El retorn a la fotografia analògica

COM ELS NEGATIUS VAN SALVAR EL MEU AMOR PER LA FOTOGRAFIA

per Aine Schecter

 

 

Tenir una càmera analògica i que amics i companys preguntin, Què és això? Encara vas amb carret? S’ha convertit en el meu pa de cada dia. Doncs si, vaig amb carret i tot té una explicació.

Comencem pel principi, el 2010 vaig començar a estudiar audiovisuals, fotografia inclosa, tot l’aprenentatge que vaig rebre va ser tècnic i molt correcte, tot digital, per descomptat. Vaig fer diversos cursos de fotografia, de programes d’edició, de revelat i edició de llum en RAW, etc. Tot el que se suposa que s’ha de saber per fer fotografies decents i ben preses; el que ningú et diu és que fer fotografies correctes és la cosa més avorrida del món. Treballar amb fotòmetre, amb la facilitat de repetir tants cops com vulguis una fotografia es torna una acció monòtona i repetitiva que s’acaba per no gaudir. Vaig seguir fent fotos però principalment per obligació, per feina i per encàrrec.

En entrar a la Massana vaig conèixer de l’existència d’un laboratori fotogràfic a disposició dels alumnes, però no va ser fins al cap d’un any que vaig acostar-m’hi i d’això farà ja prop de dos anys. En aquest temps i després de fer moltíssimes fotografies amb diferents carrets i càmeres puc dir que li he tornat a agafar el gust, per un factor que és el més important: la incertesa.

 

analogic 5

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La incertesa dóna l’emoció que li trobava a faltar a la fotografia digital, errors espectaculars i inesperats, fotografies que no saps com han sortit fins al cap d’una setmana, negatius ratllats, desenfocs màgics i uns contrastos que ja li agradarien a la digital. Si a això li sumem la cura amb que cal col·locar i rebobinar el carret, el revelat manual, els sorolls de la càmera, mecànics i que d’alguna manera t’expliquen què està passant dins d’aquest artefacte misteriós, la fotografia acaba sent un ritual sensorial.

Des d’ençà porto sempre una càmera analògica a sobre, més moderna o més antiga, més completa o més senzilla però la digital la reservo per l’imprescindible, i capturo amb carret per tal de trobar la instantània real, trobo que el factor de l’atzar i l’error també son importants i tanmateix és una realitat del moment mateix que queda impregnat al negatiu. El fet de no poder tornar enrere i repetir-ho és el que precisament el fa interessant.

IMG_20160310_122535La nitidesa amb la que el film captura les imatges no té res a envejar-li al píxel, i per això molts fotògrafs professionals segueixen triant el negatiu com a suport, perquè la qualitat que dóna és insuperable. Obliga també a pensar dos cops abans de disparar, i pensar en la fotografia abans fa ser millor fotògraf a qualsevol que ho provi, força a no dependre de l’error per a fer bé una foto.

 

 

Per sort, últimament, lluny de desaparèixer, el gust pel negatiu s’ha adaptat als nous temps, ha esdevingut un moviment social que ja no és dels quatre fotògrafs nostàlgics o el senyor Tarantino entestant-se en rodar en 35mm, ara les captures es digitalitzen i es comparteixen en xarxes socials, de manera que cada cop es recuperen més adeptes. Alguns recuperem càmeres de pares, avis, tietes (tinc 4 càmeres i totes reciclades), altres compren de segona mà, i molts sucumbeixen a les botigues de material lomogràfic.

Val a dir que les càmeres lomogràfiques son les que estan tenint més acollida, són màquines vistoses, generalment de plàstic i a un preu força assequible, que ofereixen molts efectes com lents fisheye (ull de peix), imatges panoràmiques, vàries captures al mateix negatiu,càmeres pinhole (estenopèica) i fins i tot càmeres instantànies. En cap cas voldria fer publicitat però crec que és necessari fer èmfasi en la seva funció divulgativa del fet analògic acostant-lo a un públic que possiblement no s’ho hauria plantejat mai però com que les càmeres son visualment atractives ja no només suposen una eina per fotografiar sinó que esdevenen un complement estètic.

I més que un complement un fenomen; blogs especialitzats, tutorials de DIY per revelar a casa, per fer càmeres pinhole amb cartró, publicacions a dojo a Pinterest, etc. Dificilment es podia haver pronosticat aquesta recuperació amb el nivell al que les càmeres digitals han arribat i la comoditat que suposen, a més de ser un sistema molt més econòmic, compres una càmera que costa un ronyó i mig si, però a partir de llavors no hi ha més gast obligat, en canvi amb l’analògic les càmeres ara mateix son molt assequibles i per quatre duros compres una càmera amb un objectiu prou decent, però cal gastar en carrets, revelat i paper fotogràfic. Cal prendre’s la fotografia analògica com a quelcom especial, que ofereix sensacions diferents a la fotografia digital i suposo que per això no s’ha acabat d’abandonar mai, igual que amb la música en vinil. I no només és l’enyorança o el que abans es fessin més bé les coses (la meva àvia hi insisteix), més aviat és que el físic perdura mentre que en l’allau digital molt de material es perd i s’oblida.

I amb aquesta excusa, la fotografia analògica torna a ser popular, torna a ser la fotografia domèstica de molts que més enllà de la nostàlgia pel negatiu, experimenten i busquen resultats de forma manual i experimental.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s