Pintar després de la fi de l’art

La pintura com a possibilitat en la contemporaneitat

Per David Agredano

Vull començar aclarint que el títol del l’assaig d’Arthur C. Danto al que faig referència, “La fi de l’art”, no revela amb precisió el seu contingut. En el seu desenvolupament, l’autor assenyala que el que ha mort no és l’art es si, si no les grans narracions històriques que l’havien vingut legitimant fins ara. No és que ja no hi hagi més art, si no que s’ha acabat l’art tal i com l’enteníem. Danto, després d’analitzar i de donar per esgotats els dos models històrics principals, intenta dibuixar un tercer model que donaria sentit sota un mateix marc teòric al conjunt de manifestacions artístiques (i a la seva naturalesa) que es solapen en la contemporaneïtat, totes mirant aparentment en direccions diferents i perseguint objectius aparentment oposats.

El primer model de la història de l’art, extensament conegut, només es pot aplicar a l’art mimètic, en la pintura, la escultura, i el cinema. Es tracta d’un model de caràcter progressiu en tant que el seu avenç és mesurable. Té el seu origen en Vasari, qui, en paraules de Gombrich “va identificar la història estilística amb la conquesta gradual de les aparences naturals”. El progrés pictòric en aquest marc es planteja com el perfeccionament de les tècniques de representació amb l’objectiu d’aproximar al màxim la imatge pictòrica a la imatge òptica. Avui, degut a les limitacions d’aquest medi i la invenció de nous, aquest model progressiu continua més enllà de la pintura, primer amb la imatge fotogràfica i, després, amb la cinematogràfica.

La fidelitat òptica com a meta artística va acabar per a la pintura amb l’aparició de nous mitjans tècnics que superaven les seves limitacions, i va arribar a la seva culminació amb la harmonització de la imatge cinematogràfica. Arribats a aquest punt de mimesi total, seria possible parlar del final de l’art ja que, en aquest model lineal, l’art era la progressió mateixa cap aquest fi. Ens topem amb un “final feliç de l’art” que, assolint el seu objectiu, esgota el seu model.

Els pintors i els escultors van començar a abandonar l’objectiu del primer model gairebé paral·lelament a l’entrada en joc de totes les estratègies bàsiques del cinema narratiu. Va ser aleshores quan van començar a preguntar-se què era el que els quedava a ells per a fer. Tot i que el model mimètic seguia existint, els pintors van començar a fer coses completament allunyades de l’objectiu del cànon. Es necessitava una nova teoria.

El segon model permet establir una definició menys limitada, aplicable a moltes altres formes d’art més enllà del mimètic. Aquest no és ni lineal, ni progressiu, ni mesurable. En aquest, els pintors, més que representar, expressen alguna cosa, intenten comunicar sentiments. La teoria planteja que l’objecte representat en l’obra es converteix en una ocasió per expressar quelcom sobre ell. “Aquí ja no tenim una història progressiva de l’art, el concepte de “expressió” no permet establir una seqüencia evolutiva com ho permetia el concepte de “representació mimètica”.” Sota aquest plantejament no podem plantejar la qüestió de la fi de l’art ja que la “expressió” és il·limitada. La història de l’art es converteix en la simple successió de les vides dels artistes. Per Danto, el fet que els artistes expressin sentiments no és més que un fet, i aquest no pot ser la essència de l’art si ens estem preguntant sobre la seva finitud. Necessitem una concepció lineal de la història per deduir-li un objectiu final, però aquesta ha de ser suficientment àmplia com per incloure altres representacions més enllà de les pictòriques: les representacions literàries o les musicals.

La teoria que exposa Hegel en la seva “Fenomenologia de l’Esperit”, de la que parteix Danto per proposar el seu model final, compleix tots els requisits: és aplicable a l’art en un sentit molt ampli (tant en la pintura com en la resta de les arts), i és lineal i contempla el progrés. Un progrés que no es mesura en el perfeccionament d’una tecnologia per plasmar de manera més fidel el que percebem, si no “una espècie de progrés cognitiu” cap a l’autoconsciència de l’esser humà. Segons Hegel, aquesta culminació és la filosofia, en gran part perquè la filosofia és auto-reflexiva per naturalesa.

