(Part 1) Ferran Garcia Sevilla: “Pintava molt… Però no per ser més guapo que ningú ni molt menys, m’agradava fer-ho. I m’ha agradat… deixar de fer-ho. Jo no responc a l’expectativa de ningú.”

per Jaume Ribalta

Entrevista a Ferran Garcia Sevilla, artista contemporani amb un paper rellevant durant els vuitanta i un clar exponent de la producció artística al nostre país.

 

Vaig al seu antic taller que fa cinc anys que no visita, està ple de teles i pots de pintura assecats. El Ferran em diu que li porta molts de records, però no sembla nostàlgic. El seu to de veu i actitud segura denota els seus anys com a professor. És una persona molt inquieta a qui costa seguir el ritme… En poc temps assaltem diversos temes: el món de l’art, la seva obra conceptual o els fets, causes i conseqüències en la nostra vida quotidiana.  La biblioteca que té dins el seu cap sembla inesgotable.

 

Ferran Garcia Sevilla en un moment de l'entrevista.
Ferran Garcia Sevilla en un moment de l’entrevista.

J: Com et definiries en quatre paraules?

FGS: Ex-artista, occidental, buscador de sensacions.

J: Com van ser els teus principis?

FGS: Jo estava a Mallorca, a Palma, i normalment després de l’institut, alguns dies anava a l’escola que hi havia a la vora que es deia escola de Belles Arts. Era un edifici enorme, fredíssim. Passaves un fred horrorós.

Hi havien cavallets i a carbonet feies estàtues romanes i gregues, bustos, venus, els lluitadors típics, i vaig tenir sort perquè Mallorca era un lloc de pelegrinatge de molta gent curiosa. Ara no, ara és turisme massiu, brutal, de xancleta que es diu, i abans era de curiosos. La gent que anava allà eren hippies, els Rolling Stones, Santana a Deià… coses així. Aquesta escola tenia una certa qualitat amb alguns dels seus professors, doncs suposo que seria un tio curiós l’alemany que, per guanyar-se la vida, donava classe a Belles Arts.

Aquest profe deia que estava molt bé això de copiar models[…], però al mateix temps ens explicava coses que passaven a Alemanya, parlava de coses de Fluxus. Em quedava com un tonto, evidentment, escoltant tot allò.  Tots aleshores en sortir […] anàvem a un bar que es diu Bosch, que és un bar tradicional que està al passeig del Born, que va tothom allà, preníem un “lacao”. Després, de més grans, un gintònic, però quan érem petits un Laccao i una ensaïmada. (riu) I allà vas coneixent a la gent. Allà també a la vora varen obrir una llibreria que no recordo el nom, una llibreria d’aquestes modernes antifranquista, i com que coneixíem el tio de la llibreria, que també venia al bar aquest, doncs un dia al grupet que érem amics ens va dir: “perquè no feu alguna cosa allà?”.

Així va començar. Vaig dir: “Jo faré això dels dits”… I que vaig fer més? Ah sí, vaig començar a fer una cosa que eren tensions, que és posar objectes en tensió, fils, diferents coses. Vam fer un catàleg que era un…, no ho recordo, em fas recordar coses!, era una carpeta d’aquelles de color vi que tenien gomes, que feies clac, clac… Ja no sé si existeixen…, era una carpeta de cartó premsat que hi havia la nostra obra seriada. Jo després vaig venir a Barcelona a estudiar.

J: Quina és la teva experiència com a personatge públic?

FGS: Home, públic… no ho he sigut molt. He procurat sempre estar al marge. He fugit sempre d’això. Fins i tot, en una època de la meva vida no volia que em fessin fotos perquè volia deslligar la imatge d’un autor i el personatge. No ho vaig aconseguir, perquè a vegades no em publicaven les coses, els fotògrafs s’enfadaven… Bé, quan estàs en un sistema o jugues al sistema o no jugues. Però es van canviant poc a poc els sistemes.

J: Ets un referent com artista pictòric i una figura clau a la dècada dels vuitanta. La revista “Lápiz” compara la teva dedicació y producció en l’art amb les empreses tèxtils catalanes. Què canvia? Què s’atura? És a dir, tu vas tenir una gran producció pictòrica a la dècada dels vuitanta i de sobte fas una parada. Què passa?

