No tenen res a perdre, ja ho han perdut tot

Per Tatiana Muñoz Melo

Fa ja alguns mesos em va sorprendre com la notícia d’un nen mort a la platja va commocionar Europa i, com qualsevol producte fet per a les masses,  poc temps després va ser substituït per una altra notícia sensacionalista, o un producte, una imatge o una moda.

Els conflictes bèl·lics són potser la més antiga de les relacions internacionals entre grups d’humans amb la intenció de controlar recursos humans o naturals, imposar una ideologia o religió sometent o destruint a l’enemic.

Les guerres han estat la causa de milers de morts, l’aparició de malalties, de fam generalitzada i d’epidèmies com la pesta. Una altra de les conseqüències de la guerra és l’exili, la fugida desesperada del que era el teu país per devenir un refugiat en un país desconegut.

En els últims mesos hem pogut veure com les intencions d’ajudar als refugiats per part dels països bennestants d’Europa s’han quedat més en la intenció que en l’acció.

Em va cridar l’atenció com en el documental de Salvados “Sin noticias de Europa” un refugiat Siri comentava que durant la guerra del Líban, quan els exiliats van anar a Síria, no els van muntar un camp de refugiats, sinó que els van obrir les seves cases.

Cada cop és mes evident que la lliure circulació d’Europa no és més que una il·lusió i que els  únics que es “desplacen” són els turistes, on l’experiència del viatge no deixa de ser un consum. I és que el refugiats i migrants es veuen atrapats a Grècia, la força més pobre d’Europa i en camps de refugiats, pensats en un principi com a solució temporal.

El camp de refugiats de Zaatari a Jordània, el segon més gran del món, ara mateix hi viuen 85000 refugiats, la meitat dels que la UE va acceptat acollir.

En canvi, les imatges que veiem als mitjans de comunicació, quan apareixen, es queden sempre en la superfície, ensenyen el mateix. Les valles, les fronteres. No hem vist imatges dels refugiats movent-se, ni dels camps de refugiats. Tampoc hem vist les imatges de quan per fi, els pocs que ho han aconseguit, sembla que comencen a arribar a les ciutats de destí.

El passat dilluns 07 de març de 2016, la Unió Europea es va reunir per tallar en sec l’arribada de migrants i inclús negar l’asil dels refugiats Siris a Europa.

Com parlant de mercaderies, els líders europeus negociaven amb el primer ministre turc, Ahmet Davutoglu que Turquia s’emporti de Grècia part dels refugiats Siris que es troben bloquejats pel tancament de les fronteres a la ruta dels Balcans “per cada Siri readmès a Turquia des de les illes gregues, un altre Siri serà reallotjat des de Turquia a un estat membre de la UE.” apareix al borrador de l’acord.

Amb aquest acord, els líders Europeus deixen en mans de països que no pertanyen a la UE (Macedònia i Turquia) el control de les fronteres exteriors mentre Grècia s’està convertint en un gran camp de refugiats.

Des de l’ONU, a través d’Acnur han qüestionat la legalitat de l’acord i posen en qüestió la devolució col·lectiva de les migrades sota la consideració de Turquía com “país segur”. Phillipo Grandi, ha recordat en el parlament Europeu que “una persona que busca asil només pot ser tornada si es salvaguarda la seva protecció.”

La institució que aglomera la majoria de col·legis d’advocats d’Espanya recorden que la legislació Europea obliga a “una admissió ordenada, digna i estudiada i personalitzada de cada sol·licitud de protecció internacional”.

Aquestes mesures, totalment en contra dels suposats principis de la unió Europea i els drets humans genera a més moltes incongruències: què passa amb altres persones que fugen de la guerra o la persecució des d’altres països? Què passarà, per exemple, amb els refugiats Afgans o Iraquies ?

