Habitatge, instruccions d’ús

original-665758-656
Fotograma de la pel·lícula Mon Oncle. Jaques Tati, 1958.

Sobre l’espai on habitem, des de la vivència fins el volum, la representació gràfica i narrativa.

Per Maria Farré

Com representem una casa? Quan som petits una de les primeres coses que dibuixem (o ens fan dibuixar) és una casa, formada per dues ratlles paral·leles verticals unides per un triangle situat a damunt. Aquesta és la base, però desprès s’hi van afegint altres elements com una xemeneia amb fum, una finestra, una porta, un camí que surt de la porta i travessa un prat verd, unes muntanyes al fons, un sol (o varis) i núvols. On hem vist una casa així? Realment existeix? Potser és perquè sóc de ciutat, però tot i així, no ho he vist ni als pobles més remots. Llavors, per què d’entrada dibuixem aquest tipus de casa? M’intriga aquest model de casa fictici que sens dubte es repeteix, per una banda sembla innovador però no comprenc perquè destaca i no hi ha més variants en la representació de l’habitatge. Per què no dibuixem blocs de pisos grisos atapeïts? O forats al terra? O mòduls flotants? La imatge de casa com a triangle sobre quadrat es repeteix també en l’àmbit volumètric. Els jocs de construccions de fusta disposen d’aquestes dues figures que juntes universalment es reconeixen com a casa i posades en conjunt com a ciutat.

Aquest indret on se suposa que hi habitem, tant persones soles, com famílies, parelles, amics, i fins i tot animals, no sempre es tracta d’un mòdul independent. Majoritàriament aquests espais, separats entre ells per materials resistents col·locats estratègicament, es troben units respectivament ja sigui pels laterals, apilats o les dues coses a la vegada. I el que resulta més desconcertant és que ens permeten tenir gent tant a baix com a dalt nostre, sentim els seus passos, algunes converses i fins i tot la música que escolten. Qui no ha espiat als veïns? Perec s’apropia un sistema matemàtic per espiar de forma ordenada un edifici sencer i els seus habitants per tal de concloure-ho en una narració2. Descriu exhaustivament com cadascú organitza i personalitza el seu espai, cada pis és diferent però estableix relacions entre ells. A la novel·la gràfica Binnenskamers1 l’autor ens col·loca en la posició de voyeur d’un sol personatge, ens permet espiar la seva vida quotidiana dins de l’habitatge seqüenciant les escenes en mòduls de quatre parets sense fer grans salts temporals, respectant el temps i representant les diferents posicions de cada acció, com dutxar-se, despertar-se.

Binnenskamers02-TimEnthoven
Pàgines de Binnenskamers. Tim Enthoven, 2011.

Tornant a la pròpia estructura i distribució de la casa, ens hem aturat a analitzar-les? Potser com que estem acostumats a models tant repetitius no ens sorprenen. Actualment existeixen normes en l’àmbit de la construcció que determinen com ha d’estar distribuït un habitatge perquè aquest sigui legal. Per exemple, la cuina ha d’estar una certa distància del lavabo, es veu que si queden porta per porta no és una combinació saludable. També està mal vist que la sala d’estar quedi entre el lavabo i les habitacions ja que es pot generar un trànsit de persones amb indigestió que pot resultar desagradable pels convidats. Recordo que quan em vaig assabentar d’aquests requisits el primer que vaig fer va ser comprovar-los on visc i el que em va semblar més emocionant és que no en complia ni un, tot al contrari. Un altra norma de construcció escrita que està bé contemplar és que els mobles no obstrueixin les portes, si algú col·loca el sofà davant de la porta de la cuina pot tenir problemes amb la gestió d’àpats i la conservació de la tapisseria. Desafiant normes, Buster Keaton en una de les seves primeres pel·lícules3 va decidir idear un casa portable i de fàcil muntatge, igual que ara muntem nosaltres mateixos els mobles de l’Ikea seguint unes instruccions, per què no fer-ho amb la casa sencera? Tot i així, un seguit de “despropòsits” fan que aquestes instruccions no es segueixin en l’ordre establert i es generi un nou model de vivenda, potser amb més riscos pels inquilins, però amb noves possibilitats a contemplar i una mobilitat mai vista.

1380104617-5242b9a97c9af-003-one-week-theredlist
Fotograma de la pel·lícula One Week. Buster Keaton, 1920.

Entre els models de casa no convencionals destaca l’elegant vivenda pròpia de l’arquitecte rus Konstantin Melnikov, la seva planta està formada per la intersecció de dos cercles i la distribució deixa grans espais oberts separats per parets col·locades en diagonal seguint la forma circular de l’edifici. Es tracta d’un plantejament arriscat però funcional, observant-ne els plànols podria semblar un edifici fictici com molts de l’època dels constructivistes, però aquest no ho és. Quina funció tenen les representacions d’arquitectura que no es realitzen? En el paper ens permetem una llibertat que no hi cap a les tres dimensions. Per una banda resulta suggerent, el que es queda en el paper agafa un valor utòpic que permet tot tipus d’ampliacions sense límits. També deixa analitzar l’espai des de múltiples punts de vista. Tot i així, contemplar, per exemple, els dibuixos de fantasies arquitectòniques del rus Yakov Chernikov genera un dilema, per una banda la qualitat gràfica i el fet que siguin construccions no realitzades els hi atribueix una certa narrativa que es perdria si haguessin estat construïdes, però, tals composicions en el paper deixen molt a desitjar en la versió arquitectònica com també el monument a la Tercera Internacional Comunista de Tatlin o els gratacels horitzontals de El Lissitzky.

Per això em pregunto per la freqüent representació de casa només amb un sol prototip ja des dels nostres inicis veient les possibilitats que poden existir. L’espai on vivim afecta indiscutiblement a la qualitat de vida, és necessari fer replantejaments actualment? Seria possible poder realitzar projectes d’arquitectura innovadora de forma més assequible, tant per ús públic però també privat? De manera que es pugui plantejar l’habitatge com un espai mutant, que s’adaptés segons cada situació, atribuint-ne així altres possibles usos, no només habitar. Potser no es tracta d’innovar totalment sinó d’habilitar diferent el que ja tenim, trobar un punt mig entre les projeccions utòpiques i les possibilitats reals.

a16cd7b93ef463b8338705bf559c805e
Plànols de la vivenda de l’arquitecte rus Konstantin Melnikov

1 Enthoven, Tim. Binnenskamers. Antwerpen: Bries/Amsterdam: De Harmonie, 2011.

2 Perec, Georges. La vie mode d’emploi. Hachette: París, France. 1978.

One Week. Dirigida per Buster Keaton, Edward F. Cline. 1920; USA. Metro Pictures; 1920.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s