FGS: Ja… No recordava això, i no ho sabia això de les produccions tèxtils catalanes. Em sembla que te bastant mala llet, en el sentit que és agafat des d’un altre punt de vista. Vull recordar que Quevedo ja deia allò de “ catalanes ladrones de tres manos”. Venint de la revista Lápiz, m’imagino que té una mica d’això, bé, m’imagino…, al final és la meva interpretació.

Si que és veritat que pintava molt, pintava un quadre al dia i a vegades un quadre al matí i un altre a la tarda sempre. Però no per ser més guapo que ningú ni molt menys, m’agradava fer-ho. I m’ha agradat fer-ho, com tu m’has preguntat en segon terme, deixar de fer-ho. I ja està, no passa res. Jo no responc a l’expectativa de ningú (riu). […]

Abans, quan jo vaig començar, el model hegemònic era l’autoria de monocultiu. Autoria, a més a més, d’una única imatge, tipus Pollock, que es va vendre tant bé entre una Europa devastada per la guerra. Els Estats Units varen promocionar tot l’art americà a partir de totes les ambaixades europees, hi van posar molts diners. Què havia de fer una Europa post-existencialista, totalment destruïda, sense futur, sense res? Doncs veure aquells camps de color, que era Amèrica pura, era Walt Withman allò. Rothko és Walt Withman. Són extensions enormes de camps de blat i de blat de moro.

Ens quedaven meravellats i per ser modern havies de fer això. I així ens ha arribat el que Richard Dawkins anomenaria “mems”. Nosaltres pensàvem, l’art és això: aconseguir la constitució d’un subjecte, d’una persona, i explicar-ho als altres. I a mesura que vas insistint en aquesta modalitat, la gent ho va acceptant, i això es transforma en diners, glòria, fama, estàtua, llum de llumetes, etc. Si passes per aquest camí però t’adones que això ja no és suficient, el teu comportament canvia i entra en dissonància amb el dels altres. Els altres poden canviar o no canviar, i normalment el que la gent fa és no canviar. Perquè canviar requereix esforç. Maquiavel en “El Príncep” té una frase fantàstica, surt en aquest “Tríptic Guerra” que va publicar l’ARA fa poc, i que diu alguna cosa així: el Príncep ha de tenir sempre un exèrcit preparat. És molt fàcil fer creure el poble, el que és més difícil és fer-lo romandre en aquesta creença. Per tant, quan el poble comença a creure una altra cosa, és bo que el príncep tingui un exèrcit, és a dir força, per matxucar-lo; perquè continuï creient amb el que ell vol que continuï creient. I és aquest el mecanisme, simplement. Si un artista és acceptat per un determinat punt de vista i dóna beneficis, de qualsevol tipus, i un bon dia va i canvia per qualsevol situació vital, la gent és difícil que d’entrada accepti això. Els canvis espanten i donen molta feina per ser assumits. Si vols mantenir el negoci, monetari o ideològic, és necessari que insisteixis en el no canvi, en l’autoria, en l’estil… ja conegut.

 

J: Però tu fas art.

FGS: Bé els altres ho diuen, i jo també ho dic, no ho sé. També art és… Això és un tema que sembla que sigui un rotllo però que és capital, crec jo. La paraula i el pensament són el preàmbul de l’acció, si no tens un pensament orientat cap a un punt, l’acció no pot anar cap aquest punt. Si deixem que el concepte art ens el marquin la ideologia neoliberal predominant postmoderna, és evident que art és tot allò que veiem al voltant,  sempre que alguna cosa passa. Per exemple, nimietats del cos humà…, petits fracassos de les persones…, etc. L’art relacional que estava de moda als anys noranta a França. Hi va haver un artista que envià per internet al seu galerista la recepta d’una sopa thai per fer-la a casa seva amb col.leccionistes com a expo. I està bé, la gent es reuneix, està tranquil·la allà. Si això és art, que no ho nego ni ho afirmo, i també és art la Capella Sextina, i també és art Homer, doncs hem d’arribar a la conclusió que hi ha arts de diferents nivells.

