“Podrà conviure tot”

Conversa amb Jordi Canudas, sobretot dissenyador de producte però ocasionalment d’interiors, d’exposicions i director d’art. Al 2007 comença a Londres la seva col·laboració amb OKAY Studio, després d’haver-se graduat a la Royal College of Art. Quatre anys més tard torna a Barcelona per engegar el seu propi estudi.

 Per Nina Tuset, Berta Fuster i Cèlia Martínez

IMG_7976
Jordi Canudas durant l’entrevista

“Millor no piqueu el timbre, truqueu-me i baixo a obrir-vos”. És la primera hora de la tarda i ens trobem davant un cartell on posa “Utopia 126” és el carrer Cristòbal de Moura, un típic carrer de Poblenou, barri on es barregen indústries i antigues fàbriques que s’utilitzen com a llocs emergents dedicats a l’art i el disseny. Al cap d’uns segons d’espera neguitosa, veiem a través de la gran porta vidriada com un home alt baixa les escales. És ell, ho sabem per les seves ulleres rodones de pasta i els cabells rinxolats que fan més divertida la seva elegància natural. Amb una presència amable però tímida a la vegada, ens analitza amb una mirada seriosa mentre ens convida a entrar.

Pugem les escales estretes – mira, les làmpades del Jordi! – les Dipping lights, amb les quals treballa actualment el Jordi pengen des de l’alt del sostre de l’edifici. Passem pel passadís davant els estudis dels altres dissenyadors que formen part d’Utopia, i per les portes entreobertes reconeixem les plantes del col·lectiu Sistema eco eco i algunes peces del Cristian Montesinos.

Tímidament busquem un espai on poder deixar les coses, entre pots de pintura, fustes, estanteries, caixes, eines, bombetes i làmpades de totes les mides i de tots els colors; són objectes que componen el paisatge visual d’aquestes quatre parets on el Jordi passa menys hores de les que a ell li agradaria.

S’asseu mentre l’aire que entra per la finestra s’endú el fum de la cigarreta que acaba d’apagar. Darrera seu, una dotzena de Dipping Lights es mouen amb un petit balanceig.

 

 

Va influir la teva estada a Londres en la visió del disseny?

Totalment. Tenia ganes d’agafar aquesta via que s’entén com a disseny d’autor, i aquí m’estava dedicant més aviat al disseny d’exposicions i espais efímers. Vaig marxar a Londres a aprendre anglès i, a partir d’aquí, una cosa em va portar a l’altra. Allà vaig estudiar un màster i vaig començar la meva activitat.

Què s’hauria de fer perquè l’àmbit del disseny, a diferència de la resta d’Europa, estigués més valorat a Espanya?

Engloba moltes coses la pregunta… crec que és una mica un tòpic. Jo em queixo que el tipus de disseny que faig aquí costa molt d’entendre. La primera vegada que vaig exposar a Catalunya tothom em preguntava si el que feia era art o disseny. questa pregunta és la que em molesta. Jo clarament sóc de disseny, el què passa que sóc d’un tipus de disseny més experimental o més proper a l’art. Primer perquè aquí hi ha un mercat molt reduït i segon perquè no hi ha infraestructura. La projecció internacional que tens quan estàs a l’estranger és molt més significativa.

Acostumes a treballar o a demanar ajuda a d’altres professionals? Quina relació es genera?

És una part molt interessant d’aquesta feina poder col·laborar amb artesans, enginyers, comissaris d’exposicions… Això depèn una mica del caràcter de cadascú. Amb artesans i fabricants sempre intentes agafar una bona relació perquè et deixin estar allà. Hi ha artesans que t’animen a provar el que proposes i n’hi ha que et diuen que no sortirà bé. En aquest sentit, cal ser flexible i deixar que siguin ells, els que en saben, els que et diguin com s’han de fer les coses. 

La teva admiració per la llum en els teus projectes és protagonista. Per què?

És una passió, no sé dir-hi gaire res més. Potser em ve d’haver estat a Londres, tot i que ja havia començat abans. M’apassiona la llum i treballar-la directament de manera molt conceptual, gairebé com si fos un material amb el qual pots treballar. 

