(Part 2) Ferran Garcia Sevilla: “Ja és difícil innovar i aportar… la primera cosa que has de fer per innovar és que a tu et sembli una innovació”

per Jaume Ribalta

J: Creus que la crisi del MACBA en relació al text que tu vas fer posa en tela de debat el paper del Museu d’Art Contemporani?

FGS: Aquesta seria la meva intenció. El MACBA, com tantes “kunstvereins”, fruit dels anys vuitanta i noranta, va néixer coix, perquè es volia remodelar el raval. I va néixer coix perquè l’única col·lecció que tenia era la del Rodés, amb aquests industrials que compren sense saber el que compren. I que van a les inauguracions amb grans fums i que fan els seus sopars…, es creuen americans.

La diferència bàsica és que els industrials col·leccionistes americans quan han arribat al final dels seus dies, quan tenen vuitanta anys, han guanyat tot el que han pogut, i han explotat a tots els que han pogut, han comprat Monets, Picassos, Modiglianis… Però al final mantenen una posició, que per mi és admirable, de dir: la comunitat m’ha donat molt, és a dir, jo he tret molt de la comunitat, i ara li torno a la comunitat el que jo he pres en forma d’obres d’art. I així ho donen al Metropolitan o al MOMA.

El que passa aquí és ni parlar-ne. Jo et deixo la meva col·lecció i tu l’explotes, la raciones, la valoritzes, no només explotant-la sovint, sinó transportant-la a altres llocs amb diners públics, amb els pocs diners públics que arriben, tant del ministeri de cultura espanyol, com de l’ajuntament, com de la Generalitat, i jo em quedo tan ample. Això em sembla que és un frau. I així ho he manifestat en moltíssimes ocasions. El Rodés hauria de parlar amb els seus amics i dir: donem-ho tot i comencem una de nova, si vol, no?

El MACBA va néixer ja fluix d’entrada. I a més, amb l’estructura aquesta dels anys vuitanta, d’un personatge que fa un programa que, clar, estar en un lloc de direcció implica sempre ser candidat de petits pecats…, que si l’amiguisme, les concessions, els llocs que vols arribar, les estratègies que segueixes perquè tu has de seguir en aquesta carrera, etc. A mi m’encantaria que els directors de museus fossin d’altres formacions, biòlegs, historiadors, geògrafs…, per què no? Per què ha de ser sempre tautològicament del món de l’art? I per què no pot ser un polític-pensador independent també? Per exemple, durant un temps, el Quart Text (http://ferrangarciasevilla.cat/02-12%20bo.pdf) que tu cites, està enfocat en el període de transició fins que Catalunya, tant de bo, sigui un país independent. I un gran ajut seria convertir-ho en una plataforma d’Estat. En una estructura d’Estat, cultural, com passa a d’altres països del nostre entorn, sense complexos.  No sé si et vaig enviar un que es deia “El rincón catalán”? (http://ferrangarciasevilla.cat/02-13%20bo.pdf)

J: No.

FGS: Doncs ja te l’enviaré. Hi ha d’altres similars a la web “ferrangarciasevilla.cat”. És una conya, és un text entre la perplexitat i la crítica, perquè un dia al MACBA vaig sentir a una d’aquelles col·laboradores que expliquen la col·lecció, que ara la direcció s’havia plantejat dedicar-li un trosset a l’art català, als aborígens d’aquí.

El menyspreu no només pels artistes sinó pels curators d’aquí ha estat gegantí. Tot i això la gent callava…

J: Ah, sí? Cap dels curators?

FGS: Ni de part de la direcció del MACBA ni de part dels treballadors, però ara s’han posat tots en contra de Bartomeu Marí. Però s’haurien d’haver posat en contra quan…, almenys en la meva crisis, mostrar alguna espècie de solidaritat, no? Varen callar com a morts. Per què? Perquè és on estem sempre, els càrrecs porten un tub d’Araldit de regal, i t’enganxes el primer dia a la cadira i d’allà no surts, i que és millor: callar. Ara, quan l’han destituït, tots els treballadors del MACBA han sortit fent una carta: estàvem farts, i no sé què, i no sé quants… Tio!, quina credibilitat!