Potser tot això és art o potser no ho és. Perquè és clar, la teoria duchampiana que qualsevol persona pot fer art, i tot el que toca l’artista, que s’autoanomena o és anomenat bruixot per la comunitat, perquè si no ets senyalat com a bruixot, com artista, no tens identitat, i tot el que toques i tot el que fas és art, doncs resulta que tot és art, absolutament tot. La nostra conversa, les teves ulleres, aquella finestra, el terra… Per tant si tot és sucre…, on és la sal? Si tot és art i tot ho podem fer art, i tot ho vehiculem pel món de l’art…

J: La publicació de la teva obra “Tríptic Guerra #1,2 i 3” al diari ARA, concretament a “AraDiumenge”, implica un canvi de format. És una nova etapa? Veurem més números al diari?

FGS: No home, això es fa una vegada a la vida. Una exposició així…, un diari té la seva pròpia dinàmica, i jo estic molt content d’aquest experiment. Tingués en compte que és un experiment que ho veu […] un públic brutal. Que només l’hagin fullejat? Doncs ja n’hi ha prou. Que només hagin llegit una frase? Doncs ja és suficient.

J: Què significa? Un nou inici en la forma de treballar?

FGS: No ho sé, potser si, potser no. Tu vols certeses. Et recomano “Sobre la certesa” de Wittgenstein per desfer-te d’aquest pensament. Sempre busquem certeses. A vegades, no hi ha certeses. Espero que si, que sigui una continuïtat, ja porto molts anys així. M’agrada molt i trobo que és una manera de ficar i no de treure. I està bé a mi m’agrada aprendre molt i contínuament.

J: Contemples noves plataformes de difusió?

FGS: No ho sé, ja sortiran. Hi ha les habituals que són les galeries comercials, els museus, públics i privats, etc.

Tingues en compte que quan jo vaig començar al seixanta-set/vuit, no hi havia absolutament cap infraestructura, vàrem fer de la necessitat virtut. No teníem on ensenyar les coses. Vam aprofitar tots els medis tècnics de reproducció que hi havia. En aquells temps era la fotocòpia, eren els “fotomatons”, aquells que hi havia pels carrers. Al principi, te’n recordes d’aquelles fotocòpies?,  tu no les has conegut ja, aquelles que eren tèrmiques, aquelles que se n’anaven i… Ara això és vintage, ara és “revisitar”, i fins i tot és modern a vegades. Internet n’és un altre medi de difusió, pot haver-hi obres per mirar-les a casa.

J: Ets present a Internet o a les xarxes socials? Quina opinió et mereixen?

FGS: No tinc ni Twitter, ni Facebook, ni res de tot això. És una bona eina per comunicar-se les persones. Però s’hi he de dir el que veig de les xarxes socials quan vaig en metro o en autobús, el noranta per cent és fems.

J: I com una eina de treball?

FGS: Si clar, i per què no? L’eina de treball depèn d’allò que vulguis fixar i difondre en definitiva. Primer està el pensament i, si vols fixar-ho, pots en un medi o en un altre. I això distingeix molt bé generacions. Hi ha generacions que han considerat que això tan prehistòric que es diu pintar, era de “carrosses”, d’antics, i han pensat que fer una foto, fer un tòpic d’una foto era modern. Doncs no. És un mal entès això, fer una foto que és un tòpic o una repetició no té gens d’interès per molta foto que sigui, i potser que la pintura pot tenir. Però a vegades també és al revés. Ara tenim un pensament tant “plurivariat”, ja no sé com dir-ho, i podem veure la cosa més “kitsch”, un ram de flors amb una tia despullada amb un pany que li tapa una miqueta per ser púdic, des d’altres punts de vista. Fins i tot això, ho podem llegir des dels nostres interessos antagònics.

