Les democràcies no funcionen sense una mica de dictadura

Per a Gemma Sainz Rodríguez

4F Ciutat Morta, la corrupció del poder judicial.

10934037_810177932388030_7372458067431479600_n

Actualment ens trobem en una plena crisi econòmica començada l’any 2008 i que fins a l’actualitat encara no sembla que s’equilibri, possiblement degut a que es tracta d’una crisi política i social provocada per les elits dominants dels nostres països. Elits que cada cop més s’han anat enriquint mentre que la major part de la població ha anat perdent cada cop més, ja no només els diners sinó també els drets.

Segons Jorge. L. Tizón (psicopatologia del poder 2015) són aquestes mateixes elits dirigents, de delinqüència sociopolítica organitzada i de corrupció omnipresent, qui ha mostrat la corrupció estructural amb la que ens hem acostumat a viure sense ser conscients d’ella. Però, com pot ser que tot hi ser visible la corrupció, les falsedats socials, les mentides i els feixismes de les nostres polítiques suïcides, la població no acabi de rebel·lar-se? Com pot ser que aquesta mateixa població continuï votant a polítics convictes i confessos de mentides, trampes i delictes flagrants? I que els mateixos mitjans d’informació que ens comuniquen tinguin col·lusió amb l’estat i passin a ser mitjans de persuasió, element clau per a la manipulació de la població? Probablement, tot això sigui conseqüència de les estratègies del neoliberalisme, que pretén convertir els individus en dependents, ja que és més eficaç la dependència que la submissió. Però quin paper té el poder i la dominació en aquesta falta de reacció i aquesta paràlisi de la població? De quina manera el domini s’exerceix en una societat democràtica com la nostre?

Centrem-nos en el cas del 4F, un dels majors casos de corrupció policial, administrativa i jurídica a Barcelona. Si aconseguim veure les diferents maneres en les que el poder s’exerceix en aquest cas, probablement podrem entendre perquè tot i que l’estat intervingui decisivament en les nostres vides, no ho faci de manera visible, i per tant no permeti la rebel·lió contra aquest. No obstant, en aquest article ens centrarem en un poder, el judicial.

El cas 4F, és dels majors casos de corrupció policial, administrativa i jurídica a Barcelona.
El 4 de febrer del 2006 va acabar amb una carrega policial per tal d’acabar amb una festa a la casa okupada de l’antic teatre Palau Alòs. Al començar la intervenció policial, es van produir una sèrie d’aldarulls que van acabar deixant en coma a un dels policies que anava sense casco, pel llançament d’un objecte contra seu. Aquella mateixa nit és duen a terme diferents detencions, d’una banda tres nois d’origen sud-americà, dels quals, cap es trobava a l’interior de la casa en el moment del llançament del test, quatre persones més que havien estat a l’interior de la casa just abans i d’altre banda la detenció de dues persones més, que ni tan sols havien estat presents al lloc dels fets. El primer informe que es va fer, relatava que el policia ferit havia estat lesionat per la caiguda d’un test des de la casa okupada, aquest informe va desaparèixer i va ser modificat dient que l’objecte llençat era una pedra i que aquesta havia estat llençada de manera frontal. Aquesta va ser una de les primeres proves manipulades que van provocar tot el que va venir després. Durant les detencions, els detinguts van patir diferents tortures de part dels agents policials, aquestes tortures van ser denunciades davant el tribunal, però aquest va preferir creure la paraula dels policies i les va desestimar, al mateix temps que va desestimar diferents proves en les que es corroborava que l’objecte llençat era un test, i que havia estat llençat des de l’interior de la casa.