Els romans parlaven d’autoritat i autoritas. Són dues coses diferents. Autoritat és que jo tinc poder sobre tu i et faig canviar el comportament quan vulgui, mano. Dic vine, i véns. Dic marxa, i te’n vas. Però autoritas és una altra cosa. És el que té credibilitat. Un filòsof, no tots, té autoritas, un expert, polítics com Olof Palme…, per exemple, aquelles eren persones assenyades, amb menys cinisme del que hi ha ara: miraven pels interessos del poble, bé, varen construir la classe mitjana, varen construir els estats del benestar que vivim ara encara. Doncs a mi m’agraden aquestes persones.

La direcció del MACBA no tenia cap autoritas. Perquè es veia que anava afavorint als amics, es gastava una tona de diners en exposicions, i després deia que no tenia diners. És un model obsolet, i no és que vulgui donar canya, perquè no és la meva forma de ser, però tant de bo aquest model s’hagi acabat ja. Tant de bo els artistes intervinguem. Perquè un altre problema és perquè una comunitat no intervé en la direcció d’un museu? Som idiotes? No sabem el que volem veure? Què passa, que un artista americà o llatí de moda té un pensament més acurat que el nostre? És que no ho arribo entendre, és que sóc inútil o…, no he estudiat prou, o no tinc sensibilitat, o.., no ho sé.

J: Aquest és un cas exclusivament del MACBA o creus que es repeteix en altres llocs del món?

FGS: No que va! És a totes les “kunstvereins” europees. El sistema de grans museus en general funciona així i el MACBA, en el cas de l’Estat espanyol, encara és més acusat, perquè té diners del ministeri de cultura espanyol… No es volen enfrontar a Madrid, bé deien això: no podem fer això perquè ens enfrontem a Madrid. És el problema, en el fons, Catalunya-Espanya. Una versió més d’aquest problema.

J: D’aquí a la polèmica censura de l’escultura del rei.

FGS: Has tocat un punt que és crucial. És la falta de professionalitat. Normalment s’anomena a un curator, en el meu cas era Bartomeu Marí i Teresa Grandas. Vaig parlar un munt de vegades amb ella, però el Bartomeu Marí no es va presentar mai més, a part del primer dia una estoneta. Potser, una o dues vegades, quan hi havia problemes. Això és molt curiós.

Què passava en el món de la ciència fins que hi va haver una revolució a l’interior dels  departaments, on uns indicaven la línia de direcció i la línia a investigar, i els “curritos” feien els experiments, i escrivien el paper que publicaven, si tenien sort, a Nature o Science, a les millors revistes del món. Però qui firmava primer aquest paper, el primer de tots? El que no havia fet res o poc, el jefe. I així acumulava un currículum espectacular. Doncs el mateix passa en els museus. Tu et poses de curator en cap, el teu currículum té cinc mil exposicions, però el treball ho fa un altre. Aleshores què ha passat amb aquesta escultura del rei?, que, per cert, és horrorosa, és lletgíssima, no té gens d’interès, art populista faller, i tot el que vulguis dir…, fa ràbia que una cosa així hagi saltat amb una cosa tan vulgar, i tan estúpida. Què ha passat? Doncs que el director ha dit que no se n’havia adonat, primer error d’una cadena d’errors, ell va signar els papers de préstec i cada fitxa té una foto.

Jo vaig tenir la primera col·lisió, quan no vaig voler firmar el contracte que el MACBA et posava perquè era d’esclaus. Cap dels artistes que havien passat abans que jo s’havien queixat d’allò, em deien: “Ah, ets el primer!”.

Però veus que això són relacions d’esclavitud: et cedeixo tots els drets, he de fer-ho tot jo, ho he de portar tot jo i vosaltres només recolliu el que us sembla…, que no tinc quasi intervenció en l’organització de les coses. Hi havia alguna obra que em suggerien de partir-la i repartir-la en tres o quatre, i ensenyar-la en tres o quatre llocs diferents. És demencial! Al Xifra li varen fer una exposició de pintures tapades, perquè no estava bé que es veiessin pintures a un museu tan modern. A l’Eulàlia Grau, que m’ho va comunicar l’altre dia, li varen retirar una foto del rei i la pobra va callar. Jo l’he animat a què ho faci públic això. Doncs que ha passat amb tot això de la crisi? Doncs que han estat mals professionals. I Bartomeu el dia anterior de la inauguració es va dir: anem a veure el que inaugurarem demà i ha vist l’enculada del rei, i el seu cap ha fet “clic-clic”, i “oye la voz de su amo”, Rodés. I Rodés cada dos per tres està sopant amb el rei, i pensa: si exposo això, aquí salto. Devia donar-li una pujada de tensió de l’hòstia i va dir: suspenc l’exposició!

