El nihilisme rebel.

Per Gemma Sainz.

b5b3ad21d7377fe2c1502470c81f77b5

Il·lustració de Shintaro Kago

 

Aquests dies, m’he adonat que sóc una maleïda nihilista, m’ha explotat el cap en el moment en el que el coneixement s’ha transformat fins al punt de que ni el món ni la nostra intel·ligència pot trobar cap base sòlida. Sóc una nihilista que percep la vida com allò absurd, de buidor absoluta, en la que el sentit superior, objectiu o determinista de la existència em genera molt fastig. Critico tot el que puc, lo social, la política, la cultura, els valors, les costums i les creences de la societat, tot. No existeix una regla suprema ni cap creador, la veritat moral és desconeguda, l’ètica universal, és impossible. Segons la Wikipèdia, m’identifico amb la nihilista positiva en el moment en que nego tot dogma per a donar camí a opcions infinites no determinades i al mateix temps sóc nihilista negativa en el moment en que nego també tot principi ètic que porti a la negligència o a l’autodestrucció. La falta de veritat, de creença, em genera una sensació de decepció, de vegades indiferència pel que fa a la vida. Vaja sóc una nihilista de matrícula d’honor i això pot provocar dues coses, que m’acabi matant i la meva revolució.

La vida és experimentada com quelcom buit, sense sentit, gratuïta, és a dir, que no mereix la pena. Aquesta concepció pessimista de la realitat és el que Camús anomena l’absurd. Proposa la rebel·lia, l’inconformisme, el dir NO, com a possible fonament de la vida, una forma constructiva, quelcom contra al que lluitar.  Recorda a “Déu a mort” de Nietzsche, i la afirmació de Dostoyesky “si no hi ha Déu, tot està permès”, el que volen dir aquests autors és que, d’alguna manera, la norma, la creença és discutible i relativa, és tan vàlida com la seva negació.  Tot és subjectiu. Seguint aquestes línies traçades per aquests autors, entenem que, no hi ha cap base sobrenatural, ni natural, ni utilitària, ni consensual, sobre la que assentar un valor universal orientador de la conducta, ni de la convivència social, ni tan sols del coneixement. Això és el nihilisme, i és on es situa la rebel·lió.

Per Camus, la rebel·lia és connatural al ésser humà, ja que és l’expressió del mal estar i de la disconformitat, ja que pot portar a la transformació de la realitat. Es rebutja el maniqueisme entre el bé i el mal i per tant el poder que determina el límit entre un i altre. Camus senyala que d’aquesta manera l’ésser humà queda desemparat però a l’hora és també lliure per lluitar i ensorrar ídols i institucions i per tant construir un món propi, ésser del seu propi amo. La lluita contra el propi nihilisme és possible quan es troba que l’ésser humà està sol i només té al seu favor els altres, per entès com que tot estan al mateix nivell. L’esforç que fa Camus per combatre el no sentit de la vida, és tractar d’exercitar la solidaritat , la qual cosa implica igualtat entre les persones. Des de que tinc ús de la raó, si algun cop n’he tingut, he treballat dia a dia exercitant la solidaritat, intentant transformar la realitat social del meu barri, l’educació, fomentant l’esperit crític, lluitant per la solidaritat, la igualtat, la rebel·lia, la llibertat, construint alternatives per a la gent del barri, fetes per nosaltres mateixes. Formo part de 4 col·lectius i avui puc dir que és el que més viva em fa sentir, el que em reafirma la meva posició així com el que em dona sentit. El que m’anima quan el nihilisme s’apodera de mi, i entro en una onada d’autodestrucció. Moltes vegades se’m oblida que quan comença el nihilisme més furtiu és també quan s’inicia la meva revolució, que cal activar-se i lluitar, i no deixar-me emportat pel pessimisme.

Crec que Albert Camus situa a la persona rebel [1] com l’esperança de modificar el sistema, però també ens alerta del perill de convertir els moviments revolucionaris en una mena de religió, amb una càrrega de fanatisme que, tenint justificació suficient, poden sentir-la com absoluta i perdre el sentit de la mesura. No es bo en el nom de res ni de ningú defensar les idees com si fossin dogmes, ja siguin d’un cantó o d’un altre, ens hem de protegir de les doctrines que pretenen tenir la veritat. Les possibilitats de caure en el fanatisme i per tant en el narcisisme col·lectiu, són molt altes.

“El inicio de una revolución es en realidad el fin de una creencia” -Gustave Le Bon-

 

Bibliografia

Camus, A. (2003). El hombre rebelde (Vol. 4). Losada.

[1] Camus utilitza l’expressió “Home rebel”, a la que he preferit traduir per la persona o l’humà rebel.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s