 

llum1
Dipping lights

 

En una estada a Gijón vas dur a terme un projecte d’investigació sobre com les noves tecnologies estan canviant els objectes. Et va fer canviar la manera d’entendre el disseny o et va aportar noves idees pels teus projectes?

Sí que em va fer canviar les visions i va ser un projecte molt interessant. El que em va passar va ser que vaig començar a investigar amb noves tecnologies…

[El Jordi para de parlar al sentir uns cops a la porta –perdoneu, pensava que estaves sol, és que ja ho tenim! Ho vols venir a veure? És una de les noies del col·lectiu Sistema eco eco – si, i tant! Veniu vosaltres també? – ens ensenyen com han aconseguit fer música a partir de diferents estímuls de les plantes mitjançant tecnologia.]

Jo ja coneixia molt tota aquesta part de la producció digital, però hi ha tota una altra part d’investigació al voltant del producte que també s’enfocava a nivell de com els usuaris poden donar idees per dissenyar i produir. Llavors, una part de la conclusió és que, en aquest sentit els dissenyadors deixaran de crear productes acabats i dissenyaran sistemes on, a través de la programació d’una web, els usuaris podran acabar de personalitzar-lo. Després, aquesta web generarà directament un arxiu CAD que reproduirà el disseny específicament per a cada persona. Això permet contrarestar tota la producció massiva de repetició d’objectes iguals. Per altra banda, el què està passant molt és que dissenyadors que comencen a produir els seus propis productes els venguin online. És difícil encaixar amb la indústria segons quin tipus de productes fas. És com una sortida per molts dissenyadors de dir: “yo me lo guiso, yo me lo como”. L’alternativa són les galeries, el disseny de galeries amb un mercat més tendenciós i de bombolla com el de l’art.

Un dels teus últims projectes anomenat Lampp és un dispositiu que permet transformar un smarthphone en una làmpada, traient la seva pròpia virtualitat per utilitzar només l’emissió de llum. És un exemple de com la tecnologia, segons com s’enfoqui, permet millorar la relació entre persones i crear múltiples relacions entre subjectes i objectes. Com creus que aquest nou escenari tecnològic podrà transformar les relacions entre els objectes i les persones?

 El que passa en el cas de Lampp és que, en el fons, és com una crítica a desconnectar del telèfon: arribes a casa de nit i aquest objecte que et connecta amb tot, el tapes i el converteixes en una bombeta. Diguem que li treus tota la intel·ligència que té. M’interessa aquest fet de fer reflexionar sobre fins a quin punt és intrusiu tenir aquests aparells. I sobre el futur sembla que cada vegada hi estem tots més enganxats. Jo em trobo que a vegades el WhatsApp ja és massa amb tants grups i tantes històries. A més, hi ha el correu electrònic, Instagram, Facebook… O sigui que al final ens comuniquem a través de moltes vies. Però clar, per altra banda penses que també és efectiu utilitzar tota aquesta tecnologia. No sé fins a quin punt ens hi posarem a dintre, però jo crec que ens hi posem de ple.

Estàs contemplant aplicar més tecnologia en els teus futurs projectes, o prefereixes més el terreny físic i material? Quina creus que és la barrera entre allò físic i allò virtual?

Prefereixo el físic i material. La tecnologia m’interessa perquè és un tema contemporani i n’hem de ser conscients. Però per exemple amb tot el tema de la producció digital, impressores 3D, penso que està molt lluny de ser la suplantació d’altres mètodes de producció. Jo crec que també hi ha una gran mentida aquí darrera. Sembla que el 3D ho faci tot i que sigui el gran invent, però la majoria d’impressores 3D que veiem que dipositen plàstic són com una impressora normal: tenen un capsal de tinta i construeixen en petit. Està molt bé per fer prototips a mida i per a peces úniques. Té avantatges, però a partir d’aquí crec que conviurà tot, serà com una eina més. Les impressores de tinta no han tancat les impremtes, no? La societat està fent un canvi cap a allò virtual i allò objectual es revaloritzarà. Per una banda, hi haurà els objectes connectats a internet i, per l’altra, també tindrà lloc un retorn a allò físic i matèric. Jo crec que serà una combinació.