En el context en el qual estem, tan artístic com políticament parlant, quan Barcelona té una marca tan potent a tot el món, sortir a totes les portades de la secció cultural dels diaris internacionals, que un museu català prohibeix una escultura perquè crítica el rei espanyol, això no convé. I per part dels artistes, quan ets un o dos, no pots fer res sinó protestar, però quan és un col.lectiu això ja és una altra cosa.

A part, ja t’he dit, que pràcticament la meva exposició estava tota feta, i en van deixar penjat amb un dèficit de quaranta i escaig mil euros, perquè van retirar el primer pressupost del laboratori on treballava fent les còpies, i me l’he hagut de menjar. Primer van començar a donar llargues, llargues, però era un enfrontament directe i ja, quan van anunciar la pròxima temporada, no hi vaig ni aparèixer. És el comportament típic de la dinàmica de grup: al dissident se li aparta. En Bartomeu Marí ho ha fet en diferents moments del seu càrrec.

I que és el que ha passat ara? Que aquests artistes de l’exposició de La Bèstia han dit: per aquí no passem. I han muntat un “pitote” i s’ha descobert tot. Però no s’ha descobert res més que el pastís que ja hi havia, i que alguns explicàvem per diferents medis, com per exemple, fent un text d’anàlisi, d’una forma distant i sense personalismes, i em refereixo al Quart Text. Abans de publicar aquest text el van llegir tres persones i em van esborrar algunes coses que eren de mala llet. I s’ha complert absolutament tot.

Ha passat temps, sí,  ha passat temps i ja veurem al nou concurs públic si entra un perfil menys noranta, menys casta “curatorial” i menys director estrella. Ja veurem. I sigui més una persona (somriu) que entengui l’art com un sistema de coneixements molt important, un dispositiu emotiu molt important, i que pot ser molt potent perquè la gent visqui no només bons moments, sinó que adquireixi experiències per la seva pròpia vida, inclosos els artistes. I si fos un zoòleg, jo estaria encantat. Per què ha de ser de la casta museística? Per què? Si tens ja tota l’ infraestructura burocràtica funcionant! Un polític per dirigir un projecte no cal que sigui de la casta política. Pot ser un sociòleg, per exemple. Doncs per demà vull un projecte d’això i d’allò altre, pot dir. Això és direcció política, i no respondre a unes expectatives de supervivència. […]

Ferran Garcia Sevilla mostra el dossier sobre l'exposició que havia d'anar destinada al MACBA
Ferran Garcia Sevilla mostra el dossier sobre l’exposició que havia d’anar destinada al MACBA

J: Has rebut critiques al llarg de la teva carrera professional?

FGS: He rebut crítiques molt bones i dolentíssimes. Normalment dolentíssimes. De fonamentalistes de El País com Àngela Molina, per exemple. Era visceral. Tot ho enfocava a partir de la teoria queer i la psicoanàlisi, el més gran relat pseudocientífic per babaus. Són gent que projecta la seva vida personal sobre el que volen analitzar. Justifiquen així la seva existència. Postmodernitat i psicoanàlisi és una barreja letal, bla, bla, bla autoritari. No tothom és així, per fortuna.

J: I pensant amb tot això de la crítica, i el paper de crítics i comissaris, quin paper creus que ha de fer aquesta figura?

FGS: Poden fer molts papers diferents. Perquè una obra d’art existeixi, que és dir molt, es necessita una infraestructura mínima, sigui un ordenador, sigui un llapis o sigui un estudi. Una vegada la tens feta, materialment parlant, pots fer diverses coses: cremar-la, tirar-la al Gran Canyon, enviar-la a la Lluna, o intentar vendre-la. Si has decidit guanyar-te la vida a partir d’allò que lliurement fas, has de connectar amb un venedor o vendre-la tu mateix, posant un cartell aquí fora, o a Internet, o el que sigui.