No hem de perdre de vista que els nostres sentits estan interpretant constantment la realitat. Estan donant informació al sistema nerviós central. I aquest es comunica amb el cervell i allà, segons la nostra educació, els nostres interessos, la nostra història, etc., configurem una classe d’interpretació que moltes vegades s’equivoca. És impossible deixar de veure, sentir, etc., en cas que no falti cap dels cinc sentits. I contínuament estem interpretant. Allò que fem amb l’art, amb aquest exemple de la pintura d’aquesta dona tòpica, ho estem fent contínuament amb tot. Quan anem pel carrer…

És important saber que són interpretacions nostres que estem fent de la realitat, i que les coses, tal com vol la teoria romàntica, no són secrets que nosaltres hem de descobrir. Les obres d’art no són secrets, no són caixes negres, sinó que som nosaltres que projectant un sistema de valors o d’anàlisis, configurem aquella realitat. Heisenberg, el físic, té una frase, de la qual vaig fer-ne un treball a l’ordinador, perquè m’agrada molt, que diu: “No podem separar l’objecte d’anàlisis de l’objecte analitzat”. Per dir-ho ràpid: un tio del Barça molt culé, que només pensa en termes de Barça, quan veu les declaracions d’en Pujol pensa: “Què li passa aquest home?”, perquè està pensant amb l’altre Pujol. O quan va pel carrer  diu: “Mira, aquella persona li hauria pogut fer un gol amb aquell paper que hi havia a terra“, perquè el seu esquema, és a dir, la realitat només va en conceptes Barça. Va predeterminat per cada individu. […]

J: Parla’n una mica de la teva obra, del teu treball, d’aquesta nova etapa.

FGS: Podríem dir que hi ha hagut, si ho compares amb la forma de pensar d’això (senyala els seus quadres), un canvi de paradigma. Possiblement m’he cansat de pintar. Perquè em canso de tot, i aquestes pintures d’aquí darrere que són plenes de puntets, que varen durar tres o quatre anys, són fruits de lectures de física, que m’agrada molt per cert. Hi va haver un moment entremig que vaig començar ha ficar-hi lletres, una mica suposo que recordaran a la meva joventut, missatges més directes, més provocadors, i a poc a poc vaig anar veient que l’ordenador era una eina més útil per això. Disposes de seixanta fonts diferents…, el que vulguis en tots els formats. Tens imatges que sempre m’han agradat molt, tinc tres discs de quatre terabits cadascun, plens d’imatges. És a dir, parlo de moltíssimes d’imatges. I a poc a poc, com sempre m’ha agradat molt llegir el pensament dels altres, m’he anat baixant el que he pogut de textos clàssics, des del codi d’Hammurabi o les poesies de Safo, fins a Einstein i  tot el que et puguis imaginar, de tot hi ha.

Ferran Garcia Sevilla mostrant la seva obra en el taller.
Ferran Garcia Sevilla mostrant la seva obra en el taller.

J: Un col·leccionista d’informació.

FGS: Més o menys si, el meu pare era bibliotecari, i jo he crescut en una biblioteca. Per tant això de tenir a disposició el pensament humà m’agrada molt. Abans havies d’anar a buscar la fitxa, anar al prestatge a buscar-ho…, i ara poses Heinsenberg i roop!, i et surt tot el que hi ha. Tot i així, d’autors contemporanis no en tinc perquè aquests com que estan encara sota explotació comercial no els pots tenir. Llavors el que faig és aconseguir el llibre i copiar el text jo mateix. Així practico idiomes, i estic en contacte amb un text important, el trio, trec un nou arxiu amb Photoshop, que acostuma a ser un format estàndard una mica més gran que un A2, com si fos un diari obert, per entendre’ns, i allà començo a treballar el text o a jugar…, que dir  treballar és molt pompós. Ara tots els moderns parlen de treballar. S’ha de vestir el “muñeco”…, realment és un joc tot això.

J: Tu proposes que la teva obra sigui una font de coneixement. És a dir, tant el procés de producció com després…

FGS: Exactament, és un procés de coneixement. És un procés en el qual m’aproximo a un límit que jo conec i, com tinc seixanta-cinc anys, ja tinc el cul una mica pelat de moltes experiències, moltes aventures que no condueixen enlloc, etc. L’experiència típica que es diu… I em demano més. Límit ve de la paraula “limes” a l’Imperi Romà. On acabava l’imperi hi havia com una espècia de muralla xina que separava el món dels bàrbars, que deien ells, que no eren tals, però bé, i l’Imperi Romà era la “pax romana”, una llei súper potent, la meitat de les vegades dictadures fatxes, que ara veiem en les pel·lícules de Cecil B. DeMille. I aquest “limes” el que feia era posar en comunicació un sistema amb un altre, era un tros molt nutritiu. Perquè d’alguna de les formes es nodria de les dues bandes per sobreviure, i aquí hi havia com una espècie de fusió d’idees que estava bé.

