IN MEMORIAM – Naixements a menys de 5 metres d’un mort

Sara Lorite

Al febrer del 2014 comença una inquietud per l’espai junt amb la meva amiga Eva Beser al recinte fabril de Fabra i Coats, on vam realitzar un projecte anomenat ‘Límits’. Mitjançant una ruta anti-museística acompanyada d’una audioguía, ens qüestionàvem els límits dels espais legals, convidant a l’espectador a passejar pels racons sense ús que hi havia a la recent tancada fàbrica tèxtil de la que només s’havien recuperat pocs espais. De la mateixa manera jugàvem amb les fronteres de l’art, destacant com a obres artístiques allò que descobríem i es trobava fora de la institució. Els conceptes principals eren les infinites interpretacions formals de l’arquitectura i l’allunatge. Aquest últim concepte, el que continua amb força amb el projecte que tenim entre mans, és el que es coneix com un robatori a la força. S’espera a que el comerç d’interès estigui tancat i buit, llavors, en aquell moment amb un automòbil et llences directament contra l’aparador (la lluna de l’aparador, per això allunatge). Un cop destrossada la lluna, robes tot el que puguis en poc temps, escapant abans de que s’hi presentin les autoritats. L’allunatge no és el delicte en si, és la forma en cometre’l. Mesos més tard, al maig de 2014, l’artista Luz Broto ens va descriure en una conferència a l’Escola Massana la seva intervenció anomenada “Right Cube_04 Dar paso a lo desconocido. Aquesta acció consistia en destapar les trenta-una obertures del centre expositiu de La Capella durant els dos mesos d’exposició col·lectiva on hi participava. Broto havia necessitat accedir a l’Escola Massana per poder arribar a algunes d’aquestes obertures, i jo que m’havia dedicat a explorar els racons de Fabra i Coats durant tres mesos, no havia ni pensat en començar a saber què hi havia darrera de les portes de la meva pròpia escola. _DSC0193 Ja pel meu compte vaig decidir investigar nous espais, per tal de veure per què es constituïen, si hi havien d’altres vides, etc. Ben aviat, els vaig demanar a en Victor Valentín i a en Jesús-Ángel Prieto que em descobrissin nous racons, i gràcies a ells i els seus anys de vivències a l’escola, no només vaig esbrinar nous territoris ignots, sinó a més, amés, les seves memòries. És llavors quan arriba l’estiu i toca marxar. Al setembre començava una nova temporada, me n’anava a viure a Bèlgica durant un semestre, deixant enrere els meus espais habituals que tot d’una m’havien començat a semblar tant interessants. Allà vaig estudiar el programa de “Storytelling”, on vaig aprendre còmic, però principalment vaig aprendre sobre les teories de com s’han d’explicar les històries, i totes les seves categories, colors, textures i estats. Paral·lelament al dibuix, apreníem a escriure noves escenes, a imaginar-nos relats curts o a escriure una novel·la de cinc-centes pàgines en un sol full. Aquest projecte, és un recull de totes aquestes experiències, una combinació de casualitats i inquietuds, una formació que dóna els seus resultats, més bons o més dolents, però amb identitat. Però bé, deixant de banda aquesta mena de currículum literari, tractem els aspectes formals d’aquest treball: De nou proposo, ara pel meu compte, una ruta alternativa que ens descobreixi els diferents espais de l’Escola Massana. Un itinerari ambiciós que ens canviï la manera de percebre l’espai i ens mostri que per l’Escola Massana es pot caminar d’altres maneres i amb altres objectius. En cada parada d’aquest passeig es planteja una escena diferent, situacions en el marge de sis segles d’història (XV –XXI) i una mica més enllà, com a recinte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i com a Escola Massana. El conjunt d’aquest projecte es divideix en dues peces: Una primera, que tracta d’una audioguía, lliurada conjuntament amb un llibret d’instruccions per poder accedir a tots els espais proposats en el recorregut pel vostre compte. La segona, el llibret, on les històries es relacionen entre elles, on ens posem dins els contextos de l’espai que ocupem, i on es planteja una mirada diferent cap al passat, on les infinites possibilitats són aquelles que el construeixen. Les escenes no són sempre històries reals, ni irreals. Algunes són tan reals que superen qualsevol ficció, i d’altres, són construccions de fets reals que formen un nou relat, el qual podria haver sigut possible en el context corresponent. M’agradaria aclarir que no dic mentides, i si ho faig, és tan evident que no estic enganyant a ningú. Plantejo espais que fan reviure la identitat d’un recinte, on parlo de les vides que hi poden haver o han passat, de les accions que poden haver dut o s’han dut a terme, de les particularitats, de les alegries i de les desgràcies, i de tot allò que pugueu imaginar. Al cap i a la fi, aquest projecte ens podria recordar, modestament, l’obra del Lazarillo de Tormes. Es coneix i es diu que és una autobiografia, amb escrits com si fossin cartes explicades pel propi personatge. Diferents relats amb diferents mestres amb què sempre s’emportava alguna lliçó de vida que el feia ascendir socialment fins arribar a una vida favorable després d’una vida miserable, tot representat un folklore universal. Però tot i així eren cartes d’un autor anònim de qui avui dia no s’ha reconegut l’autoria, i encara ara es produeixen grans discussions literàries envers aquest tema, posant en qüestió no només la seva autoria, sinó directament la seva existència. Tanmateix, tret de la possibilitat de que aquest emblemàtic llibre de la literatura espanyola sigui tota una farsa, el Lazarillo de Tormes és un dels personatges més reals que hi ha hagut en aquesta península històricament. Perquè ben cert és que són històries que si no li van passar al Lazarillo, li podrien haver passat a qualsevol altre; i que tracta de valors que si no estiguessin escrits en aquell llibre els podria haver escrit i pensat qualsevol altre. Realment, els tractats del Lazarillo gairebé es podrien traslladar al present, donat que aquestes històries, malauradament, ens porten unes moralitats que sembla que encara no siguem capaços d’entendre. La intenció d’aquest projecte no és fer-li cap grolleria a la història, podríem dir que hem heretat la picardia d’uns bons mestres, i és inevitable ser una mica fantasiosos. _DSC0251 _DSC0117 _DSC0245

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s