La dona dels artistes sempre han estat una gran peça en la cadena de la venda. Si no estàs en aquesta situació,  ho has de fer tu mateix, com és el meu cas. La meva dona és catedràtica d’història, és a dir, no té absolutament res que veure amb el món de l’art i, és més,  ha vingut a aquest estudi en el qual ens trobem; en comptades ocasions… La meva filla ha vingut tres o quatre vegades, té vint-i-cinc anys i és metgessa. Jo he estat molt independent en aquest sentit. No he estat un d’aquests tòpics artístics, com Dalí-Gala, o la dona de l’artista que arregla les tonteries que diu. Ho has d’intentar vendre per tu mateix, per tant, és lògic que siguin altres persones que t’ajudin a fer-ho quedant-se la seva comissió, sigui un galerista, o qui sigui. Una persona que escriu una crítica positiva també ajuda al mercat. Com deia Dalí, -el que importa és la longitud de la crítica, no si és bona o dolenta-. Com més longitud, més important ets, deia. I és veritat, té raó, perquè ningú se la llegeix, ningú l’entén, etc. El col·leccionista medi dels anys  80 i 90 era molt superficial i es guiava a cops de modes.

T’explicaré una anècdota desagradable. Vaig fer una expo a una galeria de Barcelona i un dia arribaven per avió 4 o 5 col·leccionistes habituals de la galeria. El galerista va vendre anteriorment les pintures i tancat el tracte. I aquell mateix dia els van entregar a l’avió un diari amb una crítica molt dolenta de l’exposició. Van baixar, van saludar el galerista, van dinar i van dir que havien de tornar. Això és un simple exemple, perquè vegis el que pot influir. Ja pots imaginar amb quin tipus de personal havies de tractar.

J: Ostres, quin poder d’influència!

FGS: Home, a cert tipus de col·leccionistes sí. Vol dir que eren uns “memos”, no “mems”, uns idiotes. Si et deixes influenciar per una persona, és que carbures poc, no? La pregunta és: qui interpreta les coses? Recorda la revolució que va provocar Luter només traduint la Bíblia a l’alemany. Va deixar sense el poder de la interpretació del llatí a tots els predicadors, perquè tothom la podia llegir en el seu idioma. Si tu li dónes poder i autoritas a una  persona, doncs aquesta persona serà l’amo del teu cervell. El que ell interpreta com a positiu per tu és positiu. Això vol dir que no ets autònom, que no ets independent, però és així. Els humans som així, ens creiem els polítics, ens creiem els predicadors, els venedors de fum, etc.

I és lògic que, en un sistema capitalista,  hi hagi un món interpretatiu que envolti el fet comercial artístic, perquè hi ha diners, perquè per tothom hi ha plusvàlues, la galeria es queda un 50%, el curator cobra de la institució, el crític del diari o revista, etc. La nova onada del curators sembla que vagin en una única direcció, una mica com ha passat amb la nova cuina… Tot és Marcel Duchamp en el fons. Està molt bé que de cada cosa puguis fer un objecte artístic, però tot!? Ja hem dit que tot era sucre, llavors la sal ja no existeix. Està bé que en Ferran Adrià faci una esferificació, però quan vas a prendre una tapa a Sevilla, i et fan una esferificació dels cigrons i la pringá, doncs dius: hòstia, això ja és massa! Doncs el mateix passa amb els curators en general, hi ha poc camí propi […] De la mateixa manera que l’esferificació dels cigrons sona ridícula, també sona ridícul que un artista de vint anys, faci la seva primera exposició amb dos curators, no? És el mateix mecanisme de popularització i degradació d’una professió, en definitiva.

J: Creus que és excessiva la mediació que fan?

FGS: Doncs sí, perquè ja d’entrada amb vint anys tindre dos curators… Denota inseguretat, prepotència, màrketing…

J: La figura de l’artista queda per sota del comissari?