Entenem per “internet de les coses” la connectivitat avançada dels objectes quotidians, dispositius, sistemes i serveis a través d’Internet. Com entens tu aquest concepte? Qüestió de futur o ja és el present?

Que ja hi estem és evident, però encara hi estarem més. Tot depèn de com políticament es gestioni això i fins a quin punt en siguem conscients. En el fons aquestes dades estan allà, però qui les custodia? A qui pertanyen? És com amb la salut: què passa si la teva assegurança mèdica sap el què has menjat, l’esport que has fet, si fumes o no, o quantes cerveses t’has begut? Doncs que potser et tocarà pagar més. Que potser és just, no? S’obren molts interrogants aquí. O potser anem tots iguals i facis el que facis amb la teva vida tenim tots el mateix?

El workshop on vas col·laborar “Internet of things” dut a terme al febrer del 2015 per DEMO, es plantejava amb les següents preguntes: Què passarà quan el vàter estigui connectat a la nevera? Què passarà quan el pintallavis estigui connectat a internet? Aquestes situacions, actualment, no ens semblen impossibles, però potser si innecessàries. Creus que tot aquest concepte servirà, en major o menor mesura, per dur a terme uns projectes crítics per arribar a uns objectes inútils que posaran en dubte, més aviat, l’evolució de l’espècie humana i la seva ètica?

 Aquí és on m’interessa anar: la finalitat crítica. Més que crítica també és investigació perquè es poden obrir camins a què passin coses. Igual com hi ha investigadors que estan estudiant com funciona aquest sistema que permetrà que hi hagi 50.000 milions de connexions a internet el 2020, hi ha dissenyadors que estan provant a veure què passa quan aquests objectes es connectin via internet. Al final és un procés especulatiu per tal d’objectualitzar-ho i posar-ho en funcionament en el món real. Com per exemple Brad the Toaster1, que és la tecnologia que permet que això passi. És veritat que acaben sent projectes bastant allunyats del dia a dia.

En aquest workshop es van dur a terme unes cadires, ens en podries explicar algun exemple? Què feien? Creus que poden ser realment útils en un futur?  

Què havien de fer aquestes cadires? L’Arduino no va arribar a funcionar, però una tenia un caràcter diferent i el que havien de fer era comunicar-se entre elles i amb els usuaris mitjançant sensors, els quals tenien dispositius de micròfons o de moviment. També es connectaven a Twitter a través d’usuaris que rebien informació d’altres usuaris. Cada una tenia uns atributs: una reaccionava quan algú s’hi acostava, l’altra quan algú estava seient…

Quin creus que haurà de ser el paper del dissenyador i quina importància haurà de tenir en aquest nou paradigma del món? I què haurà de tenir en compte per tal de que no ens afecti de manera negativa totes aquestes innovacions tecnològiques?

 El terme dissenyar és molt ampli com a concepte. A mi m’agrada com a definició, però en aquest sentit noto que m’estic inventant la meva professió: no he anat a treballar en una empresa, t’acostumes a inventar coses i busques la metodologia per projectar. Penso que és una professió molt flexible i que es transformarà en moltes d’altres. I amb això els dissenyadors tenim avantatge.

Heu vist el documental de l’Aaron Swartz, que es diu The internet’s own boy2? és una mica un paral·lelisme des de l’ús que es fa d’internet on mostra com ell veia moltes possibilitats per canviar coses cap a millor. Per exemple proposava un diari informatiu on la notícia que sortia al principi era la que més gent veia al món, és a dir, no hi havia una editorial que decidís quina era la més importat, sinó que eren els mateixos usuaris que ho triaven. És una història bastant bèstia en la qual ell s’acaba suïcidant.

L’altre documental de referència és el de l’Edward Snowden, Citizenfour3, que parla sobre tot el que va filtrar en relació a com ens estant espiant. Són dos fets reals que demostren les possibilitats i els perills pel poder fàctic, Internet té tots aquests perills però també té molts altres avantatges; és una eina que podria democratitzar tot això.