Així doncs, el 15 de Gener del 2008, l’Audiència Provincial de Barcelona va declarar culpables als cinc acusats. Rodrigo Lanza va ser condemnat a quatre anys i sis mesos de presó per un delicte d’atemptat, una falta de lesions doloses i un delicte de lesions imprudents. També se’l va condemnar a dur a terme una indemnització de 1.070.000€ al policia local ferit. Finalment el 2 de Febrer del 2008 va sortir en llibertat. Alex Cisterna i Juan Pintos també van ser declarats culpables amb una condemna de tres anys i tres mesos de presó i una multa de 240€, poc després tots dos van quedar amb llibertat després d’haver complert més de la meitat de la condemna com presos preventius. Alfredo Pestana Mota i Patricia Heras Méndez, també van ser declarats culpables i se’ls hi va imposar penes de tres anys i tres mesos i tres anys de presó i una multa de 180€. Patricia va entrar en Octubre a la presó i als dos mesos se li va aplicar el tercer grau, és a dir, havia d’anar a la presó a passar la nit. L’Audiència Provincial va dictar, com a mesura cautelar, anar durant 5 anys i 7 mesos a signar conforme no sortia del país. El 26 d’Abril del 2011, Patricia, es va llençar per la finestra.

Ens trobàvem en un moment en el que Barcelona acabava d’estrenar la llei “d’ordenança i civisme” pels plans de gentrificació d’alguns barris cèntrics destinats al turisme. Aquestes 5 persones es van acabar convertint en els culpables que necessitaven, es va tractar d’un enemic genèric construir per la premsa i els polítics de la Barcelona modèlica, ja que encaixaven totalment per la seva estètica, amb la imatge d ’Antisistema, una imatge que no només alterava l’ordre establert del sistema, sinó que perjudicava la marca Barcelona. Així doncs el prejudici, l’estereotip, l’abús de poder i la manipulació de dades, van tenir un paper fonamental en el cas.

És important que entenguem, que el poder no és quelcom que posseeix la classe dominant, no és una propietat sinó una estratègia. El poder no es posseeix, s’exerceix, tampoc el poder és inherent a l’estat, però hem d’entendre que el poder s’exerceix a través de mecanismes de repressió i ideologia, per a Foucault, el poder produeix allò real, crea realitat. (Foucault, 2001).

Una de les categories que estableix Foucault és la òptica dels operadors de dominació, com es fabriquen les relacions de sotmetiment. Existeix un discurs de les obligacions a través de les quals els poder sotmet, ja que garanteix l’ordre social. Podríem dir doncs que l’estat exerceix l’obediència a través dels deures, i que d’aquí surten les lleis. Aquesta és la forma que té la societat de protegir-se de si mateixa.

És diferent la llei de la norma, la llei només intervé quan es produeix una infracció, mentre que la norma és permanent. La llei per a Foucault, porta a la il·legalitat, ja que està feta per uns quants que són els que exerceixen la dominació, la llei, s’imposa als altres i amb ella s’exerceix el poder. El exercici de la il·legalitat surt de la pròpia legalitat i dels que l’exerceixen, no és quelcom inevitable que succeeix en tot tipus de funcionament, sinó que es constitueix com un element del funcionament social i que està contemplat en l’estratègia general de la societat, és a dir, que les il·legalitat estaran controlades per a aquells mateixos que exerceixen la llei.

D’aquesta manera podríem entendre que la llei, que aleshores s’acabava d’establir, “d’ordre i civisme”, era una llei, com les altres, que permetia continuar amb l’ordre establert, partint de la base de que s’infringiria, i per justificar les mesures repressives que es durien a terme en el cas de que no es respectés. Segons diverses fonts, aquesta llei sorgia en el moment en que la marca Barcelona es veia afectada pels moviments d’okupació, que alteraven la visió de Barcelona, aquells que s’anomenen “Antisistema”.

“… aquesta ordenança regula una sèrie de mesures encaminades específicament al foment i promoció de la convivència i el civisme a l’espai públic, identifica quins són els béns jurídics protegits, preveu quines són les normes de conducta en cada cas i sanciona aquelles que poden pertorbar, lesionar o deteriorar tant la pròpia convivència ciutadana com els béns que es troben a l’espai públic que li ha de servir de suport, tot preveient, en el seu cas, mesures específiques d’intervenció” (Llei d’ordenança i civisme. Article 1)”

La societat es divideix en dos conceptes, “nosaltres” i “ells”, d’aquesta manera permetrà identificar qui són els enemics del sistema. Els “ells” són els enemics, ja que són els artífexs de la destrucció de l’ordre establert, els que seran anomenats com a Antisistema. És una manera molt eficaç de donar-li entitat a un grup que pensa, actua diferent, i que reivindica el seus drets, qüestionant així, normatives, i mandats de l’estat. Els “Nosaltres”, són els afectats pels Antisistema, ja que posen en perill la conformitat i la felicitat establerta. Aquesta manera de dividir la societat és efectiva perquè deixa clar que hi ha una part de la població que és “normal”  que segueix l’ordre establert i una altre part que atempta contra aquesta normalitat.