FGS: A vegades si, a vegades no. Depèn dels sistemes de poder i de l’autoritas. Jo el que si sé, tornant al MACBA, és que molts artistes han pogut fer el que volguessin amb tot l’equip allà llepant i rient les gràcies. I d’altres que només tenien inconvenients com jo i d’altres, per exemple, perquè donaven problemes als límits del poder de les persones que ens va tocar conviure, posaven en qüestió el seu suposat poder. I així em va anar, vaig sortir volant més enllà de Mataró d’una coça al cul.

J: Quin paper creus que juga el comissari en relació a l’obra de l’artista? Ho dificulta?

FGS: No necessàriament, la pot potenciar, t’explicaré un cas concret positiu. David Armengol i Martí Manén varen fer la temporada passada de Fabra i Coats. Van fer un cicle que es deia “sobre l’escriptura” crec, o una cosa així, i al fons de la sala posaven dues o tres carrosses, dinosaures, artistes amb cabells ja blancs, coses històriques, antecedents, per entendre’ns. Em van telefonar un dia per demanar si podien posar un quadre de lletres dels vuitanta en aquesta secció. Jo els vaig dir que podien fer el que volguessin, evidentment… Però a mi m’agradaria estar a l’arena, vaig pensar, com qualsevol altre. Jo no estic mort, tio!. I em van dir: “Què fem?” Els vaig enviar unes quantes coses d’allò que feia en aquell moment, i els hi va anar perfecte, i vaig ser un autor més. A mi m’agrada molt això. Això és un cas de curatoria de gent jove, de generacions més joves, fantàstica. En què no hi va haver cap col·lisió, al contrari, ens hem fet amics.

Hi ha l’extrem oposat al MACBA. Quan preparàvem l’expo del període conceptual, un dia em vaig presentar allà amb les sales ja dissenyades, com a mi m’agradaria veure-les, que no volia dir que hagués de ser així, i em van dir: “I nosaltres què fem?” I jo vaig dir: “Què has de fer? Ajudar a que la idea de l’artista es faci possible, ajudar i treure entrebancs.”

J: I els galeristes i marxants quin paper han jugat per tu?

FGS: Doncs ha estat en el meu cas com en molts d’altres, una figura molt important evidentment. Han venut moltes coses, jo he pogut viure d’això. Però també té els seus límits. Tendeixen a privilegiar l’art jove, estic parlant en general, eh!? Per una simple raó: perquè s’aprofita de l’energia de l’artista jove, del seu ego en construcció, de la seva espera de la medalla del reconeixement, etc. I perquè són exposicions barates. Per això l’art jove, es diu emergent, no? Està tan de moda ara…, no vull veure ja més art emergent com a categoria, tot té el mateix aire. Vull una cosa molt més sòlida, caure desplomat davant d’una obra dita d’art. I per això moltes vegades he de recórrer a l’art clàssic, perquè caic rodó.

J: És contundent.

FGS: Hòstia sí que ho és i, a més a més, té la tria del temps, per altra banda. I el pots interpretar de mil maneres depenent de les teves capacitats, mentre que l’art emergent el veus immediatament, tant si és trending com si no. Els paràmetres d’interpretació són molt estrets. Moltes vegades no és que sigui simple, és simplista. Però això no només passa amb l’art dit emergent. El problema és sempre nostre, d’una pedra podem escriure tota una novel·la.

J: I en el mercat de l’art t’ha preocupat que s’especulés excessivament amb les teves obres?

FGS: No i sí. No m’agrada gaire com a sistema, però sí que m’agradava perquè cobrava més. Va passar una o dues vegades, no et pensis.

En una entrevista, Richter, es carregava el mercat de l’art perquè, deia, que els preus especulats posteriors a la primera venda de la seva obra eren molt superiors als originals.

Una vegada una cosa surt de la teva mà, tu ja no estàs en disposició de controlar-la. Si estàs dintre d’un engranatge, perquè ets la figura, la gran esperança blanca d’aquella comunitat, nació o continent, o el que vulguis, o ètnia, no pots fer-hi res. Una vegada ha sortit el treball de les teves mans, i si estàs dintre d’una dinàmica de revalorització, tu no pots fer-hi res. Què pots fer? Protestar i dir que et sembla que és exagerat, però res més. I com en tot, el discurs hegemònic i econòmic té les seves formes d’apaivagar les crítiques. […]

J: Has tingut amics d’altres camps, que no siguin del món de l’art?

