Música sense harmonia

El Cuarteto Krog experimenta amb les sonoritats de la música contemporània i les oïdes d’un públic captivitat i inquietat a parts iguals

Per Pol Güell

“No, no tocarem els Pajaritos”. Qualsevol membre del Cuarteto Krog ha hagut de repetir aquesta frase una infinitat de vegades. Perquè el món de la música, per la majoria del públic general, és un món estereotipat. I és molt difícil que algú trenqui aquests estereotips. És més senzill encasellar-se amb un gènere i, en el millor dels casos, obrir-se a algun subgènere similar. És per això que per tanta gent un acordió és aquell instrument que toquen al metro els gitanos eixerits, que utilitza el grup “freak” que ve cada estiu a la festa major o que tocava la María Jesús per fer ballar la canalla uns anys enrere. I en part tenen raó. Però no del tot. Només és una construcció parcial i estereotipada. I part de la vintena de persones que el 9 de maig han anat a veure el Cuarteto Krog a la Sala Petita de l’Ateneu de Sant Celoni ha descobert que Maria Mogas, de Sant Celoni, Olga Morral, de Cerdanyola del Vallès, Narciso Jiménez, de Murcia i Maria Zubimendi, d’Euskadi són quatre joves rupturistes que es dediquen a fer música contemporània, és a dir, música atonal, amb un instrument amb què gairebé ningú ho fa.

Però, encara que el Cuarto Krog pugui tenir un so diferent, només hi ha una altra formació similar a Europa, els preparatius per deixar-se endur per la seva música són escassos: Quatre acordions cromàtics –dels que tenen 63 botons en comptes de tecles de piano (i poden fer sonar totes les notes de l’escala)- una breu presentació, uns aplaudiments de cortesia, expectació, silenci per part del públic i les sorpreses ja podien començar. Perquè qui hagi escoltat alguna vegada música contemporània sabrà que les primeres vegades sorprèn, i no sempre agrada. I el Cuarteto, conscient d’això, havia escollit per començar Krog, una peça de l’eslovè Uros Rojko que dóna nom al conjunt. Una declaració de principis. Semblava que defugissin la responsabilitat d’haver d’explicar al públic que allò no era un concert de clàssica convencional. De fet, semblava que anessin traslladant d’acordió en acordió el so atonal tot jugant a fet i amagar amb l’harmonia. Els silencis i les percussions sobre la manxa de l’acordió insinuaven quelcom que el públic neòfit no acabava d’entendre, mentre que el públic experimentat assumia aquesta incertesa com a inherent al gènere.

Els Tres Divertimentos de Xavier Montsalvatge només van ser una treva pels espantats amb Rojko. Una marxa, una havanera i un fandango construïts en base de tres temes populars anònims. Semblava que l’harmonia que havia amagat Rojko la guardava Montsalvatge. Però només ho semblava. Quan Lazkano va saltar en escena les picors dels espectadors es van disparar. Talment com si algú s’hagués dedicat a col•locar xinxetes sota els seients del respectable, la inquietud pujava per moments. Una octogenària intentava agafar un caramel per la tos i s’entretenia amb el paper del caramel. Però ni així va poder dissimular el seu descontentament que exterioritzava pujant i baixant els pòmuls al mateix temps que les manxes dels acordions, tot creant una àmplia gamma de ganyotes igual de sorprenents, però no de captivadores, que la música que sonava a l’escenari.

“La meitat s’han quedat per compromís, perquè si haguessin pogut se’n anaven a la primera nota” comentava al final del concert el pare d’una de les acordionistes. Un compromís que quedà palès just quan Maria Mogas, l’heroïna local (o antiheroïna a jutjar per alguns rostres), es quedava sola amb el seu acordió. El públic tornava a estar quiet, l’octogenària havia guardat el paper del caramel i Mogas tancava els ulls. Potser recordava la seva infància, quan des que era una nena es passava hores i hores a la carretera per anar a assajar amb el seu acordió tot el cap de setmana a Irún. I ara tenia l’oportunitat de demostrar a casa seva que les hores d’assaig i carretera no havien estat en va. I ho va fer. Però no tothom se’n va adonar. “Només queden dues cançons” afirmava alleujat un senyor de cabells blancs, ulleres i notòria influència local. La peça que acabava d’escoltar era Cadenza, de la russa Sofia Gubaidulina, i Mogas acabava de demostrar haver-la entès a les mil meravelles. L’acordionista va mostrar l’atmosfera més tenebrosa d’una composició que desprèn soledat i misèria al mateix temps que juga amb els silencis com a element per incrementar la tensió. Potser més del que podien aguantar les ganyotes de l’octogenària.

El concert va seguir amb la kafkiana Mimètic d’Albert Sardà a duo entre Olga Morral i Narciso Jiménez. Un balanceig incessant que semblava demanar respostes a les preguntes que haguessin de contenir l’essència de la humanitat. Ara un descans per recuperar l’alè i després un altre crescendo de dubtes. Si Kafka hagués estat músic probablement hagués composat quelcom similar. I com a traca final Espejo de laberintos, una peça del jove compositor Francisco José Domínguez. El Cuarteto va tenir el luxe de poder interpretar la peça sota la direcció del mateix compositor i amb el suport del trombonista Miquel Sàez. I tot plegat va ser un tancament perfecte pel que havia estat el concert. Un laberint caòtic del qual semblava no haver-hi sortida. Una peça que, amb el propi compositor a l’escenari, va explorar tots els camins d’expiació per sortir del laberint. Alguns de reflexius, d’altres d’impulsius. Però al final la sortida va arribar en forma d’harmònics aguts i una nota plena d’aire del trombó amb reminiscències d’esbufec.

I aquest esbufec va ser compartit per la totalitat del públic. Però per raons molt diferents. La octogenària, la seva filla i una part del públic, es van relaxar en veure que s’havia acabat el patiment. Però, per si de cas, van marxar sense gairebé tenir temps d’aplaudir, no fos cas que algú tingués la idea de fer un bis. Però també esbufegaven els qui havien gaudit del concert, que, afortunadament, també hi eren. Perquè les profunditats sonores del Cuarteto Krog no són aptes per tots els públics. Només per aquells que creuen que la bellesa acústica no només rau en una harmonia dòcil per les oïdes i una melodia agradable. Com va dir Nietzsche “la vida sense música seria un error”. Però encara seria un error més gran limitar les nostres experiències sonores a les estructures de quatre per quatre repetitives i enganxoses de les radiofórmules comercials o a les bandes sonores clàssiques, típiques i tòpiques de les pel•lícules. És per això que cal agrair al Cuarteto Krog, i a tota la gent que explora i experimenta amb nous camins sonors, que porti una forma diferent de bellesa, amagada sota una aparent falta d’harmonia, i eixampli una mica més els horitzons d’un públic massa acostumat a una dieta musical endogàmica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s