Fent visible allò sensible

Maria Lassnig a la Fundació Tàpies

Per David Agredano

Baixem les escales que condueixen a la enorme sala d’exposicions temporals de la Fundació Antoni Tàpies a la planta -1. Mentre baixem veiem les grans pintures a les parets ­–i també grans espais entre una i altra– percebem l’empoderament de la pintura en la sobrietat del white cube. A baix, una Lassnig nua ens encanona amb una pistola alhora que s’apunta a ella mateixa amb l’altre mà. “Tu o jo” (2005) ens amenaça d’entrada, quasi fent-nos xantatge, però encara no sabem ben bé per què.

Darrera d’aquesta pintura inquietant hi trobem obres més petites de la seva etapa de formació que, tot i tractar-se segurament de simples exercicis de construcció pictòrica, ja apunten i revelen el que serà l’objecte d’estudi de la etapa madura de Lassnig. Es tracta de pintures abstractes, enèrgiques, que responen a la tendència pictòrica de mitjans de segle.

Alcem la vista per mirar que ve a continuació i ens preguntem si es tracta de la mateixa artista: on ha anat a parar aquesta energia expressiva?. Ens trobem ara amb obres de la seva primera etapa madura, 25 anys més tard. “L’exposició de la fundació Antoni Tàpies deixa de banda el període dels “ismes”, tal com els anomenava Maria Lassnig[1] –surrealisme, tachisme, informalisme, i les influencies alemanyes i parisenques dels anys formatius–, per concentrar-se en el treball creat a partir de la dècada de 1970 i durant l’estada a Nova York”[2].

El primer quadre d’aquesta etapa a la exposició és “Autoretrat amb bastó” (1971). En la imatge: un quadre al fons té mig dibuixada una figura que cobreix les espatlles de l’artista, asseguda al davant, amb les mans –unes mans que surten de la representació del quadre i es fan físiques dins el pla pictòric–. Lassnig subjecta alçat un bastó; un bastó també mig desdibuixat, que desapareix. Aquesta imatge es repeteix a un dels vídeos de Lassnig que acompanyen la exposició: “Autoretrat” (1971); mentre la veu en off de l’artista diu “Era molt aviat. Quan va morir la meva mare em vaig convertir en ella, era molt forta”. Sembla que ens parla de la pèrdua de sa mare, però sense veure el film també podríem pensar que es tracta d’una parella, o d’un amic. En qualsevol cas ens parla d’una absència, tant recent que encara sent com si la toqués, i de com aquesta trunca alguna cosa sòlida i continua. “Triple autoretrat. Nou jo” podria reflectir aquest canvi del que parla en el vídeo: no es pinta tan jove, ens colors s’han enfosqui, les formes són una mica més rudes. Hi apareix fumant però la boca entreoberta la fa perdre la fermesa de la pintura anterior.

Després d’aquestes obres que percebem més introspectives i que són d’aparença més sòbries que cap altre secció de l’exposició, a la paret frontal hi trobem unes pintures un pèl diferents. A la primera, “Gran figura asseguda” (1983) s’hi reconeix un contrapicat assegut, però no és realista. Masses de color roentes representen la carn, l’energia perduda en l’etapa dels 70 sembla que torna a aixecar cap. Aquesta tendència informalista culmina –simbòlicament, al relat expositiu– amb una pintura del 90, una abstracció pura en els mateixos colors de “Gran figura asseguda”.

Després: quadres violents d’ulls en els que hi podríem veure “la representació de la consciència corporal d’un punt concret del cos”; o en els que podríem llegir-hi una reflexió sobre l’eina de mirar, representada aquí aïllada, fora del cos, de forma vulnerable, “en perill”. A la següent és el cervell el que es desprèn del cap de l’artista, que continua amb aquella mirada i aquella boca de qui mira un punt fix sense veure’l, absort en una altra cosa.

En aquest punt, perduts ulls i cervell, l’artista es segueix sentint a si mateixa, però: “A quin sentit pertany aquesta sensació corporal? No pas al sentit de la vista, l’oïda ni l’olfacte, ni tampoc al sentit del gust o al tacte –encara que sigui molt proper a aquest últim–. Tampoc es tracta d’una barreja de tots aquests sentits. I, en canvi, és un sentit.” [3] “Tinc un sentiment que no té nom, li falta un marc, entre la multitud de sensacions. És un sentiment que ve de l’ànima. Triaré un substantiu per anomenar-lo, en diré emoció.” [4]