FGS: Casi sempre tinc pocs amics artistes i normalment no m’hi porto gaire bé. Jo sóc molt ansiós, m’agrada aprendre coses noves i normalment el que veig davant meu són coses que ja conec. I això em fa frustrar una mica de les expectatives que m’havia creat. Unes expectatives beneites, infundades, d’altra banda. Avui per sopar, uns artistes m’han convidat per tot aquest tema, rotllos de l’admiració i tot això. Ho odio. I tu et dius: “fantàstic”, perquè m’assabentaré d’un munt de coses… Arriben els xupitos i no, no m’he assabentat de res. I amb el gintònic tampoc. Per això llegeixo pensadors d’altres camps.

J: Quins camps?

FGS: Sempre he estudiat filosofia. De fet vaig fer història moderna i contemporània a la facultat. Després història de l’art i després filosofia. També llegeixo ciència, m’agrada molt. […] Em passava el dia a la biblioteca de filosofia, estudiant neopositivisme. I part l’època d’art conceptual ve d’aquí.

J: Què em pots dir de la teva època com a docent?

FGS: Van ser dues etapes. Vaig tenir com a professor un dels millors professors que he tingut, per no dir el millor, d’història de l’art contemporani. Es deia Alexande Cirici. El varen fer senador europeu, i quan anava a Brussel·les, jo era el professor ajudant i l’havia de substituir a classe. I com que sabia que jo no podia seguir el ritme que ell portava, doncs em deia: “Que és el que t’agrada?” I jo deia el cubisme. I ell deia: “doncs tu fes la classe de cubisme que quan jo arribi ja la saltaré”.

Aleshores em van contractar, vaig entrar allà, i vaig començar a donar art contemporani, i bé, com sempre, doncs va haver-hi moviments interns al departament, cops de colze i tot això, i unes bruixes em varen expulsar a l’exterior. I com que jo no sóc gaire lluitador en aquest sentit, i al mateix any em van oferir a Belles Arts…

És una altra etapa. És més pràctica, i també va ser una experiència molt caòtica, en el sentit que la gent volia saber tècnica, amb el malentès que pensaven que la tècnica els hi arreglaria el problema conceptual…, i jo sóc de l’opinió que no.

La tècnica està molt per darrere dels problemes conceptuals que tu et plantegis. Si tu et planteges un problema i un camí, ja trobaràs la tècnica. Què més dóna que siguin llapissos de colors o un vídeo? […]

J: I com artista, que diries als estudiants que volen ser artistes?

FGS: Que no vulguin ser artistes, o sí, que vulguin ser el que vulguin, evidentment…

J: Què haurien de fer?

FGS: Estudiar i conèixer… Parlar i voler deixar de ser artista a l’ús. Dic artista en el sentit més comú del terme…, perquè em considero ex-artista.  A vegades faig coses que fico en circuits artístics, però la meva vida quotidiana no és ser artista, sóc normal i corrent. Doncs, si volen ser artistes a l’ús, hauran de passar pel tub perquè facin alguna cosa que la gent els identifiqui com artista. Per exemple, la primera vegada que em va donar un toc el cap, quan estava amb l’esmentat Cirici, va ser quan un dia a classe ens va dir, parlant d’artista i del concepte d’artista: “sortiu al carrer i pregunteu el nom de cinc artistes a la gent del carrer”. Van dir Lola Flores, Rafael…i no sé què més. Nosaltres sortíem amb la il·lusió que et diguessin Picasso, Pollock… Si tu vols ser reconegut per la comunitat artística, t’has de convertir en un artista, has de vestir una mica extravagant, has de tenir teories una mica rocambolesques, has de fer respectar el teu ego, ni que diguis una barbaritat has de mantenir-la, has de dir que els altres són burros perquè no t’entenen, has de fer-te amic dels que tallen el bacallà… Tot allò que es considera socialment parlant que és una artista. Des de la caverna a la pantalla d’ordinador funciona així.

J: Tu has jugat a aquest paper?