Carlos Ugarte, responsable de Relacions externes de Metges Sense Fronteres afirma que quan tapones una vida d’accés, sistemàticament s’obre una altra: sempre i aquesta nova ruta, generalment és més perillosa que l’anterior: “aquest pacte provocarà més víctimes”.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Mònica Parra (Fotomovimiento) – Un brot d’esperança per a les refugiades a Idomeni – La Directa

Efectivament han començat a obrir-se rutes alternatives on les refugiades han de creuar rius i dormir a la intempèrie. El diari grec Ekathemirini informa que diversos nens han estat hospitalitzats per problemes respiratoris i com explica el diari Online La Directa malgrat que el ministre de Salut grec no ha comunicat, encara, que hi hagi cap epidèmia a la zona, el Centre de Control i la Prevenció de Malalties (KEELPNO) va alertar sobre el cas d’un nen de 9 anys amb Hepatitis A, malaltia que es transmet a través de la ingestió d’aliments o aigua contaminada.

I és que el mar Mediterrani, font d’inspiració d’artistes en els segles anteriors sembla que ha passat de ser el Marenostrum al Maremortum. En les últimes dècades hem pogut veure com s’ha tenyit amb la sang de les migrades que han intentat salvar la vida o simplement buscar un futur millor.

S’està parlant del moviment migratori més gran des de la Segona Guerra Mundial.

Unes 8000 persones arriben cada dia a les costes de Lesbos, la majoria Siris però també Afganesos i Iraquians. “No tenen mantes, no tenen res” comenta un socorrista de la ONG Open Arms que s’encarrega d’evitar que s’ofeguin els refugiats al arribar a les platges de Lesbos.

Un desembarcament de refugiades a la costa grega de Lesbos. En un dia de bona mar poden arribar unes tres mil persones a les costes gregues en barques sobrecarregades Santi Palacios
Refugiados desembarcan en la isla griega de Lesbos procedentes de las costas turcas abordo de una lancha hinchable. (© Santi Palacios)

Arrisquen les seves vides, s’exposen als perills del mar sota les condicions precàries que les màfies Turques els vénen a preu d’or: barques insegures, plenes a rebossar de famílies, petits i vells protegits amb la falsa seguretat d’armilles salvavides sense homologar. I lluiten per sobreviure, deixant enrere el seu país que crema, amb l’esperança d’arribar a algun port. I és que el mar és l’únic nexe amb Europa.

Arriben a Grècia tremolant, congelats. A les platges els esperen els cotxes d’alguns residents Grecs que els fan de taxi ben pagat per portar-los a les carreteres que els conduiran als registres on després de dies de cua es podran identificar.

A Moria hi ha tantes persones fent cua que Metges Sense Fronteres ha organitzat un camp de refugiats improvisat, sense aigua ni lavabos.

Durant el 2015 han arribat més de 800.000 refugiats a les costes de Grècia mentre que Europa s’ho mira des de la fredor post Fordista que parla de xifres i de números i de crisis i no de vides i d’històries.

Em pregunto com pot ser que el segle passat no ha servit de lliçó, com és possible que davant el que estem vivint homes seriosos es reuneixin per parlar de vides com mercaderies cosificant a persones que fugen desesperadament per salvar la vida i que el poc que els queda és l’esperança d’arribar a algun destí on poder seguir la seva vida.

No tenen res a perdre, ja ho han perdut tot.

Però, què podem fer nosaltres, alienats en la rutina absorbent de cada dia contaminada per l’abundància d’imatges banals i supèrflues?

1.http://directa.cat

2.http://www.eldiario.es/

3. Diari Ara

4.Aquest documental narra la proesa d’un equip de socorristes catalans que s’han instal·lat a l’illa grega de Lesbos amb un únic objectiu: salvar vides al mar Egeu. Famílies senceres, amb nadons i avis, es juguen la vida diàriament.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/To-Kyma-Rescat-al-mar-Egeu/video/5579941/

5. Sin noticias de Europa – Salvados

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s