J: Tu recopiles informació, crees el teu propi ordre.

FGS: Suposem, trec l’origen de les espècies de Darwin…, normalment treballo en cinc idiomes que són els que jo conec…

J: Quins són?

FGS: Doncs el català, l’anglès, el francès, el castellà, l’italià i el portuguès… doncs sis, el portuguès no el parlo però l’entenc. És molt fàcil per una persona de llengua romànica…, no és que sigui un geni, tu també ho sabries fer això…, i llavors, dic, agafo l’”Origen de les espècies”. Si el tinc en anglès, o en francès, o el que sigui. Procuro buscar per Google. Canvio els sistemes de cerca d’idioma perquè m’agrada que el resultat d’això, si és que el treball que faig té dues o tres cites, cadascuna sigui en un idioma diferent. Per fer-ho més ampli. I em llegeixo l’”Origen de les espècies”. Tot. És a dir, no vaig a Google Quotes, ni busco “Darwin”: què és el que ha dit de famós. No, això no val. Això és típic postmodern, això no val, no, jo sóc modern, bé no sé si sóc modern, crec que no, però no postmodern en aquest sentit. Això no val. Anar a la cosa ràpida no val. Te l’has de llegir i pair-ho, el que puguis. I el que faig és quan un tros m’agrada el marco amb el llapis de color, amb una targeta gràfica, i el transporto a un Word, li poso un titular i ja està. I vas transportant, transportant… Tot això dura un mes, cada pàgina sobre un autor, idea o imatge, dura un mes, aproximadament. És a dir, no és d’un dia per l’altre. És més ràpid pintar.

J: I hi fiques imatges també, combines imatge i text? Hi dibuixes?

FGS: Vas mirant el text. Com et deia abans, mires el tipus de font que li aplicaries…, el tipus de tractament tipogràfic que li aplicaries […]. És com fer un diari, a vegades és una única frase petiteta, a vegades és un text ple, pleníssim, la lletra és de formigueta… ,varia…

Sí, a vegades dibuixo, però el deformo sempre. Li poso algun filtre de distorsió. Perquè així té un toc que l’allunya de la meva mà, m’entens? És un pas més de rebuig de l’autoria. Malgrat que hi ha  un productor sempre, és una persona sempre la que fa això. Si això li vols dir autor… Fa poc vaig llegir el “Leviatan” d’Hobbes, parlant d’autors. Té un tros del text fantàstic, que és el que vaig seleccionar, que és el que més m’agrada.

Parla que la persona, el terme persona, ve del nom “persone”, que són les màscares gregues que els actors es posaven per fer un personatge o un altre. D’això ve el nom de persona, d’aquí ve el nom de personatge, i d’aquí ve el personatge. Que és el que fa aquest personatge? Actuació, és actor, és a dir, actor d’un text que no ha escrit ell sinó que ha escrit un autor. Que és el que té l’autoria, el poder. És a dir, l’autor que té el poder escriu una sèrie de coses, que traspassa a l’actor, que amb una màscara, avui en dia seria amb vestit, o canviant de personatge o la forma d’actuar, representa el que l’autoritat vol. De qui et sona tot això? Dels tertulians potser, o els dirigents de partit… Això és Hobbes, això és el “Leviatan”. […]

J: I ara que estem fent l’entrevista al teu taller no mires una mica enrere?

FGS: Home, sí, enrere i darrere (riu, té darrere alguns quadres). Bé, no passa res…

J: No t’agradaria tornar a pintar?

FGS: Potser sí, però tingues en compte que posar en marxa un estudi no és tan fàcil, eh!?