FGS: No, mai. Ja t’he dit que rebutjava fotos i entrevistes. L’altre dia un gran diari, del qual no diré el nom, em va dir que m’oferia un setmanal i li vaig dir que no. A mi em fa feliç poder relacionar conceptes. Saber perquè penso el que penso. L’exposició del MACBA es tractava d’això: descobrir o intentar descobrir, analitzar, perquè pensem el que pensem.

J: No només et serveix a tu, també exposes el teu treball.

FGS: És clar, perquè espero que serveixi també als altres. Jo ja sé que cada vegada que poso textos ningú els llegeix, però és igual, estan allà.

J: L’espectador s’ha d’emancipar.

FGS: Estem acostumats a ser un espectador esclau. Interpretem correntment a partir de prejudicis. Abans t’he citat a Rancière. Té un llibre que parla de l’espectador emancipat de les normes hegemòniques d’un moment donat. Si tu no vols llegir pensaments d’altri, tu mateix, quina culpa en tinc jo!. Jo em sento ignorant i procuro fer-ho. Si et regalo l’Odissea, que és meravellosa, i la poses a dalt de la llibreria perquè té un llom maco, d’acord, no passa res. Si tu no vols llegir això, és el teu problema, no el meu.

J: Estem acostumats a una lectura fàcil, ràpida.

FGS: Sí, i sobretot fer un tipus d’art binari que és la unió de dues coses, de dues petites idees que tens per allà. Un art tweet, jo li dic art tweet. Està fet molt ràpid, són idees molt simples, molt comunes, socialment acceptades, que tu d’un cop d’ull les captes immediatament. És el resultat de la popularització dels productes dits artístics o d’entreteniment cultural.

J: Tu com artista conceptual, creus que l’art actualment s’està tornant tot sucre?

FGS: S’estan “revisitant” els anys seixanta i setanta, que va ser una època  molt forta des d’un punt de vista epistemològic.

Per posar un exemple, i m’agradaria que no fos entès des d’un punt de vista personal cap als participants. Vaig llegir al diari l’altre dia, que la fundació Miró fa una exposició sobre Europa, que pràcticament tot és art tweet, i parlo per les fotos que he vist al diari, res més. Moltes obres són dos elements metafòrics posats en contacte, tot molt simple, molt popular, de baix nivell de risc perquè la gent ho entengui,  i perquè els museus puguin dir: “mira que bé, quanta gent ha vingut”

La Núria Güell, i parlo només del diari, presenta una foto en què ella està en una oficina espanyola donant-se de baixa de la nacionalitat, vol ser apàtrida. Aquesta artista ha pensat alguna vegada la barbaritat que és això? Hannah Arendt i Walter Benjamin ho varen intentar i mira com varen acabar. Si totes les persones són apàtrides, qui et defensa, amb qui et relaciones? Quina comunitat humana és el teu entorn avui que vivim en societats múltiples, barrejades, multiètniques, com són tots els nostres casos personals? Quan tu estàs malament amb un gran problema a Tailàndia i sense diners, posem-ne que detingut i acusat de traficant injustament, qui et repatria?  O d’on treus els diners de la teva Visa? Aquesta idea de ciutadà del món, tan de postguerra europea, ignora els més elementals principis de la biologia humana i dels sistemes d’organització social.

És impossible no pertànyer a una comunitat, una comunitat que pot està regida pels criteris més variats, a ser possible triats democràticament! Des del meu punt de vista, és espanyolisme del més ranci això, amb bones i letals intencions! Molts espanyols són multiculturals, que no interculturals, apàtrides i “ciudadanos del mundo”, que curiós, no? Per això ens diuen als catalans provincians. A part que podem fer una lectura política d’aquesta obra, també la podem fer d’altres que he vist al diari. Amb aquest tipus d’obres no cal veure-les en directe, perquè no s’afegeix quasi res.

Ja és difícil innovar i aportar. La primera cosa que has de fer per innovar és que a tu et sembli una innovació, a tu el primer que ets el que la fas. I perquè a tu et sembli una innovació has de conèixer al màxim possible el que has tingut darrere històricament… A ser possible.

Ferran Garcia Sevilla en un moment de l'entrevista al seu taller.
Ferran Garcia Sevilla en un moment de l’entrevista al seu taller.

Barcelona, abril 2015

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s