“Som una mica kamikazes, anem fent sobre la marxa”

Entrevista a Rafael Luna, que juntament amb Eduard V. Gran, formen DeHavilland ediciones, un projecte editorial iniciat el 2012, que ha donat pas a tres segells; les col·leccions Clift fanzine, Heredera i el projecte on es veuen immersos ara per ara de ple; La mansión en llamas, una editora dedicada a la distribució de còmic independent.

– Com neix Dehavilland?

Va començar molt rodat. Volíem fer un projecte que portàvem molt de temps pensant, jo em dedico al món editorial i volíem treballar fent alguna publicació en paper. Vam anar decidint què podiem fer tenint en compte el tema econòmic i fins on podíem implicar-nos. Poc a poc vam veure que la idea que ens feia més gràcia era fer un fanzine que tractés algun tema inquietant -era el clift?- sí, Clift. La idea de Clift era tractar un tema raro que, a priori, semblés que no podia donar gaire de sí, però que després, investigant, poguèssim treure’n 48 pàgines amb assajos, relats, il·lustracions, fotografies… Així que vam començar buscant temes inquietants, com ara la bibliofàgia, concepte que vol dir menjar llibres.

– En principi la idea era que escrivíeu i dibuixàveu vosaltres?

Doncs jo escric i l’Eduard dibuixa i escriu. La idea principal, però, era la de crear una plataforma per poder fer alguna cosa pròpia i alhora col·laborar amb tots els il·lustradors i escriptors que coniexiem i que per alguna raó encara no havien començat a moure’s. Si feiem això i aconseguiem que participés algú amb una mica més de nom, podíem aprofitar i fer que els artistes emergents tinguéssin més tirada gràcies als ja reconeguts i, d’aquesta manera, fer una mica de xarxa. El que ens feia més por de tot era poder trobar col·laboradors de renom, però en realitat va ser molt fàcil, per que vam començar a preguntar i tothom és molt obert.

Abans de tot, però, vam haver d’aprendre temes d’impremta, perquè, tot i haver treballat en editorials, desconeixiem molts aspectes sobre tintes, papers, arts finals, etc. Aleshores vam treure el format quadrat a dos tintes i vam començar a tirar números, imprès a offset aquí a Barcelona. Realment no ens va sortir gaire car i la publicació va anar tirant, així que ens vam animar i vam treure una segona col·lecció que era Heredera, que són uns posters dedicats a l’obra de pintores contemporànies. Ara mateix en són tres i tenim ganes de treure’n el proper.

I d’aquí als còmics, que és el projecte més seriós. Vam fer el salt de l’autoedició a l’edició més “bèstia” i ara ja tenim distribuïdora i ens hi hem posat més a tope.

Tot això va començar al 2012, per la qual cosa fa tres anys ja.

– D’on veniu?

Jo sempre m’he mogut en temes editorials, però és clar, no és el mateix treballar per una altra, que tenir la teva pròpia. L’Eduard treballa en comunicació cultural i temes de disseny; som un bon mix.

– Vau començar amb moltes expectatives?

No. Ha estat molt d’anar fent, tot poc a poc i les coses han anat arribant; de Clift a Heredera i d’aquests dos a La mansión en llamas, que va sorgir pel fet de descobrir molta gent que feia còmic, que és el que a nosaltres sempre ens ha agradat.

Ara estem acostumant-nos al món de la distribució per que és molt diferent. De l’autoedició a l’edició hi ha un salt bastant gran. Si bé amb l’autoedició ets tú qui envies les tevés publicacions als punts de venda, a mesura que vas tenint més, és fa molt difícil portar un control i arriba un moment en que és un feina a temps complet.

Amb una distribuidora, tot i que els marges amb els que treballen són molt alts, estas molt més alliberat. Tot i això seguim fent algún fanzine perquè ens agrada seguir traient coses més personals i fora del circuit comercial. La sort és que mai hem deixat de fer coses que ens agradin, siguin distribuides a gran escala o per nosaltres mateixos.

– Cap a on voleu anar?

Volem que s’estabilitzi l’editorial, donar-li força i poder viure dels còmics.

– En quin tipus de còmic creieu?

El que tenim clar és que La mansión en llamas és un segell que vol descobrir artistes joves, que comencen i que creiem que tenen veu important per fer coses grosses. Com el Cristian Robles, l’Àlex Red… Fins i tot els autors estrangers que també són novells.

No som gaire teòrics del món del còmic, ens diuen que som còmic independent. D’acord, però no creiem que el que fem sigui transgressor. És només que no és convencional, perque no es tracta del típic còmic que pots trobar en grans superfícies. Nosaltres sempre hem devorat material de Crumb, Burns, Clowes, etc. i ens pensàvem que a USA era tot així, però realment el supermercat és el dels superherois. I no és el còmic que a nosaltres ens mou.

– Què busqueu en els autors i quin és el criteri de selecció?