Aquí hi ha un llum caigut, fa cinc anys que no vinc, veig que les plaques del sostre han caigut allà, està tot desordenat, tot ple de pols, totes les pintures dels pots seques, això requereix una setmana de “currante”. És a dir, substituir les pintures, engegar l’aigua, arreglar els llums i clar… m’estan esperant uns textos fabulosos a casa ara. I aquesta tarda m’hi posaré. I sí, clar que ho podria fer.

J: És una mica mandra?

FGS: Mandra? (s’ho pensa) Si tingués un estímul molt gran, potser ho faria. Recuperar receptes antigues tampoc és tan difícil. Jo faig receptes mallorquines només una vegada l’any, al sopar de Nadal. Ho faig una vegada a l’any però ho faig (riu). Però he d’anar a comprar-ho tot perquè són tot coses especials, m’entens? Clar que pintar està bé, la mà, toques, és més carnal… matèric, carnal, pots mirar, té una gratificació immediata, o no… Que a vegades…

J: Al Quart Text, que és present a la teva pàgina web, on parles del MACBA, sembla que hagis fet un pronòstic del què ha passat després.

FGS: Aquell text (http://ferrangarciasevilla.cat/02-12%20bo.pdf) és el resultat d’una sèrie de desencontres amb una estructura que jo pensava que era una cosa i després resultava que n’era una altra. I per no personalitzar massa, a aquest text, que és una mica extens, vaig voler fer una anàlisi també de tot el sistema de l’art europeu. El MACBA només era una peça més de tot aquest sistema de “kunstverein”. Però amb una diferència bàsica, no, moltíssimes diferències bàsiques. A mi sempre m’agrada posar l’art en el context de l’Estat espanyol que conec bé, i a Catalunya sempre ens estem queixant que no hi ha col·leccionisme, ni continuïtat. […] I m’agrada comparar-ho amb Alemanya on van néixer les “kunstverein”, però després resulta que Alemanya va tenir un romanticisme fortíssim, entre moltíssimes d’altres coses.

El romanticisme es caracteritza, entre altres coses, per un afany de col·leccionisme, varen començar les primeres grans col·leccions de fòssils, dinosaures, ossos, plantes, coleòpters. I també art. I era viscut per la comunitat com un acte cultural i de cohesió. Aquí no ha passat mai això, i és per això que està tan subjugat, és un nan amb peus de fang. I algunes persones ens considerem franctiradors. Veiem aquesta mancança, procurem suplir-la com podem, amb els medis que tenim a la vora, ajuntar-nos amb les persones que pensen com nosaltres, com fem tots, i intentar esmenar aquesta espècie d’ignorància que planeja sobre el món de l’art en general.

Entre la cultura del benefici ràpid, del boom immobiliari… bé, tot això, ha donat una espècie de mentalitat que els artistes són una espècie de gent pintoresca. Que no coneixen, o que no poden retransmetre coneixement. Jo m’hi nego amb això.

Ferran Garcia Sevilla observant la seva obra.
Ferran Garcia Sevilla observant la seva obra.

J: Llavors en el món actual, no hi ha lloc per la invenció artística?

FGS: És clar que es pot inventar, de fet estem fent petites aportacions cada dia. Canviant el sistema del qual parlàvem abans, del concepte que tens d’art. Si el teu concepte era pintura en gran format, doncs tots fèiem pintura de grans dimensions, perquè no hi havia una altra possibilitat. Però quan veus que un altre es fotografiava la punta del peu, doncs ja ha obert un nou camí.

J: Quin paper creus que té la pintura avui en dia?

FGS: No ho sé, és caríssima… algunes són caríssimes (riu). Ja m’agradaria que fossin les meves. Clar que és viable, tot és viable, jo no m’oposo absolutament a res. És que no hi ha cap diferència entre el ratolí i ficar el dit en un pot de pintura. És un medi més. Els artistes al Montmatre bohemi quan no tenien diners per les pintures pintaven per davant i per darrere, i si no repintaven damunt. Això és una xorrada, això que és un medi antic. Igual com dic que és una xorrada que el vídeo és bo per excel·lència i per se perquè és modern…, prrr (ganyota)…, doncs no. Un vídeo de la Camacho continua sent cutre (riu).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s