Amb el disseny passa el mateix, si em plantejo més la professió del disseny potser acabaria creant sistemes que permetessin coses com aquestes. Jo crec que conviuria tot, igual que també hi ha objectes que val la pena produir en massa i té molt sentit ecològic. Després hi pot haver artesans que pensin alguna cosa, ho facin i ho venguin. Potser sí que es democratitzarà, tal i com ja està passant amb la música: neixen molts mercats perquè hi ha moltíssims grups que no tenen una audiència massiva però que troben el públic suficient per poder-ne seguir produint. I això està passant també amb el disseny, cosa que trobo molt interessant.

L’exposició de +humans al CCCB està tenint molt ressò perquè planteja preguntes sobre l’ésser humà en relació a aquesta nova tecnologia i els límits d’aquesta. Quan surts de l’exposició sobretot reflexiones sobre si èticament la societat sabrà utilitzar correctament tot això. Quines conclusions en treus?

La veritat és que no l’he vista, però en aquest sentit internet et planteja la mateixa pregunta: i com es gestiona tot això? Està demostrat que el món en el que vivim no tenim capacitat moral, com a activitat humana no és que pensi gaire en la comunitat. És difícil.

Destaques algun projecte que t’agradaria portar a terme però que consideres, en cert sentit, utòpic?

 Sí [somriu amb mirada perduda i reflexiva]. Ara us seré sincer: sóc molt crític en el món en què vivim, la societat que ens envolta, com funcionen els governs, l’economia, l’educació… Penso que hi hauria d’haver canvis importants i m’agradaria poder involucrar en la meva feina aquest esperit crític i tota l’energia que dedico en posar-me una mica al dia. El que passa és que, per altra banda, des de la professió em surt de manera natural fer objectes preciosos en el sentit de buscar la bellesa, i són com dos camins paral·lels. Llavors sempre penso que hauria de trobar la manera d’aplicar aquest activisme que tinc a dintre i que acabo reflectint en la vida quotidiana, ja sigui comprant al pagès en comptes de comprar al Mercadona o comprant local en comptes de global. Però en la professió ho veig utòpic. Tinc una família al final, i també m’agrada molt el que faig.

Després d’aquestes reflexions sobre el punt en què ens trobem i amb una visualització de cap on anem, quin consell donaries als futurs dissenyadors?

[Silenci. Ens mira fixament] Que sigueu vosaltres mateixes, perquè el final dins d’aquest món global és l’únic que pot valdre la pena. Que et qüestionis les coses i prenguis les decisions per a tu mateix, que no només segueixis allò que ja s’està fent. Internet permet tenir una educació molt específica i aprendre de moltes coses.

Però a la vegada potser també permet anar a remolc de tot el que passa sense mirar-t’ho amb un punt de vista crític. És una mica la sensació que estem molt informats i cadascú pot triar el que vulgui, però per altra banda veiem que acabem pensant tots igual o fent les mateixes coses. És complicat sortir d’això.

 Però penso que com a dissenyador si aconsegueixes definir què és això que et fa únic, què no pertany a ningú més, és quan pots aportar alguna cosa diferent o almenys el teu granet de sorra en el món del disseny. És a dir, que en realitat tots som diferents.

Un posicionament.

Sí, però no és fàcil, al final et posiciones una mica a partir de referències. És normal, però què hi ha intrínsec a tu que ningú està fent? Això és l’important.

I potser et penses que ningú ho està fent i en realitat sense saber-ho ho està fent algú.

Això és veritat, passa molt, però és una bona senyal.

És normal, som molts.

 

Entrevista realitzada al 8 de març del 2016.

Podeu visualitzar en vídeo l’entrevista completa al següent enllaç: <https://vimeo.com/home/myvideos>

 

[1] KNAPPENBERGER, Brian. The Internet’s Own Boy: the story of Aaron Swartz . 2014

[2] POITRAS, Laura. Citizenfour [vídeo]. 2014

[3] REBAUDENGO, Simone. Addicted products: The story of Brad the Toaster Brad the toaster. 2012. Disponible a internet: Addicted products: The story of Brad the Toaster [en línia] [consulta: 9 de març del 2016] https://vimeo.com/41363473.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s