Bé, estem tot el dia a internet, Facebook, Tumblr, etc. Normalment entrem en contacte amb els autors perque els comencem a seguir a les xarxes i ens agraden. I continuem amb la línia que abans comentava, que majoritàriament siguin joves, novells… De moment, la idea i el gruix d’autors que tenim i tindrem és aquest.

– Aleshores un cop triat l’autor, quin és el procès de treball? Què passa des que el trieu fins que el llibre surt?!

Amb un còmic estranger és fácil: comprem drets, fem la traducció, rotulació, maquetació i impressió. Però ens agrada molt treballar el procés amb els autors d’aquí, perque és molt enriquidor.

Normalment contactem amb l’autor i li proposem de treure alguna cosa. Ens amotllem bastant a com treballa cadascú, perque cada autor és un món. A partir d’aquí treballem la historia i l’story, en cas que l’autor treballi així. Hi ha alguns autors que prefereixen anar tirant sobre la marxa, però després fer canvis és més complicat. Un cop tancada la fase de la creació de la història arriba la part més autònoma de l’autor, on li toca treballar pàgina a página, ens va mostrant el treball i així fins que ho enllesteix.

– Maquetació us n’encarregueu vosaltres, també?

Sí, els autors ens passen les pàgines i nosaltres les maquetem, per tant abans de tot el procès de creació del còmic, establim les mesures, format… perque en algunes propostes, per característiques concretes, com els Medieval Rangers, hem fet edicions una mica més grans. Un cop ho maquetem, ho enviem a impremta i després cap a distribució.

– Quina seria l’estructura de la vostra empresa?

Som dues persones. La veritat és que treballem molt plegats. Escollim els autors entre els dos, perque un troba algú que li interessa o l’altre troba un altre i ho anem decidint. Els dos opinem sobre la història, però els temes de comunicació, disseny i maquetació els porta més l’Eduard i jo porto la distribució i la part comptable. M’ha tocat pringar, jajaja. Però en realitat ens combinem molt.

– I la traducció?

Al principi ens vam atrevir a fer-ne alguna, però ara mateix tenim una col·laboradora que s’hi dedica. I la rotulació l’acostumen a fer-la els propis autors. Ens agrada que sigui el propi autor qui treballi sobre el seu còmic. És difícil peque no és el seu idioma sovint i hi ha errors, però nosaltres corregim, treiem coses, posem accents que falten… Ara per exemple, estem treballant amb en Sam Alden que té un estil esbossat I una lletra imposible de reproduïr per algú altre. Finalment ha sortit molt bé, però el procès és més complicat.

L’empresa econòmicament és solvent?

Si li preguntes a un comptable et dirà que no. Però no perdem diners. Per a nosaltres és la hòstia perque no invertim, sino que amb el que guanyem del projecte anterior en podem fer un altre. A nosaltres ja ens sembla bastant, perque acabem de començar.

El món del còmic és complicat, per com funciona; sents molt que les publicacions són cares, però no pots fer res. Al final el negoci del còmic té molt d’amor a l’art.

Com us ho feu per arribar al públic? Quins són els vostres mitjans de difusió?

La distribuidora és qui envia els llibres a tots llocs, però nosaltres gestionem la part de comunicació. Amb els dos anys que portàvem fent el fanzine, vam descobrir el contacte amb el públic a través de les xarxes socials i vam anar coneixent a un munt de gent de qui ens sentim propers.

– Esteu començant a institucionalitzar l’empresa…

El pas va ser La mansion en llamas; comences a fer coses perquè t’agraden i te n’adones que hi ha molts aspectes que s’han de cobrir perque el projecte sigui viable. Hem demanat consell sempre, i també hem tirat d’alguna subvenció, que va ser la que va donar orígen al projecte amb els quatre primers còmics.

– D’on venen els noms de Dehavilland, La mansion en llamas…?

Dehavilland ve de l’actriu Olivia de Havilland

– La que tens al gmail?

Exacte, jajaja. Una actriu clàssica, dels anys 40-50. No és que sigui el nostre fetitxe, però ens agradava la sonoritat i buscavem un punt clàssic quan anavem a treure el fanzine. D’aquí també va sortir Montgomery Clift, que és un actor de l’època. I Heredera és una pel·lícula que van protagonitzar Montgomery Clift i Olivia de Havilland, jajaja.

Pel que fa a La mansión en llamas, el nom ve de la pel·lícula de Rebecca, protagonitzada per la germana d’Olivia de Havilland, amb qui teníen una relació d’amor-odi brutal. La colecció s’anava a dir Manderley, però vam descobrir que hi ha una col·lecció de novel·la rosa que ja es diu així.

El logo és de Clara-Iris Ramos i el nom ens permet jugar amb la història de que realment existeix una casa en flames on hi ha una col·lecció de còmics… i ens hem obsessionat buscant imatges de mansions en flames!

Per Gabri Molist i Joan Manel Pérez.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s