins i tot la Massana com a centre artístic progre, acaba actuant d’acord amb el que el sistema educatiu demana, tot i que als professors els hi preocupi i estiguin en desacord amb posar notes, o considerin que no han de posar un límit de pàgines en els treballs, o que la metodologia ha de ser un procés no una justificació. Per que és igual, al cap i a la fi i més ara fent el treball final de grau, s’evidencia que tot i el desacord continuem formant part d’aquest sistema i per tant hem d’estar als seus peus i seguir la normativa de que el TFG ha de tenir una part teòrica documentada dins dels academicismes, és a dir, si no cito al gran filòsof provablement el meu argument no sigui suficient, si ho faig massa col·loquial perdrà serietat com a tesis, ha de tenir un mínim de paraules, ha d’haver una justificació amb la metodologia, que quedi clar el que has fet, i epp si tot això ho fas bé, tindràs una bona nota i qui sap potser fins i tot matrícula.

Si passa això, aniré contentíssima a casa amb aires de superioritat (que el sistema educatiu m’haurà imposat) i celebraré que els meus esforços per fer el que se suposa que havia de fer, han tret fruit. Després aniré al bar, i mentre em prengui una cerveseta pensaré que tot i haver-me passat des dels 3 anys en el sistema educatiu, adaptant-me a ell, passant-ho malament, considerant-me poc capaç, poc intel·ligent, i veient tots els que han apartat per “no ser aptes”, el que em depara la vida sigui convertir-me amb una NINI amb carrera universitària. No obstant, el sistema va tenint les seves escletxes, escletxes que produeixen canvis cognitius en les persones i que a mi personalment m’han aportat el qüestionament i esperit crític per allò que m’envolta, i aquestes, algun dia  aconseguiran enderrocar-lo. De totes maneres, si les escletxes triguen en destruir el sistema, hauré d’acceptar la meva categoria de NINI,  però com deia Patricia Heras:

“Joven sobradamente NI NI,
Ni se ofrece como engranaje o prostituta del Estado
Ni se vende como correo de la puta Inquisición.

Joven NI NI sobradamente preparada
Se mea en vuestras esquinas hartita de no poder digerir.”

 

 

 

—————————————————–

GARCÍA, Hector C. I OLMEDA, Alfredo: Aprendiendo a obedecer. Crítica de el sistema de enseñanza. Madrid. La neurosis o las barricades ed. 2015

HERAS, Patricia: Poeta Muerta. Barcelona. Ediciones Capirote. 2014

KRISHNAMURTI, J. Reflexiones sobre EL YO. Una indagación sobre la esencia del ser humano.
Ed. EDAF, S.A. traducció: Javier Gómez Rodríguez. Madrid 1998

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s