Només cal mirar la història recent de l’art, bàsicament a partir dels 60, per trobar-nos amb coses que depenen cada cop més d’una teoria per a ser compreses com a art. És més, la realitat és que l’art tendeix a desmaterialitzar-se i la seva teoria, en canvi, tendeix a l’infinit. “Al final, virtualment, l’únic que hi ha és teoria: l’art s’ha volatilitzat en un resplendor de mera auto-reflexió”. La importància ha passat de l’objecte al concepte, l’art només és un mitjà per a activar aquestes teories. “Poc importa si l’art és filosofia en acció o la filosofia és art en pensament” però el vincle que hi ha entre art i filosofia en la producció actual és indiscutible. Però Danto va un pas més enllà del reconeixement d’aquesta vinculació; planteja que, des del moment que se sap què és l’art i el que significa: un procés cap a l’autoconsciència, “l’art ha arribat a la seva fi, transformant-se en filosofia”. Per Danto no hi ha filosofia i art, si no que hi ha filosofia verbal i filosofia formal o material.

Peter Doig, Metropolitan (House of Pictures), 2004. Oli sobre tela, 275,3 x 200 cm
Peter Doig, Metropolitan (House of Pictures), 2004. Oli sobre tela, 275,3 x 200 cm

La etapa post-històrica de l’art és el lloc pels pluralismes, qualsevol direcció és bona i qualsevol mitjà ho és també. “Pots ser un artista abstracte pel matí, un realista fotogràfic per la tarda y un minimalista mínim per la nit. O pots retallar nines de paper, o fer el que et doni la real gana”. M’agradaria apuntar aquí la incomoditat que em provoca el visible canvi de to de l’autor en aquest últim paràgraf. Abandonant la serietat i la rigorositat que caracteritza tot l’escrit, passa a parlar-nos amb excés d’optimisme i certa condescendència, la de qui creu posseir la veritat i anima als altres (inferiors) a continuar amb les bestieses que els agraden.

Ocupem-nos definitivament del problema que plantejava el títol: té sentit pintar en el si d’aquest tercer model historico-artístic que planteja Danto? Efectivament, la pintura és (només) una possibilitat més entre d’altres (com la escultura, el ready-made, la fotografia, el happening, el vídeo, la poesia, la música…) per a generar o vehicular idees, teories o discursos a favor de l’autoconsciència. En altres èpoques havia ostentat el monopoli dels relats legitimadors (ja obsolets): havia sigut mimesi de la realitat i havia sigut auto-referencialitat i expressió de sentiments. Avui té el privilegi de compartir espai i d’enriquir-se amb les moltes altres manifestacions artístiques que, per què negar-ho, sovint s’adeqüen més a la finalitat cognitiva que Danto defensa a través de Hegel. El cert és que, en aquest paradigma, el medi no és tant important com els conceptes. Un art verdaderament compromès amb les idees no decideix a priori la forma que prendrà, si no que ho farà en funció de les que, primerament, ha decidit que s’ocuparà.


Danto, A., “El final del arte”, en El Paseante, 1995, núm. 22-23. <http://www.ub.edu/procol/sites/default/files/EL-FINAL-DEL-ARTE-Por-Arthur-Danto.pdf&gt;

VV. AA., (2006) Arte desde 1900. Modernidad, antimodernidad, posmodernidad, Madrid, Ediciones Akal

Godfrey, T., (2010) La pintura hoy, Phaidon Press Limited.

Museu Picasso (2012) Vist per… Martí Peran, <https://youtu.be/TmBC4SBd7zM&gt;

Llorens, T., “Warhol, Danto y la muerte del arte” en El País, 2014. <http://elpais.com/elpais/2014/07/06/opinion/1404664147_362740.html&gt;

Rodríquez, M., Reseñas, p. 269, Universidad Nacional de Colombia, Sede Bogotá. <http://www.iie.unal.edu.co/revistaensayos/articulos/ensayos_9_2004/rodriguez-resena_9.pdf&gt;

Molinuevo, J. L., “Después del fin del arte” en El País, 1999. <http://www.elcultural.com/revista/letras/Despues-del-fin-del-arte/17886&gt;

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s