Una Lassnig sense visió ni raó pinta ara –i en tota la última etapa– el que sent, el que experimenta de manera física. Una pintura que ella anomena body awareness –consciència corporal–. “Quan en la meva pintura em vaig cansar de representar la natura de manera analítica, vaig buscar una realitat que jo posseís més que no pas el món exterior, i la vaig trobar a la carcassa corporal en la que m’allotjava, la realitat més real i clara de totes” [5]. En aquestes pintures hi apareix una Lassnig brutal, difícil de reconèixer, sovint com un monstre, deformada o desfigurada, o com una pila de carn. La gama tènue i serena d’abans ara és més dura i punxeguda, agressiva, bruta i anguniosa. Ens pinta el pes de la vellesa i de l’edat, de la carn i de la pell, o les sensacions corporals derivades d’una posició física particular: “per exemple, asseguda, inclinada sobre un braç, sentint com es clava l’espatlla; però de la mà mateixa, només la part superior, la palma, com el mànec d’un bastó d’invàlid. Sento els punts de pressió del cul sobre el sofà, i el ventre, perquè és pla com un sac, i el meu cap s’enfonsa a la cartolina de les inclinacions de l’espatlla, la concavitat del meu cervell s’obre cap a la part posterior; i, de la cara, només sento les fosses nassals, llargues com les d’un porc, i la pell, que cou al voltant, la pintaré de vermell” [6]. Un dels quadres més il· lustratius de la pintura body awarenes és “Dues maneres de ser”. En ella hi veiem dues figures: reconeixem a Lassnig en una, però en l’altre només hi veiem un monstre. La primera és un autoretrat visual i l’altra un autoretrat sensible, la representació d’una consciència física, sense mirar-se, només sentint-se.

Maria Lassnig. Du oder Ich (Tu o jo, 2005). © Col·lecció privada. Cortesia de Hauser & Wirth. 2015.
Maria Lassnig. Du oder Ich (Tu o jo, 2005). © Col·lecció privada. Cortesia de Hauser & Wirth. 2015.

Completat el circuit, ens trobem de nou davant de la pintura amenaçadora que obre i tanca la exposició i ens apareix ara de manera estranya. No segueix la lògica discursiva de les obres que acabem de veure, és un nou pas enrere –o endavant– per part de Lassnig –que recorda al salt entre les pintures de la etapa de formació i les de la primera etapa madura, tot i que ara la diferència temporal és d’escassos anys–. Els ulls i el cervell han tornat al seu lloc, tornem a reconèixer a l’artista i l’expressionisme s’ha diluït. Allà on hi havia sentiment pur ara hi ha una metàfora racional, el que abans era pintura empírica ara és pintura analítica. Sembla el punt d’inflexió cap a una nova etapa en potència, sensible i cerebral alhora; on la racionalitat en el plantejament de la pintura fa de contrapès del que havia sigut fins ara un excés d’intuïció i arbitrarietat picassianes.Potser simplement se li va esgotar el model. Ella deia: “Oh, els artistes, presoners del seu propi estil, que miren el món malhumorats i anhelen obstinadament aconseguir l’èxit i la fama, descarteu l’estil, canvieu-lo cada setmana, canvieu cada setmana de normes” [7]. Potser es penedeix d’haver-se encasellat o d’haver-se deixat encasellar, i ara, a l’intentar sortir a aquestes alçades de la seva carrera, s’adona que és o “ella o nosaltres”. Potser pesa massa la pressió de –o per– l’èxit. “La depressió procedent de l’exterior, el meu destí de ser oblidada, de no ser prou reconeguda, això fa mal, t’enfonsa el cap sota terra, et fa desitjar un suïcidi com el de Van Gogh. Ja he viscut massa temps.” [8]


[1] Jacqueline Kaess-Farquet, Das Interview. Maria Lassnig im Gespräch mit Hans Ulrich Obrist / The Interview. Hans Ulrich Obrist Interviews Maria Lassnig, Independent Artfilms J.K.F.-P.ME., 2008.

[2] Fundació Antoni Tàpies. Programació en curs. Maria Lassnig. Consultat el dia 11/05/2015, de http://www.fundaciotapies.org/site/spip.php?article8249

[3] Maria Lassnig, “Manifest body awareness”, 1992

[4] Fundació Antoni Tàpies, “Maria Lassnig. Obres, diaris i escrits”, 2015

[5] Maria Lassnig, “Pintura body awareness”, 1970

[6] Maria Lassnig, Diaris, extracte de 1970

[7] Maria Lassnig, “Pintura body awareness” 1970

[8] Maria Lassnig, Diaris de M. L., 2000-2003, Pasqua de 2004, p.10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s