Dins de la pròpia societat on es suposa que tots tenim els mateixos drets, igualment es produeix el fenomen assenyalat per Elsa Plaza de divisió entre els defensors de l’ordre “nosaltres” i els autèntics enemics “ells”. El sistema ha creat els Antisistema per a sobreviure i justificar el seu funcionament.

…la palabra Antisistema comenzó a ser utilitzada por los mandos policiales para designar a ese “Ellos” [como] enemigo interior que había que combatir y que se distinguía de un “Nosotros”, más que por los actos que se les sospechaban, por su “estética”, mal utilitzando la palabra estética, que pasó a remplazar a la de apariencia. (Plaza, 2016. P.13)

D’aquesta manera, en el cas del 4F podem veure com la llei es va aplicar sobre aquestes persones sota fonaments clarament discriminatoris, sense tenir en compte els fets reals del que va succeir. Era molt més resolutiu culpar dels diferents successos del 4F, a persones que formaven part d’aquest “ells”, tan per l’estètica antisistema com per motius racials, de manera que fos més fàcil promoure la por. De fet, al sortir a la llum aquest cas, es va poder corroborar que les tortures que van rebre aquestes persones eren sota aquesta discriminació, de manera que mentre la policia i els jutges exercien l’abús de poder, justificaven al mateix temps perquè ho feien.

… el policía Bakari Samyang, hijo a su vez de un inmigrante, se encarga bien alto de remarcar mientras golpeaba a Rodrigo, al que le había detectado su acento latinoamericano : “Sudaca de mierda!”. Esa reafirmación de pertenencia le asegura el golpear desde el buen lugar, y es lo que le hace creer en la legitimidad de su acción. Golpea en nombre de la amenaza que significa la llegada de inmigrantes, precisamente para limpiar su genealogía antes sus compañeros… (E.Plaza 2016)

 És natural, que el sistema de poder promogui la por, el fàstic i la ira, respecte a classes, grups i persones oprimides, submergides, emigrades i antisistema com bé diu J. Tizón. En lloc de menysprear la nostra incapacitat i fragilitat, el que s’aconsegueix és que es menyspreïn els col·lectius que tracten de denunciar els abusos del sistema, aquells que he anomenat com “Ells” seguint a Elsa Plaza (2016). Els “Ells”, queden estereotipats com els “moros”, “sudacas”, “terroristes”, “antisistema” i un llarg etcètera format per tots aquells que alteren l’ordre del sistema, i per tant són considerats com a enemics. El que és realment perillós és precisament el propi sistema que fabrica antisistemes per poder controlar-los i justificar les mesures de repressió i domini.

Com va dir Jesús Rodríguez, periodista de La Directa, “… no es tracta d’un error del sistema, ja que és el propi sistema el que és erroni…” i com van dir alguns analistes polítics i econòmics quan va esclatar la crisis, no es tractava d’un fracàs del sistema capitalista, sinó que en realitat la crisis es va donar perquè el sistema capitalista va tenir èxit. La crisis va posar en evidència el que ja se sabia, que el món, està dividit entre els que dominen, que són una minoria molt poderosa, i els demés.

Bibliografia:

  • Ciutat Morta [Documental]. (2014).X. Artigas i X. Ortega, dir.
  • Ibañez, T. Foucault o la ética y la práctica de la libertad.
  • Ávila Fuenmayor, F. El concepto de poder en Michel Foucault. (A parte Rei, Revista de filosofía 2007)
  • Huidobro, M. Torres, H, Huidobro, K.(2016) Ciutat Morta, crónica del caso 4F. Barcelona

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s